El pacte entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’anomenada Real Academia de Cultura Valenciana és un notable error, sobretot per la manera com s’ha fet.
L’AVL és l’entitat normativa de la Generalitat Valenciana. Ha tingut un paper complicat aquests anys. Va nàixer com una iniciativa política, no pas científica, fruit d’un pacte entre Zaplana i Pujol, que en teoria havia de posar fi a les discussions socials sobre la llengua catalana al País Valencià. La teoria deia que el conjunt de la població acceptaria més bé el caràcter normatiu d’una entitat estrictament valenciana i, gràcies a això, es podria acabar el secessionisme lingüístic. Tant l’Institut d’Estudis Catalans com les universitats valencianes van malfiar-se profundament de les intencions d’una institució que es movia en una ambigüitat tan gran –començant pel nom: és molt diferent dir-se Acadèmia Valenciana de la Llengua que Acadèmia de la Llengua Valenciana.
La desconfiança no s’ha esvaït, tot i que, amb el pas dels anys, la presència oficial de l’Acadèmia s’havia normalitzat més o menys. Fins i tot s’havia fet perdonar part del pecat original quan, durant la legislatura passada, es va enfrontar al govern del PP defensant la unitat de la llengua catalana, ni que fos amb un llenguatge bàsicament críptic i confús.
Mentre passava això, els secessionistes lingüístics, allò que se’n deien els ‘blavers’, anaven esmorteint-se a poc a poc. D’una banda, perquè, al cap i a la fi, sempre han estat una eina política a les mans de la dreta extrema valenciana i quan aquesta caigué, lògicament, ells també caigueren. D’una altra, perquè l’educació ha avançat. No tan solament per la feina de les escoles –ja hi ha una generació de gent educada en la llengua pròpia–, sinó també gràcies a gests tan senzills com mirar TV3 o escoltar Catalunya Ràdio. Entre les unes coses i les altres, els grups blavers, tan actius i radicals fa anys, ara travessaven la pitjor època. I, tot d’una, de sorpresa, l’AVL acudeix a rescatar-los.
L’anomenada RACV va ser impúdicament regada amb diners pel PP mentre tenia el poder. I ara que el PP pràcticament ha desaparegut de les institucions vivia una situació dramàtica. Necessitava arrimar-se a la institució oficial de la Generalitat per a sobreviure. I per això resulta tan i tan sorprenent que l’acord proposat per l’AVL incloga clàusules, paraules i definicions que serien comprensibles si l’AVL fos l’entitat petita i necessitada, però que esdevenen incomprensibles quan resulta que és al revés.
A què treu cap ara, després d’haver resistit el PP al govern, parlar de ‘llengua valenciana’ o fins i tot ‘idioma valencià’. Per quina raó s’accepten paraules o grafies que no són registrades ni en la normativa de l’AVL –ja prou laxa i permissiva– i què només es poden explicar per la ignorància monumental dels seus usuaris? I, sobretot, per què es presenta un acord com aquest com si fos un acord entre iguals? Tots els partits presents a les Corts Valencianes donen suport a l’AVL. No hi ha entitats significatives que s’apunten a això que en diuen normes de la RACV. Els secessionistes lingüístics obtenen un nombre de vots insignificant, ara mateix. I aleshores la pregunta és: on està el problema a resoldre? Què explica aquesta maniobra desconcertant que, a més, ha tibat les relacions entre acadèmics? (I no parlem de com es deuen sentir els acadèmics ja escollits, però que encara no han pres possessió.)
Havent fet les coses d’aquesta manera, l’AVL ha creat un problema allà on ja no n’hi havia cap. Lamentable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!