“Com qui no vol la cosa, dia a dia i sense donar-li cap mena d’importància, la seva veu va anar teixint un primíssim però molt resistent fil invisible, una poderosa xarxa capaç d’estrényer en llibertat una teranyina d’esperances i utopies en la qual han quedat voluntàriment atrapats per sempre un munt d’homes i dones d’un
La notícia es va precipitar a última hora de la tarda d’ahir. Poc després van haver-hi correccions i desmentiments -igualment precipitats- però finalment el que era inevitable s’ha esdevingut aquest matí: s’ha mort Salvador Escamilla, cantant, actor, radiofonista, doblador, activista cultural i mil coses més. (n’hi ha més) Salvador Escamilla pertanyia a una raça de personatges que va ser vital pel redreçament cultural
Sopo amb una persona (per raons òbvies en silenciaré la identitat) que és una de les vuit o deu figures més importants de la literatura catalana actual. Des de fa quatre anys s’està barallant amb una novel·la que no li acaba de sortir com voldria i fa un parell de mesos me la va enviar perquè li fes una ullada. Quedem per sopar i parlar del
Si algun extraterrestre acabat d’arribar a aquest planeta em preguntés què és el teatre li diria que estigués atent a la ràdio -a qualsevol emissora- i que quan sentís una veu de dona “de rompe y rasga” cantant una cosa que diu “Teaatroooo. Lo tuyo es puro teaatrooo” (vegeu aquí) parés orella perquè amb tota seguretat a continuació
No voldria amargar-li la vida al conseller Saura més del necessari, sobretot tenint en compte la creu que ja arrossega a casa seva amb el director general de Trànsit que s’ha buscat, però el cert és que els articles d’ahir de Joan Oliver (vegeu-lo aquí) i de Ferran Sáez (vegeu-lo aquí) -a l’Avui, és clar; on
En el número 18 de “Jaç”, la revista trimestral del Grup Enderrock (no hi poso l’enllaç perquè encara tenen penjat el número 17, del mes de desembre, i fa una mica de vergonya aliena) el bon amic Pere Pons parla de la reedició del disc “Vampyria”, una meravella concebuda a quatre mans per Jordi Sabatés i Tete
“Mentre la canalla del poble recitaven les oracions, el cap se me n’anava cap a les figures daurades del retaule de sant Joan Baptista que feien pampallugues amb els ciris, com si fossin vives. Al quadre de l’esquerra, la Mare de Déu i santa Anna, totes dues embarassades (l’una de sant Joan, l’altra de Jesús),
Aprofito aquests dies de lleure per llegir i, potser per allò que diu el títol del “capricho” de Goya sobre els monstres que de vegades apareixen quan l’atenció es relaxa, m’he sorprès a mi mateix associant la figura de Lisa Simpson amb la de Bernadette Soubirous, la nena vident de Lourdes protagonista de la novel·la de Pep Coll que va guanyar el darrer
La poesia No són veus celestials, que de lluny endins ens parlen. Són veus estimades. Veus de dins, veus distants, veus que diuen un camí que ningú sap on va. Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc; com n’hi ha que són remors de llunyanies. Hi ha veus que ens han fet
“Ahir no ens vàrem acabar de coordinar, la meva dona i jo. I com que comptàvem que a l’hora de dinar seríem colla ella va comprar pa i jo també. Després, a l’hora de la veritat gairebé ningú en va menjar. Total, que ara al congelador de casa hi ha pa per a un regiment.” Acabo de
Va trucar el divendres passat. “Ens casem el dia (…) de maig”, em va dir. Caram, una notícia del tot inesperada. Sobretot si es té en compte que ell i la seva companya porten vivint junts més de vint anys i que tenen un parell de xicots adolescents corrent per casa. “I com és això?”, li pregunto. L’explicació és molt senzilla: fa uns mesos
“Vivim en un país petit on s’ha consolidat el bilingüisme asimètric, ja que hi predominen llibres i lectors en castellà. Aquest fenomen, avalat de fa dècades per totes les estadístiques disponibles, ha produït una certa diversitat de reaccions en els escriptors. Davant la constatació d’un determinat sostre de vendes, hi ha qui es dirigeix cap
Contra el meu costum anit em vaig quedar fins tard davant del televisor per veure “Bucarest”, el documental d’Albert Solé sobre la figura del seu pare, Jordi Solé-Tura, advocat, polític i, entre moltes altres militàncies més (PCE, Bandera Roja, ministre del PSOE…), un dels pares de l’actual Constitució espanyola. Des de fa uns anys Solé-Tura pateix la malaltia d’Alzheimer
Llegeixo a l’Avui (vegeu aquí) la crònica del concert de comiat de la cantant grega Nana Mouskouri. Un concert que, segons l’amic Hernández Ripoll, va ser força decebedor. Confesso que no he seguit la llarga carrera musical de la senyora Mouskouri i que, per tant, no m’interessava gaire aquesta gira dels adeus que als seus 73 anys
Ara fa justament dos anys explicava (vegeu aquí) una curiosa tradició que l’A. i jo vàrem conèixer durant els nostres estius asturians a Vegadeo (dècada dels 80). Es tracta de “la gira” i per explicar-la de manera molt resumida diré que era una manera d’allargar una setmana més la festa major del poble. “La Patrona”, que en diuen allí. Des de fa