Totxanes, totxos i maons

Si tot va bé, d’avui en vuit l’A. i jo estarem passejant per Roma més contents que un gínjol. També si tot va segons les previsions tal dia com avui d’aquí a cinc mesos l’A. i jo -i una parella de vells amics que ens hi acompanyaran- serem a les portes del Sequoia National Park de California en el que serà un dels darrers dies del nostre viatge d’estiu als Estats Units per veure sortir i pondre’s el sol del dia 26 de juliol a Grand Canyon.  (n’hi ha més)

El viatge del proper cap de setmana a Roma serà l’inesperat preludi del nostre programa de vacances italianes que, pels càlculs que anem fent, creiem que ens ocuparà monogràficament els propers quatre estius. No hem estat mai a Itàlia, l’A. i jo, però si les coses no es torcen recuperarem amb escreix el temps perdut mitjançant una planificació gradual de sud a nord. Començarem per Sicília i anirem tirant cap amunt per no deixar-nos res. Quatre estius ben aprofitats donen per molt.

Si ara fem aquest primer i inesperat tast romà és perquè els nois de casa, sabedors de la curiositat italiana de l’A. i meva, varen escriure una generosa carta als Reis que a partir del vespre del proper dijous i fins al diumenge es farà realitat tangible.

Tot i que, com cada any per aquestes dates, jo ja estic vivint la preparació de la festa de Sant Jordi -articles, encàrrecs, activitats diverses i lectures que se m’acumulen- aquests dies he fet mans i mànigues per preparar per una banda les passejades per Roma -que, pel que veig, en aquesta primera visita de caire generalista tindran com a eix conductor el Trambus Open, el bus turístic romà- i per l’altra la ruta americana de cara a reservar des d’ara mateix els hotels dels llocs més importants on anirem.

Suposo que això li passa a molta gent però és en aquesta preparació meticulosa on jo trobo el primer plaer del viatge. Imaginar l’itinerari, organitzar les aturades, pensar en les possibles alternatives és ja, d’alguna manera, viatjar. Gaudir.

Tanco els ulls -metaforejo; de fet els obro meravellat davant del Google Earth- per imaginar-me la posta de sol a Hopi Point, les rectíssimes carreteres que porten a Monument Valley, el passeig pel Canyon de Chelly, la baixada en cotxe per Lombard Street a San Francisco o els dos dies que viurem a la bogeria de Las Vegas.

M’espero amb candeletes el moment màgic que, després d’un canvi de rasant molt concret de la carretera enmig del desert de Nevada, s’albira per primera vegada al fons -molts quilòmetres enllà i esvaïda per la calitja encara- la silueta descomunal  de l’urbs del joc i la desmesura. I, no cal dir-ho, ja em veig fent cua per entrar al Mirage a veure "Love", l’espectacle del Cirque du Soleil amb música dels Beatles.

La primera vegada que vaig anar als Estats Units va ser el juliol de 1992, entre la primera Champions i allò dels Jocs Olímpics. Una bona part de la ruta la vaig heretar d’una persona que aleshores treballava amb l’A. L’any següent la va seguir el doctor R. i la seva família. La meva sorpresa, però, va ser veure que l’any 1998 Empúries editava un llibre de Xavier Moret titulat "Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far-West" que reproduïa en un noranta per cent la ruta que nosaltres havíem fet, tot i que en sentit invers.

Vaig explicar-li a l’amic Moret la sorprenent coincidència i així vaig poder esbrinar que, d’atzar, res. Per una sèrie de circumstàncies que serien llargues d’explicar persones de coneixença comuna li havien  fet arribar l’itinerari. El de la nostra primera visita americana (després n’hi ha hagut unes quantes més) que ha quedat fixat en un llibre que encara avui es troba a Altair i altres llibreries especialitzades en viatges en els prestatges dels llibres de referència.

Un llibre que des d’aquí em permeto recomanar fervorosament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!