Totxanes, totxos i maons

Contra el  meu costum anit em vaig quedar fins tard davant del televisor per veure “Bucarest”, el documental d’Albert Solé sobre la figura del seu pare, Jordi Solé-Tura, advocat, polític i, entre moltes altres militàncies més (PCE, Bandera Roja, ministre del PSOE…), un dels pares de l’actual Constitució espanyola.

Des de fa uns anys Solé-Tura pateix la malaltia d’Alzheimer i és precisament al voltant d’aquest fet -la memòria i la desmemòria- que es va trenant el documental. M’apresso a dir que em va semblar un treball de factura impecable i en alguns moments commovedor però, tot i això, quan vaig apagar l’aparell tenia la impressió que alguna cosa no m’acabava de quadrar. Com si m’haguessin fet trampa, vaja…  (n’hi ha més)

Fins que aquest matí, en entrar en els Blocs de Mésvilaweb he trobat la peça que li faltava al meu trencaclosques mental.

He llegit el que Enric Borràs escriu a El Llamp (vegeu-ho aquí) i, francament, confesso que no hi afegiria ni un mot més. Potser sí que jo ho hauria dit amb algun eufemisme (a l’amic Borràs se li entèn tot) i no tant pel broc gros però potser ja és hora que comencem a dir les coses pel seu nom. Que a Espanya no se’n gasten gaires, d’escrúpols, a l’hora de fotre garrotada.

Em passa el mateix amb les recents declaracions de Marta Ferrusola sobre el MHP Montilla o amb la demencial proposta de nomenar Raul Tamudo català de l’any o una cosa similar.

Reprodueixo l’article d’Astrid Bierge (vegeu-lo aquí) que avui publica El Singular Digital perquè em sembla que expressa clar i català el que molta gent d’aquest país pensa i no s’atreveix a defensar en veu alta per la collonada aquella del políticament correcte. I així ens va.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!