The New York Times – Nit de Sant Joan 2017

Divendres per la tarda, 23 de juny, vaig rebre el correu del New York Times, és a dir, el diari. Com és habitual faig una ullada ràpida per veure si hi ha algún article, notícia, reportatge que em pugui interessar per llegir-lo en aquest moment.
I per sorpresa llegeixo el titular d’una de les seves editorials: The opinion pages – Catalonia’s Challenge to Spain. Signat per The Editorial Board.

Quin cop més magistral ! Publicar-ho la nit de Sant joan. Ras i curt. Entenedor. Contundent. Brillant. Un gran pas. Publicitat. Per tots aquells que no entenen res, ara sí. És que és així de fàcil. Un referèndum l’1 d’octubre, votar, posar una papereta a les urnes, un Sí o un No. I el futur estarà al nostre abast. Només nosaltres podem decidir. Mai s’havia arribat on hem arribat en cap altre país. De manera pacífica. Persistint. Totes les primeres vegades són difícils de païr. No hi ha res establert, però cal fer-ho. La gent, el poble ho decideix. Empenyent des de baix, i els seus representants escollits en unes eleccions  que no pas referèndum, el 27S15, van assolir la majoria absoluta, després d’un acord, en el nostre Parlament. Aquests representants estan fent la feina. La gent, la opinió pública de molts països del món ara, també ells i elles, s’hauran de posicionar, hauran d’opinar. No hi ha marxa enrera.

Tinc certa il.lusió i molta alegria per aquesta editorial del New York Times. La meva relació amb aquest diari vé de lluny, més de quinze anys. Per a ells sóc Xaloc i fins fa tot just un any aproximadament rebia el correu i el diari gratuïtament. M’hi vaig subscriure, no sé com, però era dins un paquet de subscripció gratuïta. No tenia accés a tot, però sí al diari i altres seccions, com cinema i viatges. Però la gratuïtat va durar fins fa poc i ara pago una subscripció mensual i tinc accés a tot. Tot vol dir que no te l’acabes.

 

En els meus viatges per el sudest asiàtic sempre he explicat la nostra lluita, la nostra terra, els Països Catalans. Allà on era i em trobava amb viatgers d’altres països, americans del nord, britànics, canadencs, francesos, escandinaus sempre sortia el tema Catalunya-España. Recordo una llarga conversa durant l’esmorzar del matí a Mandalay, tardor de 2013, un petit hotelet, a dalt a la terrassa. Un matrimoni de Boston resident a Chiang Mai, una noia jove de Texas i una altra noia i el seu xicot de San Francisco. Els vaig explicar la situació. Vam conversar molt. No es creien, ni possiblement, podíen acceptar que poguéssim ser independents. La noia de Texas em va dir ….. Quan ho llegeixi al New York Times m’ho creuré. La noia de San Francisco em va dir … Si ho aconseguiu m’hi fixaré en les notícies i et buscaré …. I el matrimoni de Boston, residents a Chiang Mai, es van quedar com astorats de la nostra lluita. Advocats com eren, m’ho van deixar molt clar. La vostra lluita és absolutament legal i hi teniu tot el dret. Heu d’estar preparats, molt ben preparats. Els vostres representants si ténen el vostre suport, la gent, el poble, ningú us podrà aturar.

En un altre viatge, a Birmània, concretament a Ngapali, també, esmorzant. Una parella de Paris i un xicot nordamericà i la seva xicota. Tardor de l’any 2011. Plovia molt i la conversa es va allargar. No sabíen res de res, evidentment. La meva classe magistral els va sorprendre. I en explicar el nostre objectiu per assolir la independència, em van dir clarament que era impossible, que no podia ser, que l’estat és poderós. Al llarg dels anys hem mantingut una certa correspondència, i ja no ho veuen de la mateixa manera. Els he enviat l’editorial del New York Times.

 

Ha passat la revetlla de Sant Joan. I hem celebrat el solstici de l’estiu. Hem fet focs, hem llençat coets, hem menjat coca i hem brindat amb xampany. Des de Guardamar a Salses tots hem celebrat la festa, però  la publicació de l’editorial del diari The New York Times ha encés millor que ningú la flama del Canigó.

Una revetlla 2017 que recordarem per molt de temps.

 

 

Avui: Data i pregunta. Resposta: SÍ.

Sí, m’he emocionat en escoltar les paraules de’n Oriol Junqueras, vicepresident del Govern i Carles Puigdemont, President de la Generalitat. M’he afanyat a escriure a la meva agenda : 1 d’octubre 2017 – Referèndum.

El camí, els fets, es van complint. Ara ens toca treballar de valent, organitzar el referèndum vinculant, i gestionar el resultat. Ho farem bé, no en tinc cap dubte. Cal aguantar els embats del reino de españa i el seu govern, i dels partits que hauríen de fer campanya per anar a votar i posar el vot del NO a les urnes. Perque aquesta és la llibertat, la democràcia, ens calen urnes i un referèndum per decidir el nostre camí.

Molts anys han passat …. tants ? Si ho mirem fredament, no tants. Pocs, però intensos. No hem baixat mai els braços. I tot perque aquesta revolució pacífica va començar, i continuarà, des de baix a dalt. Ara ja hi som. Conjurem-nos. Ho estem fent bé, i no caiguem en el pessimisme, ni tinguem por.

Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república ?

Ras i curt: SÍ.

 

Avui: Diumenge de Pasqua. Reflexions: Fixar la data per votar Sí/No.

He estat quatre díes a la Costa Brava, concretament a Cadaqués. Passejades vora la mar. Natura. Mar blava, verda, colors intensos. Flors. Estar amb amics i amigues. Prendre la cerveseta amb anxoves de Cadaqués, de les de veritat. Contemplar la lluna plena il.luminant la badia. Sense barques. Molt relaxada i tranquil.la, i ignorant tot el batibull de declaracions i discusions dels nostres polítics.

 

L’1 de juny de 2016  vaig publicar aquest apuntament i el que vaig expressar aleshores, és exactament el que penso i de fet el que està passant, i ha passat, aquests díes de Pasqua. No he escrit gaire res des d’aleshores del procés. El Govern i els 72 diputats van fent la feina. Segueixen el full de ruta. Cert que estem tots ja cansats i impacients de saber el dia que anirem a votar, aquesta vegada de manera definitiva, vinculant, referèndum acordat o no. Més aviat haurem de desobeïr, però ens és absolutament igual.

I com vaig escriure el mes de juny de l’any passat, vaig esbroncar als nostres polítics, per les seves declaracions, per el seu partidisme, per dir el que no han de dir, per els seus dubtes, per tàctiques que la gent no entenem, perque no som de partit.

El que s’ha de dir, al Parlament. Els acords per la política del dia a dia, el Govern, i els partits a preparar-se per anar a votar, perque guanyi el Sí i perque una vegada proclamada la República, o el nou Estat, posicionar-se per unes eleccions, que NO autonòmiques, Sí de país independent, d’un nou país que hem de bastir entre tots.

Aquests últims díes han estat de vergonya. He estat llegint les declaracions, els tuits, etc. etc. De vegades penso si tenim polìtics que estan a l’alçada.

Discutim si tot funciona com previst, si es van arreglant problemes en el nostre dia a dia, denunciar les injustícies. No tot és el procés, evidentment, però sembla que tant uns com els altres, els del sí, i els de no, s’aferren al procés per anar amagant les seves mancances. Deixem els dubtes. No existeixen. Una data. Un Sí o un No.

Tinc confiança en els 72 diputats i en el Govern. Es mantenen ferms. I els bocamolls, els que tenen sempre a punt l’iPhone per gravar converses, els mentiders, i els que no ho són, els especuladors, les capelletes, els mals periodistes, els tertulians tòxics, continuaran fent la seva guerra bruta. Ignorem a tota aquesta gent.

Vam votar el 27S15, i els resultats van donar una majoria amplia i absoluta per el Sí. Treballem doncs, tots plegats, per fer possible aquest dia que tots esperem. Dubtes fora.

I jo us dic, als polítics, als diputats, no ens falleu. Sabeu que mai us ho perdonarem.

Quin és el dia per anar a votar ?

 

Ho aconseguirem, segur.  BROQUIL is over !

Fotografíes: RG.

Avui La Candelera: Plora o riu ?

 

No hi ha lluna plena, no ferà un dia de cel clar, plugims espaiats per diferents comarques, unes nevades no gaire importants al Pirineu, solet avergonyit a Barcelona. Riu o plora La Candelera ? Depèn del territori.  Des de casa miro per la finestra i no he sentit encara el cant de la merla, sí  que l’he vista amagada rera les branques d’un arbre, i que de bon matí veig més ocells volant que fa una setmana i si surto al carrer i passo per el passatge Sant Felip la mimosa està ben florida. Així que sí que crec que l’hivern va marxant, i s’albira la primavera. El dia ja és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, avui, treuré el pessebre i guardaré les figuretes dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal ( dia 13 de desembre-Santa Llúcia). M’agrada, i penso que és necessari, continuar conservant els costums, la cultura apresa dels pares, dels avis, del  pais. I el meu costum, també és escoltar Mozart i llegir Màrius Torres.

Enguany torno a llegir el poema de’n Màrius Torres La rosa, el xiprer i l’oreneta, intens, emotiu, genial, sincer  i amb música de Mozart de fons.

Parla la rosa, respon el xiprer i conclou l’oreneta. I si com diu el poeta ha passat un hivern que adorm tot el país, aquesta primavera ens desvetllarà un estiu molt feliç. I així ho penso i ho crec fermament. Una primavera i un estiu amb les portes ben obertes per arribar a la  la llibertat del nostre país.

Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta, ara escolteu, si us plau, una oreneta.

Xiprer, si tú tinguéssis ales en lloc d’arrels, no hauríes dit paraules tan cruels.

Sabríes que la mort sols es pasta a la terra — l’aire, ni sap el pes d’una desferra!

Sabríes que l’hivern que adorm tot un país, desvetlla, més enllà un estiu feliç.

Que per a qui és ardit i no sap mirar enrera, sempre hi ha, al món, un lloc de primavera.

Que sempre, i sobretot per qui no vola sol, neixen roses a l’ombra del seu vol

i que morir no és res per a qui ha sabut viure de cara a un cel amic, amb el cor lliure.

I tu, rosa, també si volessis amb mi, veuries el teu tron cóm és mesquí!

Veuries que l’arrel de la teva nissaga als llavis dels pastors es fa manyaga.

Veuries la lluna, el sol i els aires verds també estimen les pedres dels deserts.

Veuries que no ets l’única ni, potser, la més bella, – tota rosa feliç creu que ho és ella-,

i que per l’ample món només prospera i creix qui s’oblida una mica d’ell mateix.

Qui en silenci, girant el cor i els ulls enlaire, confia i viu sense pensar-s’hi gaire.

Qui no guarda al seu pit l’avespa de l’orgull i a la pàtria de tots, l’atzur s’acull.

I si un xiprer agreujat, quan ve la primavera ja només pensa en la tardor que espera,

tu pensa que la rosa que és bella i és humil, creu en la inmortalitat de l’abril.

Màrius Torres ( 1937 – 1941 ).

Avui i a partir d’ara, més que mai, és dia de llegir poesia, estimar la nostra terra, sentir els compassos de la música, volar, somriure, sempre en moviment, lliures ……

…….. potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure !  ( Màrius Torres – Mozart )

 

 

 

 

 

 

Sean Scully i Santa Cecília de Montserrat: Art i espiritualitat.

IMG_2259

Penso que pocs llocs entomen tanta bellesa, art, música, espiritualitat, color, història, país, silenci ….. En el meu apunt Ahir a Montserrat us preguntava …. heu anat a Santa Cecília de Montserrat ? Sabeu de l’Espai d’Art Sean Scully ? Mercè Ibarz, magnifica periodista i escriptora, col.laboradora d’aquesta casa, va escriure un mail obert sobre Sean Scully i Santa Cecília. No us el perdeu per saber-ne molt més i millor d’aquest racó meravellós de Montserrat.

IMG_2220

Aquest Espai es va inaugurar el dia 30 de juny de 2015. La trobada entre Sean Scully i el P. Josep de Calasanz Laplana l’any 2005 va ser essencial i ens ha portat avui a una realitat. El P. Laplana volia, desitjava, que el Monestir de Santa Cecília tornés a ser un referent de la muntanya de Montserrat. I ho ha aconseguit. La vella esglèsia romànica de Santa Cecília s’ha convertit en un centre que acull espiritualitat i obres d’art d’avantguarda de primer nivell, i de gran abast internacional. Sean Scully cercava un espai on poder mostrar permanentment una part important de la seva obra, moltes vegades dispersa en els més importants museus del món. I va voler mantenir des del principi un ambient sagrat propici a la contemplació i la meditació. El tema principal de la seva intervenció en aquest Espai d’Art ha estat la sèrie Holly, que el 2004 havia instal.lat a la Kunstverein, a Aichach. És un conjunt on ell interpreta de manera molt personal les catorze estacions del via crucis en memòria de la seva mare, després de la seva mort. La sèrie es va dispersar, però Sean Scully l’ha pogut recrear per aquest Espai. Una meravella.

M’ha sorprès un conjunt d’obres amb una gamma de colors cromàtica molt viva i alegre, austera i de sentit tràgic a la vegada, i amb un encaix perfecte dins aquest preciós tresor que és l’esglèsia de Santa Cecília.

santa-cecilia-recobra-nova-vida-amb-sean-scully-S_1_1865

Les vidrieres, humils, simples, de colors, vermell, blau, ocre, reflecteixen la llum natural dins l’Espai i sota em vaig embaladir amb uns petits frescos, que m’han explicat Sean Scully els va pintar seguint fidelíssimament aquesta tècnica mil.lenària i que contrasten amb les peces de grans dimensions que omplen les parets de l’esglèsia.

IMG_2243

Un altar amb un reraltar de vidres de colors, les creus de vidre, quatre canalobres. Tot plegat una veritable simfonia artística d’art d’avantguarda dins una esglèsia romànica de l’any 945.

Institut-Art-i-Espiritualitat-Sean-Scully-2016-590x315

Vaig comprar un CD  de l’Escolania de Montserrat – Música espiritual contemporània. Una altra descoberta, el compositor contemporani actual, Arvo Pärt. Escolteu el Vater Unser o La Tabula Rasa.

Passar un matí sencer a Santa Cecília, i després fer una caminada per Montserrat, més exactament, a Can Maçana, t’omple tots els teus sentits per continuar endavant. Simplement, vaig ser feliç.

IMG_2276 (1)

 

 

 

 

#11S16 – Jo Tram 37 – Passeig Lluís Companys

 

 

 

 

Emprenyada sí, desinflada no. Diumenge hi seré, com hi hauríen de ser tots els que volen desconectar, marxar del reino de españa, presionar als nostres parlamentaris que facin bé la feina i ens portin a la República Catalana. Nosaltres, els que trepitgem pedra des de fa anys, hem estat empenyent els partits. I ara hem d’escoltar bajanades de si la manifestació és de pandereta i mocador ? Que no serveix per a res ? Que estem desinflats ? Emprenyats sí que ho estem, desinflats no.


<p><a href=”https://vimeo.com/181967010″>Estem a punt!</a> from <a href=”https://vimeo.com/assemblea”>Assemblea Nacional Catalana</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

Som-hi. Omplim Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga, Salt i manifestem d’una vegada per totes que volem marxar, que volem ser lliures. I aquesta serà la última vegada, oi que sí senyors diputats, 72, del nostre Parlament ? Oi que sí, representants polítics als Ajuntaments ? Tots junts. Quantes vegades ho he dit ???????

carre1-600x395

Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

Castellers vs piràmides humanes, art i cultura

 

 

Com habitualment faig tots els matins llegint els diaris digitals, i la BBC ens ofereix un article dins ‘Art i Cultura’ molt interessant:

http:/www.bbc.com/culture/story/20160826-the-mysterious-power-of-the-pyramid

Què signifiquen les torres humanes ? Quin és el seu poder ? Quina és la seva simbologia?El periodista explica el fet casteller que va viure a les festes de Gràcia i ens fa reflexionar en la història de l’art i sobretot en fixar-nos en un pintor danès, desconegut  per a mí, Hans Rudyard Hangsten i la seva obra anti nazi, sorprenent, impactant.

87_789_5_1

Al final de l’article, el periodista ens resumeix aquestes torres humanes, fictícies i reals en una frase prou coneguda i amb una simbologia que no podem ignorar :

Whatever heights we may attain, we owe our reach to those who came before.

Sí, per reflexionar, i continuar amb la lluita per arribar al cim, per que no podem oblidar la gent que ens ha deixat i ha lluitat abans, per viure lliures en una República Catalana. Els castellers, gent de la nostra terra, ens marquen el camí.

 

 

 

Els Focs de Sant Joan

 

 

Poca feina avui per escriure aquest apuntament. Un enganxar i copiar del que vaig publicar fa uns anys, exactament el dia 23 de juny de 2010. I continúa tant actual.

hotel-verbena-san-juan

—- No crec que ningú del nostre país tingui mal record d’aquesta nit, si de cas, el que hagi patit un accident per culpa dels petards. És una festa que conservem dins la nostra memòria i en podríem explicar una i mil històries.
SANT JOAN EN DIJOUS, LES PEDRES ES TORNEN OUS.
Esperem-ho, esperem-ho …..

 I en aquest any Maragall, el seu poema :

– Els focs de Sant Joan –      ( …..  molt actual ) :


Ja les podeu fer ben altes,
les fogueres aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant ..
i en fareu també en la serra
perquè els vegin de més enllà.

Que la terra està revolta
sota els peu dels occitans,
i convé que se’n recordin,
de l’antiga germandat.

Des de que fou esquarterada
no s’havia vist pas mai
redreçar-se alhora els trossos
cadascú pel seu costat.

Miracle! gent d’Occitània
l’esprit d’Oc s’ha despertat !
Tots la passarem en vetlla,
eixa nit de Sant Joan.

Tots la passarem en vetlla
al voltant dels focs més alts,
perquè es parlin uns amb altres
com llengües de l’Esperit Sant.

Parlaran de serra en serra,
i de la més als plans ..
Pirineus, si resplandessis
tot encés de mar a mar,
remembrant als fils den vetlla
les memòries del passat,
les fiances del pervindre
i els misteris de l’atzar,
que fa que els fills d’una mare,
que els homes d’un sol parlar
tinguem els braços a l’aire
tots alhora bracejant;
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de llibertat.

Joan Maragall – juny 1907

Tindrem ous o pedres enguany ?  Aviat ho sabrem.

Bona revetlla per a tothom !

santjoan2

 

 

Crònica fotogràfica – 3 díes de Tê’t a Hà Nôi i esperant la nit de Sant Joan

És un resum que vaig fer dels tres díes de Tê’t, any nou, a Hà Nôi. Febrer 2015. Any de la cabra. Preparatius, persones, escenificacions, passar pàgina, benvingudes al nou any, esperances. Ja el vaig publicar en aquest bloc el mes d’abril de l’any passat, però m’ha vingut de gust tornar-ho a fer, avui, precisament.

DSC_0807

A Europa i al nostre país vivim moments, díes, setmanes difícils de païr. I el millor que he fet aquest matí ha estat reveure aquest video-muntatge de les meves fotografíes i viatjar a Hà Nôi, novament.

DSC_0762_2 (1)

A les portes de la nit de Sant Joan, que sempre em dona alegria i esperant celebrar-ho juntament amb amics, conversant, degustant els musclos, pa amb tomàquet, embotits, truita i …. la coca, de llardons de cabell d’àngel, de crema, de fruita. Un bon xampany / cava, rosat pel meu gust i sí, fer volar coets i fer explosionar trons. El solstici d’estiu és aquí. Una nit curta. Foc, llum, esperances, passar pàgina, donar la benvinguda a l’estiu (on tota cuca viu ….). Esperances, fe ….. ho aconseguirem ? Guanyarem la llibertat ? Podrem viure en un país  independent ? Els nostres representants al Parlament tenen la clau i, una vegada més, no els perdonaré mai, mai, si no ho aconseguim per culpa d’ells i elles. I no sembla que vulguin fer realitat el desig de milers, milers, milers de persones, dos milions de vots afimatius d’una consulta,  el 9N, 72 diputats al Parlament i els 11S històrics des de l’any 2010.

ELS FOCS DE SANT JOAN

Torno a Hà Nôi i preparada per la nit de Sant Joan. Un rampell d’aquests en el que vols compartir amb tots vosaltres un desig, una preocupació, unes imatges d’un país llunyà, i una celebració de la nit de Sant Joan.


<p><a href=”https://vimeo.com/124465133″>Vietnam: One Day in Hanoi – Tet Prelude</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Per quan el referèndum vinculant? Independència SÍ / NO.

 

recorrido-via-lliure-declaraciones-politicos-1441997385311

Estic emprenyada. Molt.

No és això polítics, no és aixó. La gent, sí, el poble, que ha sortit al carrer, ha picat pedra un día sí i un altre també, no ho hem fet per estar on som ara. Com ja és habitual els poítics catalans, per damunt de tots, i sí, també part de la societat civil, no han estat a l’alçada, tots, sense cap diferència. Sí, els que hem picat pedra des de fa anys i anys, i hem continuat i ho hem fet molt bé a partir de l’any 2010, nosaltres convoquem, empenyem, apretem, demanem i fins i tot tenim tot el dret d’exigir. Volem desconectar.

El 27S15 vam votar clarament independència. I no entenc dels 48%, 49% o 51% …. No, aquelles eleccions van ser autonòmiques perque encara som dins el reino de españa, cal recordar-ho ? Però tenim un Parlamernt amb 72 diputats, escollits a les urnes, que sí volen la independència. Mai abans havia passat.

que-del-CUP-no-Catalunya_1464463574_25257861_1500x1001

811117270_10833930805884677546

Es va fer una consulta on més de 2.000.000 de persones van votar i en aquella consulta també ens vam haver de cruspir el gripau de pregunta, tot, menys un SI o NO clar. I va guanyar la independència. I quan es convoca la gent a fer cadenes, víes i el que calgui, sortim al carrer, no uns quants milers o centenars, no. Les imatges ho confirmen.

DSCN2874 (1)

Polìtics, escollits en unes eleccions autonòmiques, majoria absoluta al Parlament de Catalunya, una Presidenta del Parlament, un President de la Generalitat, un Govern amb un full de ruta clar de 18, 15, 16 mesos, quan desconectareu ? Submissió passiva ? Referèndum definitiu i vinculant? Quan ? Mentre, la gent, el poble, sí els que piquem pedra, estem ja farts de tàctiques polítiques, manifestacions, assemblees, votacions, jugar a la puta i a la ramoneta, personalismes. Sincerament ens fa vergonya tornar a veure aquests egos, que mai marxen, aquesta política de partits, de fireta, tots, tots.

DSCN3175No feu de ‘felpudos rojos’ com l’any 1714. És molt evident que continuar dins el reino de españa no ens porta enlloc, sí a la pobresa, a la foscor, a la manca de llibertats, i exemples en tenim cada dia. No hi ha marxa enrere ara. Hem de viure així, amb vergonya, durant els propers anys ?

I els podem, sí que es pot, no es pot, en comú i barrejats, esquerra, republicans, alternatius, anarquistes, socialistes, comunistes, verds, ecologistes, animalistes, pacifistes, demòcrates, sindicats, cristians, de dretes i d’esquerra feu de la República Catalana el vostre objectiu. I feu bé la feina del dia a dia i compliu amb la gent que més ho necessita, aproveu els pressupostos, respecteu la terra, la ciutat, el poble, el mas, la mar, sense falsedats ni medalletes, sense instagrams, ni what’s apps, ni aparicions estelars, amb efectivitat i fets reals, reclameu el que és nostre i bastim el nostre país, com hem fet fins ara, sense violències, democràticament, lliures. Si altres nacions han aconseguit la seva independència, perquè nosaltres no podem fer-ho ? No és possible ? I tant que ho és.

811130132_17600902323446817640

Ens demaneu, i ens goseu a dir-nos …. paciència, molta. Ara no és temps de fressa, sino d’endreça. La tenim, però la paciència té un límit i hem arribat a aquesta situació d’ara que ens demana més fressa per endreçar.  No ens falleu.  Farts de collonades, populismes, mala polìtica, pors, conveniències, comoditats, mentides, mitges i senceres. Volem la República Catalana, així de clar.

Polítics: ¡¡ Estigueu a l'alçada !!

Encara convençuda que sí, ho aconseguirem segur. La gent, el poble, sortirem al carrer les vegades que calgui, com sempre ho hem fet, per recordar-vos, polítics, que som ací, que no hem baixat els braços, que no tenim por. Fins quan ?

Endavant les atxes. Bròquil is OVER.

Fotografia destacada: Dibuix d’un antic blocaire d’aquesta casa, Joan Grau.