Chào ông Viêt Nam

El dia 2 de desembre, la Lluna, Jupiter i Venus, van enviar un gran somriure a Birmània, o això és el que moltíssima gent va creure. Tothom va mirar al cel i en veure aquest somriure, es van preguntar que els donarà bona sort i els presoners polítics sortiràn de les presons; i els nens deixaràn de ser soldats; i els refugiats a les fronteres tornaràn als seus pobles; el delta de l’Irrawaddy tornarà a ser una bellesa i la gent treballarà lliurement; i els blocaires podran escriure amb llibertat; i els actors representar els seus espectacles sense censura; i la gent tindrà treball i podrà tenir una vida digna; els monjos viuran en pau perque podran impartir les seves ensenyances; la dra. Cynthia Maung deixarà la Clínica a Mae Sot i podrà organitzar un servei de salut dins el seu propi país; els exiliats tornaràn a casa; la gent de les diferents ètnies ja no tindràn por en veure els soldats; no hi hauràn restriccions d’electricitat; i poc a poc Birmània tornarà a ser un país lliure; Daw Aung San Suu Kyi jugarà amb els seus nets al jardí de casa seva, ara amb les portes ben obertes i publicarà els seus llibres i qui sap si presidirà un govern
democràtic i l’exèrcit estarà al servei del poble; els estudiants podran anar a les Universitats sense por; i els viatgers serem en un país obert i lliure.
Tot això i més somiàven els birmans, els karen, els shan, els kachin, els mon i totes les ètnies del país mentres miràven el somriure de la lluna, Júpiter i Venus.
Aquesta fotografia va ser feta per un fotògraf de l’agència AP a Birmània, el dia 2 de desembre de 2009.
Avui fa 13 anys i 42 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

En el meu apunt anterior he volgut recordar a aquesta dona,  amb un coratge immens i que ens va donar un regal a tots amb la seva música.
He començat a trobar més cançons i sobretot aquesta. No m’he pogut estar de compartir-la amb tots vosaltres.
Aquesta cançó interpretada per Odette, tot just l’any passat, en un concert.
No calen més comentaris. només necessitem escoltar-la. Emociona i molt. 

Ha mort aquesta dona lluitadora per els drets civils als Estats Units. Tenia 77 anys. El president electe senyor Barak Obama li va demanar de cantar el dia 20 de gener de 2009. La modista Rosa Parks, quan va començar el boicot l’any 1955 en pujar a l’autobús dels blancs i seure, va dir molt clarament: ‘El que estic fent ja ho canta n’Odetta’
‘Water Boy’ és una cançó emblemàtica. La seva veu esgarrada, forta, de denúncia, i tendra a la vegada. Les seves cançons han estat font d’inspiració per a Joan Baez, o Bob Dylan, o Johnny Cash, o John Lee Hooker.
Descansi en pau.

El nostre amic blocaire n’Enric Marco ja ens va avisar. Jo mirant el cel, però els núvols no em van deixar veure res.
Els amics de TE sí que van poder fer la fotografia. Aquesta des de Portugal, però penso que n’hi hauràn algunes més. Un moment decisiu; un fet que de ben segur no tornarem a veure. La imatge quedarà com un moment històric.
Mireu en l’arxiu, la fotografia d’un altre company de TE, feta a Sydney i ‘el somriure’ que la LLuna, Venus i Jupiter els va regalar a les antípodes. 
Apunt dedicat a l’amic n’Enric Marco – Pols d’Estels. 

Ha estat a la Ciutat de València. El company ha assasinat a ganivetades la dona de tan sols 25 anys. La companya de pis ha avisat a la policia i l’home ha intentat suicidar-se.
I continuem amb la denúncia persistent, sense defallir. Tots hi estem implicats per poder eradicar aquesta violència brutal i irracional.
El meu sincer condol i tristor per aquesta nova mort.

Unes petites flors entre el sol i l’ombra d’un bosc llunyà.