El meu barri: Temps de xicrandes i buguenvíl-lies.

 

 

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

 

 

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

 

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

 

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.

Marató: 42,195 km

 

 

El meu fill en G. va córrer la seva primera marató l’any 2011 i vaig escriure un apuntament. Aquest esperit, aquesta experiència, l’he anat vivint al llarg d’aquests anys, perque en G. ha participat en totes les maratons de Barcelona d’ençà l’any 2011 i sempre ha arribat.

I enguany, 2017, ha estat la primera vegada que s’ha trobat amb el ‘mur”, aquest fatídic kilòmetre 30, i fins al final, va patir i molt. Si l’any 2011 vaig seguir-lo des de casa gràcies a una aplicació en el meu Mac, diumenge ho vaig fer per l’apps de la Marató des de l’iPhone. Ja és costum que vagi al Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença, Km 14. Fresc com una rosa, somrient, ens saludem, faig les fotografíes i li desitjo sort. Després baixo Passeig de Gràcia avall fins el Portal de l’Àngel. En el pas més estret del carrer, puc anar animant als corredors i veure si van bé, malament, molt malament. Km 38. Els queda 4,195 kms terribles per Ciutat Vella fins arribar al Paral.lel, una petita botifarra i una pujada invisible que trenca les cames. Arriben a la meta uns contents, molt contents, somrients, cansats, feliços, amb les forces al límit, caminant, però l’objectiu és acabar i si pot ser corrent, sempre, els 42,195 Km.

Fotografia: No falla mai. Sempre és al Passeig de Gràcia / Aragó.

 

També puc saber com han anat els temps parcials, perque al meu e-mail he rebut ( com sempre en els seus entrenaments ) unes dades de Runmeter. I prou que s’ha vist que a partir del Km 30 el temps ha anat pujant a més de 5 minuts / km, quan la mitja era de 4 minuts i uns segons / km.

Fotografia: Un corredor africà ja no pot córrer. Ha de ser molt trist veure que no pots continuar, quan falten només 4,195 kms per arribar.

 

En G. no sap que li ha passat, segurament va anar massa ràpid i els últims kilòmetres ho va pagar. Ha estat entrenant molt bé des del mes de desembre i al llarg de l’any participa en algunes curses de 10 i 20 kms.

Fotografia: Els vaig veure al Passeig de Gràcia i novament al Portal de l’Àngel amb molt bones vibracions.

 

Dels més de 16.000 corredors que van arribar a meta, un per un, una per una, tenen la seva història personal, la seva experiència, totes molt valuoses. Perseverar, força, esperit, resistència, sacrifici, gaudir, i un objectiu clar ….. ho puc fer, ho puc aconseguir, en arribar, em recupero i sóc feliç. M’ho he proposat i ho he fet. Així va pensar el meu fill l’any 2011, i cada any, la Marató de Barcelona li proporciona aquestes 3:27:35 hores de felicitat i li dona la força per continuar lluitant en aquest país nostre on tot és difícil, però no impossible.

Fotografia: M’han dit que aquest corredor francès va prometre participar-hi amb una Tour Eiffel si el PSG no passava l’eliminatòria. Va complir.

 

 

 

El mató de Pedralbes i Santa Eulàlia

 

 

 

Avui és Santa Eulàlia. A casa sempre teníem present aquest dia i la mare ens deia que era la veritable Patrona de Barcelona, no la Mercè. A més la germana petita de la mare se’n deia d’Eulàlia, nom complet, cap diminitiu, Laia o Laieta. No sé perquè però sempre hi penso, recordo la meva infantesa. Les visites a la Catedral amb la mare quan m’explicava la història de Santa Eulàlia davant la seva cripta, passar pel carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, l’enfadosa reacció de la mare perque no era la Patrona de la Ciutat, i finalment anar al carrer Petritxol a berenar, mató de Pedralbes o un suís amb molta nata i xocolata.

Fotografia: Cripta de Santa Eulàlia. Catedral de Barcelona.

La besàvia de’n S. a començament del secle XX vinguda a Barcelona des de Sant Feliu de Guíxols, la seva primera feina va ser vendre mató de Pedralbes pels carrers de Ciutat. Necessitava treballar. Era vídua, molt jove, amb un fill d’un home no desitjat per la seva família i que mai van acceptar. No tenia més de 22 anys i amb el seu fill V. i carregada amb bosses amb els matons de Pedralbes anunciava la seva venda carrers amunt i avall. Es va convertir en una dona de negocis brillant.

Fotografia: Crema catalana. Granja La Pallaresa. (No he trobat cap fotografia del mató …)

No fa pas gaires anys que vaig descobrir perque aquest mató és diferent. I la resposta és ben senzilla, en comptes de llet utilitzen ametlla i  es serveix en una cassoleta de terrissa amb peu. Hi ha moltes imitacions i receptes diferents, sempre a partir de la recepta mare, el menjar blanc, però el més prestigiós sempre ha estat el de Pedralbes. Avui no el trobem, o potser sí, no ho sé. Hauría d’anar a la Pallaresa del carrer Petritxol o a la Viader del carrer Xuclà.

Fotografia: Carrer Baixada de Santa Eulàlia. Barri Gòtic. Barcelona

Des de l’any 1868 a Barcelona conviuen dues patrones, però l’Eulàlia sempre ha estat en el cor i ànima de la gent del poble, i sempre ha estat trista, eclipsada per la més recent, la Mercè. I de tant en tant el 24 de setembre cau un ruixat, i diuen, expliquen, són les llàgrimes de l’Eulàlia.

L’any 304 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l’Imperi Romà. Una jove cristiana, filla de la Vila de Sarrià, va decidir baixar a Barcino per rebel-lar-se contra les dures repressions que els romans sotmetíen a la comunitat cristiana. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia, tretze.

Fotografia: 1714 – Defensors de la CIutat amb el penó de Santa Eulàlia.

L’any 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d’aquesta advocació es remunta al segle XII, quan una nit d’agost de l’any 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis al rei Jaume I i a Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns: els mercedaris. Va ser el Papa Pius IX quan l’any 1868 va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans i va passar a ser la patrona oficial de la Ciutat.

Fotografia: Mare de Déu de la Mercè. Patronal Oficial de la Ciutat.

Santa Eulàlia va perdre la vida per la fe cristiana i defensar les seves idees i la Mare de Déu de la Mercè, que va salvar la Ciutat d’una terrible plaga de llagostes en el segle XVII.

Fotografia: Font de Santa Eulàlia. Plaça del Pedró. Raval, Barcelona.

Eulàlia, la santa màrtir, defensora de la fe cristiana, catedral de Barcelona, carrer de la Baixada, berenar al carrer Petritxol, recordar a les Eulàlies, Laies i Laietes que estimo, festes d’hivern, mató de les monges, de Pedralbes. I la meva mare enfadada amb la patrona oficial de la Ciutat i de ben segur que si hagués viscut als segles XVII i XVIII hagués estat davant la Mercè apedregant a les autoritats durant la celebració de la missa fins que es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol.

 

 

 

Trobada de blocaires: Una nit màgica a Ontinyent.

La trobada de blocaires a Otos és ja història. Ha passat ja un mes, i erem al 2016, i sembla que va ser ahir.

DSC_0643

En tots els meus viatges sempre hi ha un moment, un lloc màgic. I  deixo constància d’aquest moment disparant la meva càmera. I entre les moltíssimes fotografíes que tinc, recordo perfectament aquest moment i el lloc. I sobretot recordo que era feliç de ser on era. Ha Long, Yi Bang, Xishuangbanà, Montgarri, S’Arenella, Skagen, Ystad Mar Bàltic, Jardins del Quirinale, Gräppelensee, Hoan Kiem, Kong Don, riu Mekong, Montseny, Lluçanès, Puig de Randa, Shwedagon, U Bein, Ngapali, i tants d’altres …..

DSC_0617

I aquest moment, aquest lloc màgic va succeir a Ontinyent, durant el meu viatge al País Valencià per participar en la trobada de blocaires d’aquesta casa. He de ser sincera i reconec que la proposta de’n Enric Marco d’anar a fer una passejada al vespre per Ontinyent no em va entusiasmar.

DSC_0607

I en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, em vaig trobar amb un barri vell ple d’història. L’edifici de l’Ajuntament presidint la plaça i una mica més amunt un edifici adjacent a l’esglesia i que ara és el Museu d’Història i continuem pujant carrer amunt i entrem per una porticada. No ens trobem amb ningú. Llums grogues i blanques il.luminen els carrers i el campanar. L’Enric molt critic amb la contaminació lumínica es queixa de l’enllumenat desastrós del conjunt del barri, i sí, poder fer una fotografia al campanar va ser feixuc i quasi impossible per culpa de la llum.

DSC_0604 (1)

Però l’ambient, la pau, la placidesa, els carrerons, el silenci em van deixar aquests moments de felicitat que sempre trobo en els meus viatges, i de sobte van començar a repicar les campanes, amb tocs vius i en senyal de festa. De primer les petites i seguidament les grans. Ens vam quedar astorats, quiets i vaig estar mirant les campanes  i escoltant una bona estona aquest sò que de sempre em fascina, i no paraven de repicar i donar voltes i voltes, cada vegada més ràpides. No sabíem que dins l’esglesia hi havien uns angelets, setze xiquets i xiquetes, cantant el Cant dels Angelets d’Ontinyent, d’origen gregorià de l’any 1662 i és el preludi de les festes patronals de la Puríssima Concepció de María. Quan vam entrar a l’esglesia, les Vespres de la Mare de Déu ja havíen acabat.

DSC_0615

DSC_0614

 

La gent va anar sortint de l’esglesia i nosaltres vam baixar per un carrer preciós dins la muralla des d’on es podia veure una vista magnífica d’Ontinyent, de nit, amb les llums grogues i blanques il.luminant els carrers, les cases, els murs del barri vell.

DSC_0632

Tornem a la plaça de l’Ajuntament. Pugem al cotxe i marxem a Otos i a Tavernes de la Valldigna. Arribo tard, mitja nit potser.

DSC_0597

 

Ahir a Montserrat

 

Ahir dia de La Mercè vaig anar a Montserrat. Va ser un dia esplèndid, emotiu, ple d’espiritualitat. Erem un grup de dotze persones. Cosins germans, renebots …. família. Teníem previst pujar fins a Sant Joan i caminar, però ens ho va impedir la vaga dels treballadors dels FGC. I va ser un encert, perque ahir mateix vam decidir fer un canvi d’itinerari. I va resultar una magnífica decisió.

IMG_2220

Punt de trobada al Cafè Restaurant L’Era a Monistrol. Bon esmorzar i cafetó. Carretera amunt i en arribar a l’encreuament del Monestir, cues de cotxes i autocars. Enfilem la carretera a la dreta, fins a Santa Cecília vorejant la muntanya, el Cavall Bernat i Sant Geroni i les seves pareds. Santa Cecília …..  Visita de l’Espai d’Art Sean Scully. Heu anat ? L’heu visitat ? En sabieu res ? Avui precisament a can VIla Web ens informen d’una exposició interessantíssima de’n Sean Scully i la seva dona Lilian Tomasko a València, i no diuen res de Santa Cecília. Desconeixement ?

IMG_2229

Convido tothom de visitar  la web i si un dia voleu entrar en un espai on s’ajunten l’art contemporani, el romànic, la història, la música, els colors, l’espiritualitat, la contemplació serena, heu trobat el lloc, l’espai: Santa Cecília de Montserrat.

IMG_2267

Vam continuar el recorregut fins arribar a Can Maçana. Tot molt cuidat, com ha de ser. Un aparcament on has de pagar 4€. Res a dir. En aquest entorn fins i tot hi ha ramats de vaques i cabres per conservar i defensar la muntanya del foc. La vegetació, malgrat la sequera, com sempre, és magnífrica, plena d’olors meditarrànies, alzines, pinasses, corona de la reina, romaní, farigola. Enfilem el camí que va a Sant Pau Vell, passant per un mirador esplèndid del Pla de Bages i amb vistes espectaculars de la regió de les Agulles, la cadireta i la foradada. Arribem fins el Coll de Guirló. Sant Pau Vell és tot just a cinc minuts. Els records ….. quan des de la carretera de Can Maçana arribava de Barcelona i caminant muntanya amunt per dormir sota els arbres i les pareds de Sant Pau Vell i l’endemà anar pels camins de les Agulles i intentar fer escalada, i baixar la muntanya per la banda de Monistrol per pujar al trenet que ens portaria novament a Barcelona.

IMG_2276

Comprovo amb satisfacció i molt contenta com les parets verticals i les canals entre les agulles no s’han vist gaire, o gens, alterades per la gent. Continúa éssent d’una accessibilitat difícil que deixa fora de l’abast les activitats humanes i té l’aïllament necessari per als animals i la vegetació.

IMG_2278 (1)

Vam recordar a la mare, cosina germana, germana, tieta que tant va estimar Montserrat. De fet sempre tornem a Montserrat. Jo vaig anar poques vegades al Monestir, i sí vaig fer moltíssimes excursions descobrint camins, racons, indrets impossibles. Ni tampoc sóc la única que un dia vaig anar-hi a peu des de Passeig de Gràcia/Diagonal, passant per el Baix Llobregat fins arribar a Collbató i pujar la muntanya fins el Monestir. Tota la nit ….

La carretera ens va portar fins El Bruc i cercant indicacions, a peu de la muntanya vam arribar a la Vinya Nova. Restaurant, museu, indret, història, oliveres i gent honesta que ens dona la benvinguda i ens regala  amb unes menges increïblement bones, on gaudeixes del paratges, de l’aire net i que també us recomano de manera molt especial.

DSC_0038 (1)

Va ser un dinar de tota la colla, entrenyable al voltant d’una taula on no va faltar un bon porró de vi de la casa, patates al caliu, escalivada, esqueixada, embotits, amanida de l’hort, pa acabat de torrar, tomàquets de penjar, all, oli verge de la seva pròpia collita, gerra de cervesa, xai, panotxa de blat de moro, patates fregides, butifarra, panera de fruita del temps, pomes, prunes, préssecs, carquinyolis, panses, porronet de malvasia. I prendre cafe fora a l’aire lliure a peu de muntanya. Fer la sobretaula.

DSC_0049

Al capvespre tornem a Barcelona. Algú de la colla enfila carretera direcció Val d’Aran, d’altres han d’agafar el tren per arribar a Pamplona, o el cotxe per anar a Vilanova i la Geltrú, i una altra embarcar amb el vaixell a Ciutadella. I els que ens quedem a la vora, Sant Boi, Sants, Horta-Carmel, Sant Gervasi.

L’any vinent ens tornarem a trobar i l’altre, i l’altre …….

Fotografíes: RG. Tardor 2016.

 

 

Reyes, Narcís blocaires

 

 

PsicoApunts …. Reyes …..  L’Hereu Riera ….. Narcís. L’estiu, no sé perquè, és època en que gent que estimes ens deixa. M’agrada l’estiu, temps de calma, del no fer res, plàcid, però dins meu sempre espero que passi aviat, i miro al meu voltant que tothom hi sigui per començar una tardor melangiosa i entrar a l’hivern. Mentre era fora Ciutat, la Reyes va marxar, i  uns díes després en Narcís. Dos blocaires d’aquesta casa de veïns, importants, llegits, des del principi, ja fa més de deu anys.

Gràcies als blocs ens hem conegut personalment, hem participat en manifestacions, compartit taula i dinar, hem conversat, ens hem llegit i escrit comentaris. Ells dos no es coneixíen. I una altra blocaire d’aquesta casa, na Sílvia … Indústries i Caminars … va escriure un comentari per la Reyes i que he rescatat de l’arxiu.

 

IMG_1605

——-     Com, què, quan. Dedicat a PsicoApunts.

 

——-Comunicació Humana és el darrer apunt que llegia a PsicoApunts, i que (ho he trobat!) recollia al bloc el desembre de 2007: 1-D: CATALUNYA REBENTA (3). I, “hi ha qui diuen que”.

——Trobo a faltar els seus apunts, i la bona informació i opinions que ens feia arribar. A banda que m’encanta la seva mirada. Espero estigui bé, que sigui descans de bloc. I que segueixi estudiant. Ho recordo mentre donava voltes a aquestes idees.

—– Quedi com esbós:

—– La depressió és un problema.
–Aquí estaríem parlat de societat, sanitat, tractament, tractaments.
–Cal que valorem si ho fem bé, o malament.

—- Parlem de com tractem la depressió.

–La “depressió” és un problema.
–Aquí estaríem parlant de saber, coneixements, enteniment.
–Cal que parem atenció i valorem les idees que en tenim, que observem, que contrastem, –conversem, etc. També que valorem si ho fem bé o malament.

—– Parlem de què considerem depressió.

–“Depressió” és un problema.

–Aquí estaríem parlant de mots i de llenguatge. O de comunicació, informació usos i abusos.
–Cal que tinguem present quins poders i dominis ens permetem aquí.

—- Parlem de quan parlem de depressió.

(…)
—- Fa uns anys, arran d’una enquesta per un estudi de psicologia, ho vaig veure molt clar. Tenim un problema greu en la consideració de la depressió, i, entenc que també en alguns tractaments.
Vaig dir que per una banda em sembla que ens hem acostumat a dit que la tristesa és depressió, (i ara em pregunto: ho fem igual amb altes símptomes? Ho fem igual en el cas d’altres malalties?)
I diria que en aquest pas neguem la tristor, no ens la permetem, quan més aviat és normal que estem tristos per algunes coses que passen, i sobretot per algunes coses que fem.
No és gaire agradable la exigència de felicitat contínua ni la negació i disfressa de fets preocupants. Neguem i no ens permetem un bon criteri d’observació i judici, i crec que és un greu problema. Agreujat per la tendència a calmar, a calmar per calmar, no sigui cas.

—– També vaig expressar a la responsable de l’estudi la meva preocupació pel paper social que estava prenent la psicologia, el psicòleg i els tractaments. Trobava horrorós que juguin el paper de calmaconsciències. —-

Aquest comentari de na Sílvia a un apuntament de la Reyes reflecteix l’essència i l’ànima d’aquells anys de convivència en aquesta casa.

IMG_0526

Pels matins obro el eu Mac i començo llegint els blocs publicats, els que segueixo i les novetats. Feia ja molt de temps que la Reyes va deixar d’escriure i va esborrar el seu bloc de l’arxiu. No en sabia gaires coses d’ella. No pas en Narcís que sovintejava la casa i podíem llegir els seus apunts irónics i veure els seus dibuixos, com sempre.

Els trobarem a faltar, molt. És aquesta, dels blocaires, una convivència especial, diferent, i que va començar fa més de deu anys …… i continúa.

Fotografíes de la mar, placidesa, mirar l’horitzó, recordar. RG. Estiu 2016.

Port-Lligat, Mediterrània. S’Arenella, Mediterrània. Platja de Pärlan,  Trelleborg, Mar Bàltic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Avui: 11 anys d’absència. Viatge a Vinh Ha Long.

 

 

 

Onze anys …. molts anys. Una absència llarga i sempre ets en el meu record.

Enguany he decidit fer un viatge de somni, inventat, des de Barcelona a Ha Long. L’any passat vaig ser-hi, recordes ? Navegant amb el Nang Tien del nostre amic Amadeu. Avui em diuen que tocarà terra un tifó molt actiu i que estarà prohibit navegar. Esperaré que es calmi el temps i intentaré arribar demà.

I tot mirant el mar des de Montjuïc i els vaixells que esperen fora el port, m’imagino aquest viatge llarg salpant des de Barcelona. Abans de salpar, em visiten uns amics i plegats organitzem un soparet a bord. Sempre és difícil navegar per la Mediterrània. És un mar petit, traïdor i no saps mai per on bufarà el vent. El Canal de Suez és tota una aventura i mentre navegues pots anar mirant unes meravelloses vistes del desert, el color verd de la vegetació, els pescadors, el bullici dels petits ports. Lentament vaig arribant al Mar Roig i en sortir per el pas estret entre Aden i Yibuti, el vaixell enfila cap al Golf d’Aden i decideixo fer parada a l’illa de Socotra.

125219825

                              Socotra. Autor: desconegut.

Vaig llegir en el Llibre de Les Meravelles de Marco Polo, la seva arribada a l’Illa de Socotra. Una illa, isolada davant del Corn d’Àfrica, antiga colònia grega i, posteriorment, possessió dels emperadors d’Etiòpia i, per tant, amb una població de religió cristiana fins al segle XVIII. Actualment pertany a la República del Iemen i tota la seva població, els socotrís, són musulmans.

Isla de Socotra, Yemen

Socotra: autor desconegut.

En el Llibre de les Meravelles, Marco Polo ens explica:

— I també us dic que els cristians d’aquesta illa són els encantadors i els nigromàntics més savis del món. Es diu que calmen el mar quan volen i, quan els abelleix, hi provoquen grans tempestes i ventades. En aquesta illa tenen un teixit molt bonic de cotó, així com altres productes, entre els quals una gran quantitat de peixos salats grans i bons dels quals fan gran comerç. Viuen de l’arròs, de carn, de peix i de llet de cabra, i no tenen cap més cereal fora de l’arròs. Van tots nus, homes i dones, únicament coberts per davant i per darrera com aquells Indis idòlatres. I també us dic que a aquesta illa arriben moltes naus amb un gran nombre de mercaders i de productes que bescanvien per coses de l’illa i de les quals treuen gran profit. I sapigueu que totes les naus i els mercaders que volen anar a Aden primer fan parada en aquesta illa. —

Enfilo cap l’Oceà Índic. El color blau turquesa de la Mar d’Aràbia m’enlluerna. La meva estada a Socotra ha estat curta, però suficient per quedar bocabadada de la bellesa de les seves platges, muntanyes, valls, i sobretot per la seva vegetació, amb flors mai vistes, i fruits desconeguts. Em diuen que Simbad va fer dos viatges a Socotra. També m’explica un home vell, un socotrí, que en aquesta illa viu l’au Roc, el ocell gegant de Simbad, l’ocell que podia caçar elefants. Potser podria ser l’au Fènix ?

isla-de-socotra

Socotra: Autor desconegut.

És època de monsons i el vent em porta ràpidament a les Illes Maldives, i passant per Sri Lanka, entro a la Badia de Bengala i faig una parada a Sittwe, Birmània. Una mica complicat, perque és un terreny tancat per els viatgers. No puc anar a Mrauk U com vaig fer la última vegada. No m’és permès. Per el Mar d’Andaman el vaixell navega per un corredor estret entre la península on es troba Singapore i la illa de Sumatra. Indonèsia és el país d’illes i més illes. No s’acaben mai. Enfilo el Mar del Sud de la Xina, nom que els vietnamites no els agrada gens. La illa de Phu Quoc i aviat el Delta del Mekong, en terres vietnamites. En la llunyania veig la gran metròpoli que és avui Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon.

Entro ja al Golf de Tonkin i la Badia de Ha Long s’obre davant els meus ulls. Ja he tornat, novament, com cada any aquests 19 i 20 d’agost. Cerco un illot solitari. Fondejo.

DSC_0383

El poble flotant de quatre cases just al costat. La hospitalitat es ben coneguda en aquets entorns. Mentre tinc una tassa de te a la meva mà, miro la mar d’un color verd maragda intens, que fa mal als ulls. El sol aviat s’amagarà i els colors van canviant.

DSC_0327 (1)

Sí, avui dinou d’agost, le meva imaginació vola i vola novament fins a Ha Long. Aquest any, però, en un viatge imaginari en vaixell,  És el que li agradava, navegar, viatjar.

Fotografíes: Ha Long. Març 2015. RG.

 

 

Matí de pluja

 

M’han despertat les gotes de pluja de primavera xocant amb la petita finestra de la meva cambra. És una pluja diferent la de primavera …. suau, plàcida, t’agrada. Té diferents sons, depèn on cauen les gotes, si a les teulades, al patí de veïns, als arbres, a les flors, en un pot ….

Un dijous de finals del mes d’abril, amb pluja, molt fina, quasi transparent, agraïda. Obres la finestra, el balconet de casa, i veus el terra del pati de veïns mullat i les plantes i els arbres amb una olor ben diferent. Les orenetes no hi són. No les veig. Fa fred.

DSC_5494

És moment d’escoltar música, o obrir un llibre de poesia. Recordo el que deia en Joan Brossa: Sota la pluja desplego el mapamundi o una dita vietnamita: ‘mua lúc nào mát mat lúc ày’ : quel que soit le moment où tombe la pluie, elle refraïchit toujours le visage ……..

DSCN8742

I ho faig, sí. Desplego el meu mapamundi i els records s’envolen, molts en un mapamundi atapaït, sí, i el meu rostre i la meva ment refresca la memòria ….

DSC_2436

— Alcossebre, Baix Maestrat, vinyes, amelers, baquetes, Montseny, bosc muntanya, flors, Oô, narcissos, aigua, rius, llacs, prat, arbres, carrers, Calaseit, pedres, oliveres, frontera, Ojén, racons, cases blanques, patis i flors, Cadaqués, mar, pinedes, illots, atzavares, color blau, Serra de Tramuntana, margallons, pins, ginebró, alzines, solitud, ferestega, mar, Vignemale, neu, bellesa, rierols, Bagan espiritualitat, història, llum, Mrauk U, pobresa, història, lluita, riu, Shwedagon, emoció, budisme, ànimes, espiritualitat, Ha Long, la mar, color verd, barques, el lloc, placidesa, veles e vents, riu Mekong, més placidesa, meditació, lluminositat, Tasmània, bosc mil.lenari, salvatge, natura, lluny, Uluru, desert, gotes de pluja llargament esperades, supervivència, Kakadu, silenci, repòs, animals salvatges, coves, Hà Nôi, viure, somriures, felicitat, menges, soroll que estimes, Xhishuangbannà, bosc tropical, arbres, orquídies, olors, beure te, Kumming, ciutat lluminosa, parcs, mercats, aire net, Mae Sot, plataners, papaies, olors, Skjern, fred, neu, gel, silenci, Montevideo, gauchos, cavalls, mate, menjar a l’aire lliure ….. i continuaria desplegant aquest mapamundi, però ja no plou.

DSC_2493

I llegeixo poesia i escolto música:

¿No sents, cor meu, quina pau més divina , amb la música dels núvols desfets ?

Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d’aigua en els vidres quiets ….

No sents, cor meu, quina pau més divina ?    

— Cançó de pluja – Josep Maria de Sagarra —

i de fons el  Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms in D Op. 77.

 

 

 

 

Avui: Santa Llúcia – Pessebre i un video del Berguedà.

 

 

Avui Santa Llúcia.Tot el matí preparant el pessebre. Enguany dos. Un a l’entrada de casa i l’altre al menjador. El del menjador, enguany, he afegit una figureta. Pot ser una mica irreverent. És l’actor napolità, en Totó. Des d’un raconet s’ho mira. Aquesta figureta feta a mà, de fang, me la van regalar a Roma, una bona gent de Nàpols.

DSC_4475

També he guarnit una mica el meu redol. M’agraden les festes de Nadal. No hi puc fer-hi més. Suposo que és per la tradició i la cultura, que vaig rebre de l’escola i també de la meva família. Veig que he d’anar a la Fira de Santa Llúcia per cercar algun guarniment més que pot reflectir millor el que sento durant aquestes festes.  I la paradoxa és que no tinc la oportunitat de continuar amb les tradicions de ser amb un munt de gent. La vida et porta a grans canvis i que no havíes previst. Però res m’atura i el Nadal es celebra sempre a casa.

DSC_7603

Bones menges, bons vins i xampany, els torronets, les neules, escudella i carn d’olla, canalons, tonyina amb ceba, una mica de marisc, el peix al forn la nit de Nadal, els regals, els desitjos per ser feliços. I avui Santa Llúcia, on tot comença fins el dia de La Candelera, el 2 de febrer.

I avui fent una ullada a Vimeo em trobo amb aquest video de’n Guillem Fusté. El segueixo, perque sempre ens ofereix uns videos del Berguedà, la seva terra, meravellosos. I aquest és especialment bonic, emocionant, i et convida a somiar. Un bon començament per aquests díes.

<p><a href=”https://vimeo.com/148753298″>Essence</a> from <a href=”https://vimeo.com/videosemocionants”>Guillem</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Tardor a Montserrat

 

 

Na M.A.V. i en B. S. em van convidar a casa seva a Collbató. Passar un dia plegats. Fa ja més d’un parell d’anys que no tinc cotxe i sóc usuaria del transport públic. Així que vaig pujar al tren fins a Martorell i en arribar ja hi eren a la sortida de l’estació.. El cost del transport públic per als jubilats és molt i molt barat. Anar i tornar a Martorell €4.10. No més de 25 minuts fins a Plaça Catalunya. De vegades, bé moltes, penso, jo que sóc viatgera, que tenim un transport públic molt bò, llevat dels problemes amb RENFE i/o ADIF, però a Barcelona Ciutat funciona molt bé i és d’agraïr les millores que han fet als FGC tant a les línies del Vallès com a l’Anoia i al Baix Llobregat.

DSC_0027

Vam anar doncs fins a Collbató a casa seva. Ens coneixem de fa molt de temps. Són d’aquelles amistats que vas fent pel camí. Les amistats són el tresor que tens i no les vols perdre. Van i vénen, però sempre són a prop. En arribar, ja ens hi vam posar. Temps de la cerveseta, unes olives i conversar. Molt. Tranquil.lament. Tenen un jardí meravellós i la caseta de fusta que habitualment s’utilitza com a lloc per a guardar les eines i els malsandreços, resulta que ells l’han convertit en biblioteca i estudi de treball.

DSC_0037

Per un camí sense asfaltar vam anar a dinar a un lloc per a mí desconegut, i em va impresionar. A peu de la muntanya de Montserrat. En mig d’uns camps d’oliveres magnífics. He de fer publicitat d’aquest lloc, i suposo que molta gent ja el coneix – La Vinyanova. Ells mateixos fan el seu propi oli verge que després de dinar pots comprar. Molt bona cuina. De casa. Del país. El porró amb un bon vi no podia faltar a taula. Un mató exquisit amb mel, tot a peu de la muntanya de Montserrat. No podem demanar res més.

En acabar el dinar vam fer una petita excursió en cotxe. Passar per El Bruc, per l’antiga carretera. Quant de temps que no hi passava ! Veure el timbaler ! L’esglèsia, el Bruc de Baix, del Mig i el de Dalt, i sempre mirant a Montserrat, a les Agulles, a Sant Pau Vell. Quan era jove hi vaig anar molt a Montserrat. La Igualadina fins a Can Massana, caminar fins a Sant Pau Vell. Dormir sota les pareds. L’endemà fer escalada o excursió per les Agulles, la nina petita, la nina gran, el lloro, la cadireta i continuar per baixar fins a Monistrol on pujavem al carrilet fins a Plaça Espanya.

DSC_0077

DSC_0085

 

Vaig recordar aquells anys. Hi ha un aparcament molt ben fet prop de Sant Pau Vell i allà va començar l’espectacle. El bosc s’ha vestit de tardor.  Quina meravella.  Quins colors, quin paisatge. Quin gaudi d’aquesta explosió máxima de colors amb unes tonalitats vistoses. Montserrat, quina pau. Vaig fer fotografies. Una mica dificil perque la llum no era la millor. Baixem per la carretera. Sant Jeroni. Santa Cecília …….. He de parar. Quina altra sorpresa més meravellosa! Ara és el Centre d’Art Sean Scully, inaugurat el mes de juny d’enguany. No vam poder entrar. Només obren els dies festius i els caps de setmana. També fan activitats i meditació. El director és en Josep de C. Laplana que també ho és del Museu del Monestir de Montserrat. El Cavall Bernat insolent mirant al Bages. Els colors són increïbles. El paisatge únic. I en aquest entorn Sean Scully ha escollit Santa Cecília per mostrar el seu art.

DSC_0092

Quasi sols a la carretera i respirant Montserrat. Tenim un tresor molt valuós.

DSC_0078 (1)

Na M.A.V. i en B.S. em van deixar novament a Martorell i aixi vaig poder pujar al tren, a les 18:29 hores, línia R4 direcció Terrrassa i parada a Plaça Catalunya on vaig arribar 25 miunuts després. Ja era fosc, evidentment.

En arribar a casa vaig arxivar les fotografies. El programa d’iPhoto ara va de sorpreses. Quan introdueixo la targeta s’arxiven les fotografíes i automàticament ja m’indica El Bruc, Collbató, Montserrat, Marganell. I si faig un click, apareix el mapa i puc veure la zona i el nombre de fotografies que corresponen a cada lloc. M’ho diuen, m’ho expliquen quan era jove, i penso que m’enganyen.

DSC_0070

He viscut la tardor amb tota la seva plenitud. Hi ha molts racons al nostre pais, ja ho sé, però Montserrat és especial. Poder tenir aquest privilegi, no es paga amb res. És una època per la melangia, ho sé, i la pateixo, però també per sentir tot tipus d’emocions que només es pot comparar quan entres a la primavera, quan tot comença a nèixer, a reviure. Acabem una part de la nostra història, entrem al nostre futur i la primavera ens donarà tot el que desitgem. Hivernem, doncs, que el futur és ja una certesa.

DSC_0030

De Montserrat estel …………