Chào ông Viêt Nam

Onze anys …. molts anys. Una absència llarga i sempre ets en el meu record.

Enguany he decidit fer un viatge de somni, inventat, des de Barcelona a Ha Long. L’any passat vaig ser-hi, recordes ? Navegant amb el Nang Tien del nostre amic Amadeu. Avui em diuen que tocarà terra un tifó molt actiu i que estarà prohibit navegar. Esperaré que es calmi el temps i intentaré arribar demà.

I tot mirant el mar des de Montjuïc i els vaixells que esperen fora el port, m’imagino aquest viatge llarg salpant des de Barcelona. Abans de salpar, em visiten uns amics i plegats organitzem un soparet a bord. Sempre és difícil navegar per la Mediterrània. És un mar petit, traïdor i no saps mai per on bufarà el vent. El Canal de Suez és tota una aventura i mentre navegues pots anar mirant unes meravelloses vistes del desert, el color verd de la vegetació, els pescadors, el bullici dels petits ports. Lentament vaig arribant al Mar Roig i en sortir per el pas estret entre Aden i Yibuti, el vaixell enfila cap al Golf d’Aden i decideixo fer parada a l’illa de Socotra.

                              Socotra. Autor: desconegut.

Vaig llegir en el Llibre de Les Meravelles de Marco Polo, la seva arribada a l’Illa de Socotra. Una illa, isolada davant del Corn d’Àfrica, antiga colònia grega i, posteriorment, possessió dels emperadors d’Etiòpia i, per tant, amb una població de religió cristiana fins al segle XVIII. Actualment pertany a la República del Iemen i tota la seva població, els socotrís, són musulmans.

Socotra: autor desconegut.

En el Llibre de les Meravelles, Marco Polo ens explica:

— I també us dic que els cristians d’aquesta illa són els encantadors i els nigromàntics més savis del món. Es diu que calmen el mar quan volen i, quan els abelleix, hi provoquen grans tempestes i ventades. En aquesta illa tenen un teixit molt bonic de cotó, així com altres productes, entre els quals una gran quantitat de peixos salats grans i bons dels quals fan gran comerç. Viuen de l’arròs, de carn, de peix i de llet de cabra, i no tenen cap més cereal fora de l’arròs. Van tots nus, homes i dones, únicament coberts per davant i per darrera com aquells Indis idòlatres. I també us dic que a aquesta illa arriben moltes naus amb un gran nombre de mercaders i de productes que bescanvien per coses de l’illa i de les quals treuen gran profit. I sapigueu que totes les naus i els mercaders que volen anar a Aden primer fan parada en aquesta illa. —

Enfilo cap l’Oceà Índic. El color blau turquesa de la Mar d’Aràbia m’enlluerna. La meva estada a Socotra ha estat curta, però suficient per quedar bocabadada de la bellesa de les seves platges, muntanyes, valls, i sobretot per la seva vegetació, amb flors mai vistes, i fruits desconeguts. Em diuen que Simbad va fer dos viatges a Socotra. També m’explica un home vell, un socotrí, que en aquesta illa viu l’au Roc, el ocell gegant de Simbad, l’ocell que podia caçar elefants. Potser podria ser l’au Fènix ?

Socotra: Autor desconegut.

És època de monsons i el vent em porta ràpidament a les Illes Maldives, i passant per Sri Lanka, entro a la Badia de Bengala i faig una parada a Sittwe, Birmània. Una mica complicat, perque és un terreny tancat per els viatgers. No puc anar a Mrauk U com vaig fer la última vegada. No m’és permès. Per el Mar d’Andaman el vaixell navega per un corredor estret entre la península on es troba Singapore i la illa de Sumatra. Indonèsia és el país d’illes i més illes. No s’acaben mai. Enfilo el Mar del Sud de la Xina, nom que els vietnamites no els agrada gens. La illa de Phu Quoc i aviat el Delta del Mekong, en terres vietnamites. En la llunyania veig la gran metròpoli que és avui Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon.

Entro ja al Golf de Tonkin i la Badia de Ha Long s’obre davant els meus ulls. Ja he tornat, novament, com cada any aquests 19 i 20 d’agost. Cerco un illot solitari. Fondejo.

El poble flotant de quatre cases just al costat. La hospitalitat es ben coneguda en aquets entorns. Mentre tinc una tassa de te a la meva mà, miro la mar d’un color verd maragda intens, que fa mal als ulls. El sol aviat s’amagarà i els colors van canviant.

Sí, avui dinou d’agost, le meva imaginació vola i vola novament fins a Ha Long. Aquest any, però, en un viatge imaginari en vaixell,  És el que li agradava, navegar, viatjar.

Fotografíes: Ha Long. Març 2015. RG.

M’han despertat les gotes de pluja de primavera xocant amb la petita finestra de la meva cambra. És una pluja diferent la de primavera …. suau, plàcida, t’agrada. Té diferents sons, depèn on cauen les gotes, si a les teulades, al patí de veïns, als arbres, a les flors, en un pot ….

Un dijous de finals del mes d’abril, amb pluja, molt fina, quasi transparent, agraïda. Obres la finestra, el balconet de casa, i veus el terra del pati de veïns mullat i les plantes i els arbres amb una olor ben diferent. Les orenetes no hi són. No les veig. Fa fred.

És moment d’escoltar música, o obrir un llibre de poesia. Recordo el que deia en Joan Brossa: Sota la pluja desplego el mapamundi o una dita vietnamita: ‘mua lúc nào mát mat lúc ày’ : quel que soit le moment où tombe la pluie, elle refraïchit toujours le visage ……..

I ho faig, sí. Desplego el meu mapamundi i els records s’envolen, molts en un mapamundi atapaït, sí, i el meu rostre i la meva ment refresca la memòria ….

— Alcossebre, Baix Maestrat, vinyes, amelers, baquetes, Montseny, bosc muntanya, flors, Oô, narcissos, aigua, rius, llacs, prat, arbres, carrers, Calaseit, pedres, oliveres, frontera, Ojén, racons, cases blanques, patis i flors, Cadaqués, mar, pinedes, illots, atzavares, color blau, Serra de Tramuntana, margallons, pins, ginebró, alzines, solitud, ferestega, mar, Vignemale, neu, bellesa, rierols, Bagan espiritualitat, història, llum, Mrauk U, pobresa, història, lluita, riu, Shwedagon, emoció, budisme, ànimes, espiritualitat, Ha Long, la mar, color verd, barques, el lloc, placidesa, veles e vents, riu Mekong, més placidesa, meditació, lluminositat, Tasmània, bosc mil.lenari, salvatge, natura, lluny, Uluru, desert, gotes de pluja llargament esperades, supervivència, Kakadu, silenci, repòs, animals salvatges, coves, Hà Nôi, viure, somriures, felicitat, menges, soroll que estimes, Xhishuangbannà, bosc tropical, arbres, orquídies, olors, beure te, Kumming, ciutat lluminosa, parcs, mercats, aire net, Mae Sot, plataners, papaies, olors, Skjern, fred, neu, gel, silenci, Montevideo, gauchos, cavalls, mate, menjar a l’aire lliure ….. i continuaria desplegant aquest mapamundi, però ja no plou.

I llegeixo poesia i escolto música:

¿No sents, cor meu, quina pau més divina , amb la música dels núvols desfets ?

Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d’aigua en els vidres quiets ….

No sents, cor meu, quina pau més divina ?    

— Cançó de pluja – Josep Maria de Sagarra —

i de fons el  Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms in D Op. 77.

Avui Santa Llúcia.Tot el matí preparant el pessebre. Enguany dos. Un a l’entrada de casa i l’altre al menjador. El del menjador, enguany, he afegit una figureta. Pot ser una mica irreverent. És l’actor napolità, en Totó. Des d’un raconet s’ho mira. Aquesta figureta feta a mà, de fang, me la van regalar a Roma, una bona gent de Nàpols.

També he guarnit una mica el meu redol. M’agraden les festes de Nadal. No hi puc fer-hi més. Suposo que és per la tradició i la cultura, que vaig rebre de l’escola i també de la meva família. Veig que he d’anar a la Fira de Santa Llúcia per cercar algun guarniment més que pot reflectir millor el que sento durant aquestes festes.  I la paradoxa és que no tinc la oportunitat de continuar amb les tradicions de ser amb un munt de gent. La vida et porta a grans canvis i que no havíes previst. Però res m’atura i el Nadal es celebra sempre a casa.

Bones menges, bons vins i xampany, els torronets, les neules, escudella i carn d’olla, canalons, tonyina amb ceba, una mica de marisc, el peix al forn la nit de Nadal, els regals, els desitjos per ser feliços. I avui Santa Llúcia, on tot comença fins el dia de La Candelera, el 2 de febrer.

I avui fent una ullada a Vimeo em trobo amb aquest video de’n Guillem Fusté. El segueixo, perque sempre ens ofereix uns videos del Berguedà, la seva terra, meravellosos. I aquest és especialment bonic, emocionant, i et convida a somiar. Un bon començament per aquests díes.

[vimeo 148753298 w=500 h=281] <p><a href=”https://vimeo.com/148753298″>Essence</a> from <a href=”https://vimeo.com/videosemocionants”>Guillem</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Na M.A.V. i en B. S. em van convidar a casa seva a Collbató. Passar un dia plegats. Fa ja més d’un parell d’anys que no tinc cotxe i sóc usuaria del transport públic. Així que vaig pujar al tren fins a Martorell i en arribar ja hi eren a la sortida de l’estació.. El cost del transport públic per als jubilats és molt i molt barat. Anar i tornar a Martorell €4.10. No més de 25 minuts fins a Plaça Catalunya. De vegades, bé moltes, penso, jo que sóc viatgera, que tenim un transport públic molt bò, llevat dels problemes amb RENFE i/o ADIF, però a Barcelona Ciutat funciona molt bé i és d’agraïr les millores que han fet als FGC tant a les línies del Vallès com a l’Anoia i al Baix Llobregat.

Vam anar doncs fins a Collbató a casa seva. Ens coneixem de fa molt de temps. Són d’aquelles amistats que vas fent pel camí. Les amistats són el tresor que tens i no les vols perdre. Van i vénen, però sempre són a prop. En arribar, ja ens hi vam posar. Temps de la cerveseta, unes olives i conversar. Molt. Tranquil.lament. Tenen un jardí meravellós i la caseta de fusta que habitualment s’utilitza com a lloc per a guardar les eines i els malsandreços, resulta que ells l’han convertit en biblioteca i estudi de treball.

Per un camí sense asfaltar vam anar a dinar a un lloc per a mí desconegut, i em va impresionar. A peu de la muntanya de Montserrat. En mig d’uns camps d’oliveres magnífics. He de fer publicitat d’aquest lloc, i suposo que molta gent ja el coneix – La Vinyanova. Ells mateixos fan el seu propi oli verge que després de dinar pots comprar. Molt bona cuina. De casa. Del país. El porró amb un bon vi no podia faltar a taula. Un mató exquisit amb mel, tot a peu de la muntanya de Montserrat. No podem demanar res més.

En acabar el dinar vam fer una petita excursió en cotxe. Passar per El Bruc, per l’antiga carretera. Quant de temps que no hi passava ! Veure el timbaler ! L’esglèsia, el Bruc de Baix, del Mig i el de Dalt, i sempre mirant a Montserrat, a les Agulles, a Sant Pau Vell. Quan era jove hi vaig anar molt a Montserrat. La Igualadina fins a Can Massana, caminar fins a Sant Pau Vell. Dormir sota les pareds. L’endemà fer escalada o excursió per les Agulles, la nina petita, la nina gran, el lloro, la cadireta i continuar per baixar fins a Monistrol on pujavem al carrilet fins a Plaça Espanya.

Vaig recordar aquells anys. Hi ha un aparcament molt ben fet prop de Sant Pau Vell i allà va començar l’espectacle. El bosc s’ha vestit de tardor.  Quina meravella.  Quins colors, quin paisatge. Quin gaudi d’aquesta explosió máxima de colors amb unes tonalitats vistoses. Montserrat, quina pau. Vaig fer fotografies. Una mica dificil perque la llum no era la millor. Baixem per la carretera. Sant Jeroni. Santa Cecília …….. He de parar. Quina altra sorpresa més meravellosa! Ara és el Centre d’Art Sean Scully, inaugurat el mes de juny d’enguany. No vam poder entrar. Només obren els dies festius i els caps de setmana. També fan activitats i meditació. El director és en Josep de C. Laplana que també ho és del Museu del Monestir de Montserrat. El Cavall Bernat insolent mirant al Bages. Els colors són increïbles. El paisatge únic. I en aquest entorn Sean Scully ha escollit Santa Cecília per mostrar el seu art.

Quasi sols a la carretera i respirant Montserrat. Tenim un tresor molt valuós.

Na M.A.V. i en B.S. em van deixar novament a Martorell i aixi vaig poder pujar al tren, a les 18:29 hores, línia R4 direcció Terrrassa i parada a Plaça Catalunya on vaig arribar 25 miunuts després. Ja era fosc, evidentment.

En arribar a casa vaig arxivar les fotografies. El programa d’iPhoto ara va de sorpreses. Quan introdueixo la targeta s’arxiven les fotografíes i automàticament ja m’indica El Bruc, Collbató, Montserrat, Marganell. I si faig un click, apareix el mapa i puc veure la zona i el nombre de fotografies que corresponen a cada lloc. M’ho diuen, m’ho expliquen quan era jove, i penso que m’enganyen.

He viscut la tardor amb tota la seva plenitud. Hi ha molts racons al nostre pais, ja ho sé, però Montserrat és especial. Poder tenir aquest privilegi, no es paga amb res. És una època per la melangia, ho sé, i la pateixo, però també per sentir tot tipus d’emocions que només es pot comparar quan entres a la primavera, quan tot comença a nèixer, a reviure. Acabem una part de la nostra història, entrem al nostre futur i la primavera ens donarà tot el que desitgem. Hivernem, doncs, que el futur és ja una certesa.

De Montserrat estel …………

Sóc ex alumna de l’Escola Suïssa de Barcelona. Escola aviat centenària. Es va inaugurar l’any 1919 al carrer de Buscarons i per ubicar-se definitivament, on és actualment, carrer Alfons XII, durant la República, carrer de Bèlgica. El dia 19 de juny va ser l’últim dia d’escola i el lliurament de diplomes i notes als estudiants que acaben els seus estudis. Avui hi poden estudiar 15 anys, ahir només 10. Com a membre de la ESB Alumni vaig lliurar uns premis als treballs de matura més creatius. I he de dir que van ser dos treballs veritablement excepcionals i excel.lents. Sobretot un d’ells, el meu favorit, en el que l’alumna va dibuixar un comic manga, dels records de les seves àvies durant el període anterior, durant i posterior de la guerra civil. Ho va explicar molt bé i la vinyeta final deia …… hable en cristiano señora, el catalán está prohibido … no la entiendo.

                              L’Escola abans de l’ampliació actual.

Vaig recordar, i ho faig sovint, els meus anys d’escola, des de l’any 1950 fins l’any 1960. L’Escola Suïssa era un paradís. Un oasi, diria jo. Nois i noies junts en una classe. Cap referència al franquisme. Dues religions, catòlica i protestant. Llengua vehicular, l’alemany. Segona llengua el francès. El castellà com a idioma forani. Cultura catalana i francesa, i evidentment suïssa. Caligrafia. Història general del món. Geografia. Humanitats. Ciència. Literatura. Artesania. Cultura popular. Conèixer el nostre país …. Esbart dansaire. Fonts del Llobregat, Montseny, esglèsies romàniques de Terrassa, el Corredor, Maresme, Collcerola, la Ciutat. Cançoner  (ai, L’Hereu Riera ….. ). Fins on podíen.

Crus 1959/60 – 9a classe – Professor Bruno Erhardt

Sí, el carrer Alfonso XII, era el carrer de Bélgica durant els anys de la República i l’Escola arribarà als 100 anys l’any 2019 en la nostra Ciutat. Els professors, els mestres, ens feien rumiar, conversar amb ells. Havíem de sentir curiositat per tot. Un matí, molt d’hora molt d’hora, pujavem a Collcerola per veure sortir el sol. Un altre dia caminar per la Ciutat i saber les linies de metro, de tramvíes, els carrers principals, els barris. Un trimestre complet estudiant les abelles. Saber que el Mont Tabor era el lloc més alt de la Barcino romana. Saber la riquesa que proporciona un riu a un país. Conèixer el riu Llobregat, les colònies, les fàbriques, la central elèctrica de Sant Andreu de la Barca, els ponts creuant el riu, Montserrat, el delta del Llobregat, la mar. La música, assignatura important, Mozart, Händel, Liszt, Haydn.

La Ràpita: Juliol 2015.

Els companys de la meva promoció ens anem trobant un any sí, un altre no, una pausa, però quan decidim de trobar-nos, arriben a Barcelona des de Enschede, Hamburg, Copenhague, Zuerich, Val d’Aran, Madrid, Barcelona és clar.

La Ràpita – Hotel Juanito: Colònies Delta de l’Ebre. Juliol 2015.

Hem fet trobades veritablement espectaculars. Any 2004: Un viatge a Suïssa per visitar els nostres professors. Inoblidable. Quina alegria ser plegats a casa de Herr Erhardt ! Recordo una nit plena d’estrelles, juliol, tots sentats a l’aire lliure a la terrassa d’un petit hotelet a Amden, conversant fins ben entrada la matinada, com si el temps s’hagués aturat i estiguéssim en unes colònies d’estiu i els professors dormíen, i nosaltres respirant l’aire de la nit i parlant i mirant les estrelles.

Juliol 2004: Colònies a Unterwasser, St. Gallen – Suïssa.

Juliol 2004: Ballant ‘a capella’ una sardana amb el Prof. Erhardt. Meilen, Zürich.

L’any 2010 ens vam trobar a la Val d’Aran, a Salardú, concretament. També, juliol. Temps fresquet, però assolellat. Va venir una professora, la senyoreta Soler, la responsable d’ensenyar-nos la llengua castellana. Ella havia de fer les classes del movimiento nacional o alguna cosa així però no ho va fer mai !! Quins díes vam passar a les muntanyes ! Riures, converses, cançons, barbacoa, Montgarri, caminar, descobrir flors, recordar, explicar-nos històries d’ahir i d’avui.

Juliol 2010: Fent el cim. La Salana. Val de Tredós. Val d’Aran.

Juliol 2010: Montgarri.

I enguany 2015, vam decidir anar al Delte de l’Ebre. Un cap de setmana gloriós. També mes de juliol. La Ràpita, La Cava, Riet Vell, muscleres, camps d’arròs, marisc, nicos, ortigues, musclos, navalles, arrossos. Sota les moreres de l’Hotel Juanito xerrades i més xerrades degustant un got de vi de la Terra Alta. Nedar a la Mediterrània. Escoltar històries del Delta. Conèixer el país.

Juliol 2015: Sensacions dins un arrossar. Delta de l’Ebre. / El Fangar.

Vam decidir no fer aquestes pauses tant llargues. Els anys passen. Sempre ens trobem entre 10 i 14 companys. També ens hem vist algun dia, puntualment, en les activitats organitzades per la ESB Alumni i en el meu cas, els dissabtes, prendre un tallat al costat de la plaça Llibertat, el mercat, on ens trobem la Mercè, la Carme i jo, després de fer la compra setmanal.

Em fa goig, molt de goig, pertànyer a aquesta promoció de 1960 ( any que vam deixar l’escola).  Ens vam conèixer quan teníem 4/5 anys. És evident que l’ensenyament que vam rebre de l’Escola ens ha influenciat moltíssim i tots tenim el nostre raconet preferit de la nostra Escola. No n’hi ha gaires, quasi cap, de raconets foscos. No van poder ensenyar el català, cert, però sí que a través de les cançons i la cultura, tots sabíem que la nostra llengua materna existia, i algun llibre estava mig perdut a la biblioteca.

El meu desconsol es gran. Han estat 16 anys i mig amb el Monty al costat, sota el llit, darrera la porta, dins el cotxe, corrent per les valls d’Oô, Gavarnie, Banheres, per les platges d’eu Moll de Pollença, pels boscos del Montseny, per Collcerola, pels carrers del barri, viatjant en el barco camí de Mallorca, per terres de Terol, del País Valencià (Comtat, Marina Alta, Baix Maestrat), del Vallès, la Garrotxa, de Catalunya Nord. Ens ha acompanyat, en els moments feliços i en els tristos. Ell sempre ha estat al nostre costat.

Sí, vaig decidir, i he passat un veritable tràngol. I el Monty dormirà al peu del Turó de l’Home, sota un lledoner.

Un matí difícil, i torno a casa i el Monty ja no hi és per mirar-me. El bol del menjar i de l’aigua són encara al seu lloc. I els bocins de pernilet que encara tinc a la nevera ?

Fotografia: Monty al Port de Balès. Hautes-Pyrennées. RG. Estiu 2008.

Fa un parell de díes que la xafogor ha desaparegut i el temps és magnífic. Fresqueta, cel blau, aire net. Era un bon moment per baixar a mar. La mobilitat per Barcelona és bona, i el bus V17 em porta directament des de casa al Port Vell. És on volia anar. El motiu: Veure el iot Venus amarrat al Maremàgnum i propietat de la família de Steve Jobs.

Steve Jobs el va fer construir, amb la col.laboració d’un dissenyador francès de renom i també assesorat per el responsable de les botigues Apple. El va encarregar a unes drassanes prestigioses d’Amsterdam i l’any 2012, un any després de la seva mort, el Venus el van avarar. M’ha sorprès aquest barco. Diferent. A mí m’agraden més els barcos clàssics, però reconec que les línies elegants, finíssimes, brillants del Venus m’han impresionat. Com que no pots apropar-te bé, vaig anar vorejant el Port Vell fins arribar al Passeig de la Barceloneta on vaig poder fer més fotografíes.

Ja que era al barri mariner, em vaig acostar a les platges, vaig caminar per els carrers i els racons, que conec bé. Seure davant la mar, al sol, que sorprenentment no molestava. Tanco els ulls i els meus pensaments giren i giren fins els anys 1950 – 1960. El pare va treballar tota la seva vida al moll i els seus millors amics vivíen a la Barceloneta. I també allà havíem d’anar de visita als metges, car els estibadors teníen aleshores una seguretat social pagada per ells mateixos i l’ambulatori era a la Barceloneta. Les anades a la consulta dels metges va ser una constant i la mare aprofitava per portar roba i el que fos a la gent del Somorrostro. Vaig freqüentar amb la mare el barri i ara sóc en unes platges, es pot dir que de luxe, on aquells vells temps hi havien barraques. Tampoc hi són els Banys Orientals ni els Astilleros ni els antics xiringuitos (en unes condicions higièniques lamentables, però on s’hi menjava molt bé …..). Tot ha desaparegut, per a bé, crec jo.

Tiro amunt direcció la plaça. El nou mercat municipal és gran i espaiós. Aprofito per comprar pa al forn Baluard. Sempre hi ha cua. M’agrada que posin noms als pans. Vaig comprar el pa de Sant Sebastià. Em vaig dir … i si faig una cerveseta ? Entro a Can Ramonet, el de sempre, quan hi anava amb la colla a menjar uns musclos o uns calamars a la romana.

La patacada va ser majúscula ……. Una tapeta de seitons, bons, ben el.laborats, tot s’ha de dir i una canya, a la barra, no hi havia ningú més, vaig pagar 9,75€. La cervesa que tenen és txeca, no n’hi d’altre si la vols del tirador. Evidentment el preu és abusiu i el que posen no s’ho val el que demanen. Els canvis fan mal a la butxaca. Respirar, prendre el sol, banyar-te a la mar, conversar és gratis, però aquests aprofitats et poden trencar un bell matí vora la mar. No tot és tan bonic …….

Torno a casa i cerco la parada del V17 davant mateix de Correus i al costat dels Porxos de’n Xifré i l’escultura de’n Roy Lichtenstein em mira i em parla ….. Ja t’ho deia el cambrer, miri’s els preus ….