Chào ông Viêt Nam

Sóc ‘maquera’ des de fa més de vint anys. En S. i un aleshores nen, en G. ho van tenir molt clar des del primer moment que van descobrir el Mac. Mai m’ha estat difícil ni anguniós treballar davant un Mac. A la feina sempre recordo com defensava el Mac davant el PC i em deien no sé quantes coses, bajanades i ningú veia que aquell Mac era el principi de tot un món tecnològic que ens faria canviar la manera de viure.
El meu correu té el servidor mac. Tots els programes m’han fet i em fan servei, fàcils, lògics i sense trencar-me el cap. No utilitzo totes les prestacions perque ja m’està bé el que tinc.
Ni sóc ‘pija’, ni dissenyadora gràfica, ni arquitecta, res de res. Una ciutadana normal  que amb un Mac he anat, i vaig, pel món i quan em posen barreres, les trenco.

El nostre Macintosh LC va entrar a casa l’any 1990. En G. podia fer treballs a l’escola amb tipografies, negretes, diferents tamanys, posar dibuixos (6è EGB); impensable amb la resta d’ordinadors personals. En G. no podia compartir jocs amb la resta de companys, excepte amb en J. que també tenia un Macintosh LC  i tots dos van gaudir-ne molt intercanviant-se disquets. En G. recorda moltissim un joc de l’any 1988 que es jugava amb el ratolí: ShuflePack. Quan veníen a casa els amics i amigues el primer que volíen fer era conectar el Mac i jugar amb el ratolí ……
I en S. el va utilitzar moltíssim per acabar les feines pendents a casa i a l’endemà amb el disquet passar-ho al seu PC del despatx, sense problemes.

Característiques:
Macintosh LC
Memòria RAM: 4MB
Disc Dur: 40MB
Monitor de tub ern color 12”
Impressora de raig tinta Apple Stylewriter

A casa es va decidir invertir en un Macintosh LC mirant al futur, i pagant a terminis, de manera controlada, les 279.000,- pessetes. Va ser una inversió molt amortitzada  per en S. i en G.

Trenta anys de l’aparició del primer Macintosh …… Quans canvis sí, jo també penso diferent, com un dels anuncis que més m’han agradat i que torno a publicar-lo en aquest bloc. 
Thank you Steve !

 

La casualitat ens ha portat una estrena cinematogràfica avui, ”Agost”, interpretada per Meryl Streep i demà ferà un any que ens va deixar l’Anna Lizaran. Ella va interpretar la Violeta al TNC.
I com la trobem a faltar !  Els actors i actrius de cinema sempre els podem recordar mirant una vegada i una altra les seves pel.lícules, els actors i actrius de teatre no.
Els veus, els escoltes, plores, rius, aplaudeixes, respires, tanques els ulls, t’emociones, durant una ? dos? tres ? quatre? hores, i malgrat que algú ha pogut grabar la representació, no és el mateix.
Jo recordo a l’Anna per les fotografíes, els programes de teatre, del Lliure sobretot, i recordant alguna sèrie de televisió, i sí, una pel.lícula, ”Actrius”  (1996) de’n Ventura Pons. La vaig veure al Verdi i vaig disfrutar-la molt. Una molt bona pel.lícula.

Però mentre tingui memòria, l’Anna continuarà dalt de l’escenari. Ho sento molt, però encara no he vist una altra actriu com ella.
Alço la copa Anna, va per tú !!

Fotografia: Trobada en el bloc Cinet-Farö. El cine y el teatro que nos gusta.
I un reportatge-homenatge bellíssim, publicat el 17 de gener de 2013 a You Tube.

 

Avui tinc feina. El pessebre ha de ser ja en un lloc concret del menjador de casa.
També guarniré una mica l’estança. El calendari d’advent ja el tinc des del 1r de desembre i cada dia obro la finestra corresponent. A casa tinc una mescla de tradicions del meu país i del que vaig viure a l’escola d’origen centreeuropeu
Les figuretes del meu pessebre les vaig comprar a la Fira de Santa Llúcia ja fa més de trenta-cinc anys. A un artesà, en Daniel i són una meravella. Un artista anònim, popular, que cada any tenia la seva paradeta a la Plaça Nova.
Sempre hi aniré a aquesta Fira, encara que m’adono amb tristesa que hi ha moltes més parades de ninots industrialitzats que d’artesans, però encara n’hi han.

De petita, d’adolescent, de jove, de gran, sempre m’ha fet il.lusió anar a Santa Llúcia …. una caseta de cartró, un animalet, un pastor, una palmera, el suro per les muntanyes. No és que sigui una sentimental, però les figuretes sempre em diuen coses. En tinc algunes que vaig comprar en algún dels meus viatges, a Arles, o a Roma. I també les que em va deixar la meva mare. I com més anys passen més gracies els hi trobo i més significat. El caganer és el de sempre. Té molts anys i no el penso canviar.
Enguany, a Roma, em van regalar una figureta preciosa, feta a Nàpols,
però em va caure aquest estiu i es va trencar. El disgust va ser dels grans. Crec que puc ‘curar’ les seves fractures. Almenys ho intentaré.

He de comprar la molsa i ho tinc fàcil perque al barri hi ha la floristeria Flor de Vent que té de tot. I uns ninotets per anar guarnint el moble del menjador i el vesc que m’han regalat. I continuar enviant Nadales als amics. I sentir tristor, nostàlgia, pensant amb la gent que ja no hi són i veure com de ser un munt de persones al menjador de casa, ara només hi sóc jo i dues persones més.

…… però alegria d’haver estat i ser una persona afortunada, i poder treure les figuretes de fang per tornar-les a posar en el meu pessebre el dia de Santa Llúcia, com mana la tradició. En certa manera aquestes figuretes són el pas de l’any i el començament d’un altre.

Bon temps fins avui, i aquest matí plou. Llevantada, temperatures d’hivern i a les 11:38 surt el tren de Plaça Catalunya. Abans, però, he de passar per Can Bragulat a recollir els pernils que haurà tallat amorosament. Talleu també fuet, per si fem curt ….. A Plaça Catalunya ens trobem un grupet de gent que no tenim cotxe. Anirem mudats, no de vint-i-ú botons, però sí més mudats que de costum.
La previsió és de pluja. El casament és a la 1 del migdia en una sala gòtica, de l’Ajuntament, d’un antic palau de Molins de Rei. Abans he de deixar el pernil i el fuet al Foment on es ferà una festa. És tot just a la cantonada d’aquesta sala gòtica que no he vist mai. Serem un munt d’amics i família. I en G. i l’A. signaran els papers. Segur que hi haurà algun parlament.
I la festa serà joiosa. Tot s’ho han organitzat ells. Ahir vespre a Ciutat van marxar després de mitjanit. Al Foment no hi podien entrar perque el cinema acabava a mitjanit. Cal guarnir la sala. L’A. s’ha passat tot el dia fent els postres i moltes coses més. En G. el que sap fer, i molt bé, sò, música, videos, sorpreses. 

……. però el sol no ens voldrà acompanyar. Tant se val. Els somriures, la joia, la felicitat està assegurada. I anar de festa compartint-la amb gent que hi vols que hi siguin sempre t’omple el cos i l’ànima d’aires positius i de benestar.

S. ja ho veus, el teu fill insisteix i desitja viure en parella i dibuixa el seu futur acompanyat d’aquesta noia amb geni, tenaç, sentimental, agosarada, positiva, de Molins de Rei de tota la vida, amb un somriure d’orella a orella. És feliç, són feliços, i tots ho som també.
 
Fotografia: Una bona amiga, l’A. d’un petit poble del Vallès Oriental, els ha fet aquest dibuix. No he demanat la seva autorització, però segur que me la dona. És la millor fotografia per un dia com avui. —–  Allò essencial és invisible per els ulls …..

La mort sempre et dona bufetades, i la d’un pallasso, encara més. No recordo la única vegada que vaig veure en Monti, fa molts anys. Al Teatre Lliure. Era jove, i un pallasso de socarrel, és a dir, una bona persona que fa riure, que porta felicitat a la gent i que sempre et feia posar el nas vermell per fer pallassades, per viure la vida. I tots n’hauriem de fer de pallassades, moltes, continuades, com més millor.
No vaig poder anar al seu comiat, però sí he llegit tots els articles publicats a la premsa.
I un d’especial, del periodista Jacinto Antón, de El País, i com llegint els comentaris publicats, m’entristeix veure el text insultant, brut, de més d’un dels lectors.

En el seu comiat, es va llegir el decàleg de’n Monti …. un petit resum:
– Entre un fusell i una escombra, cal escollir l’escombra perquè és més útil.
– I davant qualsevol discussió el millor és treure’s el nas vermell de la butxaca. Si ni així s’aconsegueix arrencar un somriure, sempre es poden donar cacauets. Amb els micos sempre funciona.

Vaig llegir l’esquela i a la part final, us he de dir que em va emocionar sobremanera:

– Sobretot, no abandoneu aquesta vida sense haver llençat un pastís de nata a la cara d’algun amic.
– I quan siguem a casa, a la nit, abans d’anar a dormir, exigim un conte. Tots, no importa l’edat que tinguem, tots tenim dret a adormir-nos convençuts que les fades existeixen i que els prínceps són valents.

Un dia de maig de l’any 1995, el meu aniversari, 50 anys aleshores, els amics, sense  jo saber-ho, em van llençar un pastís de nata, dels grans, a la cara. Sí, havia insinuat més d’una vegada que m’agradaria molt que algú em llencés el pastís de nata a la cara. I així va ser.

Adéu Monti. Has marxat massa aviat. Gràcies per tot i quan ens trobem, espero que el teu nou espectacle sigui époustouflant.

Salut i pallassos !

 

Havia de fer una petita crònica del dia d’ahir després del meu apunt anterior. El guió fet per en G. no va fallar i tot va anar fil parranda. Enguany sí que ens vam veure, als dos llocs establerts; Passeig de Gràcia i Portal de l’Àngel.
Els corredors han sortit de Montjuïc a 2/4 de 9 del matí. El grup dels millors, són a punt d’arribar i sí, els veig, un grupet compacte de set o vuit corredors, tots de l’Àfrica són al davant i un d’ells, Gezahegn Abera Hunde d’Etiopia, guanyarà la cursa amb un temps estratosfèric, 2:10:17, 42,195 kms per Barcelona, una Ciutat de pujades i baixades.

Mitja hora després comencen a pujar pel Passeig de Gràcia els milers i milers de corredors. Sí en G. és al fons, el veig. A l’hora convinguda. Aleshores tot va bé, penso jo. Baixant pel carrer, sense cotxes, en un ambient cada vegada més gratificant, veus tot tipus de persones, joves, vells, dones, homes, discapacitats, guapus, grassos, prims, estils de córrer diferents, polonesos, sudafricans, suecs, noruecs, americans, anglesos, francesos, catalans, espanyols, italians, belgues, neerlandesos, danesos, romanesos, suïssos, austriacs, alemanys, japonesos, mexicans i de molts altres països.
Em va sorprendre, i molt, veure un corredor amb el nom d’Alcalà de Xivert a la samarreta ! Gaspatxer, vaig cridar, endavant ! I de Xàtiva, i de Vinaròs, i de Catalunya Nord.

Arribo al Portal de l’Àngel. Els africans ja hauran passat, com també els corredors que són esportistes d’èlit i segur que ja han arribat a meta. És una baixadeta curta i en el tram més estret els pots veure ben a prop i allà espero i espero. Són més de les 11 del matí. L’hora establerta era 3/4 de 12. I sí, km 37 de la cursa, en G. arriba, passa corrent a bon ritme i amb un somriure d’orella a orella. És en aquest moment que m’hi fixo encara més en les expresions dels corredors i corredores. Han passat ja pel fatídic km 30, i malgrat el patiment, l’esforç, saben que els queda només 4,195 kms per arribar i la gent els empeny, els anima. Uns jovenets ensenyen la pancarta per animar als seus pares, perque tots dos avui s’han convertit en  maratonians ! Milers d’anécdotes i històries al darrera de cada persona.

En G. va arribar pefectament. 3:26:17 hores. Quan va arribar a casa amb l’A. la seva xicota, la sopa era ja apunt, fumejant. I el descans i recordar les hores viscudes el van dur a a adormir-se plàcidament … si els muscles, tendons i lligaments el deixen. La seva tercera marató. 

El record trist, molt trist, per un corredor que en creuar la meta va patir un desmai i va morir. És el que et passa per un moment pel cap abans de començar la cursa, s’ha entrenat bé ? Ha menjat bé ? Podrà arribar ? La mala sort apareixerà ? El destí ? 

No ho sabrem mai. Només sabem que si ho vols fer, si et prepares bé, pors i dubtes fora, i seguir la línia que t’has marcat, que t’agrada, que vols fer-ho, que saps que hi arribaràs i hi arribes. La resta s’escola tal com raja, i com la vida t’ho ofereix seguir un camí, ple de dificultats, de felicitat, d’emocions, i que tú has escollit.

Fotografia: Corredors. Una contracció fatídica i dolorosa. Km 37. Marató Barcelona 2013.
Bona llum per fer fotografíes i per respecte a tots ells i elles no he esborrat cap fotografia de les més de dues-centes que vaig fer. 
Arxiu: La meta és lluny encara, tot just són al km 14. Però arribaran.

 

Un 6 de març de 2011 vaig escriure un apunt amb aquest mateix títol. En G., el meu fill, corria la seva primera marató. Em va deixar una aplicació a l’ordinador per poder seguir la cursa des de casa i així ho vaig fer. L’any passat també va córrer. Dels 15.000 corredors, van passar a quasi 20.000 i enguany crec que quasi arriben als 19.000 i més de la meitat són vinguts de fora el país. L’any passat vaig anar a veure’l, cantonada Passeig de Gràcia/Rosselló. L’ambient era increïble i …. no el vaig veure. Enguany també hi aniré, però ja hem establert un lloc concret al Passeig de Gràcia i un altre al Portal de l’Àngel. Així ens veuràs molt frescos quan enfilem el Passeig de Gràcia i amb poquíssimes forces al Portal de l’Àngel. 

M’ha donat d’alta a una aplicació que puc saber en cada instant on és, el temps que ha fet, el desnivell de la cursa i no sé quantes coses més.

En G. no té la vida fàcil, com tots els joves del nostre país, gens ni mica. Avui cap al vespre marxa a Girona per preparar la qüestió tècnica de l’enregistrament de l’Assemblea de l’ANC. Forma part dels joves que treuen temps del seu temps perque volen un temps futur on viure en un país independent i lliure. Dissabte vespre tornarà a casa i diumenge a 2/4 de 9 del matí començarà la seva tercera marató.

Tindré temps d’escalfar el brou preparat abans de marxar a veure’l, per quan torni. No sé si acabarà la cursa, crec que sí. S’ha entrenat molt bé al llarg dels últims tres mesos i al llarg de tot l’any. Va córrer una mitja marató per estar preparat i d’altres curses de recorregut curt, i entrenaments per la carretera de les Aigües i Collcerola. Barcelona és una bona Ciutat per entrenar i córrer.

La motivació de córrer va aparèixer tot just fa quatre anys i malgrat no he escoltat les seves raons, sí puc entreveure i pensar per què; saber que pots aconseguir el que et proposes, córrer t’allunya de tot aquest món especulador i cruel, ets tú mateix que decideixes si arribes o no, ningú t’utilitza, no hi ha diferències, tothom és igual, durant les tres hores i mitja ets l’amo de tú mateix, pots somniar, pots dir prou quan vols, t’enamores de la teva persona, del teu cos, pateixes, plores, estimes.

Diumenge matí, ben aviat, un bon plat de pasta i fruita. En arribar un parell de plàtans.
I a casa el brou calent. Per la tarda descansar i dormir plàcidament. La seva xicota estarà al seu costat.

Aquest és el video, molt ben fet, de la Marató de Barcelona de l’any passat. Per anar obrint boca …  És encoratjador veure la quantitat de gent de totes les edats i condició, de països d’Europa i Amèrica que també hi participen.
A casa tenim un cap de setmana ben atrefegat, Assemblea Nacional Catalana i Marató de Barcelona.  Algú en dona més ?

Barcelona Marathon 2012 from Lluís Camell on Vimeo.

 

Dissabte vaig passar-m’ho molt i molt bé. Tot caminant avall del carrer Gran de Gràcia, arribo al final dels Jardinets i ja em trobo amb el primer piano de cua. N’hi havien fins a dotze fins arribar a Plaça Catalunya.

Fa ja uns anys, no gaires, la idea per part dels organitzadors del Concurs Internacional Maria Canals Barcelona, va ser tot un encert, i diferent, atractiu. Durant tot un dia qualsevol persona amb estudis musicals i de piano podia seure lliurament i tocar, interpretar la seva música. Enguany ho han escenificat al Passeig de Gràcia. Va ser emocionant, perque no dir-ho. I més veient les mirades, les cares de la gent que envoltava un piano de cua escoltant la música que en aquell moment una persona havia decidit : Seu. Sóc a les teves mans. 

La sorpresa dels vianants va ser majúscula i encara més els estrangers turistes que visiten la Ciutat. Tot just a la vorera banda mar del carrer Provença, davant mateix de La Pedrera, un piano de cua, un nen primer, de no més de dotze anys i un adult després, van interpretar músiques diferents. L’auditori a l’aire lliure, La Pedrera, els fanals del Passeig, el cel blavíssim, una llum essencial i la música. Una mica més avall un noi adolescent ens interpretava Chopin, i a l’altra banda un pare amb el seu fill petit tocava una melodia de bressol. Un xicot jove, ens va intepretar Amélie de Yann Tiersen.
A la cantonada de la casa de Doménech i Montaner, un grup de corda acompanyava al pianista espontani i abans de creuar la Gran Via, molt a prop de l’escultura dedicada al llibre i a Joan Brossa, un pare amb dos infants entre 4 i 6 anys, tocant melodíes del seu país. A continuació una dona, que podria dir sense equivocar-me que ha de ser professora de piano particular, és ‘quasi’ obligada a seure i tocar el piano. Un pare i el seu fill, tots dos, a quatre mans, interpretant jazz.

Una dona, turista, em va dir que m’havia vist fer fotografíes del seu marit i els seus fills. Havia oblidat la càmera a l’hotel. Té internet ? Sí, i tant. Podria enviar-me les fotografíes? Amb molt de gust. Avui mateix. 
Va escriure l’adreça del seu e-mail i les hi vaig enviar.
Les avantatges d’internet, el correu i la casualitat de trobar una ”fotògrafa amateur” enamorada de la música i de la seva Ciutat.

Creuant la Gran Via, a l’esquerra, un avi, que mai diríes pogués tocar el piano. Una melodia de ‘Cabaret’ amb molt de swing, acabant per tocar l’himne del Barça i una sardana. No hi havia manera que s’aixequés per deixar pas a altres pianistes espontanis, voluntaris i amb ganes de tocar al carrer.

L’últim piano de cua a la cantonada del començament del Passeig de Gràcia. Un noi i una noia, joves, ell amb la guitarra i la seva veu, i ella acompanyant la cançó al piano.

Quina passejada més meravellosa ! I gràcies a tots els propietaris dels pianos de cua que els  han permès sortir de casa seva, per instal.lar-se al Passeig de Gràcia. 

Creativitat, iniciatives, cultura, música. Una tarda plàcida, sense maldecaps, gaudint d’un temps primaveral i respirant aires ….  innovadors ?

Fotografia: Piano de cua i La Pedrera. RG.
Arxiu: Adolescent, professora de piano, l’avi pianista. RG.

 

S’ha mort. Obro el diari de bon matí i la primera notícia …. Anna Lizaran ha mort.
No he reaccionat encara. He vist totes les obres de teatre on ella actuava. Des del primer dia que vaig entrar per la porta del Teatre Lliure de Gràcia. Fundadora d’aquell tresor que va ser el Lliure de Gràcia. L’Anna Lizaran, que havia estat a la fundació dels Comediants, era a Paris, seguint els cursos de Jacques Lecocq, quan va rebre una carta de’n Lluís Pasqual explicant-li la gestació del Lliure i convidant-la a unir-se amb ells. Es proposaven un teatre de repertori, no de creació. Un teatre estable, no d’un arrambi-qui-pugui i de representacions escadusseres. Un teatre sencer, de fet l’únic centre de prpoducció que hi hauria al país, amb mitjans propis de treball, amb tallers de fusteria, de pintura, de construcció de decorats, de vestuari, d’utilleria, d’electricitat.
El naixement imparable de la fama de LA LIZARAN.

Camí de Nit, 1854. 1 de desembre de 1976. Neixia el Teatre Lliure. Neixia Anna Lizaran, LA LIZARAN. I va continuar, més i més. La Bella Helena, 21 de març de 1979. El balcó, 26 de juny 1980. Al vostre gust, 21 d’octubre de 1983. La senyoreta Júlia, 2 d’octubre de 1985, quantes vegades era a dalt, a l’escenari ? …..  Matrimoni de Boston – 2005, com vaig riure i plorar a la vegada ; Agost, tot just fa dos anys i La Bête, que no vas poder representar. Havia comprat les entrades, però en saber-ne que no podíes actuar, vaig tornar-les. Jo anava a veure la Lizaran. Era com anar al Liceu, comprar entrades per veure Norma interpretada per La Callas i ella no podia fer-ho.

No, no era el teu moment de deixar-nos, no. No sé que més dir. La fotografia … La Bête, el paper que vas preparar amb tot aquest amor que sentíes per el teatre, molt i molt, però no vas poder pujar a l’escenari i rebre els aplaudiments del públic i tú mirant-nos amb aquell somriure sorneguer …….

Un homenatge preciós per La Bella Anna (Quico Romeu-You Tube)

 

Sí, torno a viure a casa. Un any i mig sense poder fer-ho. El foc, les pèrdues materials, moltes i valuoses emocional i sentimentalment, el sutge, les discusions amb l’assegurança, pintar, fer balcons nous, sostre. Posteriorment una intervenció quirúrgica agressiva, i amb final feliç. Poca mobilitat.
En tot aquest temps el que més he trobat a faltar ha estat el balconet, el cel, l’aire, els ocells, la llum i ….. la lluna.
Avui ja il.luminava el menjador i el passadís. Després de la pluja i el mal temps el cel, l’aire, són nets, clars. He vist les tòrtores volant amunt i avall contentes i m’ha semblat veure una merla, perduda ?. Els colors de les estelades als balcons del pati de veïns encara són desplegades, lluint la seva fermesa, convicció i il.lusió. La meva es va cremar. És al balcó des del dia 10 de juliol de 2010. N’hi ha una altra. En ‘borinotus’ (Temps d’incertesa (com tots), blocaire d’aquesta casa me la va regalar l’any 2010, i novament l’any passat, el 9 de juliol de 2011.

Estic pensant en fer una inauguració i obrir portes, com fan a Birmània/Myanmar i també a Viêt Nam; porta oberta al llarg de tot un dia, i entrar i sortir d’amics, coneguts, família, veïns. La taula amb bones menges i fer una cerveseta, prendre un te, un vinet, i petar la xerrada.

Benvinguts a la tardor. El temps és nostre, i cal aprofitar-lo i gaudir-ne en totes les circumstàncies, bones i dolentes.

Fotografia: Nit de lluna plena. Pati de veïns. Estiu 2010. RG.

 

Estrany. Silenciós, sí, com sempre. A les vuit del matí el barri semblava no viure-hi ningú. Els carrers i sobretot les dues placetes plenes a vessar de restes dels centenars i centenars de petards i coets que van provocar una nit de Sant Joan, de color, pòlvora, soroll, música, coques, cava i un sopar segons els gustos de la gent. En el meu cas un bon plat de musclos al vapor, esqueixada i un platillo de calamarcets i escamarlans.

Ahir nit va ser d’estrena; una taula i cadires a la petita terrassa del pis mirant al carrer i el cel com s’omplia de llumetes dels coets. Unes guirnaldes i un fanalet. És recomfortant poder seure a l’aire lliure i molt plaent fer el sopar de Sant Joan, pensar un desig, beure una copa de cava molt fresquet i menjar un tros de coca. Dos altaveus ens regalaven bona música mentre les converses eren continuades i plàcides.

Estrany …. sí, perque les tempestes que estem vivint últimament, i les que vindran, en relació a la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre esdevenir com a poble,  el treball, les injustícies, la mala política, de sobte, en aquesta nit màgica s’han apaivagat. Quan tens la llibertat de gaudir de moments feliços, aquests són els que importen en aquest moment. Fer un reset immediat.

Avui pel matí el reset continúa. Placidesa i mirar al cel. El passeig pels carrers del barri ha estat una delícia per en Monty, que, ell sí, ho va passar força malament ahir nit. No, el Monty, un ”avi-petaner”, no està per les noves tecnologíes, ni resets, ni res, ell només vol fugir del soroll dels trons, coets i mascletà.

Fotografia: La coca a punt. Sortida del forn del Vallès Oriental. RG

 

Avui no he anat a plaça. Un refredat d’aquells que et fa trontollar tot el cos i l’ànima m’ho ha impedit.
Trucades telefòniques al tocinaire i al bacallaner. Els paquets són a punt i el servei a domicili del Mercat de la Llibertat portaran la vianda a casa.

L’ofici de tocinaire, bacallaner, pollaire i llegumaire és ben arrelat a casa nostra. Jo no he vist en cap altra mercat del món aquests oficis. Per alleugerir la feina dels compradors, aquestes parades del mercat ens venen el bacallà mig preparat, els llegums cuits, el pollastre trossejat o farcit, els peus de porc a punt de forn o les galtes mig preparades i no parlem de les botifarres i l’orella, el morro, i l’ós de pernil per fer el brou.
En el cas del bacallaner, talla, desespina, remulla i dessala el bacallà. I entrar en una bacallaneria significa poder veure un estol de de conserves de peix, salaons vegetals, olives, arangades. Sempre m’ha agradat comprar la tonyina en vinagre d’aquestes llaunes grans que són obertes i pots triar les peces del costat que són les més meloses. Un llonguet, tonyina i olives farcides talladetes … un bon entrepà per començar el dia.

Jo no he vist aquests oficis enlloc més del món. Perque cal aprendre com desossar una cuixa de pollastre, o cuinar el llegum i deixar-lo al seu punt, o com deixar els peus de porc ben nets, bullits i prests per el cop de forn, o remullar bé el bacallà, escollir les peces i dessalar. A mí m’agrada veure’ls fer la seva feina.

Un empedrat, amb fesols de Santa Pau, bacallà esqueixat, tomàquet, ceba tendra, olives negres, oli d’oliva. Tots els ingredients a punt, només cal amanir-ho.
Una mica de bisbe, fuet i botifarra blanca. Pà de pagès amb tomàquet. I deixo macerar la cuixa de pollastre en un bol amb herbes de provença, oli i una mica de pebre, per sopar.

Aquest ‘fast food’ és increïblement bò, ràpid de cuinar i una delicía per menjar. I no és un invent modern, no. Fa més de cent anys aquests oficis eren ben vius i les dones podíen fer el menjar a casa ràpidament en sortir de les fàbriques.

Gràcies Bragulat, Andreu, Gasch, Batalla (tocinaire, pollaire, llegumaire, bacallaner).

Fotografia: Bacallaneria.

Falten pocs minuts perque acabi un partit de futbol en el que juga l’equip que sempre he estimat i estimaré. El més que un club és vàlid, sí, però també no es pot oblidar que el futbol és un esport i es guanya i es perd. I avui perdem. Fa ràbia, perque aquest equip de la capital del reino de españa és antipàtic i no juga millor que el Barça. Sí, també sabem perdre.

Aquests jugadors i el seu equip tècnic ens han fet gaudir molt, moltíssim. Han guanyat molts títols, s’ha convertit en el millor equip del món i els seus jugadors en veritables idols. I no és una floreta, no, ja fa quasi quatre anys que juguen i juguen. Però, fa ràbia, i la tristesa és en l’ambient. De fet són humans.
Sabeu què, aquests ‘madrilenyus’ que es mengin la Lliga amb patates i que cantin i ballin. Fa molts anys que no ho poden fer.

…………. i ara a remuntar el partit de la Champions. Endavant nois, no baixeu els braços. Tots estem al vostre costat. Segur que arribareu a la final. Munich us espera.

No, no ha estat possible. Hem perdut. No serem a Munich. Un partit de 180 minuts; pals, penal, rematades fallides, xuts a porta, porter que tot ho para, esforç, lesionats, cansament, jugar bé, errades, tristor, saber perdre novament. I el futbol que és un esport i aquestes coses passen. I els més de 90.000 seguidors blaugranes del Camp Nou el meu aplaudiment més gran. 
Nois, cal aixecar-se i ara de veritat. Enguany no, però el vinent sí. Hi ha planter, hi ha afició, un equip tècnic magnífic i uns colors que tot el món admira. 
El que no estic segura és si començaran a aparèixer aquesta gent amagada sota el plaer de les victòries i que esperàven les derrotes per començar a fer de carronyaires, i ho dic a la gent del nostre país. Els de fora fronteres ja no cal ni pensar-hi.

 

El dia 25 d’abril de 2010 ( dos anys ) vaig escriure aquest apunt:

             – ACÍ –

Els díes 28 i 29 d’abril el blocaire d’aquesta casa, en Marc Torrecillas (Badalona-Trondheim) torna a estrenar al  Teatre La Dramàtica del Círcol de Badalona. Aquesta vegada un títol suggerent. Què voldrà dir ? La gent som ‘supernormals’ ?

Caldrà anar-hi i gaudir de bon teatre. En Marc Torrecillas és un bagul de sorpreses i amb molt de talent. Els díes 28 i 29 d’abril es veurà el resultat del seu esforç, de la seva feina, de la seva implicació en el teatre. Ho aconseguirà, segur.

 

Ara que es comenta, es vol, s’escriu de posar en pràctica ordenances, lleis, etc. per aconseguir  una millor convivència i respectar els valors i els bens de la terra, del poble, de la ciutat, he trobat una seguit de guíes de l’Editorial Alpina de Granollers dels anys 50 i 60 i una en especial de la Costa Brava. Deixeu-me dir que encara avui considero aquestes guíes de les millors que mai he tingut per orientar-me en qualsevol itinerari, excursió o visita del meu país.

Costa Brava II –  Edició 1967
”Campings” comprendidos en la Hoja y Extracto de las Disposiciones Legales para los acampadores en España.
Hi han 36 campings desde Begur, passant per Calonge, Castell d’Aro, Capmany, Colera, Figueres, L’Escala, Llançà, La Fosca, Palafrugell, Palamós, Platja d’Aro, Port de la Selva, Roses, Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu de Guixols, Sant Pere Pescador, Torroella de Montgrí-L’Estartit.

Al final del llistat, podem llegir la normativa per els campistes:

No podràn establecerse más de tres tiendas o remolques, ni más de diez personas fuera de los Terrenos de Camping legalmente autorizados (Campamentos de Turismo). El tiempo de estancia en un mismo lugar, fuera de los Terrenos de Camping, no podrá ser superior a tres días.
No podrá dañar el conjunto rústico del lugar, saltar setos o cercas, y deberá respetar los árboles, fuentes y animales.
No deberá usar prendas de vestir que no reúnan las condiciones de respeto a la moral y convivencia humanas.
A su marcha, deberá dejar el lugar de acampada en el más perfecto estado de limpieza, sin huella aparente de su estancia, no abandonando desperdicios de ninguna clase, que deberá depositar en los recipientes al efecto o enterrar profundamente.

Durant els anys de la foscor, podem llegir aquestes ordenances demanant respecte per el medi ambient i els animals. I cal enterrar tota la brossa dins la terra.
Sempre trobes sorpreses quan vols posar una mica d’ordre als teus arxius i a la teva biblioteca.

Fotografia: Cadaqués – RG. Estiu 2008.