Chào ông Viêt Nam

Avui aquesta matinada, a Pontevedra; el fill de la parella ha avisat a la guàrdia civil dels maltractaments del seu pare contra la mare. Tenia 42 anys. L’home ha estrangulat la dona fins a matar-la. L’home ha estat detingut. Un nou crim, cruel, terrible. En un apunt meu, ja vaig expressar la meva por per aquests díes de Nadal. Ja no queden paraules per expressar la meva denúncia més ferma i insistent.
El meu sincer condol i aquest pom de flors fetes amb amor en un racó del Pirineu, rodejat de llibres i el bastó prest per sortir a caminar.

– Teixit que un aràcnid fa amb el fil tenuíssim que segrega, i que li serveix per a caçar els insectes de què s’alimenta –  Diccionari Moll-Alcover.
– Si vols llevar les teranyines, mata l’aranya – Significa que no se suprimeixen els efectes si no se suprimeix la causa.
És potser una percepció meva, però ja fa anys, masses, que una teranyina silenciosa es va segregant per el nostre país, sense fer soroll, i va caçant insectes per la seva causa, sense fer soroll, i els alimenta  amb falses promeses, o amb doblers, sense fer sorolls. L’aranya està omnipresent arreu del nostre país, i són molts els insectes que entren dins la seva teranyina, sense fer soroll i van segregant tot el seu poder i la seva cultura, que no és la nostra… i van caçant i caçant. És difícil de conèixer el començament d’aquesta teranyina.
Si una té la percepció que va arribant a casa seva, cal fer caure els insectes de la teranyina i si pot ser, deixar l’aranya principal sense forces per a continuar. I com es fa? Unitat, perseverància, tossudesa, continuar vivint com ho hem de fer en el nostre país, pacients. És el que vaig aprendre en el meu viatge a Viêt Nam. Tot arriba, però amb paciència i perseverància i convençuda del que fas, sense violències, amb la paraula.
No sé, però és una percepció que tinc en la meva ment fa uns quants anys …..

Aquesta setmana els premiats del Nobel de la Pau, cent persones, van suscriure un document demanant al Secretari General de les Nacions Unides la seva intervenció, per l’alliberament de Daw Aung San Suu Kyi, la única que ha rebut el premi i no pot exercir la seva llibertat. 
Les organitzacions cíviques d’arreu el món no han baixat la guàrdia i continúen dia a dia reclamant la llibertat dels presoners polítics, la intervenció de la UE, Nacions Unides, ASEAN, reclamant ‘el principi de responsabilitat de protecció’, en un país on els Drets Humans es transgredeixen constantment, minut a minut; el silenci és  traspúa per damunt de les crueltats i els fets d’aquest país; a Mae Sot, població a 600 kms al nord de Bangkok van arribant refugiats des de Birmània; els tailandesos ofereixen sous de Euro 40.00 al mes per als nens perque vagin a Bangkok a vendre flors o ves a saber quines altres activitats; les pasteres al sud del país arriben constantmernt a Tailàndia amb gent que han fugit del delta de l’Irrawaddy després del cicló Nargis, per treballar en el sector de la pesca, sense papers, il.legals i en mans dels productors d’exportacions de peix de Tailàndia arreu del món; al nord ho ténen més fotut; mercat de droga, construccions grandioses de conduccions de gas i petroli.
No, no és gens bò el panorama d’aquest país. La gent continúa vivint, lluitant clandestinament, però fora de les seves fronteres el decensís i el cansament comença a fer estralls.
El meu viatge de l’any vinent està ja confirmat i programat. Fins i tot ja tinc el bitllet d’avió. També estic preparant l’estada a la clínica Mae Sot de la Dra. Maung per una estada en ajut dels més de mil infants que són refugiats i que eviten que tornin a Birmània; saben que immediatament seràn soldats de l’exèrcit.
L’any vinent és l’any del búfal. Un bon any. No perdem la esperança.
Deixo aquest desig: Pau i llibertat per aquest país, i també extensiu a tots els països del món on els drets humans no existeixen, ni tampoc la llibertat.
Avui fa 13 anys i 56 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Aquesta tarda a Torà, comarca de La Segarra. Una discusió dins a casa, i l’home ha disparat sense pietat l’arma de foc i ha assasinat la seva dona. Després del crim, els mossos l’han detingut com a presumpte autor de la mort de la dona..
El perill és sempre de portes endins. La violència continúa i la meva denúncia ferma també.
El meu sincer condol per aquesta nova mort i unes lilas del Pirineu en aquest apunt trist i de ràbia. 

Confesso que va haver-hi un temps que em feia por volar; no pas quan vaig pujar per primera vegada en un avió i vaig atravessar l’atlàntic ( any 1963 ). Després vingueren més vols de curta durada, però en avions vells, antics, propulsats per hèlices i molt sorollosos. El passar dels anys els avions es van modernitzar i tots eren propulsats per reactors ( el caravelle … ). Quan treballava en una agència anglesa a Benidorm, fins i tot, se’m va permetre de volar en els vols charters a Londres, un parell de díes, comprar sueters de St Michael, fer-me embolics amb la moneda, 1.10.12 (una lliura, 10 shillings i 12 penics); anar al cinema on es podia fumar ( hi havíen cendrers a les butaques) i al final de la pel.lícula aixecar-te, com tothom, i fer veure que cantàves el ‘God save the Queen’. Després vaig deixar de volar, i quan per motius de feina agafar l’avió era imprescindible, em va venir una por terrible. Qualsevol sorollet ja m’amoïnava. Van passar un parell d’anys, i, fins ara, he anat volant ja sense por, i senzillament pujo a qualsevol aparell amb ales per sentir-me com una àliga. Aquesta sensació, evidentment no la tinc, quan he de fer un vol de moltes hores, més de tres-centes persones a bord, incòmode i jo que no puc dormir. Però això no vol dir que no m’agradi viatjar amb tren ( m’agrada fer trajectes llargs, hores o díes ) o navegar en vaixells de càrrega o velers …. i caminar. Aquesta mobilitat, la última, és la més agraïda; ho veus tot; parles amb tothom; descanses quan vols; fas un mos quan et vé de gust; tens espai; respires.

Però …. reconec que volar és diferent. Durant el  meu últim viatge, l’any passat, per Austràlia i Tasmània vaig pujar en divuit avions més dos helicòpters i un hidroavió.
Des de l’helicòpter, volant per la costa sud de l’illa de Tasmània, vaig poder fer aquesta fotografía del South West Cape. El pilot ens va fer una volada tot donant la volta al cap. Una experiència inoblidable. Un veritable vol d’àliga.

Ha estat a Vilafranca del Penedés. L’home havia estat ja jutjat i tenia ordre d’al.lunyament. Va aparèixer a casa la seva ex dona i després d’una discusió, la va assasinar. Posteriorment l’home es va suicidar. Dos fills queden orfes.
El goteig continúa; aquestes morts violentes i sense sentit sembla que formin part de la nostra societat; el perill és sempre present. La meva denúncia forta i trista a la vegada.
El meu sincer condol per la mort de la dona. Un pom de muguet o lliris de maig, en aquesta tardor hivernal, trista, plujosa i ja trucant a la porta de l’hivern.

Continúa el fred. Plou. Fa una tarda d’aquelles de seure al menjador amb un braser sota els peus. Els ‘okupes’ del pis de dalt del bar de la placeta han acabat el graffiti. És extraordinari veure’ls treballar amb els sprays. Anar a comprar alguna coseta per la intendència; cercant fotografíes en el meu arxiu; tots a punt per veure el partit del Barça; una traca fortíssima, a la ‘valenciana’ que han fet petar després del partit. Repassar alguns conceptes de ‘El Canvi’ de Bauçà, continuar amb poemes de Montserrat Abelló; anar preparant i verificant l’itinerari del llarg viatge de l’any vinent.
Emocionar-me en veure la competició d’esquí alpí, i que només per el Canal 33 ens han informat degudament i que s’ha celebrat a La Molina !!  Veure les millors esquiadores del món baixant per La Comella, dita ara Pista La Cerdanya, ha estat tot un esclat de records i a més ahir, vinga a nevar i no parava. Veient les imatges igual podía haver estat un territori d’Àustria, o Suïssa o els EE.UU., però no, erem a La Molina, a la Cerdanya. Extraordinari ! Qui se’n recorda de pujar al tren de 2/4 de 5 de la tarda a Plaça Catalunya; cinc o sis hores de viatge; dormir al refugi al costat de l’estació A.E. Icària; pujar a les pistes, esquiar i aprendre fins a les 3 del migdia; menjar un poc i a les 5 de la tarda tornar a pujar al tren fins a Barcelona ??? Esquís vells, de lloguer o prestats, però segurs; botes fetes a mà per un especialista del carrer Marià Cubí a molt bon preu; abrigats degudament, sense luxes, però disfrutant de la neu i la muntanya.
Les nits de dissabte al refugi, tots apinyats en les poques habitacions, eren fantàstiques; tot esperant el matí de diumenge per esquiar ….. 
La competició ha estat un èxit d’organització, de públic, de neu. La primera volta que es competeix en una prova de la Copa del Món d’esquí alpí als Pirineus !!! I ha estat a La Molina ! Vaig xalar, però molt ! Enyorança ? No, ni parlar-ne. Després d’anys i anys d’afició a la neu, d’aquells primers esquiadors ( els meus oncles, les meves tietes, cosines, cosins, anys 1930, 1935, 1948 i fins ara ) qui ho havia de dir ?

Acomiadar definitivament als meus amics de Viêt Nam fins el mes de novembre de l’any vinent quan jo tornaré a viatjar per aquell país.
Llegir El Punt i la revista Presència; un dossier ben interessant: ‘Dies de fúria: La violència creix a la societat actual, que té fàcil accés a les armes de foc. Europa es contagia del ‘virus americà” Cert. Entrevista amb el company bocaire Raül Romeva. I una entrevista molt interessant amb aquest gran home anomenat Ermengol Passola; activista i mecenes cultural; amo de Mobles Maldà. En l’entrevista, molt ben feta, em quedo amb la última pregunta i resposta: ‘L’esperança també és poder viure la catalanitat amb una certa normalitat’?
 
La resposta: ‘ La normalitat és una trampa. Jo no sóc espanyol ni en seré mai. I tots aquests que són normals, i que diuen que no n’hi ha per a tant, i que no hem d’exagerar, que em contestin si se senten espanyols ….I si per quedar bé em diuen que sí, que es mirin la seva pròpia consciència. Perquè no costa res dir que jo no soc espanyol, perquè no ho som, d’espanyols. Si estem reconeguts com a nació, per què no ens hem de defensar com a nació ? Per covardia, senzillament. Hem de tenir els mateixos drets que la nació espanyola, i que la nació portuguesa ….. ”
En Jordi Llavina escriu un article magnífic i emocionant : ‘ L’oblit d’una imatge’. Es publica l’obra poètica completa del mallorquí Andreu Vidal i ens parla abastament d’aquest poeta i escriptor mallorquí, talment oblidat o desconegut per a molts. En el poema ‘Lisèrgia’, de L’animal que no existeix’ escriu: Tota la nostra vida/ no és sinó l’oblit d’una imatge”.
Després he anat pensant quina roba posaré dins la maleta quan voli direcció Billund (Dinamarca-Jutlàndia) el proper 8 de gener. Calor no passaré; sol no el veuré; neu i pluja quasi tots els díes;o això és el que penso; potser enguany i el començament de 2009, l’hivern ha anat baixant al Mediterrani i ha deixat respirar una mica els escandinaus ……
No oblido Birmània; continúen els empresonaments i m’han escrit fent una descripció del viatge amb pasteres de milers de birmans a la veïna Tailàndia … però aquest serà en un proper apunt.
Em fa il.lusió deixar-vos una fotografia de dues esquiadores; la primera, a la dreta, l’alemanya Riesch, guanyadora del slalom especial i a l’esquerra la nordamericana Vonn que va quedar en segon lloc …. i el nom de La Molina que es vegi bé.
A l’arxiu podeu veure un poster de l’any 1926 de La Molina.
 

Un amic m’explica com va arribar a Sittwe, Ciutat al sud de Birmània, al golf de Bengala, prop de Bangla Desh, en un vol de conexió a Nova Delhi. El meu amic viatja molt per qüestions professionals, i em va explicar que mai s’havia trobat en una situació com la que va viure a l’aeroport de Sittwe. Ja he escrit un apunt d’aquesta Ciutat – ací – El fet es que quan va arribar encara no havíen obert el taulell per fer el check-in. L’aeroport, per entendre’ns, tipus casolà, petit, una pista i ni un bar o restaurant per prendre una beguda fresca. Feia molta calor. Surt de la ‘terminal’, creuant el carrer i troba un parell de bars-restaurants. Un d’ells amb un nom molt pompós: ‘Roma Fashion’. Demana una beguda fresca tot pensant de tornar a la caseta dita terminal per recollir la targeta d’embarcament. El més divertit va ser que va venir un empleat del mateix aeroport fins al bar i el va informar personalment que ja podia anar a facturar l’equipatge  i que en menys de mitja hora sortiria el vol. Viatjar en avió amb aquest servei tant personalitzat i amable és un plaer ! Ni T4, ni T2 ni sales impersonals i fredes; només cal creuar el carrer i seure en una de les taules del bar.
He trobat aquesta fotografia d’un dels bars amb uns passatgers esperant el seu vol.
El mateix empleat de l’aeroport els va fer la fotografia.

Llegeixo aquest matí a la revista T3 un divertidíssim article, on enumeren les deu profecíes, tecnològiques, que han estat errònies. Han establert com una classificació de quines són les que més; vejam:
– L’iPod serà un fracàs. En el proper Nadal, ja haurà desaparegut de les botigues.
Ho va dir un senyor anomenat Alan Sugar, mes de febrer de 2005. Després d’aquestes afirmacions iPod ha venut més de 174 mil.lions de reproductors.  
– No hi ha cap necessitat de tenir un ordinador a casa. Ken Olsen, de l’empresa Digital Equipment. Any de la profecia: 1977. Cap comentari …..
– Les aspiradores propulsades per energia nuclear seràn una realitat d’ací uns deu anys. Alex Lewyt, propietari de l’empresa d’aspiradores Lewyt. Any 1955.
– La televisió no durarà gaire temps. La gent es cansarà ràpidament de passar les nits mirant una caixa tonta feta de fusta. Darryl Zanuck, productor de cinema. Any 1946.
– Mai es podrà fabricar un avió més gran com aquest. Això ho va dir un enginyer de la Boeing, l’any 1933, quan van fer el vol inaugural del Boeing 247, amb capacitat per a 10 passatgers !!  Any 1933.
– Estem ja a les portes d’una empresa de correus amb coet espacial. Arthur Sommerfield, director general de Postal Service. Any 1959.
– Ningú necessitarà més de 640 Kb de memòria en el seu ordinador personal. El gran Bill Gates va fer aquesta profecia, l’any 1981.
– Els americans necessiten telèfon, nosaltres no. Tenim missatgers suficients per fer aquest servei !! Sir William Preece, director de la Post Office britànica. Any 1878. Aquesta és la que més m’agrada.
– El spam estarà resolt i oblidat en dos anys. Cap problema. Tornem al gran Bill Gates. Any 2004.
– Es demostrarà que els RX és una presa de pèl. Lord Kelvin, president de la Royal Society, l’any 1883.  Els britànics són veritablement uns ‘grans profetes’ !!

Si haguéssim de transcriure totes les profecíes que s’han fet en política ….. no hi hauria espai suficient !!
Hi ha una pila de profecíes al llarg de la història, i algunes de ben curioses. Les que he llegit en la revista T3 són exclusivament tecnològiques, però ténen la seva ironía, per els resultats que s’han vist després d’haver-les fet.
 

Aquests últims dies de desembre sempre m’han neguitejat molt; la violència apareix més sovint, o almenys és la impresió que tinc. Dues dones han estat assasinades cruelment per els seus homes a les illes Canàries. Una d’elles ja havia denunciat el marit per maltractaments des de l’any 2004. Totes dues ja al llindar de la vellesa.
Quina crueltat haver de morir en mans dels homes després de tants anys de convivència.
La meva denúncia, ferma i continuada i el meu condol per aquestes dues morts.
Dues roses vermelles, una mica pansides, esperant perdre les seves fulles. 

Torno a publicar aquesta cançó canviant l’espai del video. L’anterior ocupava molt d’espai al bloc. Em vaig equivocar ……. al fer ‘l’embed ‘ ! 

Quantes versions podem trobar d’aquesta cançó ? Jo mateixa, moltes vegades em llenço a  un ‘karaoke’ casolà … Fins i tot el gran Miles Davis la tenia en el seu repertori i les seves versions fan tremolar … però la cançó és de Cyndi Lauper.
I aquest video gravat l’any 2006 a Anglaterra és preciós. El nostre amic blocaire ‘la xabeba’ podria informar-nos de l’instrument d’on ella treu uns sons vibrants i melangiosos. 

Un 10 de desembre de 1948, després de moltes discusions, finalment es va aprovar una declaració que ha estat molt important: La Declaració Universal dels Drets Humans.
En una sessió solemne es va signar aquesta declaració a Paris. Avui encara és una esperança per a molts pobles de tot el món, però també hem pogut constatar repetidaments com molts governs, poders econòmics, fundamentalismes no han fet, ni fan ni malhauradament feran cas d’aquesta declaració, i el que és pitjor les Nacions Unides ens deceben una i una altra vegada.

– Tots els éssers humans neixen lliures i iguals amb dignitat i drets, en la raó i la consciència i tots s’han de comportar plegats de manera fraternal. 

– La declaració estableix que no ha d’haver-hi cap diferència ni distinció entre pobles, races, religions, sexe, llengües, opinió política, posició econòmica.

Pareix una utopia, però és un text que està signat i no hem de perdre mai la esperança.
La fotografia va ser feta al poblet de Hlaegu, a 40 kms al sud de Rangoon un 6 de juliol de 2008. Els infants encara no ténen res; familiars morts, desapareguts, un cicló anomenat Nargis va destrossar tota una regió al delta de l’Irrawaddy a Birmània.
138.000 morts. 2.400.000 de persones esperant encara un ajut que mai arriba. Només els monjos i grups de civils arriben fins els llocs on necessiten més ajut.

He continuat, com quasi tots el díes, amb les meves passejades per la ciutat; de vegades per anar a comprar te al carrer del Diluvi o bacallà a la plaça de la Llibertat o senzillament caminant per els carrers d’Or, Verdi, plaça de la Revolució (on a l’estiu hi ha una gelateria on es poden menjar els millors gelats tot prenent la fresca). M’agraden els noms dels carrers de la Vila de Gràcia – Virtut, Cigne, Planeta, Torrent de l’Olla, la Perla, Robí, de les tres Senyores, Topazi, del Llorer, Torrent de les Flors, o els noms dels antics propietaris dels masos, Trilla, Prat, Badia, Domènec o els de Mariana Pineda, Fraternitat, Legalitat, Progrés, Venus, Mozart i les places, Diamant, Raspall, del Nord, del Sol, Virreina o Sant Joan. Aquests díes però he estat amb els meus amics de Viêt Nam. Ens hem explicat un munt d’històries i coses de la vida. Diumenge vam anar a menjar a una petita fonda del poble de Montseny i vam disfrutar molt, amb l’ambient, el menjar fet amb amor i van conèixer un petit racó del meu país. Vam parlar ja del meu viatge l’any vinent, novament, al seu país i em van donar idees, com visitar una zona al nordest del país, muntanyosa i fent frontera amb la Xina. 
Han estat uns díes tranquils i de joia. A més vaig rebre notícies de la la Clínica Mae Tao a Tailàndia, on treballa la Dra Cynthia Maung, Premi Internacional Catalunya i que ens vam conèixer a Barcelona. Estem també perfilant la meva estada per donar un cop de mà i ajudar als infants foragitats de Birmània. He de preparar-me, perque de jocs del meu país els hi ensenyaré un cabaç !
Us deixo aquesta fotografia dels balcons …. Rambla de Prat. 

Avui tinc un dia mandrós; he arxivat papers, però; comprar el diari; enviar alguns correus; llegir blocs; acabar el comic ‘Crónicas de Birmània’; un repàs a ‘El Canvi’; paraules afectives per el diccionari; afinar una mica el viatge del proper setembre a Birmània, Tailàndia i Viêt Nam; i esperar sortir a sopar amb els amics de Hà Nôi. Demà anirem a dinar a una petita fonda del Montseny; penso que per uns vietnamites tastar la cuina casolana i sortir de les grans Ciutats els agradarà.
I després de dinar (bledes, cigrons i un trocet de botifarró de ceba), m’he trobat sense voler, amb uns videos de The Andrew Sisters, famosíssimes durant els anys 40 i 50; solistes o acompanyant a Bing Crosby, sobretot.
Us deixo aquest video amb molt de ritme; la gravació és de l’any 1941; la veritat és que és molt bò i les germanes canten molt i molt bé. Era una manera d’oblidar els problemes i el ritme i la música sincerament ‘t’enganxa’ i els peus es mouen constantment, o no ?