Laporta

Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d’Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.
El que fa por és el que s’amaga darrera tanta visceralitat i mala llet. La incapacitat, per part de molts, per articular judicis més o menys equitatius, i amb una certa (ja sé que parlem de futbol i futbol és passió!) una certa racionalitat. Aquest tipus d’escenaris d’indignació cega, fa que apareguin de cop, personatges que se n’aprofiten, que canalitzen tota la mala llet i que son elevats al càrrec amb la mateixa rapidesa que al cap d’un temps son defenestrats. Laporta pujà en part així i ara li toca el rebre.
Però no sé si aquest és el millor camí per generar projectes a mig o llarg termini. Envejo equips com el Manchester amb entrenadors d’anys capaços de dirigir canvis de cicle des de dins i sense fer destrosses. Serà el Mediterrani, o serà potser que el futbol, com més va és més lloc de manifestació de tanta frustració col.lectiva. Ara li ha tocat al Laporta, d’aquí un temps li tocarà a un altre, i així anar fent. El que desitjo però és que això sigui només “coses del futbol”, i no una metàfora del país, perquè sinó estaríem ben arreglats.
Quan tenia 18 anys i vaig pels 63 vaig soltar el cometari de que Catalunya seria independent quan el Barça baixés a 2 divisió. Potser s’hauria d’actualitzar el comentari, però ens continua marxant la força pel pito.