Totxanes, totxos i maons

“Vivim en un país petit on s’ha consolidat el bilingüisme asimètric, ja que hi predominen llibres i lectors en castellà. Aquest fenomen, avalat de fa dècades per totes les estadístiques disponibles, ha produït una certa diversitat de reaccions en els escriptors. Davant la constatació d’un determinat sostre de vendes, hi ha qui es dirigeix cap a altres sectors més lucratius, hi ha qui emet comunicats on anuncia el silenci o el canvi de llengua, hi ha qui decideix compensar l’escassetat de lectors amb la multiplicació de llibres.”  (n’hi ha més)

Així comença l’article “Literatura estoica” que Vicenç Pagès Jordà (un dels escriptors i crítics que jo llegeixo) va publicar diumenge passat en el setmanari “Presència”.

Les argumentacions de Pagès continuen i les reprodueixo íntegrament (les negretes les poso jo). No us les perdeu:

“Una reacció més estoica consisteix a aprofitar les limitacions numèriques per practicar una literatura desproveïda de concessions. Si la xifra de vendes es manté minsa per molt que s’esforci l’autor, potser és preferible despreocupar-se’n definitivament; al capdavall, els ingressos han de provenir d’altres fonts, no? En altres paraules, la literatura catalana comença a caracteritzar-se per la proporció d’autors que tenen més ganes de ser James Joyce que no pas Ken Follett. Així, la potència de la sintaxi, el menyspreu per un argument comercial (o per un argument, senzillament) i les incursions en experimentalismes de tota casta originen un bon nombre de llibres que exigeixen un esforç innegable al lector a canvi d’oferir-li uns fruits certament saborosos. L’editorial Empúries s’ha especialitzat en aquesta prosa autoreferencial, entre textualista i postmoderna. Em refereixo a obres com ara “Qui vam ser”, de Lolita Bosch; “Betum”, d’Enric Virgili; o “Dies feliços a la presó”, de Martí Sales. El cicle es va iniciar tal vegada amb la fallida “La fàbrica de fred”, de Julià Guillamon, i arriba –de moment- fins a la intensa “La camisa de foc”, d’Anna Carreras.

Els representants d’aquesta prosa autoexigent, però, no es limiten a Empúries. En trobem a Quaderns Crema (Pere Guixà, Pasqual Farràs, Ponç Puigdevall), a Proa (Joan Ribas, Manuel Baixauli), a Tusquets (Jordi Ibáñez), a Laertes (Emili Olcina) i a Edicions 62 (els primers llibres de Toni Sala), per esmentar tan sols algunes editorials solvents. Amb els anys, és possible que la literatura estoica  es consideri una de les grans aportacions catalanes del tombant de mil·lenni.“

Subscric fil per randa tot el que diu Vicenç Pagès. És curiós, alhora que tenim un país primet primet com un tel de ceba i que s’aguanta amb quatre agulles de cap tenim també una prometedora nòmina d’escriptors joves que -estoicament- opten per desenvolupar la seva obra en català. Una nòmina més extensa que mai i amb tendència a anar creixent.

En tot cas jo hi afegiria un corol·lari que segurament a l’amic Pagès, per raons d’edat, no l’amoïna gaire però a mi sí. Tant m’amoïna que en els darrers dos mesos ja l’he exposat en tres ocasions: a la Universitat Politècnica amb professors de secundària de llengua i literatura, en una taula rodona a Vilafranca del Penedès i en un debat a Barcelona Televisió.

La irrupció d’aquesta nova lleva d’escriptors hauria de donar peu, en paral·lel, a l’entrada en escena d’una nova generació de crítics que, per raons d’edat, coneguin de més a prop els seus referents ètics i estètics. Per dir-ho de manera breu: els qui ara som ja comencem a fer una mica de nosa.

I un cop dit això em vénen al cap dues preguntes.

La primera és lògica: apareixeran, aquests crítics?

La segona és cruel: els hi caldran, a aquests escriptors? 

(i mentrestant la Universitat a la seva, mirant cap a una altra banda).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!