Totxanes, totxos i maons

“Com qui no vol la cosa, dia a dia i sense donar-li cap mena d’importància, la seva veu va anar teixint un primíssim però molt resistent fil invisible, una poderosa xarxa capaç d’estrényer en llibertat una teranyina d’esperances i utopies en la qual han quedat voluntàriment atrapats per sempre un munt d’homes i dones d’un mateix país, el nostre.”

Text inclòs en el recordatori funerari de Salvador Escamilla.  (n’hi ha més)

Aquesta tarda he estat present uns breus instants a la capella ardent de l’amic Escamilla (em sap greu, però no m’agrada veure morts). El fèretre era instal·lat al bell mig del Saló dels Miralls, a la primera planta del Palau Marc, seu de la conselleria de Cultura (i ara també de Mitjans de Comunicació).

M’ha fet gràcia recordar una cosa que a la majoria de la gent li haurà passat desapercebuda: les quatre parets d’aquest Saló pel qual avui ha passat tota la gent de la Cançó són les mateixes que l’any 1988 varen acollir durant tres o quatre dies del mes de juliol la tancada de cantants per protestar -ja aleshores, Déu meu…- per la poca atenció que els mitjans públics dedicaven a la cançó en llengua catalana.

Han passat vint anys ja d’allò… i no sé si hem avançat gaire.

Repeteixo el que deia ahir: no l’hauríem d’oblidar, l’Escamilla…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!