Si no és l’amor que sigui el temor

SONY DSC

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquests dies un observa amb incredulitat el que ha passat al Regne Unit, el que està passant als Estats Units amb Trump i el que pot passar a Europa en les properes eleccions sobretot les que es faran a França i Alemanya. Quan s’assaja un diagnòstic sempre surt com una de les explicacions la por. La dreta i més encara l’extrema dreta s’ha apropiat de la por en part real, en part construïda, que pateix una bona part de la ciutadania dels nostres països, i que s’ha anat teixint al voltant de la crisi econòmica, la regulació de la immigració o la seguretat.

Partim de què el sentiment de la por és un sentiment respectable, per molt irracional que ens pugui semblar. No tenir-ho en compte és la primera ingenuïtat política de bona part de la nova i vella esquerra que perd, i perdrà de seguir així, bous i esquelles en cada elecció. No és intel·ligent menystenir la por a perdre la feina, a què em treguin els ajuts socials per donar-los a persones més pobres que jo, a patir una agressió o un atemptat terrorista, o simplement a poder viure en un determinat espai vital fins ara homogeni i conegut. Ens cal partir d’aquesta por, acollir-la, escoltar-la i mirar d’entendre-la, perquè és la que es respira en determinats llocs i és la que anima i alimenta una determinada manera de fer política.

I d’altra banda em pregunto perquè no ha arrelat entre la gent una altra por que és tant o més real que aquesta i que en canvi no està gens present en el discurs polític alternatiu. L’altre món possible sembla construir-se massa sovint com un plantejament idealitzant, ple de valors bells, ètica i estèticament impecable que ha d’agafar per convicció i raó més que no pas per les vísceres. I és aquí on entenc que hi ha l’error. Cal que ajudem a prendre consciència de l’horror de la societat a què estem abocats si seguim votant a aquells que construeixen tot el seu discurs sobre respostes primàries i inútils a les pors que abans hem esmentat.

Sí, he de dir que jo també tinc por, molta, molta por. Por a malviure una societat securitzada i potser militaritzada fins al darrer racó; por a viure en una societat amb unes desigualtats tan brutals que faci totalment inaccessible moure’s per determinats barris o ciutats; on l’esperança de vida d’una banda a una altra d’una mateixa ciutat difereixi en més de 10 anys; por a una societat on segueixin creixent la pobresa infantil, i on nens que tot just han nascut fa unes hores ja estiguin predeterminats de per vida a una existència feta de marginació i violència; por a què s’hagin de destinar milions i milions del pressupost a construir presons, a contractar més i més policies, més i més seguretat privada; por a barris plens de persones dormint al carrer; por a una violència creixent, per pobresa però també per desarrelament, per solitud, per bogeria; por a què creixi dia a dia el percentatge de treballadors que viuen sota el llindar de pobresa; sí he dit treballadors, o més aviat esclaus de treballs precaritzats incapaços de construir cap projecte vital amb cap i peus; por a què es qüestioni la sanitat com universal, por a què es consideri l’educació pública com una despesa excessiva; por a que se’ns faci creure que el nostre benestar (és benestar?) i seguretat (és seguretat?) depengui de la mort de milers de persones a les nostres fronteres… por, por a tantes coses. I si sortim de l’àmbit social i anem a l’ambiental: por molta por a ciutats amb aires irrespirables, a climes cada vegada més hostils a la vida, por a una agricultura en mans de quatre grans corporacions que especulen, !també! amb els aliments; por a un món on l’energia estigui en mans dels lobbys i d’indústries automobilístiques que només es mouen per criteris de benefici; por a què l’aire, la terra, l’aigua i tots els béns comuns acabin privatitzats … Sí senyors i senyores ho reconec, molta por, tinc molta por….

Cal aixecar d’una vegada i per totes com si fos una senyera el discurs de la por. De la por a construir una societat tan desigual, tan ferida, tan bruta, tan insostenible que esdevingui inhabitable… I cal aixecar aquest discurs per moure precisament a un canvi personal i comunitari més profund que porti no a més riquesa mal repartida ni a més creixement absurd sinó a més solidaritat, a més redistribució de la riquesa, a vides més equilibrades i felices.

Sant Ignasi parla en els seus Exercicis espirituals de «la necessitat de servir Déu nostre Senyor per pur amor», però tampoc descarta el camí del temor com a camí que pugui portar a aquesta lloança i servei. L’amor és sempre el més desitjable, però en una societat on el discurs de la por està segrestat per discursos com el de Trump, convé posar-se les piles, i advertir de fins a quin punt pot arribar a ser de paorós i terrible una societat deixada en mans d’una nova versió del capitalisme de sempre, cada cop però més bèstia, més salvatge i més deshumanitzat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rescatar la veritat: llum i taquígrafs

Alaquas_091011_292

Santi Torres. Fa temps que la política ja no la fan els polítics sinó els gabinets de comunicació que cada matí marquen «el discurs» que després els polítics s’encarreguen de repetir disciplinadament. El bon polític ja no és el més brillant, el que més pensament propi té, el que és capaç d’aportar solucions a problemes nous i vells. Ara el bon polític és qui millor se cenyeix al «discurs» guionat, repeteixo gairebé diàriament, a manera d’un manual d’instruccions o conjunt d’eslògans que ja no volen dir res: quan es pregunti això, respongui això; si l’altre li recorda allò, parli d’allò altre, en cas de dubte torni al discurs i a les paraules marcades en vermell… I així una vegada i una altra, estan matant el llenguatge i estan matant la política.

 I encara, el pitjor de tot plegat, el poc que es diu i malament, és moltes vegades una construcció que no té res a veure amb la realitat.

 Un polític, dels pocs que encara parlen com a polítics, en una de les sessions d’investidura recents va acusar al PP i al mateix, en aquell moment, candidat Rajoy de la pitjor de les corrupcions: la «corrupció de la veritat». L’acusació no s’hauria d’aplicar només al PP, però cal reconèixer en aquest partit una mestria única, insuperable, de treure’s el barret…

I davant d’això com rescatar la veritat? No, no em refereixo a la veritat ideal, a aquella inamovible i sense esquerdes de molts fonamentalismes, em refereixo a la veritat dels fets, o si ho preferiu al «relat dels fets» enfront aquell relat que tot ho tergiversa en funció d’una estratègia o d’un apriorisme ideològic. Gran part de la comunicació que es fa actualment no busca saber que ha passat realment sinó crear una confusió que desanimi. El relat aparent, només és fum que tapa, una mena d’opiaci que dorm, distreu o excita, però que ho fa sempre a conveniència del qui el construeix.

Pilat torna a ser «tendència» arreu amb aquella pregunta gèlida i implacable davant un Jesús torturat i masegat fins al límit «I què és la veritat?»

Ja sé que el tema és un clàssic i que la literatura renaixentista és plena de manuals polítics dirigits precisament a explicar maneres de mantenir-se en el poder a través de la manipulació i de la mentida. Però un pensava que en el món on tot queda guardat, on «tot se sap» i on tant costa amagar les coses, es tindrien les eines per poder reconstruir els fets, per poder posar en evidència fins a quin punt la veritat és corrompuda i segrestada. I en canvi ens trobem a l’altre costat: enmig una quantitat enorme d’informació desorganitzada i sense fil que acaba convertint-se en el millor antídot contra tota transparència.

I em torna la pregunta una vegada i una altra, com rescatar la veritat?

I l’únic que se m’acut és pensar que cal temps i esforç, dos elements tan contraculturals que gairebé fa cosa esmentar-los. Temps i esforç per reconstruir un relat dels fets que posi en evidència la impostura. Això és el que han fet en bona part la gent de Llum i Taquígrafs, (Contra el silenci i la corrupció. Posem llum i taquígrafs), en relació a la corrupció a Catalunya les darreres dècades. Finançat popularment a través d’un Verkami, constitueix per a mi un exemple, de com a partir de l’immens material d’evidències es pot rescatar una veritat segrestada, un relat de la veritat fidel als fets capaç d’aclarir i de posar llum. Necessitem més llums i taquígrafs, necessitem recuperar el llenguatge, la política i sobretot necessitem rescatar la veritat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Humanitzar és curar. A propòsit de la pel·lícula “Medécin de campagne” (2016)

índex

Santi Torres. El cinema francès pot agrada més o menys però té la virtut de fer de tant en tant alguna pel·lícula dedicada a dignificar i reconèixer la feina de mestres, metges, treballadors socials… Qui no recorda el film de Bertrand Tavernier Hoy empieza todo (1999) amb la imponent figura del professor Daniel Lefebvre (Philippe Torrenton) un mestre dedicat en cos i ànima a educar en una guarderia d’una zona deprimida social i culturalment al nord de França? Saber reconèixer el paper d’aquestes persones dignifica el cinema i la societat que el produeix

Doncs fa uns mesos, un altre cineasta Thomas Lilti es va decidir a retratar el treball d’un metge de poble el veterà doctor Jean-Pierre Werner (Françoise Cluzet) ell mateix afectat per un tumor cerebral i la seva jove i recent arribada ajudant la doctora Nathalie Delezia (Marianne Denicourt). Ja adverteixo des de bon principi que no faré cap comentari tècnic sobre la pel·lícula, entre altres coses perquè no en sé. Si però que veure-la i tornar-la a veure fa poc, va despertar en mi alguna reflexió que us voldria compartir.

Durant la pel·lícula apareixen molts temes del que afecten directament a la medicina d’atenció primària. La confiança que es genera entre pacients i metge, és una de les claus que mantenen la salut d’aquesta petita comunitat rural. No, no és que estiguin més sans, o que estiguin preservats de les seves xacres com tothom, sinó que pel coneixement que el metge té de la situació de cada persona, li permet actuar a vegades fins i tot per sobre d’uns protocols sovint massa rígids i deshumanitzats. Com per exemple davant la decisió d’ingressar un pacient de 92 anys amb una malaltia crònica quan empitjora la seva salut. Entre l’alternativa de morir tranquil.lament a casa, o fer-ho en un hospital, el metge es compromet amb el pacient i d’aquí la confiança i el vincle.

Continua llegint

Publicat dins de General | 2 comentaris

#CIEMaiMés

IMG_64841 - copia (2)

Santi Torres (Fundació Migra Studium). De res ha servit l’intent de l’Ajuntament d’obligar al Ministeri de l’Interior al cessament de les activitats que es realitzen al CIE, en no garantir aquest “equipament” unes adequades mesures de seguretat. El CIE ha reobert aprofitant el silenci de l’estiu i ja torna a ser el lloc infame que era amb internaments inexplicables com el d’una persona amb malaltia mental que porta ja 20 dies detinguda,  com ha denunciat la Plataforma Tanquem els CIE.

El CIE de Barcelona ha generat un ampli consens de rebuig. El va rebutjar el Parlament de Catalunya en el ple de juliol del 2015, se’n va demanar el tancament per part del ple de l’Ajuntament de Barcelona uns mesos més tard, també la Diputació de Barcelona o el Síndic s’han posicionat pel seu tancament. Tots coincideixen en considerar-lo un lloc on es vulneren drets humans fonamentals, en primer lloc en privar de llibertat a persones que no han comès cap delicte, i en segon lloc en no disposar d’unes condicions adequades per dur a terme aquest internament.

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què seguim votant partits corruptes?

índex

Santi Torres. (Publicat a la revista digital L’Agulla)Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.

Continua llegint

Publicat dins de General | 1 comentari

Leviatan

150218042025_leviatan_624x351_ap

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquest és el títol d’una pel·lícula russa dirigida el 2014 per Andréi Zviáguintsev i que s’ha projectat recentment dins el cicle de cinema Ignasi Salvat que cada any organitza Cristianisme i Justícia. Ambientada en una petita ciutat costanera del nord de Rússia (Pribrezhny), la historia gira al voltant d’un personatge central, Kolya, un modest mecànic que viu en una bonica casa a tocar del mar, una casa amenaçada però, per un estrany procés d’expropiació per part de l’ajuntament de la ciutat. La casa és per Kolya, com per la major part de persones, molt més que quatre parets i un sostre. La casa és la llar de la seva petita i malmesa família: un fill adolescent rebel orfe de mare, i una jove segona esposa. La casa és també la identitat, les arrels, una història que es remunta a unes quantes generacions i que va lligada a la colonització d’un territori bellíssim però terriblement inhòspit, fred i desèrtic, sotmès constantment als embats del mar i del vent.

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El pal i la pastanaga. Què fem amb el treball?

ct198

A Cristianisme i Justícia acabem de publicar el Quadern nº 198 El treball: present i futur. Entre la creixent precarietat i la ineludible necessitat de repensar-lo. El Quadern és fruit del treball del Seminari internt l’àrea Social del Centre d’Estudis, i el contingut ha estat coordinat per Teresa Crespo, presidenta d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i membre de l’equip de CJ.  Us el recomano i no només perquè hi hagi participat en la redacció.

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No tenim somnis barats

lottery-429475_640

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Hi ha loteries que com diu el tòpic, distribueixen premis per «tapar forats». N’hi ha, però, que fan servir com a esquer premis multimilionaris, premis amb una colla de zeros tants que els qui encara ho tradueixen en pessetes acaben per agafar vertigen. Aquests premis es publiciten mitjançant spots que dia i nit, sigui a través de la ràdio sigui a través de la televisió, repeteixen fins a la sacietat cançons i frases del tipus: No tenemos sueños baratos, Ay si te toca, ¿Qué harías si te tocara la Primitiva?….

En ells sempre apareix gent «normal», tirant a «senzilla» que expressen desigs i anhels que res tenen a veure amb «tapar forats», sinó que parlen de iots privats, joies, viatges impressionats, mansions amb nom, etc…  Sí, exactament, parlen de la vida que porten aquell 1% de la població mundial que segons el darrer informe d’Oxfam Intermón posseeix més riquesa que el 99% restant.

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Traient aigua d’un vaixell malmès

Santi Torres [Migra-Studium]. S’han obert les inscripcions als cursos de formació que l’entitat ofereix per al segon trimestre. Cursos de català i castellà, d’informàtica, d’electricitat, de lampisteria, d’ajudant de cuina… Són moltes les persones que fan cua pacientment al vestíbul de l’entitat, mentre una treballadora i un voluntari els informen, els pregunten disponibilitats i els agafen les dades. Estan acostumats a fer cua i també a esperar. Hi ha homes i dones. Abans només hi havia homes, però la nova realitat d’atur i de desprotecció ha fet que moltes dones es decidissin a fer el pas a vegades a contracor de les pròpies concepcions culturals. Hi ha persones de totes les nacionalitats, també persones autòctones, si bé aquesta «etiqueta» cada vegada és més ambigua: quan un deixa de ser d’allà i passa a ser d’aquí? «Tenim persones que vénen a inscriure’s, però que ja fa entre cinc i deu anys que són a Barcelona», em comenta l’educadora del Projecte d’Acollida i formació laboral. La crisi econòmica s’ha acarnissat en una bona part de la població espanyola, especialment aquella part més vulnerable i que s’havia confiat de manera exclusiva al sector de la construcció, fruit de la bombolla immobiliària.

Continua llegint

Publicat dins de Migracions | Deixa un comentari

La simfonia de la confusió

Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc.  Però no passen ni vint minuts  que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.

Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més importants de la indústria armamentística i de la banca més especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous càrrecs.

Em sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.

Em sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.

I potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de  penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle passat.

Forma part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres representants democràticament elegits; els imputats per corrupció absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat  i  segueix…

I a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada. Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi simplement en no perdre el cap.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari