Chào ông Viêt Nam

 

Imatge destacada : Amb el permís de’n Jordi Calvís.

 

La meva entrada diu moltes coses. Actualment i donada la circumstància de com estem després de l’1 d’octubre 2017, no hi ha dia que no tinguem el neguit i la convicció d’actuar per defensar la República proclamada el dia 27 d’octubre 2017 per el Parlament de Catalunya. La gent, el poble, va votar l’1 d’octubre i novament el 21 de desembre 2017. I vam guanyar. No vulguin canviar el resultat amb mentides i falsejant la realitat.

Sóc partidària de l’acció directa, ara. No hi ha volta de full, 155 o independència/República. Que és millor la negociació, el diàleg ? Evidentment que sí. Però jo crec que és això el que demana l’acció directa no-violenta, pacífica, per crear una crisi i forçar a l’altra part a seure, a posar solucions damunt la taula. No ho han fet mai, mai. En aquesta reflexió segueixo fil parranda la carta que va escriure Martin Luther King des de la presó de Birmingham.

Aquest últim cap de setmana va ser intens, de viure i respirar República. De fet tota la setmana passada. A nivell personal, recordar a Guillem Agulló, manifestar-me al carrer davant l’Auditori i Plaça Sant Jaume per la Tamara Carrasco de Viladecans i protestar per la presència del rei de espaÑa i els jutges, conferència a la Sala Cotxera del Palau Robert, conflictes de països i pobles oblidats, els Rohingya a Myanmar/Birmània i Bangla Desh, feines domèstiques, el Barça, escriure apuntaments, escriure cartes a Carme Forcadell i Raül Romeva, i preparar la Taula de Lletres del CDR Farró, en la que jo vaig ser moderadora. Finalment tornar al carrer diumenge en una gran manifestació al Paral.lel.

 

Dissabte 14 d’abril, dia de la República de’n Macià, vam organitzar al Teatre La Gleva del meu barri una Taula de Lletres amb la presència de’n Jordi Borràs i el boss de Vila Web, Vicent Partal. L’aforament de 90 persones es va omplir. I va ser un èxit. Els assistents en van gaudir, i molt. Van conèixer de primera mà les reflexions, els criteris, les seves experiències, el seu olfacte, dels dos conferenciants, que en saben molt. Es va parlar de tot una mica amb molts d’aclariments i informacions. Van signar llibres i vam prendre un vermut plegats. Gràcies Jordi Borràs. Gràcies Vicent Partal.

Un grupet del CDR vam anar a dinar a un restaurant del barri, Bodega Pàdua, i ens hi vam estar fins després de les 7 de la tarda. M’agraden aquestes sobretaules llargues on no es para de conversar. El tema principal, la República, la situació actual, diferents opinions, però unitat d’acció.

Diumenge dia 15 d’abril el lloc de trobada era Plaça Molina. Ens vam aplegar quasi 70 persones. I vam enfilar Via Augusta, carrer Calvet fins Plaça Francesc Macià. Avgda. Josep Tarradellas. Plaça de Sants. Moltíssima gent fins el 2n lloc de trobada, Llançà / Diputació. I vinga, novament al carrer. Tot el grup, molt ‘violent’, amb ganes de gresca. Activisme ressolutiu. Fins a les 2 del migdia no vam entrar al Paral.lel i després de les 3 de la tarda agafem el metro Línea 3 de tornada a casa. Des del Poble Sec fins a Lesseps, dins el metro tot van ser càntics i proclames, sense parar. Llibertat presos polítics. Volem la independència, volem Països Catalans. Fora les forces d’ocupació.

Llegeixo que erem 350.000 persones. Les mateixes de quan el Piromusical de la Mercè …..  Després de participar en tantes manifestacions arribes a tenir ja una idea de la gent que hi ha, i crec que erem unes 500.000 persones. Dona igual. Erem molta gent ‘normal’, idees diferents, que volen la independència, i d’altres no, però sí que units per denunciar la situació dels presos i els exiliats, per defensar l’escola catalana, llibertat d’expressió, els nostres drets, la democràcia, per defensar el nostre país, però, hem de ser sincers, la gran majoria, reclamava la independència, la República, la tornada i la investidura del President Puigdemont, marxar del reino de espaÑa. No vaig escoltar cap proclama per tornar a un govern autonòmic, continuar dins el reino de espaÑa. Reclamar diàleg, sí, però si una de les parts no s’hi vol seure a la taula de negociacions, alguna cosa hem de fer. Suposo que al ser a la cua de la manifestació i no davant, rera els politics i els sindicats, etc. no vaig escoltar ni cançons ni proclames en aquest sentit.

Nosaltres, la gent del carrer, més de dos milions, ho tenim clar. Vam votar, vam guanyar i volem la implementació de la República proclamada el 27 d’octubre 2017. Govern ara, no pas autonomista, republicà. Per això insistim en l’acció directa no-violenta, ocupant espais públics, per denunciar un fet i pressionar i donar suport cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord, més ben dit, el jutge Llarena el gran prevaricador, es fa el sord. No ens equivoquem, desobeïr es dur un acte públic, sí il.legal, noviolent, molt conscient, amb el propòsit de canviar una llei o defensar la democràcia i el resultat de les eleccions i les lleis aprovades en el nostre Parlament. Torno a llegir la carta de Martin Luther King des de la presó de BIrmingham. —–  Perquè acció directa ? Perquè sentades, concentracions i d’altres ? No és millor negociar, dialogar ? Sí, teniu raó. De fet, aquest és l’objectiu de les accions directes. L’acció directa no violenta intenta, i es proposa, crear una crisi, i originar una tensió davant una comunitat que s’ha negat sistemàticament a seure a la taula a dialogar, es vegi obligada a fer-ho davant el problema real que té una comunitat molt nombrosa  a qui no s’escolta   ———–

 ———–      Gràcies Jordi Calvís. Amb el teu permís. ————– Aquesta vinyeta és preciosa. 

I torno a insistir, no hi ha cap altra opció:

155 o República.  Llum als ulls. Força al braç.

No callarem. Persistirem. Resistirem. Guanyarem.