Chào ông Viêt Nam

Estic absolutament d’acord amb el Professor Josep Fontana, historiador i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra:
Si seguim igual, el capitalisme depredador haurà vençut.

I el professor Fontana continúa responent a la pregunta:
Què volem dir quan parlem de capitalisme? Hi havia, fa algunes dècades, un capitalisme relativament controlat que garantia una certa redistribució dels guanys. Des dels anys setanta, però, un procés gradual d’enriquiment dels de dalt i d’empobriment dels de baix, afavorit pels polítics que hem anat votant els ciutadans, ha dut a la minva dels salaris reals i al desmantellament de l’estat del benestar, i ha anat configurant un nou model de capitalisme, que ha encertat a treure profit de la crisi econòmica per consolidar la seva victòria.
Quin capitalisme dominarà d’aquí a cinc anys? Si l’evolució de les coses segueix tal com en l’actualitat, el capitalisme depredador haurà vençut. L’única manera d’evitar-ho és que lluitem per aconseguir un repartiment més just dels guanys i per recuperar els drets socials que ens estan arrabassant. D’aquí a cinc anys, per tant, tindrem la mena de capitalisme que ens haurem merescut.

Aquest capitalisme depredador és el que tenim. La independència del meu país no vull que s’aconsegueixi amb l’ajut d’aquest capitalisme. Cal vigilar i molt bé qui, com i quan, els depredadors posaran en marxa la maquinària política. Sí, s’ha de lluitar per un repartiment més just dels guanys i per recuperar els drets socials que poc a poc i sense soroll ens estan arrabassant.

Del diari Ara de diumenge.
Fotografia: The survival of the fattest. Jens Galshiot. Rinkobing, Jutland.

També ens hem assabentat d’un altre crim violent, terrible; uns avis i la seva néta.
Secret de sumari. Moltes hipòtesis. S’investiga el cas.

Certament un començament d’any terrible. No em queden ja més paraules.

Continuaré denunciant.

Flors d’un petit jardí en un país llunyà.

Això no es pot acatar
Vicent Partal

La reacció habitual i tòpica és sempre que una sentència judicial ha d’acatar-se. Però la sentència a Camps no es pot acatar. No ens ho poden demanar, això. 

La sentència que absol Camps no es pot acatar, tenint en compte que tot el país ha seguit el judici, ha sentit amb les seues orelles què s’hi ha dit i ha vist com es comportaven els acusats. Cinc homes han decidit que ell no era culpable. Però tots sabem que aquests jurats s’han negat a veure totes les proves presentades, ben contundents per cert. I això no es pot acatar. 

La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè clama al cel. El PP es va deseixir de l’ex-president de la Generalitat perquè sabia que era culpable –quina altra explicació hi ha, si no? Dos dels quatre encausats es van declarar culpables i Camps mateix fou a punt de declarar-se culpable, com és ben conegut. Com es pot declarar no culpable un home que per uns minuts no es va declarar culpable a si mateix? Això no es pot acatar. 

La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè, acatar-la, significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes i un país que no passa factura als culpables del desori que ara vivim. Que cinc ciutadans s’hagen negat a veure les proves no pot salvar Camps. Això no es pot acatar.

I demà, al carrer, cal que la dignitat del País Valencià es manifeste amb fermesa. Camps ha salvat el seu primer judici d’una manera que, simplement, desacredita el tribunal i, encara més, la justícia espanyola, ja completament desacreditada. I això és una riota que no ens poden demanar que acatem, que no es pot acatar.
 

Un click ací …

Avui comença una nova conferència a Davos, Suïssa, sí la dels rics, el poder econòmic.

El títol de la conferència :

La Gran Transformació. Quina? 
Res més a dir; afegir que encara hi ha més injustícies en aquest món d’ençà del meu apunt de gener de 2009.

Fotografia. The survival of the fattest – Escultura de Jens Galschiot. Port de Rinkobing, Jutland. 

Esgarrifances en escoltar na Sílvia Bel, o na Silvia Perez Cruz, o n’Ester Formosa, o en Josep Maria Pou, o na Montserrat Carulla, o en Ivan Benet, o en Pere Arquillué, o en Toti Soler, o en Roger Mas, o en Maurici Villavecchia, o na Rosa Novell  o na Carme Sansa, o na Marina Rossell, o en Lluis Soler, o en Enric Majó, o en Joan Anguera, o el Cor Jove de l’Orfeó Català. Tot amanit per en Joan Ollé.
Potser una mica llarg. Pel meu gust els fragments de dues traduccions shakesperianes, només amb una de sola, ja hagués estat bé. En Lluís Soler, l’últim, com un afegitó. Un final sobtat, gens de l’estil Sagarra. Rosa Novell va posar massa dramatisme en recitar el Poema de Nadal. Intercalar textos de les Memòries i fragments de poemes o teatre, articles i cançons, tot un encert. Sí, després d’un començament fred, l’ambient es va anar escalfant, fins arribar a un final, una mica decebedor.
Aquesta casa ha fet un resum molt acurat i ha escollit magníficament tres dels millors moments de l’acte. Us recomano de veure Vilaweb TV. Ester Formosa i Toti Soler ens van oferir una interpretació extraordinària de la cançó del recordat Ovidi Montllor del poema Vinyes Verdes Vora La Mar.

Com l’acte era gratuït, popular i institucional, el públic no era massa divers. Més públic institucional que no pas popular. Majoria de gent gran, molt gran i poc avesada a seure al galliner. Poca gent jove, molt poca. Entretinguda amb els comentaris del públic abans de començar l’acte i durant el descans. El Palau, com ja és històric, amb poc comfort. Poc espai entre les fileres. Temperatura ambient no gaire bona. I com és habitual, gent marxant abans d’hora per no trobar gent a la sortida. Són els moments que els artistes agraeixen els aplaudiments i tú t’has de posar en peus, primer per aplaudir perque t’ha agradat, i molt, i després perque la gent que marxa no et deixa veure l’escenari.

En marxar, un senyor gran, vora els 80 o més, amb bastó, ulleres de doble vidre, bigotet, xapat, ben vestit, em mira, i m’insulta. Jo encara estava recordant les vinyes verdes vora la mar, o el noi de la mare, o la filla de carmesí, i per tant, silencionsament i mirant la cara de sorpresa de la xicota de’n G. una noia jove, vint-i-cinc anys, vam continuar baixant les escales del Palau fins arribar a Via Laietana.

Un Lloberola va sortir de la tomba i va anar al galliner del Palau. Un seient no gaire ben escollit, per cert. 

Fotografia: Vinyes vora la mar – Illa Salina – Sicília.

El drac vietnamita és diferent del xinès. Més allargat, sembla més una serp, amb un cap petit i unes potes amb ungles grans. A Viêt Nam les figures dels dracs estan fetes de fusta o de ceràmica. A mí m’agraden els dracs de ceràmica, perque utilitzen plats, platets, tasses, culleres, taulellets. Són espectaculars. Arxiu: Teulada d’un palau i Drac amagat dins la Ciutadella de Hu’ê.

Els vietnamites que es van casar l’any passat, que van ser molts, esperen ja un infant que naixerà enguany. És el que desitgen, tenir un noi nascut en aquest any, perque porten la sort, la noblesa, la força, el poder, la sabiduria a la família. Si és una nena, ho tindrà una mica més difícil.
Són molt supersticiosos, molt. Quan una parella festeja s’ho miren molt l’any del casament, depenent de l’animal del calendari del zodiac.
El drac d’aigua és el millor any que un pot somiar per nèixer. És l’animal mitològic que viu entre els núvols, el lloc més proper de la terra per arribar al cel. Les noies nascudes en un any del drac tindran prosperitat al llarg de la seva vida, i molta independència i saviesa.
Arxiu: Calendari del 2011 fins el 2022.

Gao Xingjian, Bruce Lee, John Lennon, Ringo Starr, Pele, Nicholas Cage van nèixer en un any del drac.
Els nascuts en l’any del drac són persones sinceres, fortes, potser una mica malacaroses, independents, valents, savis. En definitiva, si et cases amb un home drac, tens el futur assegurat. Les dones, com sempre, no som tan ‘valuoses’. Una dona drac té tots els punts per, ni trobar company i si el troba els divorcis seran una constant.
De ben segur que més d’una noia ha falsejat l’any del seu naixement si desitja casar-se. 
Conec dues noies que mai s’han casat, i viuen plenament dels seus estudis i saviesa. A més una d’elles ha guanyat molts diners.

A Viêt Nam també creuen que l’any del drac, malgrat la prosperitat que sembla que genera, diuen que millor guardar el menjar a casa. La fam apareix en aquests anys.
I de fam aquest país n’ha passat i molta.

El dia 23 de gener 2012 comença l’any lunar, lluna nova. En el nostre calendari estem a dia 23 de gener, en el calendari vietnamita, dia 1 de l’any del drac.

Chúc Mùng Nâm Mó’i Nhâm Thin – Feliç Any Nou a tothom, any del drac.

No tinc ja més paraules. Únicament la denúncia que cal fer, sense esma, però amb una tristor cada cop més i més profunda i un enuig rabiós.

El meu sincer condol i em pregunto, arribarà el dia que no hauré de cercar flors ?

Probablement és molt lluny; el túnel és ben fosc. Cinc apunts ja publicats i encara no hem arribat a la fí del primer mes del nou any 2012.

Un capoll d’albercoquer que s’obre a la vida.

Tres díes de celebracions, tradicions, desitjos, any nou, aniversaris. El senyor Thin és un home feliç. Els seus familiars que van marxar als EE.UU. abans d’acabar la guerra, tornaran al poble per les festes.

Els vietnamites creuen fermament que els seus ancestres els visiten aquests díes, i és per això que han preparat uns altars dins a casa on sempre hi és l’encens, les flors i les fotografíes dels familiars que ja no viuen a la terra. No falten les menges i els diners, i la branca amb les flors de presseguer o albercoquer que simbolitzen la sort i la prosperitat durant tot l’any.

Hien, el fill petit del senyor Thin, ha trobat a bon preu un taronger ple de fruits, i aquest és un bon senyal ! Com més fruita té l’arbre, més bona sort i prosperitat per la família.
El transport de l’arbre, com podem veure en la fotografia, és una característica molt habitual en aquest país. La motocicleta serveix per a tot i no hi ha la Urbana per posar multes !

El primer dia del Têt esperen la visita d’una persona. La primera que entra per la porta de casa. És un familiar o un amic, però escollit. Una persona amb diners, de prestigi, feliç. El senyor Thin està content, per partida doble. Enguany serà un molt bon amic que no s’han tornat a veure des de fa molts i molts anys i que ha fet fortuna a Europa i és un home ric, feliç i bona persona. Els portarà sort a ell i a tota la família.
El segon dia per ser a casa tot el dia esperant les visites d’amics, veïns i conversar, beure, menjar, plegats al voltant de les diferents taules repartides per tota la casa.
El tercer dia és el senyor Thin i la seva família que visiten els mestres de l’escola dels seus fills o professors d’universitat, i els socis o propietaris d’empreses per qui
treballen, en aquest cas les botigues que li compren la seva producció d’encens.
 

L’últim dia també és el moment per anar a visitar les tombes dels ancestres. Deixen encens, flors i espelmes. Els budistes van a resar a la pagoda i els catòlics assisteixen a una missa al vespre, una mica com la missa del gall de casa nostra.

El Tê’t no és només el primer dia del nou any, també celebren l’aniversari de tothom. Encara avui és una mica difícil saber el dia del naixement d’un vietnamita. Els infants celebren l’aniversari el primer dia de l’any sigui quin sigui el seu signe del zodiac. Pel matí del primer dia del Tê’t els pares feliciten la canalla per ser un any més grans i els donen un sobre de color vermell – li xi ( el color de la sort ) on hi han posat diners, normalment un bitllet de 10.000 Dongs. Pares, avis, familiars, amics, tothom té el sobre preparat. (Arxiu : L’infant obrint el li xi.) Poden arribar a recollir un munt de diners, si la família és nombrosa !

Són petites històries que es repeteixen en les llars de milions de vietnamites aquests díes.
 

Maria Antònia Vicens i altres escriptors i poetes de les Illes ha començat a plantar cara, organitzant un Premi Ciutat de Palma alternatiu. És una acció brillant, imprescindible per aturar aquesta teranyina espanyolista.

He fet un copy and paste, perque millor que na Maria Antònia, no ho podria haver escrit jo mateixa – Publicat avui, en aquesta casa de Vilaweb:

Quan van sortir les bases del Premi Ciutat de Palma d’aquest any i vam veure que s’havia inclòs un premi en llengua castellana, em vaig reunir amb el Miquel Bezares, vicepresident de l’AELC, per definir quines accions podíem fer plegats el PEN i l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). Alguna cosa havíem de fer, no ja pels Premis Ciutat de Palma, que en el context que vivim són gairebé una anècdota, sinó per com el govern arracona el català en tots els àmbits de la cultura i de la societat. El govern desprestigia la llengua catalana per tenir content un sector espanyolista, feixista, de Mallorca. 

El govern Bauzá comet un crim contra la nostra cultura. I demanem que els polítics vagin plegats i denunciïn en institucions internacionals aquesta massacre. I nosaltres vam creure que en una situació com la que vivim, els escriptors ja és hora que fem sentir la nostra veu, la nostra opinió. Cal plantar cara a la destrossa lingüística. 

Ja fa mesos vam fer públic un manifest de rebuig als Premis Ciutat de Palma al qual s’hi han adherit tres-cents cinquanta escriptors de tots els territoris de parla catalana. A més, molts escriptors han rebutjar ser jurat del premi enguany, com és el cas de la Teresa Pous, que el va guanyar l’any passat. 

Aquest vespre, coincidint amb el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, hem organitzat una festa alternativa amb música, poesia, cava… Quaranta escriptors participaran en una lectura de textos. Vindran no només escriptors soní també editors, llibreters, polítics… que d’aquesta manera també rebutgen els premis. 

I a partir de demà seguirem plantant cara. De motius no ens en falten: la Setmana del Llibre en Català a Palma, que cada any se celebra al febrer, de moment s’ha suspès. Hem de seguir convidant tothom que faci sonar la veu i que els escriptors utilitzin el do de la paraula. 


Antònia Vicens, vicepresidenta del PEN, és una de les responsables de l’acte alternatiu dels escriptors mallorquins al Premi Ciutat de Palma  

Fotografia: Biblioteca de Catalunya 

Un flor vermella, bonica, d’un país llunyà. 

El poblet de Trang Cat proper a Hà Nôi ja fa díes que tothom és al camp treballant.
El conreu de la dong és molt important per la seva economía. Aquestes fulles de color verd intens són l’embolcall del bánh ch’ung, una menja imprescindible per aquestes festes. Una nació amb quasi noranta milions d’habitants i tothom, tothom, menja el bán chu’ng, el primer dia del Tê’t.
                                           — clickeu ací —

La senyora Dinh (fotografia) és la propietària de la plantació més gran del poble, 360 m2. Conrear el la dong no és car. Per els 360 m2 de terra necessitarà una tona de fertilitzant i podrà aconseguir dues collites l’any. Aquestes fulles aguanten molt bé les inclemències del temps, pluja, vent, fred. Pot plantar entre 20,000 i 30,000 fulles.
Enguany té previst uns ingressos de 2.500,- US$.

A Trang Cat no hi ha conreu d’arròs, sorprenentment. Els camps s’omplen de verdures, blat de moro, arbres fruiters i fulles de la dong. La gent prefereixen les fulles cultivades en aquest poble perque el color verd és molt intens.

Ja és a punt el carrer de Hà Nôi, al costat mateix del Temple de la Literatura on el cal.lígraf senyor Cung Khac Luoc ( arxiu ) exposa els seus ideogrames per vendre’ls a la gent.
Escriuen els bons desitjos per un nou any. 
Les botigues ja tenen el rebost ple de les menges per les festes, per aquelles famílies que no poden cuinar o no tenen temps.
Els camperols han baixat dels seus pobles els millors galls per vendre’ls i les famílies es disposen a matar el gall al pati de casa seva ( arxiu ).
Ja fa díes que s’han fet les matances i dins les cases preparen moltíssims plats on la carn de porc és essencial, com el bánh chu’ng ( arxiu ).
Els carrers són plens de flors i arbres ( arxiu ) i tot és un anar i venir carretejant els arbres que presidiran les llars i on penjaran els ideogrames vermells amb els bons desitjos per el nou any escrits amb amor per el senyor Cung Khac Luoc.

Tots els matins vaig passant el full de calendari de color vermell, vistós, gran, amb dibuixos representant fets culturals del país i que em van portar la setmana passada de Viêt Nam.
Compraré una branca de presseguer en flor. Diumenge hi haurà menjar especial i celebració. El menú ja està decidit:
Laphet – Entrant de fulles de te macerades i fruits secs.
Nem – Rotllets de primavera del nord de Viêt Nam.
Kyar San Chat – Sopa de mung bean noodles (fideus), shitake, fungus d’arbre i pollastre.
Postre: Pastisseria del Vallès Oriental acompanyada d’una bona ratafia.

L’any del drac porta bones sensacions, i també preocupacions.

Internet
és nostre,
no pertany a cap govern. 

Un any convuls, violent, i la denúncia no s’atura i és trist. No veig la solució, i certament és difícil. Més treball de prevenció, d’ajut, d’educació. Tots hi estem involucrats, la societat, estaments polítics i de govern no hauríen de baixar ni la guàrdia ni els mitjans. 

El meu sincer condol i tristor. Continuarem deixant flors, boniques, vives.
Aquestes ben properes. Un gerani de casa. 

Avui he vist la seva fotografia al costat del germà, l’àvia i la mare. L’he reconegut immediatament. Condemnat a vint anys de presó, s’ha beneficiat d’aquesta amnistia, per tornar a viure en llibertat. La pregunta: Podrà continuar amb el seu bloc ? Què diran els censors ? Aquest és el link del meu apunt – Nay Phone Latt –

És important conèixer que l’amnistia d’ahir, signada per el President Thein Sein, es recolza en l’article 401(1) de la constitució birmana: Quan qualsevol persona ha estat condemnada per ofenses, el President de l’Unió, pot decidir, sense condicions, o en condicions pactades amb la persona sentenciada, suspendre l’execució de la seva condemna o remetre la totalitat o part de la condemna per la qual ha estat sentenciat.
En les amnistíes anteriors, es va aplicar l’article 204(b) en el que el Poder atorga l’amnistia d’acord amb les recomanacions del Consell Nacional de Defensa i Seguretat.

Bé, sembla que els alliberaments d’ahir no han estat ‘acordats’ per un consentiment unànim del poderós Consell Nacional de Defensa i Seguretat, i que possiblement, alguns alliberaments siguin ‘temporals’. Caldrà estar a l’aguait.

El jove periodista de la DVB, Sithu Zeya (condemnat l’any 2008 a 16 anys), en sortir de la presó, ha manifestat:
El president amb aquesta amnistia se sentirà alliberat per aquest gest de decència humana, fruit de les moltíssimes presions rebudes. Però no oblidem que tot depèn, i molt, dels homes que són al seu darrera; una persona sola actuant decentment no pot fer canviar un pais sencer.

Sàvies paraules. 
 

Però en Min Ko Naing, lliure, és molt important per continuar en aquest procés, gota a gota, passet a passet, en aconseguir una democràcia i una llibertat somiada. 

Min Ko Naing és el fundador i President de ABFSU (All Burma Federation of Students Union) i líder del moviment 88 Generation Students i un dels màxims opositors al règim dictador de la Junta Militar. Va encapçalar la revolta del 8 d’agost de 1988 i va ser arrestat i condemnat a 16 anys de presó. Va ser alliberat l’any 2005, i de seguida va fundar amb companys i companyes el moviment 88 Generation Students. El mes d’agost de 2007 va organitzar una manifestació pacífica pels carrers de Rangoon i que va desembocar en les manifestacions del mes de setembre 2007 (Safron Revolution).
Torna a a la presó i és condemnat en un judici sumaríssim a 65 anys i 6 mesos. Coinfinat en una cel.la a la presó de Kengtung.
Avui és una alegria poder confirmar que és lliure ! Daw Aung San Suu Kyi en les seves converses amb el President Thein Sein i altres militars, sempre, ha condicionat tot el procés, i ho continuarà fent, en l’alliberament de presoners polítics.
Encara en queden un miler a les presons.

La fotografia correspòn a una de les moltes imatges que James MacKay ha fet al llarg dels últims tres anys i que ara podem veure en un llibre magnífic, que he rebut ja a casa:
   – Abhaya, Burmas Fearlessness- .  Sí a Birmània van perdent la por.

Bo Kyi, és la persona que aixeca la seva mà dreta i on es pot llegir el nom del seu amic i company Min Ko Naing. Ell també va ser empresonat, dues vegades, per liderar manifestacions i lluitar pacíficament contra la dictadura. Va passar 7 anys a la presó, i l’any 1999 va poder fugir a la frontera amb Tailàndia, on actualment resideix. És fundador de la AAPP (Assistance Association for Political Prisoners (Burma), amb seu a Mae Sot, la petita Birmània, però en terres tailandeses.

Compte, però, el meu escepticisme continúa i cal veure fins a quin punt tots aquests líders carismàtics i lluitadors tindran un pes important per lluitar i aconseguir les llibertats per el seu país. La gent del carrer, el poble, tots aquests canvis ni els ensumen.
Ells i elles han de fer punys i mànigues per poder viure.

Després de la signatura de pau i cessament de la guerrilla entre el govern dels militars i els Karen, branca KNU (Karen National Union), fet anunciat en el dia d’ahir, avui es fa públic aquest alliberament de presoners. La guerrilla amb els Karen va començar, sense cap moment de pau, fa més de 60 anys. Es pot parlar d’un cert optimisme, important.

Nilar Thein i el seu marit Kyaw Min Yu, estudiants; Khin Nyunt, antic ministre de la Junta Militar, i empresonat l’any 2004; U Khun Tun Oo, líder i persona importantíssima de l’ètnia i el poble Shan, són altres presoners que han vist la llum fora de les presons,  i fins a comptar 691 ! Una gran notícia !

Arxiu: Fotografia de Min Ko Naing