CERAS
Ahir dilluns vam poder visitar durant tot el dia el CERAS, centre dedicat a la recerca social que els jesuïtes francesos tenen a una de les banlieu de Paris, just a tocar de l’Stade de France, estadi de gloriosos ressons futbolístics i culers.
El CERAS es hereu de l’antiga Action Populaire creada l’any 1903, en una època en la qual l’església va fer els primers passos en temes directament socials i no únicament lligats a la beneficència. Els sindicats, i els moviments socialista, anarquista i comunista seduïen a una bona part dels treballadors que es trobaven en unes condicions socials precàries. Era una aproximació social en un primer moment interessada, pero que poc a poc va anar repercutint en les persones i els moviments que s’hi van anar posant.
Mes que evangelitzar la realitat obrera, eren els obrers i la seva problemàtica, els que qüestionaven una església massa lligada als poderosos. La repercussió d’aquest tipus de centres, a Franca però també a tot Europa va ser forta i en molts casos va suposar el naixement d’alguns importants sindicats.
Avui el CERAS i també la resta de centres de reflexió social catòlica es troben en un procés de replantejament molt seriós. Atrapats entre una secularització accelerada i un creixent replegament eclesial, aquests centres no acaben de trobar ni la subsistència ni el futur. CERAS s’ha plantejat seriosament com a tema central la problemàtica dels barris i de la configuració urbanística, pero ni els seus estudis ni les seves publicacions (com Projet), d’una qualitat immensa no tenen la repercussió que tingueren en el passat.
Val la pena continuar amb centres aixi? Cal certament una especialització o cal mantenir un caràcter generalista? Te algun sentit mantenir el lloc “de la confessionalitat i la fe” com a lloc des d’on realitzar la reflexió i l’acció social?
No son qüestions pas senzilles i afecten també al centre en el qual treballo i pel qual estic aquests dies per Europa, però es fa necessari no obviar les preguntes i tenir-les ben presents. Intueixo que si que aquest tipus de centres tenen molt a dir. Precisament per aquest caràcter de cruïlla, mantenen una llibertat considerable respecte a interessos polítics o econòmics. La seva és una situació de pont que evita la sectarització i clericalització eclesial i l’obre al món, i a l’hora explora i actualitza les conseqüències socials que avui continua tenint l’evangeli.
És la creixent situació de pobresa i marginació en molts llocs del món, també en aquesta barriada del París més “chic”, la principal motivació per continuar denunciant, estudiant i explorant alternatives.