Avui han matat a punyalades una noia de 27 anys en un parc de Madrid. La violència assasina no s’atura. Mentres, s’investiga si la mort d’una altra noia a Bellver ha estat sense violència o hauré d’augmentar el nombre a 59.
La vergonya continúa …..
”null”
Finalment ja he rebut el llibre que vaig trobar via Internet i que el llibreter de Troyes a França em va enviar puntualment.
És una còpia original de la única edició de l’any 1911.
Autor: Georges Dürwell, President de la Societat d’Estudis d’Indoxina amb un pròleg interessantíssim de M. Delamotte, antic Governador de les Colònies.
Em quedo amb la última frase del senyor Delamotte, escrita, no oblidem, l’any 1910.
”
‘Pel que fa a l’Indoxina, el seu destí està en un rumb desconegut i d’un futur probablement molt proper. El que la història ens ensenya, i que no ens està permès d’ignorar-ho, es que, arreu de la terra, si una raça conqueridora ha volgut mantenir-se polítiquicament o socialment de forma diferent al poble conquerit, aquesta unió mal entesa, invariablement portarà a un final catastròfic.’
França, Espanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Rússia, Portugal, Israel i segur que em deixo més països colonitzadors i conqueridors, van patir aquest final. Sí, em deixo els EE.UU, que sembla que no han après res de res de la història.”
Per conèixer bé el Golf de Tonkin o el Mar de l’Est i arribar a la badia de Ha Long, hi han dues possibilitats: Hài Phong o Halong.
Hài Phòng és una Ciutat gran; un port important i amb un aire i ambient colonial molt acusat. França va considerar aquest port de primeríssima categoria.
Halong és ja una població turística, on hi havia abans un poblet de pescadors i el port és la sortida principal de les embarcacions contractades per fer l’excursió per Halong.
La veritat és que és una mica embolicat i a més d’un li han ‘aixecat la camisa’.
”’Recomano reservar i arribar a un acord amb alguna agència de Hà Nôi i fixar-se molt bé en quin vaixell es fa l’excursió, quans díes, i si per obtenir un preu molt baix us ofereixen un passeig per la badia, rebutgeu-lo; dues hores de navegació, com a molt, és el que ofereixen i senzillament no val la pena.
En canvi hi han viatges de dos díes o més, on es pot dormir en el mateix vaixell i també fer els àpats.
Desde Hài Phòng la posssibilitat és diferent. Es pot agafar un hydrofoil i en una hora s’arriba a l’illa de Cát Bà. Depèn administrativament de Hài Phòng. Una àrea de 250 km2, amb l’illa principal i 300 illetes rodejant-la. Una llargada de 25 km i 10 km d’amplada.
En aquesta illa hi han hotels de diferents categoríes i una estada d’uns díes és més que recomenable.
A Cát Bà es troba el Parc Nacional que ocupa unes 4,200 ha de mar i unes 9,800 ha de bosc.
Hi han moltes coves; refugi perfecte per els pirates de mar o durant la guerra per sorprendre als americans.
La població de Cát Bà és d’uns 8.000 habitants. Hi trobes de tot i el mercat, majoritàriament de fruites i peix, és únic.
També pots llogar algun sampan o barca que et porti a les cases flotants, i que ara s’han convertit en restaurants, o a alguna de les diferents petites illes on encara pots trobar alguna platja deserta.
Pujar a les muntanyes dins el Parc Nacional, et dóna la possibilitat de gaudir d’unes vistes panoràmiques meravelloses i no vull ni pensar com són les sortides i postes de sol ….. ( una assignatura pendent per el meu proper viatge).
També pots admirar la quantitat de flors i arbres ( 620 espècies ), fauna (cabres, mones, esquirols negres ) i més de 70 espècies d’ocells dins aquest parc.
Les platges són de sorra fina i blanca i si tens la mala sort, o bona sort, segons com t’ho miris, de ser-hi en un cap de setmana, Cát Bà s’omple de vietnamites de Hài Phòng i de Hà Nôi per anar a la platja i passar un o dos díes.
Últimament han restringit la construcció d’hotels i també he llegit que han prohibit l’utilització de les motos d’aigüa.
Al ser un Parc Nacional ténen cura de preservar la zona i el medi ambient.
Durant la guerra van patir molta desforestació i la majoria dels pescadors van marxar. A partir de 1993 han començat a invertir novament; han donat més oportunitats a pescadors perque s’instal.lin; han construït hotels (esperem que no gaires més ); han convertit la zona en un parc nacional i com anècdota curiosa han reforestat la zona boscosa d’uns arbres anomenats Kim Giao – unes 30 ha -. La fusta d’aquests arbres era utilitzada per confeccionar els bastonets per menjar, exclusivament per els mandarins i l’emperador; si hi havia verí en el menjar, el color de la fusta dels bastonets es tornava de color negre !!!!
De Cát Bà també hi ha un servei d’hydrofoil per anar a Halong City. El trajecte és d’unes tres hores. El millor seria poder llogar o reservar places en un barco amb sortida de Cát Bà i fer un recorregut de dos o tres díes ja per la badia de Halong i anar admirant les illes, paratges, coves, amarrar en qualsevol platgeta de les moltíssimes illes.
Però si no hi ha temps, aleshores, cal sortir de Halong en els vaixells contractats per les agències i fer un recorregut com a mínim de 6 a 7 hores per la badia.
He pensat que penjar aquesta fotografia del vaixell Nhang Thien, amb el que vaig navegar durant més de 7 hores per la badia, i enfilant el rumb cap aquesta regal de la natura, és una bona acompanyant d’aquest post.
”’
Cada mort tindrà un post amb una flor. És la meva adhesió a tanta violència domèstica.
Avui a Cambrils, una alttra dona ha estat assasinada.
Tots plegats ens hem d’avergonyir.
null
Hoa Phong és l’antic nom del que avui coneixem com Ha Long. Sembla com si volgués deixar per el final la meva visió i estudi d’aquest indret tant i tant peculiar com meravellós, reconegut per la UNESCO, com lloc a preservar.
En altres posts he anat explicant petites coses de Ha Long, fins i tot, la seva llegenda i també que és el lloc on voldria tornar.
Però, anem a lo pràctic, i unes informacions útils per els viatgers que arribin a Ha Long també hi caben en aquest bloc.
””’És curiós que de vegades el cinema dóna a conèixer ciutats, paisatges, països i si la pel.lícula és un èxit de públic, de sobte els visitants comencen a arribar; tal és el cas de ‘Memòries d’Àfrica’ amb Kènia, Tanzània, Botswana i ‘Indoxina’ amb la badia de Ha Long.
Curiosament, els intel.lectuals vietnamites han deixat escrits molts poemes d’indrets de Viêt Nam, però difícilment se’n troben de Ha Long. Només ha inspirat uns poemes lírics escrits per King Lè Thánh Tôn al secle 15è i Lord Trinh Cu’o’ng al secle 18è. Pot tenir una explicació i un raonament; l’absència total de comunicacions fins a una regió feresta i salvatge i la llunyania del centre social, cultural i polític del país, el delta del Riu Roig.
L’any 1952, un grup d’historiadors vietnamites, cercant en els arxius d’una biblioteca a França dels ideogrames xinesos – Hán – i el vietnamites – Nôm- , van trobar un manuscrit en Hán amb un estudi complet, tant històric com geogràfic, de Ái Nam ( antic nom de Viêt Nam ) del secle 19è. En el capítol dedicat a la província marítima de Quâng Yên, es van trobar cinc poemes de Hô Xuàn Hu’o’ng, exaltant les meravelles i la bellesa de Ha Long.
Era una poetessa, i va estar navegant en un petit sampan per aquest laberint de més de 3.000 illes i illots, coves, amagatalls, aigües verd maragda, peixos i ocells, flors, boscs, tot com un conte de fades.
Al final del seu poema, Hô Xuân Hu’o’ng es pregunta :
‘ Entre les més de tres-centes coves de jade i racons ennuvolats, on és el palau de cristall de la fada d’aquest regne?
Els intel.lectuals i savis d’avui a Viêt Nam es pregunten si aquesta poetessa és la mateixa que durant el secle 18è va escandalitzar la ortodòxia confuciana i va fascinar al poble amb la seva poesia plena de sensualidat i molt compromesa amb les injustícies socials de fa ja 200 anys.
Quan navegues per el mar de Tonkin o Mar de l’Est envoltada de totes les illes i illots, el color de l’aigua va canviant segons els colors de les illes, de sobte et pots trobar amb un illot de terra vermella i al costat un altre de més gran amb una platja petita i cobert d’un bosc frondós amb tots els colors inimaginables. En aquest illot o illa també s’hi pot veure una petita pagoda i cases flotants de pescadors.
La posta de sol és ja el final d’aquesta bogeria de colors.
No ho puc explicar. No la vaig veure.
El dia que jo vaig navegar per Ha Long estava ennuvolat i tot el que he escrit és el que es pot veure quan el rei sol no deixa d’enlluernar-nos. Però igualment, sense la llum del sol, és un lloc per pensar, somiar i emborratxar-se de tanta bellesa. Oi que m’ho puc imaginar ?
Seguirem parlant de Ha Long; recomanacions, com arribar-hi, més informacions d’illes i platges, visites i excursions imprescindibles, i també últimes notícies del que passa actualment.””’
Davant l’allau d’articles, opinions, forums que aparèixen publicats en els diferents diaris del món ( EE.UU., U.K., Austràlia, Nova Zelanda, Canada i molts més ) estic fent un recull dels que crec són importants i interessants, per poder rebatre, cosa molt fàcil, no cal dir-ho, a les manifestacions fetes fa uns díes per el senyor Bush comparant la guerra a l’Irak amb Viêt Nam.
Però jo avui decideixo penjar aquest somriure de timidesa d’una adolescent de Viêt Nam, regió de Yên Bài, al nord de Hà Nôi, perque és el que m’ha dit el Dr Nhan del Hue Medical College: ‘Hem de mantenir els somriures dels infants’.
””En un post anterior us vaig escriure que mitjançant uns amics que són ara viatjant per el país, els vaig entregar un sobre amb una donació per ser lliurat al Dr Nhan del Hue College Hospital, on hi han molts infants amb deformacions físiques i psíquiques a conseqüència de l’aspersió de la dioxina, coneguda com agent orange, durant la guerra i que encara avui en pateixen les conseqüències.
Com enviar els diners per transferència bancària havia de pagar una comisió indecent i ignomiosa, aquesta ha estat la manera més real i ràpida de fer-ho.
He rebut ja notícies. El Dr. Nhan va anar a l’hotel, va parlar amb els meus amics, va rebre la meva donació i d’altres que els meus amics també van fer, i van afegir-hi alguns regalets per els infants.
M’ha enviat un correu electrònic amb unes paraules dolces, d’agraïment i m’ha enviat un rebut a nom meu, amb l’import de la donació; on anirà destinada; signat i amb el segell oficial de l’Hospital.
El destí d’aquests diners ens serà informat via pàgina web de l’hospital, amb les fotografíes dels infants que hauràn pogut ser operats o per una rehabilitació i poder així facilitar una existència amb una millor qualitat de vida a tots aquests infants, víctimes innocents de la crueltat dels adults.
‘Cregui’m amb aquesta donació, els nostres infants tindràn més oportunitats per somriure al llarg de la seva vida’.
Nguyen Viet Nhan, MD.PhD.
Cap de OGCDC (Office of Genetic Counseling and disabled children)
Cap del Departament de Genètica
Hue College of Medicine and Pharmacy, Viêt Nam.
””
Davant les vergonyoses declaracions del senyor Bush en el dia d’avui em permeto traduïr una petita part del text del pròleg escrit per Noam Chomsky a la nova edició del llibre ‘Vietnam Inc.’ de Philip Jones Griffiths – Ed. Phaidon – 2001.
‘Es va decidir de no fer intervenir l’exèrcit i començar el bombardeig continuat i intensiu per adoptar el que anomenàven la estratègia ‘guns-and-butter’ (armes i mantega ) per causar problemes econòmics greus a la població vietnamita.
Anthony Lewis, periodista dissident, va escriure anys més tard que la guerra va començar amb bones intencions (¿?).
””’Però davant tot el món i principalment a EE.UU. es va considerar la intervenció com un error desastrós. EE.UU. va ignorar absolutament les forces del país tant culturals com polítiques a Indoxina – i no era en absolut cap heroicitat el pretendre imposar-se i dur una solució, sense que això comportés un preu massa alt per a ells mateixos. I per contra, desde aquell any fins avui, encara ara una majoria molt gran de ciutadans del món consideren aquesta guerra no com ‘un error greu’ , més aviat com una injustícia i una immoralitat.
Però aquesta percepció dels ciutadans reben molt poc suport per part dels polítics ben apoltronats en el poder.’
El rostre d’aquest nen em fa veure fermesa i confiança. De veritat que el senyor Bush coneix a fons el què va passar a Viêt Nam ?””’
Els banians aquests arbres tant poderosos els podem trobar majoritàriament davant de les pagodes, temples, cases comunals per tot Viêt Nam.
Aquest, jove, és davant mateix d’una escola en un carrer cèntric de Hà Nôi.
Potser és un dels arbres que els vietnamites planten any rera any en acabar la guerra l’any 1975 i aquest el van plantar tot just ara fa 32 anys per els nens de l’escola, o és el que m’agradaria pensar.
‘
‘
Per entendre millor la conquesta i posterior colonització dels francesos de la ‘Cochinchine’ ( avui el sud del Viêt Nam i Cambodja) i més concretament tot el delta del Mekong fins a Saigon, m’he posat a cercar un llibre publicat a Paris l’any 1910 amb el títol de ‘ Ma Chère Cochinchine’ – autor Georges Durrwell.
El senyor Durrwell va ser l’administrador de la colònia i President de la Societat d’Estudis d’Indoxina on va viure entre 1881 i 1910.
Ha de ser interessant llegir aquest llibre i comparar tot el temps passat amb el present.
”””””Quan era petita i ens parlàven de països llunyans, sempre sentía dir : ‘ això està més lluny que la Coxinxina’.
Suposo que per proximitat amb França i les notícies que arribàven dels nostres veïns, veiem aquest país del sudest asiàtic com un territori molt llunyà i misteriós.
Avui he rebut notícies dels meus amics que són ara a Viêt Nam i ja m’han dit que han quedat impressionats amb el Delta del Mekong. Els vaig suggerir de visitar primer els temples d’Angkor a Cambodja i desde Phnom Penh agafar un barco ràpid i navegar durant unes quatre hores per el Mekong fins entrar a Viêt Nam per la frontera de la Ciutat de Chau Doc. Han viscut quatre díes molt complets dins l’antiga Coxinxina. Ara començaran a recórrer el centre i el nord del país.
No vull amagar la meva enyorança i ara mateix voldria ser amb ells …… però ja tornaré, si puc l’any vinent, perque hi han molts indrets i llogarets que no vaig veure ni viure i aquest segon viatge serà d’aprofondiment per conèixer i estudiar la cultura, la societat, la llengua, el món rural i el de ciutat, el nord i el sud, la espiritualitat.
Em sembla utòpic, però el el penso fer.
De moment seguiré cercant el llibre de Georges Durrwell, i un altre llibre que he descobert ‘ Les Filaos de Cau Thi Vai’ de Janine Toroni, editat l’any 2004 – Edit. La Bruyère Eds, i que sí he trobat via internet-Amazon i en dos díes el tindré a casa.
Tot just abans de publicar aquest post he trobat el llibre del senyor Georges Durrwell i la comanda ja està en marxa. Una llibreria de Troyes, Aube a França en ténen un exemplar i via internet he fet la compra. Preu molt raonable, ja que és una edició molt antiga. He pogut llegir alguns paràgrafs d’aquest llibre i crec que serà una bona lectura, interessant i que em donarà altres visions de la Coxinxina i també del regne de Siam ( Tailàndia ), curiosament l´únic país del sudest asiàtic que mai ha estat colonitzat.
Ara sí que he de començar ja a preparar el viatge d’aquesta tardor; un nou continent, i de ben segur trobaré moltes, moltes diferències amb Viêt Nam, però sempre interessant de conèixer, sobretot per la bellesa de la seva natura.
El meu destí será aquesta vegada Austràlia i Tasmània, i podré copsar com occident ha colonitzat definitivament un nou continent i quines han estat les conseqüències.
””’
En aquest diumenge, 19 d’agost, celebro un aniversari; el segon. La fotografia no pot ser una altra que Halong.
El celebraré amb una fotografia, incens, flors i m’acompanyarà per dinar, un arròs que tant li agradava. I seguiré preparant el meu nou viatge per aquesta tardor, a un altre continent molt diferent de Viêt Nam.
És més dur aquest segon aniversari d’absència física que el primer, però torno a la meva infantesa, i penso que està dormint i es despertarà si pensem en ell. És un secret que els adults no ens el creiem.
”””null”””
Avui penso que és el dia més difícil per anar a comprar si t’has quedat a Ciutat. De fet sempre va bé caminar una mica per anar a comprar la premsa del dia; les botigues del barri són tancades, excepte les petites propietat dels pakistanís i que ara ja veus que fan servei i pots comprar articles de primera necessitat; a la plaça hi han molt poques parades obertes, però te’n pots sortir i omples el carretó.
Aquest any he vist més rètols que mai ‘tancat per vacances’ i fins i tot amb un retorn més tardà; fins el 26 d’agost o el 3 de setembre.
”’La situació i circumstàncies de diferents països del món fan que no tothom pugui gaudir de vacances.
A Viêt Nam evidentment no en fan i tots el díes les botigues són obertes. No tothom té frigorífics ni congeladors.
Al veure aquesta fotografía d’una parada de qualsevol mercat del país, pots comprar el peix assecat amb una tècnica, evidentment, molt acurada i que pots guardar a casa durant mesos abans de menjar-lo.
Aquests calamars són vistosos i a la cuina vietnamita és un ingredient important i molts dels seus plats estàn cuinats amb aquests cefalòpeds. Ara que estem a l’estiu (o això sembla .. ) una amanida de calamars és molt bona.
Tallar els calamars a tires, ben nets i trocets petits.
Fer-los bullir de 30 segons a 1 minut (compte de no passar-se de temps, ja que els calamars es converteixen en trocets de goma… ). Passar-los per aigua freda immediatament. Es posen en un bol i podem fer una bona amanida mixta amb :
– ruca, verdolaga, sarró (espinac de muntanya), enciam, pastanaga, cebetes tendres ( llibertat total d’escollir els ingredients ).
-amanir amb oli d’oliva o sèsam, ví d’arròs o xerès o vinagre al gust, pebre en grà xafat.
-en un morter fer una picada amb cacauets torrats (sense sal) julivert o cilantre, salsa de peix o de soja, una mica de suc de llima.
Tots aquests ingredients barrejar molt bé amb els calamars.
Com es pot veure segueixo amb la barreja d’ingredients tant mediterranis com del mar de Tonkin. Amanir al gust, és el millor !
”’
El banian és un arbre poderós, enorme, amb unes branques i unes arrels immenses. Creix a quasi bé tots a els paísos del tròpic i crec que a l’Índia es troba el més gran del món.
A Viêt Nam en vaig veure molts. Era la primera vegada que em trobava davant aquesta meravella d’arbre i certament és un monument més.
El de la fotografia el podeu admirar al llac Hoan Kiem, a Hà Nôi, al temple Ngoc Son, centre neuràlgic de la Ciutat.
A Angkor, Cambodja, crec que els troncs i les arrels formen ja part dels temples.
”””’Els vietnamites que viuen lluny del seu país; exiliats, fugitius de la fam i la pobresa, quan veuen fotografíes o pel.lícules del seu país, la melangia els arriba immediatament i s’emocionen, quan veuen els banians. Els trobes sobretot davant dels temples, les pagodes i les cases comunals dels pobles vietnamites.
Els escriptors sempre escriuen en els seus texts o poesíes les seves experiències quan eren infants i expliquen com de menuts corríen a seure sota els banians quan el sol ja desaparexia a l’horitzó i sentir l’aura suau del vespre en el seu cos. Per ells el banian era un edifici i no un arbre. Era el lloc per somiar, per estimar.
Les seves branques moltes vegades són més altes que les torres de la pagoda i els troncs són com moltíssims braços i mans enredats entre ells.
Els seus fruits són petites figues que els micos i altres animals mengen amb delit.
Hi ha com un cert misteri en aquests arbres, com si amaguéssin els esperits o les ànimes i quan veus les seves branques burxant el terra o enfonsar-se dins l’aigua, sempre penses que vol estar arrelat per sempre a la terra cercant els seus secrets.’
Els timbals comencen a sonar i els espectadors contesten:
‘da’ – ‘sí, tots preparats’. Els músics criden a la gent a venir i a veure la funció. Dos joglars comencen a ballar per obrir espai entre els espectadors indisciplinats i tornar a deixar l’escenari lliure per retornar-lo als actors.
L’instrument essencial del chèo són els tambors. Els timbals de bronze són extraordinaris i ja en tenim constància de la cultura vietnamita del Dông So’n. Les cançons tradicionals i la música també formen part de la representació i moltes d’aquestes cançons són del secle Xè on descriuen la vida diària del camperol.
”Sembla que un presoner de guerra mongol, que era a la vegada un actor, va introduïr el llenguatge teatral en les representacions de chèo ( secle XIIIè ). Durant els anys de colonització de França, el chèo va anar canviant el seu llenguatge teatral i ja es podíen veure els joglars com interpretàven personatges (molt semblants a la ‘commedia dell’arte’ ) satiritzant el mandarí, el judge, els estudiants, el primer ministre, els petits burgesos, homes i dones del poble …..
Però el chèo sempre dóna pas a la lírica, per representar les expressions més passionals i els sentiments més íntims; amor, amistat, mort, mentides, enganys, gelosíes.
En una òpera occidental, el/la cantant s’aprèn la lírica de memòria i segueix la direcció de l’orquestra. El chèo és tot el contrari; els músics acompanyants modifiquen les cançons populars i la música, seguint els esdeveniments de l’escenari, d’acord amb les emocions, sentiments i el desenvolupament de la situació.
L’orquestra és minimalista: una cítara (dàn ngûyet), un violí (nhi), una flauta de bambú i instruments de percussió molt específics (el tambor, timbales, xilòfon i campanes de bambú).
No hi han decorats. La narració teatral (cançons, música, gest, danses, text, tot combinat ) dóna peu a l’audiència a crear ells mateixos l’espai i al mateix temps fer volar la seva imaginació.
L’actor o l’actriu comença donant el to per la resta del grup, i seguidament tots canten com en una coral. Comença amb un preludi escenificat per l’actor-cantant explicant les injustícies i la història d’un rei que promet i jura per aconseguir la pau i treball per el seu poble. A partir d’aquí, tot és improvisació i la representació pot ser curta, o llarga o tota la nit; depèn de l’audiència i de les improvisacions en el text.
Aquesta introducció podríem adaptar-la en un context occidental, molt proper a nosaltres i anar improvisant i afegint escenes i text, i cançons, i música, d’acord amb el que passi a l’escenari … o a la vida real de casa nostra !
Els que han vist la pel.lícula ‘Indoxina’ amb la Catherine Deneuve, es poden veure representacions de chèo i com la història de la noia vietnamita amb el militar francès és representada arreu del país.
Tinc la pel.lícula a casa i després d’endinsar-me dins la història i la cultura de Viêt Nam, penso que el guió està molt ben escrit i no es representa res que no sigui real.
En aquests temps de canvis i més canvis, i globalitzacions, els vietnamites ténen dues coses a fer per conservar el chèo tradicional: la seva cultura que neix dins de la seva ànima i la importància de les tradicions del seu poble que mira de cara, sense embuts, els problemes de la vida diària.
Com no vaig assistir a cap representació de chèo, no tinc cap fotografia, i és per aquest motiu que he decidit penjar la imatge d’aquesta dona del Delta del Mekong, amb aquesta mirada de complicitat i un somriure irònic, que molt bé podría ser el d’una espectadora incrèdula davant les promeses dels que manen, de construïr un pont per arribar més aviat al mercat …….
‘
Dol per la mort escollida d’un lluitador solitari davant les incomprensions.
Platja solitària; mar obert sempre mirant l’horitzó i caminant per un futur millor.
Ara és lliure i les seves petjades seguiràn caminant per la seva estimada terra en pau i llibertat.
null
Mentres anava preparant el post d’una representació teatral-musical de chèo, em trobo amb una pàgina amb informació del Hue Medical College Hospital, un dels molts hospitals on ténen cura dels infants afectats amb l’agent orange-dioxina i amb greus deficiències i, en definitiva, on viuran la resta de la seva vida.
Heus ací que ara tinc la oportunitat d’ajudar de forma directa, sense intermediaris i amb una seriositat fóra de dubtes.
I només amb una donació de 10, 20, 30 Euros, per ells és un tresor i poden dur a terme els seus objectius.
””Viêt Nam té més d’un mil.lió de víctimes de l’agent orange, 150.000 són infants. El Govern té assignat un pressupost per dónar assistència de per vida a unes 450,000 persones.
200,000 víctimes han rebut tractament hospitalari, rehabilitació, millora en la seva vida diària i ensenyament per obtenir treball. Aquestes intervencions governamentals són mínimes, però grans, si tenim en compte les mancances del país.
Hi han arguments contundents per assenyalar que els EE.UU. hauríen de contribuïr en aquests ajuts a les víctimes i als seus cuidadors i familiars. Però encara avui, any 2007, EE.UU., refusa fer qualsevol pagament.
Suel Jones, antic soldat americà a Viêt Nam i responsable d’un dels molts ‘pobles de l’amistat’ a Van Canh ha declarat recentment:
‘ Penso que hi han dues opinions al meu país EE.UU. referent als efectes de l’agent orange; una pertany al Govern i una altra al poble. El poble pensa que hem de fer el que calgui per millorar i ajudar per tot el mal que vam fer durant la guerra. Però el Govern encara avui no vol tenir ni acceptar cap responsabilitat. No es tracta només d’un problema de diners, sino d’un problema ètic que el Govern dels EE.UU. no està disposat a assumir-lo’.
1 Euro al canvi actual són 22.000 VND (Dongs vietnamites).
100 Euros són 2.200.000,- VDN …… i per ells és una fortuna i poden ajudar als infants interns en el seu hospital.
He tractat de fer una transferència d’un import petit per la nostra societat, però enorme per a ells.
Les comisions per aquesta transferència són d’uns 50 a 60 Euros.
No ho puc acceptar. Els meus diners van destinats a fer possible que els infants d’aquest hospital millorin i no que els bancs s’enriqueixin amb les seves comisions.
Ara aniré a correus per fer un gir telegràfic o enviaré un xec.El Dr. Nhan m’ha explicat que la millor solució és enviar un xec bancari.
Però, tinc uns amics que comencen un viatge per Viêt Nam la propera setmana i seràn a Hué una nit. El Dr Nhan ja m’ha dit que anirà personalment a l’hotel on s’al.lotjaràn els meus amics i recollirà els diners.
Per entrar en la pàgina d’aquest hospital és fàcil:
http://www.ogcdc.org – Office of Genetic Counseling and Disabled Children ( OGCDC). Dr. Nguyen Viet Nhan.
Penjo aquesta fotografía d’un noi de 14 anys als braços de la seva mare. Pateix de danys neurològics greus; pot seure, però ni pot parlar ni caminar . Entén algunes paraules molt simples, i respòn amb sons. Té germans que estàn sans. Quan va nèixer també ho era, però després d’una setmana de vida, tot va canviar.
Més de 150.000 infants, que no van viure la guerra, són avui una conseqüència de la crueltat de l’aspersió d’una dioxina, un producte sinistre que van somiar uns científics com una solució pel benestar de la gent, o ja per fer mal, no ho sé, unes dècades ençà en una laboratori de Chicago.
Viêt Nam és un laboratori on es poden estudiar a fons la progressió mortífera de la dioxina llençada per detruïr la terra ara ja més de 40 anys.
És una oportunitat única, estudiar les conseqüencies on es va fer l’aspersió de l’agent orange a tot el sud i el centre, però al nord no van arribar a fer-ho.
La societat moderna d’avui sembla que hagi fet un pacte amb el diable; dioxina i substàncies afins representen el més perillós per la supervivència d’aquest planeta Terra.
La informació més completa és la que puc llegir en el text i veure les fotografíes del llibre Agent Orange ‘ Collateral Damage” in Viêt Nam de l’admirat Philip Jones Griffiths.
”’