Chào ông Viêt Nam

Com tots els anys, des del 19 d’agost de 2005, sempre sóc a Ha Long, Quang Ninh, Vièt Nam. Tretze anys ja d’absència. El rel·lotge del temps és implacable i no s’atura mai.

Ja estic viatjant a Ha Long. Allà ens trobem tots els anys. Com ara sóc tuitare, inexperta encara, he estat fent un tuit cada dia d’aquesta setmana. Fotografíes del meu arxiu dels meus viatges vers,  acompanyades amb poemes de les Tres veus lligades a Minase, un renga o poema encadenat de Sögi i els seus deixebles Shöhaku i Söchö de principi de l’any 1488. Cada una de les estrofes del renga són petites antologíes de primavera, tardor, amor, viatge, lamentacions, budisme ……

En somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long. Allà ens espera el Nhan Tien i també el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar.

Sopem a bord. En silenci. Mirant embadalits la posta de sol. És un moment màgic. Ha Long quasi sempre està emboirat i la llum del sol ens emporta a un món de bruixes, de déus, de mites, de felicitat.

I el poema d’aquest apuntament és una tanka de l’emperador retirat Go-Toba i que llegeixo en la última pàgina del llibre:

M’endinsaria

al cor ple de bardissa

de la muntanya

per proclamar que sempre,

per a tots, hi ha una via.

• Emperador Retirat Go-Toba.