Totxanes, totxos i maons

Sopo amb una persona (per raons òbvies en silenciaré la identitat) que és una de les vuit o deu figures més importants de la literatura catalana actual. Des de fa quatre anys s’està barallant amb una novel·la que no li acaba de sortir com voldria i fa un parell de mesos me la va enviar perquè li fes una ullada.

Quedem per sopar i parlar del llibre. Com que des del primer dia no m’ha amagat la seva relació d’amor-odi amb el text així que seiem a taula surto al pas dels seus dubtes i li dic que el llibre és molt bo. No pas per donar-li peixet sinó perquè és la pura veritat. I ho serà encara més en la versió definitiva.  (n’hi ha més)

De totes les feines col·laterals que comporta aquest ofici de comentar llibres als diaris -fer de jurat, presentacions, “wojtyles” (vegeu aquí), pròlegs…- sens dubte la que més m’agrada és la de fer de “sparring”. És a dir, de provador de textos que es troben en fase molt avançada de redacció però encara no definitiva.

És una feina que demana tacte i molta discreció perquè t’endinsa en les entreteles del que se sol denominar “la cuina de l’escriptura”. Una feina que en aparença no llueix però que, ben aplicada, genera resultats d’allò més plaents. Almenys pel que fa a la meva petita experiència personal.

A més a més no puc evitar d’emocionar-me quan veig com aquesta persona amb la que sopo -que pot exhibir una llarga bibliografia i una merescuda nòmina de premis i honors- omple el seu mecanoscrit de frases com “revisar tot això!”, “massa llarg!”, “no me’n surto, de moment ho deixo així”, “suprimir?” i com m’exposa les seves vacil·lacions i dubtes davant del sagrat fet de construir una obra literària. Viure de prop això no es paga amb cap preu.

Són, precisament, experiències com aquesta les que em refermen en una teoria que he expressat en diverses ocasions referida a la cruel -i, ai las, inevitable- desproporció que hi ha entre la feina de l’escriptor i la del crític. Una teoria que em mou a ser al màxim de respectuós amb els llibres que comento.

Un escriptor (o una escriptora, és clar) pateix la gestació d’un text durant uns quants mesos o anys de la seva vida. Aquell feix de fulls impresos que té apilats damunt la taula i que va creixent en cada nova sessió d’escriptura se’l mira com una extensió de la seva pròpia persona i alhora com un enemic.

Hi està tan immers, en el procés, que més aviat o més tard arriba a un punt de saturació i d’avorriment vers la seva pròpia criatura. Un punt en què li manca la necessària fredor i distància crítica per jutjar el valor de tot allò que ha anat construint. Aquí és on la feina d’un bon “sparring” troba tot el seu sentit.

I quan aquest esforç ha arribat a la seva destinació final -les llibreries- és quan venim els crítics i amb un parell de sessions de lectura -i, quan hi ha sort, alguna relectura- despatxem el text en 2000 espais i cap al següent llibre.

Ep, això quan es parla del llibre. Que tal com està el pati una bona part de les novetats no surten als papers de cap manera. I amb el cruel agreujant, habitual en literatures de poca potència demogràfica com la nostra, que de vegades la crítica té més lectors que el llibre criticat.

No sé… potser hauria de ser una mica més panxacontenta, però a mi aquestes coses em fan moltíssim respecte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!