Chào ông Viêt Nam

És evident que viatjar com a turista en qualsevol país absolutament desconegut pots treure’n una primera impresió, sobretot dels paisatges o monuments. Jo vaig voler, només arribar-hi, conèixer a fons Viêt Nam. Missió impossible només en 25 díes d’estada i veure i viure uns primers instants, hores i díes.
És per aquest desconeixement que només tornar a casa vaig començar a cercar i aprofondir , en els llibres i per internet , la història i cultura d’aquest poble.
Això m’ha permés preparar-me bé per un segon viatge i saber exactament el que vull veure, viure i respirar.
El que no deixaré de fer: Veure i escoltar chèo en un poble.
””’Després de llegir els seus origens i la seva història, ha de ser un plaer molt gran poder assistir a una o més representacions. A Viêt Nam també existeix la òpera clàssica – ‘Tuông’ – que té els seus origens en la òpera de Pekin i en el teatre japonès ‘ No’. Però el ‘chèo’ és cultura originària del bressol dels viêts al Riu Roig, on ja es representava als camps d’arròs, abans de l’era cristiana.

Després de l’apertura al món occidental, l’any 1986, el dit ‘doi moi’, la joventut i el Govern, va deixar de banda aquest teatre tant i tant vietnamita i semblava que es perdría.

Però sorprenentment, l’any 2001, a la Ciutat de Haiphong, es va celebrar el ‘Festival Nacional del tradicional Chèo’ amb la participació de 14 grups de teatre d’arreu del país i amb més de 700 actors i actrius ! I l’audiència va ser tot un èxit, per sobre les expectatives.

Es va poder constatar que les companyies de chèo, sense rebre els ajuts governamentals, van sobreviure i van continuar i el més important, la gent va respondre, perque volia veure el chèo autèntic, el que s’ha representat durants centenars d’anys i no una còpia híbrida sense cap valor que es va intentar representar durant els anys en que el Govern no feia i no volia ajudar a recuperar una cultura que la gent estimava molt profondament.
Han rectificat i ara el chèo és una de les identitats culturals més importants del país.

El chèo normalment es representava a la primavera, davant de la casa comunal del poble, on els seus habitants veneraven el seu deu o deessa per la bona collita d’arròs.
Els pagesos volíen així també donar les gràcies per la bona collita després de 12 mesos de treball.
A banda del text, la música i les cançons són molt importants.

Avui es poden veure representacions de chèo als teatres de Hà Nôi, de Ho Chi Minh City, del Delta del Mekong, del Delta del Riu Roig, Haiphong i en molts pobles del sud, del centre i del nord del país.

En el proper post explicaré de forma sintetitzada una representació de chèo i només cal fer volar la imaginació.

No tinc cap fotografia de teatre, però sí aquesta de Tai, el xicot que em va acompanyar per Nha Trang amb la seva motocicleta i que també és music. Ell va ser el que em va mencionar el chèo i que tan sols uns díes abans van fer unes representacions a Nha Trang. Em va obsequiar amb un petit concert de música tradicional amb aquest xilòfon de bambú; aquest és petit, però en els grups de música tradicionals vietnamites són tres vegades més grans i el sò és magnífic.””’

M’ha estat difícil trobar la paraula justa per el ‘dòn gánh’.
Són els cistells de bambú units per una peça també de bambú i que sobre les espatlles té un moviment d’oscil.lació regular.Amb la flexibilitat del bambú i el ritme que les dones fan en el seu pas, aquests cistells són plens a vessar i els productes són transportats fàcilment.
Sovint a Viêt Nam no ens fixem en les fruites, les hortalisses, les flors. Els productes ens miren a nosaltres.
Amb aquest mitjà de transport tant i tant antic, senzill, eficient i barat, transporten desde totxos, fins a hortalisses i fruites, infants que no volen caminar i el menjar per sopar, dinar o esmorzar …
””’De vegades per aquests carrers tant de Hà Nôi, com Hue, Hoi An, Ho Chi Minh City, pots veure dones que porten la cuina a sobre amb el menjar fet o per cuinar ! En un cistell poden dur els fideus d’arròs i les hortalisses i la carn, juntament amb els bols, culleres, bastonets, gotets. En l’altre cistell porten una olla amb el brou per el ‘pho’ a sobre d’una petita cuina de carbó.

En la fotografia ( Hà Nôi ) ho podeu veure perfectament com en el dos cistells porta tot el necessari per oferir un menjar en qualsevol raconet del carrer sota l’ombra dels arbres de Hà Nôi.

I no us preocupeu, ella es fa responsable de netejar degudament els plats, les culleres,els bastonets, ja que
sap perfectament que si no acompleix amb la higiene necessària, exactament igual que a casa seva, els clients fugiran.

Si no porteu les butxaques molt plenes, aquestes dones amb els seus cistells us poden oferir uns plats senzills, higiènics, com també fruita, sucs naturals de coco, a un preu veritablement molt per sota de qualsevol petit restaurant i us poden solucionar el problema.
Però fixeu-vos bé amb el que paguen els vietnamites; és possible, i habitual, que als estrangers els cobrin més; però estem parlant de 5.000 a 10.000 Dongs, és a dir, 0,20 a 0,50 cèntims d’Euro, i mai em vaig veure en cor de regatejar davant aquests preus.

La vida és al carrer, i sí que puc dir que el que mengeu és del tot fiable, higiènic i boníssim.
Si voleu menjar pa, com bons catalans que som, cap problema ja trobareu una venedora de baguetes molt a prop i podreu tastar un pa acabat de coure. Que voleu beure un bon got de ‘bia’ (cervesa a presió) de ben segur hi ha un ‘Bia Hoi’ al costat.

Aquest tipus de ‘ restaurants de carrer’ són arreu del país, i en cada Ciutat trobareu el seu estil i el seu menjar habitual; Hà Nôi, Haiphong, Hué, Danang, Dalat, Hoi An, Nha Trang, Ho Chi Minh, Can Tho, Lao Cai, Sa Pa.

Quan trobes una petita ‘concentració’ d’aquests restaurants ambulants, els olors són increïbles; anís estrellat, gingebre, nuoc mam, menta ….. Comencen aviat; els que van a treballar esmorzen al carrer.

Els carrers són vida; tot passa al carrer; sabaters; mecànics; el barber és al carrer; els òptics també són al carrer; pots graduar-te la vista i les ulleres te les fan en mitja hora. Però ja es comencen a ‘modernitzar’ i hi han botigues d’òptica grans i modernes …… però sense portes …… si vas en motocicleta pots entrar-hi dins la botiga davant del mostrador …

Coses que passen i t’hi fixes, quan camines per les ciutats vietnamites !””’

No voldria acabar aquests seguit de posts que he escrit sobre Hà Nôi ( n’hi hauràn més ….. ) sense incloure una fotografia d’aquest edifici; el Palau Presidencial del Governador General de la Conxinxina, construït l’any 1909 i molt ben restaurat, després de les guerres.

Avui és utilitzat per les recepcions oficials del Govern de Hà Nôi i no és obert al públic.

És al costat mateix de la senzilla casa on va viure l’Oncle Ho i a uns metres del seu mausoleu.
null

És una ciutat calorosa, humida, amb un tràfic ensordidor de les milers de motocicletes. Durant els díes que vaig ser-hi no vaig veure el sol, cobert per unes brumes constants, però ….. veus la gent somrient; passeges per els parcs i la vorera dels diferents llacs; veus la gent gran com tranquil.lament juguen als escacs; les dónes amunt i avall tractant de vendre els seus productes; llegir un llibre dins el recinte del Temple de la Literatura o senzilamment badant, és tot un plaer; seure en un carrer qualsevol del barri vell sota l’ombra impagable dels arbres, i mirar, observar.
Què us sembla aquest hotel de tres estrelles situat al carrer Hàng Duong del barri vell ??
”’N’hi han un munt d’hotelets en aquest barri, la majoria de dues estrelles, però comfortables. Una habitació doble pot costar de 15 a 40 Euros per dia, esmorzar inclòs. Tal com vaig escriure en un altre post, es preferible reservar habitacions del darrera i estalviar-te el soroll del matí. No oblideu que els vietnamites ja surten al carrer a les cinc de la matinada amb les seves motocicletes, bicicletes o corrent per anar a fer els exercicis gimnàstis del matí al parc; les dones dels pobles del voltant ja van arribant amb tot el que porten per vendre; els preparatius per cuinar el pho ja comencen.
Recomano de fer aquesta activitat algún dels díes de la vostra estada a Hà Nôi; anar al parc del Llac Hom Kien, fer els exercicis com la resta de la gent; seure al carrer i menjar un pho i tornar a l’hotel per preparar el dia.
I ….. tornar a esmorzar a l’hotel! O prendre un gelat deliciós a la gelateria ‘Fanny’, davant mateix del llac.

Definitivament és una ciutat-poble-rural de més de tres mil.lions d’habitants, amb moltes mancances, però amb un encís molt especial. Durant molts anys la cultura de l’arròs li guanyava al Riu Roig i podíen salvaguardar-se de les inundacions peròdiques del riu; ara amb aquest creixement de població i noves edificacions ho ténen més difícil.
Però la gent té molta empenta i saben que a poc a poc sense presses aconseguiràn un benestar social per a tothom.

De tota la gent amb la que vaig parlar, em van donar unes sensacions optimistes, alegres i sempre acabàven dient el mateix : ‘Quan bebem un got d’aigua s’ha de recordar on és la font’. Les arrels les ténen molt ben assumides.

No tinc més informacions fidedignes per conèixer veritablement aquesta Ciutat, aquest país. Hauría d’anar a viure durant un any i ser una ciutadana més, i deixar de ser turista.

”’