Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Memòria personal

Matí de pluja

Publicat el 28 d'abril de 2016 per rginer

 

M’han despertat les gotes de pluja de primavera xocant amb la petita finestra de la meva cambra. És una pluja diferent la de primavera …. suau, plàcida, t’agrada. Té diferents sons, depèn on cauen les gotes, si a les teulades, al patí de veïns, als arbres, a les flors, en un pot ….

Un dijous de finals del mes d’abril, amb pluja, molt fina, quasi transparent, agraïda. Obres la finestra, el balconet de casa, i veus el terra del pati de veïns mullat i les plantes i els arbres amb una olor ben diferent. Les orenetes no hi són. No les veig. Fa fred.

DSC_5494

És moment d’escoltar música, o obrir un llibre de poesia. Recordo el que deia en Joan Brossa: Sota la pluja desplego el mapamundi o una dita vietnamita: ‘mua lúc nào mát mat lúc ày’ : quel que soit le moment où tombe la pluie, elle refraïchit toujours le visage ……..

DSCN8742

I ho faig, sí. Desplego el meu mapamundi i els records s’envolen, molts en un mapamundi atapaït, sí, i el meu rostre i la meva ment refresca la memòria ….

DSC_2436

— Alcossebre, Baix Maestrat, vinyes, amelers, baquetes, Montseny, bosc muntanya, flors, Oô, narcissos, aigua, rius, llacs, prat, arbres, carrers, Calaseit, pedres, oliveres, frontera, Ojén, racons, cases blanques, patis i flors, Cadaqués, mar, pinedes, illots, atzavares, color blau, Serra de Tramuntana, margallons, pins, ginebró, alzines, solitud, ferestega, mar, Vignemale, neu, bellesa, rierols, Bagan espiritualitat, història, llum, Mrauk U, pobresa, història, lluita, riu, Shwedagon, emoció, budisme, ànimes, espiritualitat, Ha Long, la mar, color verd, barques, el lloc, placidesa, veles e vents, riu Mekong, més placidesa, meditació, lluminositat, Tasmània, bosc mil.lenari, salvatge, natura, lluny, Uluru, desert, gotes de pluja llargament esperades, supervivència, Kakadu, silenci, repòs, animals salvatges, coves, Hà Nôi, viure, somriures, felicitat, menges, soroll que estimes, Xhishuangbannà, bosc tropical, arbres, orquídies, olors, beure te, Kumming, ciutat lluminosa, parcs, mercats, aire net, Mae Sot, plataners, papaies, olors, Skjern, fred, neu, gel, silenci, Montevideo, gauchos, cavalls, mate, menjar a l’aire lliure ….. i continuaria desplegant aquest mapamundi, però ja no plou.

DSC_2493

I llegeixo poesia i escolto música:

¿No sents, cor meu, quina pau més divina , amb la música dels núvols desfets ?

Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d’aigua en els vidres quiets ….

No sents, cor meu, quina pau més divina ?    

— Cançó de pluja – Josep Maria de Sagarra —

i de fons el  Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms in D Op. 77.

http://www.youtube.com/watch?v=wc9Pq-Jbt4U?rel=0&w=420&h=315

 

 

 

 

Avui: Santa Llúcia – Pessebre i un video del Berguedà.

 

 

Avui Santa Llúcia.Tot el matí preparant el pessebre. Enguany dos. Un a l’entrada de casa i l’altre al menjador. El del menjador, enguany, he afegit una figureta. Pot ser una mica irreverent. És l’actor napolità, en Totó. Des d’un raconet s’ho mira. Aquesta figureta feta a mà, de fang, me la van regalar a Roma, una bona gent de Nàpols.

DSC_4475

També he guarnit una mica el meu redol. M’agraden les festes de Nadal. No hi puc fer-hi més. Suposo que és per la tradició i la cultura, que vaig rebre de l’escola i també de la meva família. Veig que he d’anar a la Fira de Santa Llúcia per cercar algun guarniment més que pot reflectir millor el que sento durant aquestes festes.  I la paradoxa és que no tinc la oportunitat de continuar amb les tradicions de ser amb un munt de gent. La vida et porta a grans canvis i que no havíes previst. Però res m’atura i el Nadal es celebra sempre a casa.

DSC_7603

Bones menges, bons vins i xampany, els torronets, les neules, escudella i carn d’olla, canalons, tonyina amb ceba, una mica de marisc, el peix al forn la nit de Nadal, els regals, els desitjos per ser feliços. I avui Santa Llúcia, on tot comença fins el dia de La Candelera, el 2 de febrer.

I avui fent una ullada a Vimeo em trobo amb aquest video de’n Guillem Fusté. El segueixo, perque sempre ens ofereix uns videos del Berguedà, la seva terra, meravellosos. I aquest és especialment bonic, emocionant, i et convida a somiar. Un bon començament per aquests díes.

[vimeo 148753298 w=500 h=281] <p><a href=”https://vimeo.com/148753298″>Essence</a> from <a href=”https://vimeo.com/videosemocionants”>Guillem</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Tardor a Montserrat

 

 

Na M.A.V. i en B. S. em van convidar a casa seva a Collbató. Passar un dia plegats. Fa ja més d’un parell d’anys que no tinc cotxe i sóc usuaria del transport públic. Així que vaig pujar al tren fins a Martorell i en arribar ja hi eren a la sortida de l’estació.. El cost del transport públic per als jubilats és molt i molt barat. Anar i tornar a Martorell €4.10. No més de 25 minuts fins a Plaça Catalunya. De vegades, bé moltes, penso, jo que sóc viatgera, que tenim un transport públic molt bò, llevat dels problemes amb RENFE i/o ADIF, però a Barcelona Ciutat funciona molt bé i és d’agraïr les millores que han fet als FGC tant a les línies del Vallès com a l’Anoia i al Baix Llobregat.

DSC_0027

Vam anar doncs fins a Collbató a casa seva. Ens coneixem de fa molt de temps. Són d’aquelles amistats que vas fent pel camí. Les amistats són el tresor que tens i no les vols perdre. Van i vénen, però sempre són a prop. En arribar, ja ens hi vam posar. Temps de la cerveseta, unes olives i conversar. Molt. Tranquil.lament. Tenen un jardí meravellós i la caseta de fusta que habitualment s’utilitza com a lloc per a guardar les eines i els malsandreços, resulta que ells l’han convertit en biblioteca i estudi de treball.

DSC_0037

Per un camí sense asfaltar vam anar a dinar a un lloc per a mí desconegut, i em va impresionar. A peu de la muntanya de Montserrat. En mig d’uns camps d’oliveres magnífics. He de fer publicitat d’aquest lloc, i suposo que molta gent ja el coneix – La Vinyanova. Ells mateixos fan el seu propi oli verge que després de dinar pots comprar. Molt bona cuina. De casa. Del país. El porró amb un bon vi no podia faltar a taula. Un mató exquisit amb mel, tot a peu de la muntanya de Montserrat. No podem demanar res més.

En acabar el dinar vam fer una petita excursió en cotxe. Passar per El Bruc, per l’antiga carretera. Quant de temps que no hi passava ! Veure el timbaler ! L’esglèsia, el Bruc de Baix, del Mig i el de Dalt, i sempre mirant a Montserrat, a les Agulles, a Sant Pau Vell. Quan era jove hi vaig anar molt a Montserrat. La Igualadina fins a Can Massana, caminar fins a Sant Pau Vell. Dormir sota les pareds. L’endemà fer escalada o excursió per les Agulles, la nina petita, la nina gran, el lloro, la cadireta i continuar per baixar fins a Monistrol on pujavem al carrilet fins a Plaça Espanya.

DSC_0077

DSC_0085

 

Vaig recordar aquells anys. Hi ha un aparcament molt ben fet prop de Sant Pau Vell i allà va començar l’espectacle. El bosc s’ha vestit de tardor.  Quina meravella.  Quins colors, quin paisatge. Quin gaudi d’aquesta explosió máxima de colors amb unes tonalitats vistoses. Montserrat, quina pau. Vaig fer fotografies. Una mica dificil perque la llum no era la millor. Baixem per la carretera. Sant Jeroni. Santa Cecília …….. He de parar. Quina altra sorpresa més meravellosa! Ara és el Centre d’Art Sean Scully, inaugurat el mes de juny d’enguany. No vam poder entrar. Només obren els dies festius i els caps de setmana. També fan activitats i meditació. El director és en Josep de C. Laplana que també ho és del Museu del Monestir de Montserrat. El Cavall Bernat insolent mirant al Bages. Els colors són increïbles. El paisatge únic. I en aquest entorn Sean Scully ha escollit Santa Cecília per mostrar el seu art.

DSC_0092

Quasi sols a la carretera i respirant Montserrat. Tenim un tresor molt valuós.

DSC_0078 (1)

Na M.A.V. i en B.S. em van deixar novament a Martorell i aixi vaig poder pujar al tren, a les 18:29 hores, línia R4 direcció Terrrassa i parada a Plaça Catalunya on vaig arribar 25 miunuts després. Ja era fosc, evidentment.

En arribar a casa vaig arxivar les fotografies. El programa d’iPhoto ara va de sorpreses. Quan introdueixo la targeta s’arxiven les fotografíes i automàticament ja m’indica El Bruc, Collbató, Montserrat, Marganell. I si faig un click, apareix el mapa i puc veure la zona i el nombre de fotografies que corresponen a cada lloc. M’ho diuen, m’ho expliquen quan era jove, i penso que m’enganyen.

DSC_0070

He viscut la tardor amb tota la seva plenitud. Hi ha molts racons al nostre pais, ja ho sé, però Montserrat és especial. Poder tenir aquest privilegi, no es paga amb res. És una època per la melangia, ho sé, i la pateixo, però també per sentir tot tipus d’emocions que només es pot comparar quan entres a la primavera, quan tot comença a nèixer, a reviure. Acabem una part de la nostra història, entrem al nostre futur i la primavera ens donarà tot el que desitgem. Hivernem, doncs, que el futur és ja una certesa.

DSC_0030

De Montserrat estel …………

 

Últim dia d’escola – Escola Suïssa ahir i avui

Publicat el 16 d'agost de 2015 per rginer

 

 

Sóc ex alumna de l’Escola Suïssa de Barcelona. Escola aviat centenària. Es va inaugurar l’any 1919 al carrer de Buscarons i per ubicar-se definitivament, on és actualment, carrer Alfons XII, durant la República, carrer de Bèlgica. El dia 19 de juny va ser l’últim dia d’escola i el lliurament de diplomes i notes als estudiants que acaben els seus estudis. Avui hi poden estudiar 15 anys, ahir només 10. Com a membre de la ESB Alumni vaig lliurar uns premis als treballs de matura més creatius. I he de dir que van ser dos treballs veritablement excepcionals i excel.lents. Sobretot un d’ells, el meu favorit, en el que l’alumna va dibuixar un comic manga, dels records de les seves àvies durant el període anterior, durant i posterior de la guerra civil. Ho va explicar molt bé i la vinyeta final deia …… hable en cristiano señora, el catalán está prohibido … no la entiendo.

DSC04420

                              L’Escola abans de l’ampliació actual.

Vaig recordar, i ho faig sovint, els meus anys d’escola, des de l’any 1950 fins l’any 1960. L’Escola Suïssa era un paradís. Un oasi, diria jo. Nois i noies junts en una classe. Cap referència al franquisme. Dues religions, catòlica i protestant. Llengua vehicular, l’alemany. Segona llengua el francès. El castellà com a idioma forani. Cultura catalana i francesa, i evidentment suïssa. Caligrafia. Història general del món. Geografia. Humanitats. Ciència. Literatura. Artesania. Cultura popular. Conèixer el nostre país …. Esbart dansaire. Fonts del Llobregat, Montseny, esglèsies romàniques de Terrassa, el Corredor, Maresme, Collcerola, la Ciutat. Cançoner  (ai, L’Hereu Riera ….. ). Fins on podíen.

ESB 9a classe

Crus 1959/60 – 9a classe – Professor Bruno Erhardt

Sí, el carrer Alfonso XII, era el carrer de Bélgica durant els anys de la República i l’Escola arribarà als 100 anys l’any 2019 en la nostra Ciutat. Els professors, els mestres, ens feien rumiar, conversar amb ells. Havíem de sentir curiositat per tot. Un matí, molt d’hora molt d’hora, pujavem a Collcerola per veure sortir el sol. Un altre dia caminar per la Ciutat i saber les linies de metro, de tramvíes, els carrers principals, els barris. Un trimestre complet estudiant les abelles. Saber que el Mont Tabor era el lloc més alt de la Barcino romana. Saber la riquesa que proporciona un riu a un país. Conèixer el riu Llobregat, les colònies, les fàbriques, la central elèctrica de Sant Andreu de la Barca, els ponts creuant el riu, Montserrat, el delta del Llobregat, la mar. La música, assignatura important, Mozart, Händel, Liszt, Haydn.

DSC_0019 (1)

La Ràpita: Juliol 2015.

Els companys de la meva promoció ens anem trobant un any sí, un altre no, una pausa, però quan decidim de trobar-nos, arriben a Barcelona des de Enschede, Hamburg, Copenhague, Zuerich, Val d’Aran, Madrid, Barcelona és clar.

DSC_0353

La Ràpita – Hotel Juanito: Colònies Delta de l’Ebre. Juliol 2015.

Hem fet trobades veritablement espectaculars. Any 2004: Un viatge a Suïssa per visitar els nostres professors. Inoblidable. Quina alegria ser plegats a casa de Herr Erhardt ! Recordo una nit plena d’estrelles, juliol, tots sentats a l’aire lliure a la terrassa d’un petit hotelet a Amden, conversant fins ben entrada la matinada, com si el temps s’hagués aturat i estiguéssim en unes colònies d’estiu i els professors dormíen, i nosaltres respirant l’aire de la nit i parlant i mirant les estrelles.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

Juliol 2004: Colònies a Unterwasser, St. Gallen – Suïssa.

DSCN0077

Juliol 2004: Ballant ‘a capella’ una sardana amb el Prof. Erhardt. Meilen, Zürich.

L’any 2010 ens vam trobar a la Val d’Aran, a Salardú, concretament. També, juliol. Temps fresquet, però assolellat. Va venir una professora, la senyoreta Soler, la responsable d’ensenyar-nos la llengua castellana. Ella havia de fer les classes del movimiento nacional o alguna cosa així però no ho va fer mai !! Quins díes vam passar a les muntanyes ! Riures, converses, cançons, barbacoa, Montgarri, caminar, descobrir flors, recordar, explicar-nos històries d’ahir i d’avui.

IMG_7163

Juliol 2010: Fent el cim. La Salana. Val de Tredós. Val d’Aran.

DSC_7772 (1)

Juliol 2010: Montgarri.

 

I enguany 2015, vam decidir anar al Delte de l’Ebre. Un cap de setmana gloriós. També mes de juliol. La Ràpita, La Cava, Riet Vell, muscleres, camps d’arròs, marisc, nicos, ortigues, musclos, navalles, arrossos. Sota les moreres de l’Hotel Juanito xerrades i més xerrades degustant un got de vi de la Terra Alta. Nedar a la Mediterrània. Escoltar històries del Delta. Conèixer el país.

DSC_0246

DSC_0294

Juliol 2015: Sensacions dins un arrossar. Delta de l’Ebre. / El Fangar.

Vam decidir no fer aquestes pauses tant llargues. Els anys passen. Sempre ens trobem entre 10 i 14 companys. També ens hem vist algun dia, puntualment, en les activitats organitzades per la ESB Alumni i en el meu cas, els dissabtes, prendre un tallat al costat de la plaça Llibertat, el mercat, on ens trobem la Mercè, la Carme i jo, després de fer la compra setmanal.

Em fa goig, molt de goig, pertànyer a aquesta promoció de 1960 ( any que vam deixar l’escola).  Ens vam conèixer quan teníem 4/5 anys. És evident que l’ensenyament que vam rebre de l’Escola ens ha influenciat moltíssim i tots tenim el nostre raconet preferit de la nostra Escola. No n’hi ha gaires, quasi cap, de raconets foscos. No van poder ensenyar el català, cert, però sí que a través de les cançons i la cultura, tots sabíem que la nostra llengua materna existia, i algun llibre estava mig perdut a la biblioteca.

 

 

 

 

 

 

Avui el Monty ha anat a dormir. 1998-2014.

 

DSCN8308

 

El meu desconsol es gran. Han estat 16 anys i mig amb el Monty al costat, sota el llit, darrera la porta, dins el cotxe, corrent per les valls d’Oô, Gavarnie, Banheres, per les platges d’eu Moll de Pollença, pels boscos del Montseny, per Collcerola, pels carrers del barri, viatjant en el barco camí de Mallorca, per terres de Terol, del País Valencià (Comtat, Marina Alta, Baix Maestrat), del Vallès, la Garrotxa, de Catalunya Nord. Ens ha acompanyat, en els moments feliços i en els tristos. Ell sempre ha estat al nostre costat.

Sí, vaig decidir, i he passat un veritable tràngol. I el Monty dormirà al peu del Turó de l’Home, sota un lledoner.

Un matí difícil, i torno a casa i el Monty ja no hi és per mirar-me. El bol del menjar i de l’aigua són encara al seu lloc. I els bocins de pernilet que encara tinc a la nevera ?

Fotografia: Monty al Port de Balès. Hautes-Pyrennées. RG. Estiu 2008.

 

 

Matí d’agost .. de seitons, d’un iot Venus, dels vells temps

Publicat el 15 d'agost de 2014 per rginer

Fa un parell de díes que la xafogor ha desaparegut i el temps és magnífic. Fresqueta, cel blau, aire net. Era un bon moment per baixar a mar. La mobilitat per Barcelona és bona, i el bus V17 em porta directament des de casa al Port Vell. És on volia anar. El motiu: Veure el iot Venus amarrat al Maremàgnum i propietat de la família de Steve Jobs.

DSCN2799

Steve Jobs el va fer construir, amb la col.laboració d’un dissenyador francès de renom i també assesorat per el responsable de les botigues Apple. El va encarregar a unes drassanes prestigioses d’Amsterdam i l’any 2012, un any després de la seva mort, el Venus el van avarar. M’ha sorprès aquest barco. Diferent. A mí m’agraden més els barcos clàssics, però reconec que les línies elegants, finíssimes, brillants del Venus m’han impresionat. Com que no pots apropar-te bé, vaig anar vorejant el Port Vell fins arribar al Passeig de la Barceloneta on vaig poder fer més fotografíes.

Ja que era al barri mariner, em vaig acostar a les platges, vaig caminar per els carrers i els racons, que conec bé. Seure davant la mar, al sol, que sorprenentment no molestava. Tanco els ulls i els meus pensaments giren i giren fins els anys 1950 – 1960. El pare va treballar tota la seva vida al moll i els seus millors amics vivíen a la Barceloneta. I també allà havíem d’anar de visita als metges, car els estibadors teníen aleshores una seguretat social pagada per ells mateixos i l’ambulatori era a la Barceloneta. Les anades a la consulta dels metges va ser una constant i la mare aprofitava per portar roba i el que fos a la gent del Somorrostro. Vaig freqüentar amb la mare el barri i ara sóc en unes platges, es pot dir que de luxe, on aquells vells temps hi havien barraques. Tampoc hi són els Banys Orientals ni els Astilleros ni els antics xiringuitos (en unes condicions higièniques lamentables, però on s’hi menjava molt bé …..). Tot ha desaparegut, per a bé, crec jo.

DSCN2817

Tiro amunt direcció la plaça. El nou mercat municipal és gran i espaiós. Aprofito per comprar pa al forn Baluard. Sempre hi ha cua. M’agrada que posin noms als pans. Vaig comprar el pa de Sant Sebastià. Em vaig dir … i si faig una cerveseta ? Entro a Can Ramonet, el de sempre, quan hi anava amb la colla a menjar uns musclos o uns calamars a la romana.

DSCN2830

La patacada va ser majúscula ……. Una tapeta de seitons, bons, ben el.laborats, tot s’ha de dir i una canya, a la barra, no hi havia ningú més, vaig pagar 9,75€. La cervesa que tenen és txeca, no n’hi d’altre si la vols del tirador. Evidentment el preu és abusiu i el que posen no s’ho val el que demanen. Els canvis fan mal a la butxaca. Respirar, prendre el sol, banyar-te a la mar, conversar és gratis, però aquests aprofitats et poden trencar un bell matí vora la mar. No tot és tan bonic …….

Torno a casa i cerco la parada del V17 davant mateix de Correus i al costat dels Porxos de’n Xifré i l’escultura de’n Roy Lichtenstein em mira i em parla ….. Ja t’ho deia el cambrer, miri’s els preus ….

 

 

I avui anem de festa

Publicat el 27 de juny de 2014 per rginer
Sí, la gent anirem des d’una antiga fusteria a una antiga fàbrica de cerveses.
Artesania a dojo. I beurem ví, xampany, cervesa i conversarem, i ens explicarem coses, i ens coneixerem, encara més. Perque n’hi ha un munt de blocaires que han fet amistat. I tot gràcies a un parell de persones, en Vicent i l’Assumpció que van creure en el periodisme, en la llibertat, en la lluita, en la honestetat, en l’amistat.
I al cap dels anys la Txell també hi creu i tota la redacció de Can VilaWeb també.

Jo sempre m’he trobat molt bé en aquesta casa i així continuarem aquests blocaires explicant coses, cosetes, històries, notícies, dibuixant, escrivint i ens veurem aquest vespre. No sé qui vindrà, alguna finestra fotogràfica, un cafè en grà, els camins per la independència, i algunes coses a dir, en mig de les aigües turbulentes, menjant un coc ràpid, construint un nou bloc amb totxos i totxanes, o des d’un altre país, al costat d’un pèndol de petites oscil.lacions, en un temps d’incertesa (com tots), i amb la mirada d’un cop d’ull, mentre l’hereu Riera dibuixa, i mirarem un pols d’estels que ens portarà notícies from nowhere, en mig d’una boira.cat, i tants i tants d’altres blocs que segueixo.

Mentre un hidroavió apagafocs sobrevola el cel de Barcelona i ens vigila, i els caminars s’ajunten amb les indústries i ens parlen de la independència del nostre país que és a la cantonada.

Gràcies a tots per ser-hi. Un goig. Per cert, Regis, espero veure’t a la festa i tornar a llegir els teus apunts, o podria ser que en realitat no has marxat ?

Fotografia: Badia de Ha Long. Vespre. Octubre 2013. RG.

És el meu lloc. I aquest bloc va començar un estiu de l’any 2005, es va interrompre al llarg d’un any i va tornar a començar la tardor de 2006 després del meu primer viatge a Viêt Nam ….. fins avui. Continuarà …….

Actualització: No es va brindar amb xampany, sí amb cervesa. I vam ser molta gent, blocaires i lectors. Retrobaments. Posar cara a un bloc que llegeixes i t’agraden. No tothom va poder venir ( El pèndol, el meu país, archiletters, Albinyana, coses a dir, xicranda, a cop calent, l’Hereu Riera, cop d’ull, curpressus, la regis ….). Es va parlar d’una nova trobada. Molts comentaris i punts de vista del nostre procés i la situació actual de la polìtica. De cinema. De futbol. De poesia. De vermut de Reus. Del cel.
Projectes. Converses. Un poti-poti creatiu i rellevant. Interessant, i el més important, els blocs estan molt vius, molt. Aquesta casa de VilaWeb té continuïtt, cap dubte en això. Els Països Catalans continuaran ben informats.

 

Matí de Sant Joan

Publicat el 24 de juny de 2014 per rginer
Matí de silenci. Les orenetes volen i volen. Avui les cotorretes no apareixen. Segurament encara estan esverades pel soroll dels petards, els coets. Al barri hi ha hagut sopar de veïns i música, i evidentment els petards. No hi han focs, com abans. Els carrers són estrets. Els carrers es poden cremar. Molta gent ha marxat fora, però des del meu balconet sí que vaig poder veure alguns veïns sopant a la terrassa, com ho vaig fer jo, al balconet de casa de’n G. i l’A. En família. Petits focs al voltant de la taula, representats per espelmes. Un bon bol de musclos, un platet de peix, un timbal d’amanida de tomàquet acabat de collir, i la coca i el cava o xampany o vi escumós. A mí m’agrada el nom de xampany. Perquè ha de ser exclusiu dels francesos ? I una nit tranquil.la, conversant, explicant històries. Les verbenes de fa molts anys ja són història, però sempre, sempre les he celebrat, de diferent manera, sí. La flama del Canigó envaeix el país. Les tradicions són les nostres. Veure sortir el sol a les platges és el miracle de la vida. Avui és Sant Joan i la vida continúa …..

Us deixo aquest enllaç del meu apunt Els focs de Sant Joan i que ha rebut, sorprenentment, un munt de visites aquests últims dos díes. És de l’any 2010.El poema de Joan Maragall, encara vigent.
Enguany que els veïns d’aquesta casa celebrem el 10è aniversari dels blocs, no pots deixar de cercar en l’arxiu vells apunts, posts, històries que vas escriure fa vuit … nou ….. set anys. I et trobes amb sorpreses.

Ja ens ho direm aquest divendres a Can Damm, no ? Després de Sant Joan, toca festa gran de blocaires !

 

Avui: Llibres i roses

Publicat el 23 d'abril de 2014 per rginer
Pel balconet puc veure un cel blau, clar, radiant. Bé, molt bé. Després de la pluja, avui, sí, avui surt el sol. He d’afanyar-me. Deixar tot llest a casa i baixar a Barcelona. Passejada per la Rambla, una volteta per Plaça Catalunya i pujar per la Rambla Catalunya fins a casa. En tot aquest trajecte, mirar, conversar, remenar, dubtar, tocar. Molts llibres, molts. No sóc de comprar llibres per Sant Jordi, però sí, sempre m’he firat. Un llibre, segur.

Aquesta tarda hi tornaré, però per estar al darrera d’una parada. Diferent. Roses, llibres, conversa, gaudir de la primavera, del dia, trobar-me amb gent. I mira, Sant Jordi serà ben a prop. Una de les escultures del sant és ben a prop.

Des d’aquest bloc, roses i llibres per a tots el meus veïns ”vilawebetans” ! Gaudiu de la festa.
Us desitjo a tots un molt bon dia.

Fotografia: La Rambla. 2013. RG.
Arxiu: Una rosa i un llibre. 2013. RG.
 

Comprar a ca l’adroguer Duran

Publicat el 19 d'abril de 2014 per rginer
Ahir vaig baixar a Barcelona, al barri del Born. Havia de comprar espècies, xocolata, cafè i te. I també fer una mica el xafarder per veure si l’adroguer Duran podia oferir novetats arribades de terres llunyanes. M’han dit que a la plaça del Bornet, hi ha un estanc on venen tabac i que el senyor Duran en té el monopoli.
Quin temps més magnífic i una temperatura espectacular ! Pel matí des del balconet de casa vaig veure les primeres orenetes! Ara sí que és primavera.
En un tres i no res vaig ser davant de Santa Maria del Mar i vaig baixar pel Carrer Qui va del Born, ple de carros, cavalls, gent, molta activitat. Difícil de caminar per aquesta avinguda, malgrat els 11 m d’amplada ! Finalment tombo pel carrer Gensana i entro a l’adrogueria Duran.

Quines olors més bones i que agraeixes després de caminar a la vora del Rec Comtal i per damunt de la claveguera del Merdançar ! A veure ….. una mica de te, sucre moreno, cafè de Colombia, canyella, gingebre, mel i xocolata. També aprofitaré per comprar uns melindros fets en el petit fornet de l’adrogueria. A casa tenim una xocolatera i la podem desfer al nostre gust.

Un passeig en el temps que vaig fer ahir des del Josepets fins el Born. Magnífica visita guiada al jaciment. Imprescindible. Fer un mos a El 300 del Born. Pa negre, una esqueixada de bacallà amb taronja i olives negres, moixama de Tarragona, pebrotets farcits i la cervesa 17.14 aromatitzada amb gingebre, mel i cardamon de l’adrogueria Duran. Continuem la passejada pel carrer dels Flassaders. Xerrada teatral comentant l’estrena de ‘La dama de les camèlies’ a La Seca, el 30 d’abril, amb la Nausicaa Bonnín de protagonista; mirant els turistes (una nena vestida amb un vestit de farbalans com si estigués a la feria d’abril); cua per entrar al Museu Picasso; terrases plenes prenent el vermut; estudiants francesos descansant al Passeig del Born i fer un segon mos al Hofmann La Seca, deliciós, fora del brogit i respirant aire de primavera.

El Born Centre Cultural és una referència per la Ciutat. Un nou espai recuperat. M’agrada i molt. Es respira país, ciutat, barri, cultura, història, comerç, artesans, vida ….. ser lliures.

Va ser un Divendres Sant diferent. Vaig tornar a casa contenta, feliç.

Fotografía: Cervesa especial 17.14
Arxiu: Casa Boxadors – Carrer Bonaire. El Born CC. Divendres Sant de vermut.

 

Avui futbol: Barça vs. Madrid

Publicat el 16 d'abril de 2014 per rginer
El Barça me l’han canviat com un mitjó. Dissabte després del partit a Granada em vaig emprenyar, molt, però molt. Xutar 26 cops a porta i no fer cap gol ……. Des dels set gols que ens va fer el Bayern l’any passat tot ha anat malament. Sí, ja ho sabíem que res és infinit …. però acabar d’aquesta manera ……
Però avui és avui, i jugar contra el Madrid sempre anima, i si guanyem, doncs a riure, somriure i estar contents. Ja he deixat dit a uns amics d’escridassar al rei de part meva i xiular ben fort l’himne espanyol, i animar al Barça.

Que voleu que us digui, anar a Les Corts des de que tenia cinc anys marca i molt. I el pare encara més. Ep, que després de les derrotes dormo molt bé …… però m’agrada que guanyi i encara més al Madrid ! Us vull veure córrer i fer gols !

…… quan tornarem a guanyar una Champions ? 

Existeixen els miracles ? Desastre. El Barça no guanyarà, segur. Sabeu què, vaig a dormir …. i la vida continúa.

 

Pepe … i el teu cor es va aturar

Publicat el 7 d'abril de 2014 per rginer
Vaig conèixer en Pepe fa tres anys. El culpable, en G. perque es va enamorar de la seva filla gran l’A. De sobte entres a formar part d’una nova família. No saps, no coneixes, ni tan sols has parlat mai amb ells. Na I. i en Pepe van obrir el seu cor sense més. Trobades. Menjar plegats els díes assenyalats; el primer va ser un diumenge de novembre de 2011 i els fills van signar papers un dissabte de novembre de 2013.

En Pepe va ser important en aquest gran esdeveniment. La festa va ser espectacular. Un guster. Una felicitat. L’endemà en Pepe i l’I. no podien amb la seva ànima. Hi van treballar molt. Jo no tant. Vair arribar tot just de viatge. En Pepe estava exultant. Feliç. Fent el brindis i tothom esperant escoltar un dels seus acudits, un comentari per fer-nos riure. Perque en Pepe era obert, rialler, irònic i també amb un punt agredolç, necessari.

No hem tingut temps de veure’ns més sovint ni aprofundir en conèixer les nostres dèries, aficions, la nostra ànima, el nostre pensament. Però el lligam existía, i existirà. El seu cor va dir prou divendres matí. Molt aviat, massa aviat. No tocava. Tenia 54 anys. Ahir van fer el comiat. Molta gent, moltíssima. Vaig descobrir un Pepe que no coneixia. No vam tenir temps. I trobaré a faltar aquesta descoberta.

En Pepe no es mereixia deixar-nos tan aviat, ni tampoc rebre un tracte burocràtic vergonyant fins arribar ahir al seu comiat.

Sí, aquest cor aturat m’ha trasbalsat. El temps existeix i poc a poc tot es posarà a lloc, però de manera diferent. Oblidar mai, i recordar, sense angoixes amb un somriure.

Josep, nosaltres continuem. La vida és oberta per a tothom. Tú has fet un camí massa curt, però sabrem continuar, no en dubtis pas.

La fotografia és d’un lloc molt plàcid, en un racó de món, on de ben segur tú t’hi trobaríes bé: Mandalay, la posta de sol, U Bein, monjos budistes caminant, meditar.

 

Avui: Sant Josep

Publicat el 19 de març de 2014 per rginer
Havia estat festa grossa al nostre país. No pas a casa, on hi havíen pocs Joseps i Josepes, sorprenentment. Però la tradició no es deixava de costat, i com la mare no era molt bona cuinera, la seva germana Teresa era l’encarregada de fer la crema. Tenia la mà trencada. I els melindros eren a taula, i ben sucadets de crema, era el deliciós postre d’aquest dia.

I no puc deixar de transcriure aquest text de’n Josep Maria de Sagarra que va escriure a la Revista Mirador el 17 de març de 1932. Font: Diari ARA, Abansd’Ara, peces històriques triades per Josep Maria Casasús:

— Tothom té un Josep a la família, i això és l’ocasió perquè els pares més agres i autoritaris contemplin el seu fill que es diu Josep amb una gota de mel penjada a les dents i en tal dia li facin present d’un parell de pessetes i no li trenquin el son amb aquella ferocitat que acostumen a gastar els pares de família ortodoxa. (…) Jo em dic Josep, i estic content de dir-me aquest nom i no el canviaria per cap, perquè és el nom més vulgar, més humil, més demòcrata i més insignificant de tots; quan et sents cridat pel teu nom i et dieun Josep o Pepet, et fa l’efecte que amb un polvoritzador dels més baratets t’arruixen l’ànima d’un aiguacuit autèntic, i aquest perfum agre i tronat de l’aiguacuit serveix per abaixar-te els fums, per a donar-te una sensació de ramat i d’insignificança. (…) —

Felicitats a tots els Joseps, Pepets, Peps, Josepa, Josefina, Pepites, Pepetes, Maria Josep, Josep Maria … entre molts d’altres, i no sempre hi han ases a les cases, però, de Joseps i Josepes sí que n’hi han, molts encara ? No ho crec.

Avui: La Candelera i una mica de Mozart, Màrius Torres i la merla.

Publicat el 2 de febrer de 2014 per rginer
Sí, avui és La Candelera i riu, és a dir, l’hivern és ben viu encara. Ahir va ploure i vaig ser a la Fira de La Candelera a Molins de Rei, Baix Llobregat. Va ser un matí esplèndid. Primer dia de febrer, fred, humitat alta, plugims i finalment pluja. La Fira et dona la oportunitat de passejar, badar, conversar, descobrir, comprar, beure, menjar, trobar amics. Des de Berga un matalasser picant la llana i fent-la voleiar. Per fí he trobat una persona que estima el seu ofici i podré renovar els meus coixins de llana. Una llana que té molts anys, molts. Més de seixanta. A casa els matalassos eren de llana i com el terrat era gran, espaiós, el matalasser de més amunt de casa venia a picar la llana, a rentar-la i cada any teníem el matalàs nou. També la descoberta d’un molí d’oli al Penedès, no gaire lluny de casa. Un oli que vaig tastar, verge, d’arbequines, i quatre agricultors joves del Baix Llobregat que han fet pinya per vendre les seves hortalisses i productes, i mira que feia goig tot el que ens presentaven! Uns ganivets de cuina, sí, els que fan a Solsona. I planters a dojo. Un dia profitós, un dia de fira.

I mentre vaig escrivint, la sorpresa, la merla ha tornat. Encara no és dalt de l’arbre davant del meu balconet. La sento lluny i em pregunto, ha trobat un lloc millor,? No vindrà tots els matins a fer-se notar ? No podré escoltar el seu cant ? Tot just ha començat febrer, donem-li temps. Ara he de treure i guardar el pessebre fins el dia de Santa Llúcia de 2014. És la tradició, el que sempre he vist fer a casa.

I enguany coincideix amb l’Any Nou a Viêt Nam. L’any del cavall, els que córren, els ràpids, els bellugadissos, els intel.ligents, això diuen. I les mimoses comencen a florir. Tot comença, s’entreveu que la primavera no és gaire lluny. El fred, però, encara és viu.

I escolto novament ”La Flauta Màgica” de W.A. Mozart. La millor versió. La pel.lícula d’Ingmar Bergman i la podeu veure en la seva totalitat, si així ho voleu. És a YouTube.
Una meravella. I també llegeixo Màrius Torres. Puc esperar més en aquest dia de fred viu de La Candelera ? Sí, m’oblidava, he fet Skype amb una persona que viu en un lloc del món vuit hores abans !

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund,
també els nostres compassos voldríen, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure …
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure !



 

Macintosh – 30 anys

Publicat el 22 de gener de 2014 per rginer
Sóc ‘maquera’ des de fa més de vint anys. En S. i un aleshores nen, en G. ho van tenir molt clar des del primer moment que van descobrir el Mac. Mai m’ha estat difícil ni anguniós treballar davant un Mac. A la feina sempre recordo com defensava el Mac davant el PC i em deien no sé quantes coses, bajanades i ningú veia que aquell Mac era el principi de tot un món tecnològic que ens faria canviar la manera de viure.
El meu correu té el servidor mac. Tots els programes m’han fet i em fan servei, fàcils, lògics i sense trencar-me el cap. No utilitzo totes les prestacions perque ja m’està bé el que tinc.
Ni sóc ‘pija’, ni dissenyadora gràfica, ni arquitecta, res de res. Una ciutadana normal  que amb un Mac he anat, i vaig, pel món i quan em posen barreres, les trenco.

El nostre Macintosh LC va entrar a casa l’any 1990. En G. podia fer treballs a l’escola amb tipografies, negretes, diferents tamanys, posar dibuixos (6è EGB); impensable amb la resta d’ordinadors personals. En G. no podia compartir jocs amb la resta de companys, excepte amb en J. que també tenia un Macintosh LC  i tots dos van gaudir-ne molt intercanviant-se disquets. En G. recorda moltissim un joc de l’any 1988 que es jugava amb el ratolí: ShuflePack. Quan veníen a casa els amics i amigues el primer que volíen fer era conectar el Mac i jugar amb el ratolí ……
I en S. el va utilitzar moltíssim per acabar les feines pendents a casa i a l’endemà amb el disquet passar-ho al seu PC del despatx, sense problemes.

Característiques:
Macintosh LC
Memòria RAM: 4MB
Disc Dur: 40MB
Monitor de tub ern color 12”
Impressora de raig tinta Apple Stylewriter

A casa es va decidir invertir en un Macintosh LC mirant al futur, i pagant a terminis, de manera controlada, les 279.000,- pessetes. Va ser una inversió molt amortitzada  per en S. i en G.

Trenta anys de l’aparició del primer Macintosh …… Quans canvis sí, jo també penso diferent, com un dels anuncis que més m’han agradat i que torno a publicar-lo en aquest bloc. 
Thank you Steve !