Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

…….. i novament la denúncia: Un nou assassinat d’una dona

Publicat el 7 de juliol de 2010 per rginer

Una dona ha estat assassinada, avui, a casa seva en un barri obrer de Barcelona. El presumpte autor, company de la dona,ha confessat el seu crim. Havia estat ja denunciat per maltractaments.
El meu sincer condol, la tristor, la ràbia i la impotència davant aquests crims sense raó.
I  les flors que segueixen plenes de vida, blanques i roges, i que continuaré penjant en aquestes denúncies, que espero i desitjo de tot cor s’aturin.

Elefants : Mae Taeng un lloc per viure i ser feliços

Publicat el 7 de juliol de 2010 per rginer

A finals del mes de juny es va trobar a la jungla, nord de Birmània, un elefant blanc.
Són molt rars, però és que són molt venerats per el poder i la gent. A Rangoon n’hi han tres, presoners, en un palau, on la Junta Militar organitza cerimònies dedicades a ells, i veure’ls és patètic ja que estàn encadenats i viuen literalment en una presó.
Tots hem vist il.lustracions, pintures, escultures dels elefants de l’Àsia; hem llegit aventures com Kim de la Índia, El llibre de la Selva; Marco Polo estava enlluernat de veure milers d’elefants formant part dels exèrcits i així ho descriu en el seu llibre.

Avui n’hi han molts menys i no viuen precisament en condicions favorables per a ells.
A Tailàndia els ténen en camps, alguns per cuidar-los, i d’altres perque els turistes hi vagin, paguin una entrada, pugin damunt d’ells i passegin una mica per rius i una part de jungla, com en els temps colonials o del rei de Siam. Aquests pobres elefants estàn encadenats també, i presoners i quan ja no poden fer la seva feina els maten, o els abandonen o els porten a llocs on els cuidaràn,  vaja, residències per a gent gran ..

Però, a 60 kms al nord de Chiang Mai, a Tailàndia, ens trobem amb el The Mae Taeng Elephant Nature Park , on viuen actualment 31 d’aquests paquiderms, gràcies a la senyora Sangduen Chailert, una dona tailandesa, menuda, i que l’any 1995, va decidir oferir un lloc per poder viure els elefants abandonats, trobats, perduts, ferits, discapacitats. En aquest indret excepcional hi viuen avui 31 d’aquests elefants fins el dia de la seva mort. Viuen en llibertat, els hi donen el menjar que els faci falta, els cuiden i és, diguem-ho clar, el lloc on el viatger/turista/voluntari pot conviure i conèixer aquests entranyables paquiderms sense sentir-se avergonyit.
Sangduen ha dedicat i dedicarà tota la seva vida a cuidar els elefants. Sí que demana voluntaris; es pot anar al Parc per una estada de 3, 7, 8 díes o un mes. Pagues un al.lotjament i menjar, i dediques el teu temps a conèixer un per un els habitants d’aquest Parc, els pots cuidar, preparar el menjar i conviure amb altra gent i sobretot amb na Mae Jokia, una elefanta, de 40 anys, ceguesa en els dos ulls per culpa de dos accidents; el llençament de pedres amb un tirador, i el segon el seu amo o mahout, d’una fuetada quan la obligava a continuar treballant, malgrat es trobés prenyada.
Com ja no li feia cap servei, la va enviar al Parc. Na Mae Jokia ara és feliç i amb l’ajut dels seus companys elefants que li fan de pigall, pot caminar i sentir-se lliure.

Els 31 habitants del Parc van arribar-hi perque van poder sobreviure  dels accidents que van patir (trepitjar una mina anti-persona), de les crueltats o negligències dels seus amos o perque la senyora Sangduen compra l’elefant al seu propietari, per poder oferir-li una vida millor.
Ella estima molt aquests paquiderms i odía els camps o residències o els llocs on els tenen esclavitzats i encadenats. 
Tailàndia va dictar una llei l’any 1985 per protegir els elefants que teníen propietaris i van començar a organitzar els llocs on podíen deixar-los quan ja no els féssin servei; alguns havíen d’anar demanant menjar a la gent dels pobles o ciutats i no era estrany veure’ls pels carrers, d’altres els feien ‘treballar’ en indrets turístics. No és una llei precisament per protegir aquests animals, més aviat és un control.

La majoria dels elefants han patit crueltats; els ‘mahouts’ ténen prohibit utilitzar cap fuet de ferro; només han de vigilar, seguir-los, ser amb ells i proporcionar-los menjar dues vegades al dia.

Cada elefant té el seu propi ‘mahout’ , una paraula anglesa per anomenar el ‘cuidador d’elefants’, i de vegades necessiten dos ‘mahouts’, perque són difícils de controlar, però no utilitzen cadenes en cap moment.

Fah Mai ja ha nascut en aquest parc. El seu nom significa ‘ Cel Nou‘, i només té dos mesos. És la més petita del Parc a més de vuit elefants en edat juvenil, com per exemple la seva germana Tong Jam, que en té sis d’anys. Tong Jam, ‘Lluna d’or’ , ja té edat per emancipar-se de la seva mare i conviu amb altres companys seus, aprèn i ja sap qui són els humans, els ‘mahout’ que els cuiden.

Fah Mai, la més petita, li agrada molt ser davant els voluntaris o visitants, i els hi demana menjar donant cops de cap i intentant cridar l’atenció fent moure la seva ja immensa trompa. Encara que pugui ser una mica ‘pesada’, els  mahouts no li impedeixen de fer-ho com en altres espais on veritablement són com presoners. No utilitzen violència, ni els maltracten, ni els encadenen.

Els voluntaris que han passat uns díes en aquest Parc  també s’han sentit feliços. Els humans han après a conviure amb aquests paquiderms i veure com entre ells s’ajuden i per damunt de tot, ajuden al més dèbil al que més ho necessita, aquest fet ha estat tota una sorpresa per aquests visitants humans.

Sangduen sempre ho afirma: No he vist mai tanta solidaritat i donar-ho tot per ajudar al company com en aquests animals, els elefants. He dedicat la meva vida a ells i continuaré en aquesta tasca.

A Mae Sot m’ho havíen explicat, de la existència d’aquest Mae Tang Elephant Nature Park al nord de Chiang Mai – Un Paradís per elefants, una experiència única per els humans.
Ara, avui, m’agradaria ser-hi allà, passar-m’hi uns díes, passejar amb na Mae Jokia per indicar-la el camí, convertir-me en una mahout. 

La fotografia correspòn a Jungle Boy, ciutadà de Mae Taeng. A l’arxiu podeu veure l’elefant blanc que es van trobar al nord de Birmània; brut, però amb la pell no tan fosca com els seus germans. Una vegada net, és absolutament blanc. El seu destí serà una presó, cuidat, encadenat i protagonista de cerimònies per part d’un govern que vol anar sumant ‘mèrits’ …. com l’elefant blanc en la segona fotografía de l’arxiu, encadenat, presoner i d’aparador per els privilegiats

Violència: Dones assassinades

Publicat el 6 de juliol de 2010 per rginer

Avui l’home de setanta-set anys ha matat a ganivetades a la seva dona. El presumptre autor s’ha lliurat a la policia.

Aquesta mateixa setmana es va trobar el cos mort violentament d’una dona i al garatge de la casa el seu home, també mort,  amb un  tret al cap. S’investiga si també ha estat un crim comès per l’home. Sí, llegeixo avui mateix, que efectivament, la dona va ser morta per asfixia, estrangulada per l’home, després d’haver fet l’autòpsia a la dona. Posteriorment l’autor es va suicidar.

Aquest matí, avui, s’ha trobat el cos d’una dona amb més de trenta ganivetades, morta, dins a casa seva. El seu home la trucava constantment, però no rebia resposta.
També s’investiga.

Informen aquest matí d’un possible altre crim d’una dona a Girona; empesa per el seu ex company ha caigut pel balcó al carrer. El presumpte autor encara no ha declarat, però ha estat detingut.

No sé si sabrem el resultat de les investigacions; n’han quedat tantes al llarg dels anys sense resposta ….. 

El meu rebuig, la meva denúncia, a totes aquestes morts violentes de dones, i aquests fets que em produeixen moltíssima tristor. Poden ser quatre, les dones mortes en només quatre díes ……
Les mateixes flors de sempre, blanques i roges, no ténen temps de pansir-se, les morts violentes no s’aturen.

Muriel Casals

Publicat el 6 de juliol de 2010 per rginer

Tot just després de l’entrevista que he vist i escoltat a TV3, ‘Els Matins’, només puc dir:

– – Gràcies senyora Casals – -.


Integritat, fermesa, i sobretot idees tan clares i representant a moltíssimes entitats cíviques del poble, mai oblidades al llarg de l’entrevista.
Ens honora, senyora Casals.


Ara caldrà veure les presions que continuaràn rebent de partits, de polítics ja caducs, de cares ja cansades i conegudes, de polítics que només miren en termes electoralistes i que es volen apropiar d’una frase.

M’ha agradat molt quan la senyora Casals afirmava convençuda; un autocar d’un poble on TOTS junts baixaràn a Barcelona; independentistes, defensors de l’estatut i de l’estat de les autonomíes i ara jo dic també, decebuts, avorrits, fins i tot algú que sempre vota un partit espanyolista i que ara se sent agredit.

Aquesta no és notícia de primera plana, però és important perque és el resultat d’una feina ben feta.

Aconseguir un visat de sortida Birmània / Espanya – IIa part

Publicat el 4 de juliol de 2010 per rginer

El nostre amic monjo, com molts d’altres, era a punt per recollir el seu passaport amb un visat vàlid de tres mesos per sortir de Birmània i tornar. L’Ambaixada de França a Rangoon/Yangon, n’eren els responsables, després d’haver entregat tot els papers i pagar 80 Euros, tota una fortuna per a ell i qualsevol ciutadà de Birmània (els ingressos de quasi un any). 

Bitllet d’avió, amb reserva tancada, cartes d’invitació per celebrar conferències d’entitats culturals i ajuntaments, juraments visats per la policía de fer-se responsables de la seva estada a Catalunya, més juraments de les persones amigues de la seva manutenció, un altre jurament que se l’acompanyi personalment a l’aeroport per tornar a Rangoon, més els papers exigits per el seu propi govern.

La resposta va ser: Com viatges a un altre país que no és França hauràs d’anar a l’Ambaixada d’aquest país a Bangkok. Els 80 Euros, però, se’ls queden; és una taxa obligatòria de la Unió Europea i que no és retornable. Però no estem en una Europa Unida ? No ens representa aquesta Ambaixada ? S’ha rebut tota la col.laboració per part de l’Ambaixada d’Espanya a Bangkok, però els que ténen la última paraula, són evidentment, els militars de la Junta a Birmània i la poca col.laboració i interès de les Ambaixades europees i d’altres països a Myanmar/Birmània.
El nostre amic ens expressa els seus sentiments : Abans de demanar el visat, ja em van dir els amics que el poble de Myanmar no és ben  tractat en les Ambaixades. Potser perque som pobres, perque tenim un govern militar, no tenim educació, ens queixem, demanem llibertats, no no ens tracten bé, i nosaltres rebem al visitant amb els braços oberts, amb somriures, les nostres cases estàn sempre obertes, però nosaltres no rebem res. NO puc anar a Tailàndia; la policia ens ho revisa tot; si em donen un visat seré lliure, però ho vull ser-ho dins el meu país. Mai m’he sentit tan trist com fins ara i no tinc cap motivació per ser ‘amable’ ni ‘somriure’ a la gent europea.
Sentiments sincers ….. crítica dura davant tot el món occidental i estaments i organitzacions internacionals que s’omplen la boca amb bones paraules, boniques, petits ajuts, però continúen mantenint en el poder a una junta militar cada vegada més perillosa per tota aquella zona del sudest asiàtic, amb acords amb Corea del Nord, amb la Xina,  amb Rússia, amb la Índia, fins i tot amb Tailàndia. 

El conte comença quan uns joves van arribar a Birmània/Myanmar perque els havíen dit que és un país meravellós i sí, és cert. Es van trobar amb una gent que sempre somriu, però amb les mirades tristes. Es van trobar en un país que les llibertats no existeixen. Van conèixer un monjo i ell per practicar el seu anglès, van començar una conversa que es va anar allargant, i allargant, fins que en tornar a casa, a Catalunya, van decidir ajudar i col.laborar.
La seva fermesa, ajuda i entesa amb el seu amic, han fet que el seu projecte sigui ja una realitat, i la motivació dels milers i milers de monjos de dins el país continúa en el seu desig que tots els nens i nenes tinguin el dret a l’educació. També perque no es vagin perdent les generacions, com està passant des de fa més de 50 anys i perque no hi hagin més reclutaments de nenes i nens soldats, en definitiva ajudar a la seva gent a viure una ‘miqueta’ millor.

Però després de la revolució del safrà l’any 2007, la vida dels monjos és complicada. Se’ls vigila, però se’ls venera a la vegada.
I avui, abans de les eleccions previstes del mes d’octubre, fraudulentes, el govern militar ha suspès tots els tràmits per aconseguir un passaport i visats als monjos que viuen dins el seu pais ( uns 400.000 i a més sense dret a vot … ). Ténen por del què diràn quan siguin a Catalunya, o a Noruega, o a Canadà, a al Regne Unit, o a França, o al Japó, etc. etc.
Els exigeixen ara que han de presentar un ‘DHAMMACARIYA DEGREE’ , una carta d’invitació del sponsor que et convida i la aprovació del ministre militar per afers religiosos de la Junta. Aquest ‘Dhammacariya degree’ és com un Master al Regne Unit i un status per el monjo com a estudiant amb títol de qualsevol Universitat.
Després de 2007, a les presons birmanes malviuen 252 monjos i moltíssims van fugir a l’estranger.

Sembla que el cap, el general de la junta militar, en una visita a Sri Lanka on viuen molts d’aquests monjos birmans exiliats, va rebre una humiliació per part d’ells. Van fer boicot, i no van acceptar cap donació religiosa per part del general i la delegació birmana.

Les donacions als monjos i als monestirs és important per la societat civil de Birmània, perque així guanyen ‘mèrits’ dins la tradició Budista, i si els monjos refusen aquests donatius, això pot comportar ramificacions negatives en les seves vides, com per exemple un karma molt dolent, dolorós.

Els monjos actualment a l’exili, estudiants en diverses universitats del món es van convertint dia a dia en activistes per aconseguir la llibertat del seu poble, i els que són dins de Birmània, en silenci, sense fer soroll, van construint escoles i ajudant socialment a la gent.

U Ashin Sopaka va ser fa poc a Catalunya i ens va regalar unes conferències plenes d’amor, de sentit comú, de pau, de llibertat, i sobretot demanant que no oblidéssim que existeix Birmània, que és  …. allà…..

Li vaig fer aquesta fotografía; la presonera més coneguda és al seu costat, a qui ell li dona tot el seu suport, com la majoria del poble Birmà, Shan, Mon, Karen, Kachin, Arakan, Karenni, Padaung, Pa- o i totes les ètnies que conviuen en aquest país anomenat ara Myanmar, abans Birmània.

Dues històries paral.leles de com aconseguir un visat; una simplement anecdòtica, però que sempre cal recordar tots els anys viscuts dins un estat dictatorial i militar, sense llibertats i la segona d’avui any 2010, i encara ‘sobreviuen’ aquestes manques de llibertat …..

Avui fa 14 anys i 352 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Històries paral.leles: Aconseguir un visat de sortida Espanya-Suïssa – Ia part

Publicat el 3 de juliol de 2010 per rginer

Si es viu en un país on el govern és un règim militar dictatorial, aconseguir un visat de sortida i poder tornar a entrar al teu propi país, és tota una aventura.

Hem estat lluitant, insistint, aportant tota la documentació necessària, perque el nostre amic monjo pogués sortir de Birmània i tornar, un visat de tres mesos; conèixer món, veure altres països; viatjar per primera vegada lluny del seu poble. No s’ha aconseguit.
M’ha vingut a la memòria el meu primer viatge fora fronteres, any 1956; Suïssa va ser el destí, més concretament el Kanton St. Gallen i el poble d’Unterwasser.

Comencem la història: Els meus pares, treballadors, teníen ja una visió oberta i si podíen aconseguir un ‘raconet’ d’estalvis, preferien que els seus fills poguéssin sortir del barri, de la Ciutat, veure altra gent, pobles, trepitjar la natura, mirar a l’horitzó i cercar-lo, no mirar-se l’ombligo, en una paraula, ni tampoc enriquir les caixes d’estalvis. 

Setembre de 1956, un viatge a Suïssa en tren, tres setmanes, amb l’escola, mixta, noies i nois.  No tothom va poder venir. Algunes noies els hi va estar prohibit, altres per qüestions econòmiques, però es pot dir que vam anar-hi el 90% de la classe. Per aconseguir els diferents visats va ser tota una aventura. El viatge estava previst per el mes de setembre i crec recordar que vam començar a fer ‘papers’ el mes d’abril …..

Descripció del passaport de la fotografia :

Edat: 11 anys. Estudiante. Soltera. Rostro, color de ojos, color de cabello, señas particulares: Según fotografía. Firma del titular. El Gobernador Civil. Jefatura Superior de Policia. P.D. El Secretario General Federico Rodriguez de la Iglesia. Pasaporte válido para EUROPA (excepto Rusia y países satélites), Tánger y Marruecos Francés. O sigui, aquesta part d’Àfrica es considerava Europa ??? Colonitzadors …..
IMPRESIONES DIGITALES – Pulgar derecho, Índice derecho, Medio derecho.
OBSERVACIONES: EL FUNCIONARIO QUE SUSCRIBE, CERTIFICA: Que la fotografía, firma, huellas dactilares, nombres y apellidos y media (¿?) filiación del titular de este pasaporte son auténticos y corresponden al mismo.Firma: EL FUNCIONARIO.
LA VALIDEZ DE ESTE PASAPORTE TERMINARÁ: A los dos años de su expedición.
Barcelona, 20 de Abril de 1956.

VISADOS: ESPAÑOLES : Nº 25132
El titular de este pasaporte queda autorizado para efectuar tres viajes de salida y regreso a España con destino a SUIZA dentro del plazo de CIENTO OCHENTA DIAS a partir de esta fecha, sin necesidad de cumplir ningún otro requisito.
En Barcelona, 9 de Junio de 1956
El Jefe Superior, P.D. El Secretario General. Jefatura Superior de Policia.

Per poder aconseguir el visat, el meu pare va haver de signar i jurar que el viatge era d’estudis i va haver de donar tot tipus d’informacions d’ell mateix i de la família.

CONSULAT GENERAL DE FRANCE A BARCELONE
Nom: Giner Bruñó
Prénom: Rosario  (grrrr, quants anys ‘patint’ aquest nom !!! )
NUMÉRO DE VISA: 41288
Genre de visa: TRANSIT: Sans arrêt, aller et retour. ( cap parada, anar i tornar ¿¿??)
Date de délivrance: 11 Aout 1956
Date d’éxpiration: 11 Octobre 1956.
Nombre d’entrées autorisées: DEUX. 
CONSULAT GENERAL DE FRANCE – BARCELONE. Affaires étrangères. Taxes: 1000 F
Lionel Cadiot, Attaché de Consulat.

CONFÉDÉRATION SUISSE
Le titulaire de ce visa est soumis en Suisse aux préscriptions sur la déclaration d’arrivée.
VISA No. 7773/56
Valable pour une entrée en Suisse jusqu’au 8-10-56.
Durée du séjour: Un mois.  Motifs: Tourisme.
Taxes frs. 3.- Pts. 27.- (Taxe réduction).
Pour le Consulat de Suisse – Barcelona, le 8 Ago 1956 .  A. Hasler
 
Aquest passaport encara el tinc, és una veritable reliquia i he pensat que fora interessant de copiar tot el que figura en les seves pàgines.
Penso ara la feina i els embolics que va tenir el meu pare per poder aconseguir els diferents visats, perque fixeu-vos que havia de tenir una autorització per part del govern militar dictador per sortir del país; un visat de trànsit per part de França i un visat restricitiu per part de Suïssa, i evidentment el passaport.
Un mes abans de marxar de viatge van informar al meu pare que havíem d’anar als Consulats de França i Suïssa per aconseguir els visats. Ingenuament es pensàven que al ser noies i nois d’una escola en un viatge de turisme i estudis, no caldríen els visats … però, no. La UE no existía i el règim militar dictatorial que patíem no tenía cap acord amb aquesta països, suposo, en matèria de trànsits, viatges, desplaçaments, etc. com moltes altres coses.

Després de més de quaranta anys, els països on actualment ténen un règim dictatorial militar, continúen negant els visats als seus ciutadans i si els autoritzen, és perque hauràn d’haver fet un munt de gestions, pagar moltes taxes i amb una mica de sort rebre el passaport amb un segell autoritzant la seva sortida. Paísos tancats, aïllats, en certa manera presons ……
Però, aquesta història ja l’explicaré a la segona part, en un segon post.

 I avui, podem entrar, sortir i viatjar amb molta més llibertat, i de vegades sense passaport, creuant fronteres sense parar ….. i tenir les oportunitats per estudiar, treballar, viatjar, conèixer món, intercanviar experiències, sentir-te lliure, seguir la línia de l’horitzó amb placidesa, sense més.

A Birmània encara no saben ni coneixen aquest sentiment de llibertat ……

Dues dones assassinades — i continúa la violència

Publicat el 1 de juliol de 2010 per rginer

Avui, al carrer, en un poble prop de Granada; el carrer ple de gent i la dona envoltada d’amics i amigues. El seu ex-company apareix i la mata a cops de falç. Tenia 42 anys i tot just fa dos mesos va fer una denúncia per assatjament. Disculpeu la descripció d’aquest cruel assassinat i, una vegada més, d’una dona que ha mort violentament per el seu ex company, presumpte autor del crim.

Només puc dir; el meu sincer condol, la meva tristor i denunciar, denunciar aquest nou acte de violència absolutament injustificable.

Com en els meus apunts anteriors, les mateixes flors, roges i blanques; ja no les vaig a cercar en el meu jardí del món virtual. Continuaré amb les mateixes flors.
Actualització: Una altra dona va ser assassinada a Tenerife. Havia desaparegut i es va trobar el seu cos mort, amb signes de violència la setmana passada. Havia presentat denuncia diverses vegades en contra el seu ex company. Sembla que ha estat l’home que va matar-la i va amagr el seu cos mort. El presumpte autor ha estat detingut.
Un estiu certament amb un començament violent … i la meva tristor, moltissima tristor davant uns fets que sembla no tenen aturador.

Llac Inle / Inlay: Desastre ecològic i sequera.

Publicat el 1 de juliol de 2010 per rginer

El meravellós i sorprenent llac Inle/Inlay a Birmània, Shan State, està absolutament sec; no hi ha aigua, els horts flotants moren; pots caminar i no cal pujar a cap barca.

És cert que la sequera d’enguany ha estat greu, molt greu, de les pitjors dels últims cent anys, però també es reben informes (censurats per la Junta Militar) que cada día més s’utiitzen fertilitzants i productes tóxics i prohibits.

En els meus posts explicant les meves experiènces navegant per aquest llac han estat un somni; no puc mirar la fotografia del llac tal i com és ara mateix. Aquell lloc meravellós, plàcid, únic, desapareixerà ?? No ho sé; però és evident que no tinc cap confiança en la Junta Militar del país. Els turistes que hi van, no els deixen fer fotografíes i els censuren les càmeres. Per què els hi porten ?? Per continuar cobrant les taxes per entrar al llac ? Tot es pot esperar d’aquests generals.

Penso en la gent, els Intha, tota la vida durant més de dos secles treballant en els seus horts flotants; els seus tallers de forja, de joieria, de seda; els pobles flotants;
d’on treuràn l’aigua ? L’ajut no el rebràn pas de la Junta; i els hotels de luxe construïts per el Govern ? Els és absolutament igual; però no per els seus treballadors.

L’acudit del gran dibuixant Harn Lay és ben explícit i si mireu a l’arxiu, us he posa’t dues fotografíes; una actual, el llac sec, i una altra de les meves que vaig poder fer el passat novembre 2009. La diferència és brutal i la veritat quan les miro em poso a plorar.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/157971

Avui fa 14 anys i 349 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.