Totxanes, totxos i maons

“Ahir no ens vàrem acabar de coordinar, la meva dona i jo. I com que comptàvem que a l’hora de dinar seríem colla ella va comprar pa i jo també. Després, a l’hora de la veritat gairebé ningú en va menjar. Total, que ara al congelador de casa hi ha pa per a un regiment.”

Acabo de dir això i m’adono que la meva interlocutora -una companya de feina que dubto que hagi superat els vint-i-cinc anys- em mira amb estranyesa…  (n’hi ha més) 

“Què vols dir? Que teniu pa de règim?”, em diu finalment. I de sobte m’adono del que passa.

Per a aquesta noieta -i segurament per a la majoria de joves de la seva edat- el concepte “regiment”, entès com una agrupació de persones en quantitat més aviat nombrosa tal com són els regiments, els batallons, les companyies, les divisions i altres mots propis de la terminologia militar són conceptes gairebé desconeguts, pertanyents a un altre món.

També la paraula “règim” està perdent -almenys a nivell domèstic- una de les accepcions de tota la vida que és la del sistema polític que governa un país. I el perd a favor del concepte “dieta”, molt més d’acord amb els temps que corren.

És evident que el món gira molt de pressa. Les nòvies dels qui vàrem fer el servei militar durant el règim de Franco s’ho sabien al peu de la lletra, tot això. A força, és clar, d’escriure cartes als seus enamorats adreçades a la companyia tal del batalló qual del Centre d’Instrucció de Reclutes de Sant Clement Sescebes o del Regiment de Caçadors de Muntanya de Jaca, per posar uns exemples de l’època que a mi em va tocar fer de caloio.

No enyoro res, que consti. I molt menys els regiments i segons quins règims. Però sí que constato la pèrdua progressiva d’una altra expressió en el nostre llenguatge col·loquial. I van…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!