Totxanes, totxos i maons

La notícia es va precipitar a última hora de la tarda d’ahir. Poc després van haver-hi correccions i desmentiments -igualment precipitats- però finalment el que era inevitable s’ha esdevingut aquest matí: s’ha mort Salvador Escamilla, cantant, actor, radiofonista, doblador, activista cultural i mil coses més.  (n’hi ha més)

Salvador Escamilla pertanyia a una raça de personatges que va ser vital pel redreçament cultural de Catalunya: els que varen tenir clar que en un moment determinat calia “fer coses” per sortir a la llum i trencar amb l’estigma de la clandestinitat. Coses arriscades però amb una irreductible vocació de normalitat que obrissin camí encara que no fossin les que, per especialitat o formació, els correspondria de fer a les persones que varen entomar aquest paper de pioneres.

Penso molt especialment en els que varen posar en marxa els Setze Jutges: Porter, Abella, Espinàs. I al seu costat homes com Lluís Serrahima, Ermengol Passola, Josep Tremoleda… (la llista seria llarguíssima). O el mateix Escamilla, peça clau en la popularització de la Nova Cançó a través del seu programa Radioscope, que ell obria cada matí amb un “Bon dia, Catalunya” que ja ha entrat a la Història del nostre país.

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja es deuen imaginar que el binomi cançó/ràdio que personificava Escamilla durant els anys 60 i 70 no va passar gens desapercebut per la meva vida. No és, però, l’evocació d’aquests records -que sens dubte comparteixo amb milers de compatriotes- el que em mou ara a escriure aquest apunt.

Per motius de feina fa uns quinze anys vaig tenir l’oportunitat de tractar personalment a Salvador Escamilla. La relació professional va anar derivant cap a una altra molt més íntima que ens va portar a l’A. i a mi a conèixer la seva muller i els seus fills. Durant un temps vàrem compartir trobades en diverses ocasions. Tant a la seva casa de Sant Pol com al seu pis barceloní a tocar de la plaça d’Espanya.

La meva aportació al retrat de l’home que ens ha deixat, però, voldria fer esment a una altra de les seves característiques que potser aquests dies, amb l’allau de declaracions sentides o tòpiques que sentirem, quedarà una mica en segon terme: Salvador Escamilla era un home summament generós.

Precisament una de les darreres vegades que ens vàrem veure va ser a propòsit d’un homenatge que ell estava preparant entre la gent del ram de la cançó per ajudar -anímicament, però també econòmica- a Guillem d’Efak, greument malalt i en situació molt precària. L’esforç no va salvar la vida del cantant mallorquí -va morir poques setmanes després- però va servir perquè la professió fes pinya al seu voltant i se sentís una mica acompanyat.

Aquesta era la seva grandesa. No l’hauríem d’oblidar, l’Escamilla…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!