La inèrcia de la gran victòria blaugrana en el partit televisat divendres a la nit (i dic nit, i no vespre, perquè va acabar a tres quarts de quinze, després de mitja hora de pròrroga), que converteix l’equip de Pep Guardiola en el Barça de les Cinc Copes (de moment) del segle XXI, em va donar l’ocasió de veure, escarxofat davant el televisor, el concert d’AC/DC a Las Ventas de Madrid, per enèsima vegada (aquest equip, igual que el de Guardiola, no em canso mai de veure’l), primer, i tot seguit un reportatge (“Isla Negra, illa blanca”, una estrena dins el programa del 33 “El documental“) sobre Pablo Neruda i l’arquitecte català Germán Rodriguez Arias, exiliat a Xile, i el paper que aquest va tenir en la construcció de les tres cases que el poeta xilè posseïa, repartides en diferents punts del seu país, i de manera especial en la de Isla Negra, a la riba del Pacífic, la més coneguda i avui casa-museu del premi Nobel, on descansen també les restes d’ell i de la seva tercera esposa, Matilde Urrutia.
A continuació d’aquest documental, la programació del segon canal de TVC oferia justament un altre capítol de la sèrie “Cases ecològiques”, que presenta, de la mà d’un dissenyador molt entusiasta, exemples de cases construïdes arreu del món (occidental), generalment amb la intervenció directa dels seus propietaris, seguint criteris d’optimització de l’espai i dels materials emprats i ajustant-se, com diu el títol, als cànons ecològics d’estalvi d’energia i minimització de l’impacte sobre l’entorn on s’aixequen.
L’entusiasme del presentador està justificat, perquè realment en totes aquestes edificacions les solucions aplicades pels constructors són intel·ligents, i els resultats són impressionants, tant des del punt de vista funcional com estètic. Però la impressió que produeixen al televident (parlo per mi, és clar) resulta ambigua: aquests exemples gairebé perfectes d’habitatges presenten algunes contradiccions que fan una mica d’angúnia. No es tracta de l’enveja -sana o no- que causen, sinó de la certesa de saber que tenen tots els números per quedar-se en exemples.
En aquest món nostre destarotat i desorganitzat, és impossible que aquestes meravelles es puguin generalitzar, que se’n puguin beneficiar al màxim i en el màxim nombre les persones, directament, i el planeta, de manera indirecta.
Ja podem anar fent fantàstiques cases ecològiques, i sostenibles (totes elles poden presumir de presentar unes factures de la llum més baixes que les convencionals, i moltes també reciclen els residus i les aigües brutes, i aprofiten així mateix l’aigua de la pluja que baixa dels teulats i la llum del sol), ja ens podem anar escarrassant a fer-ho bé, si el sistema no en té res, de sostenible…
En primer lloc hi ha la qüestió de la propietat. És inevitable, mentre un veu les imatges d’aquelles cases modèliques, pensar en el ciutadà mitjà que no solament no és propietari de l’habitatge on viu, sinó que en paga uns lloguers estratosfèrics, sovint de manera desproporcionada en comparació amb el que ofereixen, en espai i serveis, les cases o pisos llogats. I pel que fa a la propietat, o està directament vetada o s’hi ha d’accedir passant pel calvari de les hipoteques, la vella “solució” (“paguem molt, però almenys al final la casa quedarà per a nosaltres”) capaç de generar una muntanya de problemes, tant a nivell particular com general, com estem veient cada dia: el mateix sistema hi ha quedat entrampat, i darrera d’ell tots nosaltres.
Però això seria només a països com el nostre, en els països del nostre entorn, mínimament arreglats. Si pensem en les enormes aglomeracions urbanes del planeta, cada dia més grans i caòtiques, l’esgarrifança es fa insuportable.
En el documental ressenyat a l’entradeta, tots els testimonis parlen amb admiració i respecte del poeta Neruda i de l’arquitecte racionalista que li va fer els plànols de les cases que va aixecar, Rodríguez Arias (que tenia una fixació especial per l’arquitectura d’Eivissa, l’illa blanca del títol, on fixaria la seva residència, abans de tot el boom turístic), amb qui l’unia una forta amistat.
Entre els records personals dels durs temps viscuts -dues guerres ferotges i el cop d’estat de Pinochet, que va succeir poc abans de morir Neruda-, en un moment donat es toca el tema de la propietat, i un dels personatges diu que, al seu parer, “no hi havia contradicció entre ser comunista i tenir propietats”, com era el cas de Pablo Neruda, com no n’hi havia, afegeix, entre el seu matrimoni i les aventures extramatrimonials que el poeta va tenir durant anys. La comparació no l’acabo d’entendre, com tampoc les etèries raons més o menys de caire espiritual amb què l’home va intentar explicar-se. No hi ha més cera que la que crema, i el comunisme “real” no va estar de punyetes -no hi està tampoc en els pocs llocs on encara campa, com a Cuba mateix-, i la manera com va gestionar la propietat col·lectiva va ser la que va ser -un desastre-, i en aquest punt per a res es va estar de raons espirituals…
Els uns condemnant la propietat i anatemitzant-la i els altres fent-la de més en més prohibitiva (excepte per a les elits econòmiques, és clar), i al mig dels dos blocs la majoria de la gent, la “majoria silenciosa” del doktor Kissinger, a veure-les venir i a entomar-les callant i amb esperit esportiu, que la maquinària malgrat tot no s’ha d’aturar per res.
¿Voleu ser propietaris i viure en una bonica casa rodejada de jardins? Doncs és molt fàcil: a l’hora de néixer, trieu de fer-ho en alguna de les famílies pertanyents a les elits econòmiques, i tema resolt.
[Foto de l’entradeta: la casa de Pablo Neruda a Isla Negra, a la comuna de El Quisco, província de San Antonio, a la regió de Valparaíso]
