Tornem d’un cap de setmana de tres dies a Roma. De fet, han estat els primers tres dies romans de les nostres vides i estem convençuts que no seran ni de bon tros els últims. Tornem amb els ulls enlluernats per tanta bellesa a l’abast del vianant i amb les cames i els peus adolorits per tants i tants racons que hem volgut conèixer.
Rebo un correu de la senyora Loles Castelló, coordinadora responsable d’operacions del Circ Cric, amb un títol que em crida l’atenció: "El Circ Cric atura la seva gira per Catalunya". El llegeixo, em poso les mans al cap i em faig creus de tot el que s’hi exposa. Tant, que em falta temps per fer-me’n ressò en
Dies especialment atrafegats a la feina i amb la petita murga afegida d’haver menjat alguna cosa que no se’m va posar bé i que em va fer estar mig zombi tot ahir. Potser per això he estat a punt de deixar passar sense adonar-me el vuitantè aniversari de Josep Maria Espinàs. Sort n’he tingut, de la gent de Vilaweb (vegeu aquí), que ha cobert
"No he pas viscut anys enters a Roma; hi he passat llargues temporades, certament, i sempre m’ha semblat una ciutat molt curiosa i molt diferent de tantes altres en què he viscut. És una ciutat única, molt diversa i complicadíssima. I molt gran. Quan un foraster arriba a Roma, el primer que el sorprèn són
Si tot va bé, d’avui en vuit l’A. i jo estarem passejant per Roma més contents que un gínjol. També si tot va segons les previsions tal dia com avui d’aquí a cinc mesos l’A. i jo -i una parella de vells amics que ens hi acompanyaran- serem a les portes del Sequoia National Park de California en el que
Quarts de deu del matí. L’hora en què l’A. i jo ens preparem per sortir a cobrir els rituals d’intendència i proveïment propis de cada dissabte. Som al rebedor preparant les claus, el cistell, les caçadores i els cascos quan sentim que algú, del replà estant, remena la porta de casa. L’obro d’una estrebada i em trobo un xicot d’aspecte sudamericà que està penjant
Per no fatigar els lectors d’aquestes Totxanes -no pas perquè se li acabin els arguments a l’autora del llibre- enllesteixo avui aquesta selecció de textos que he anat fent els darrers dies d"El preu de ser catalans (una cultura mil·lenària en vies d’extinció)", el llibre de Patrícia Gabancho que ha editat per Meteora i que em sembla una
Déu meu… jo que em pensava que en vigílies d’arribar a la meva cinquanta-setena diada de Sant Josep ja les havia vistes de tots colors i resulta que no. Al contrari. La de coses que estic aprenent aquests dies, tu. Com per exemple el que un tribunal molt internacional i molt saberut acaba de dictaminar a propòsit de
Dels vint-i-sis apunts que he penjat aquest mes de febrer els més visitats han estat els següents: * 1) Kelme: que us moqui la mama. (vegeu-lo aquí) * 2) Per a la carpeta dels retalls (LIX): Sala i Martín parla del canvi climàtic. (vegeu-lo aquí) * 3) Escriure novel·les. (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) El