Sembla que arriba la primavera!

Hui a la terrassa m’he trobat la floreta de la foto, nascuda d’un esqueix de planta crassa que vaig agafar per cap d’any a Lanzarote.

Això, i el sol que fa (tot i el vent), fan sentir que s’acosta -per fi!- la primavera. I això ajuda a veure-ho tot d’un altre color.

(Per cert, els enciams de l’hortet urbà estaven boníssims. Ja n’he plantat més. I la setmana que ve -amb lluna minvant- aprofitaré per plantar espinacs, cogombrets, més raves… A veure si el temps acompanya!).

Dia tonto (o com perdre el temps davant del teclat)

Les nou. Hora de posar-se en marxa. Mire el correu. I un diari. Va, me’n mire un altre, a veure com està el món. S’haurà de fer una ullada al facebook…

A veure si m’ha entrat algun altre correu… Mira, dels amics que se’n vénen a Nova York, que no troben allotjament. Vaig a fer una ullada d’hotelets i bed&breakfasts. Ui, que tard. Ostres, la trucada que havia de fer. Ja està, feina feta. Va, una partideta a un joc d’aquests del facebook i em pose a treballar.

Arrea, si és hora de dinar. Bé, després em pose, segur.

Ostres, més correus. I el facebook, com va? I els diaris… Què fort, això del Camps. I mira que l’assetjador de Canal 9… Ho he de comentar al facebook, no em puc quedar sense dir res. Ostres tu, com passa el temps. Mira, ja m’hi posaré demà, que per l’estona que queda…

(Crònica del dia d’ahir, totalment perdut. Esperem que hui vaja millor. Treballar a casa no és tan fàcil com sembla…).

Espriu, via Raimon

Ja sé que fa lleig de dir, però és la veritat: a mi, en general, no m’agrada la poesia.

I entre que no m’agrada, i que vaig fer tot l’ensenyament en castellà (fins al COU), doncs no he llegit mai l’Espriu. Una gran mancança cultural, segur. Però alguna cosa seua m’ha arribat, perquè el que sí que m’agrada és la poesia feta cançó. I Raimon ens ha apropat Espriu a base de bé.

Volia posar-vos  la cançó ‘Inici de càntic en el temple‘ (aquella que fa ‘ara digueu: la ginesta floreix’), però no l’he trobada en bona qualitat. Així que vos en deixe una altra (la imatge que l’acompanya no és resposabilitat meua!).

New York, New York

Ja tinc bitllets!!! Del 9 al 17 de maig, amb la meua germaneta, tornaré a estar a la ciutat que durant any i mig va ser ma casa.

Fa dos anys que no vaig, i se m’han fet molt llargs!!! Quines ganes! Quina alegria!

Ja estic comptant els dies que em queden per tornar al Moma, al Met, a l’Apple Store, a Broadway, al promenade de Brooklyn, als restaurants exòtics i als diners clàssics, a les botigues de disseny a bon preu -que aguante el dòlar baix!- i, sobretot, a passejar sense parar, que és el millor que es pot fer a aquells carrers.

A més, mai he fet un viatge a soles amb la meua germana, i això també serà una experiència. I, espere no enganyar-me, ben positiva. Tot i el que tenim de diferents, crec que per viatjar ens assemblem molt. S’haurà d’aprofitar!

Valencians pel món

Hui he fet una excepció i ja tinc posat Canal 9 (quina impressió!) per veure ‘Valencians pel món’, que hui viatja a Roma. 

El motiu? Que segons m’han dit, ix marieta, blocaire de mesvilaweb, i la curiositat em pot. 

Perquè si ha de ser per la resta de personatges, la cosa fa mala pinta. Segons la web del programa, i el tràiler, a banda d’aquesta castellonenca tan simpàtica, tots els altres fan una pinta de beatitud (capellà i família nombrosa de l’opus o similar inclosos) que fa fredat.

A veure com va…
(De moment, l’informatiu m’està mostrant com han envellit els que van ser els meus companys. Gràcies que vaig eixir d’allà!).

ACTUALITZACIÓ:
Marieta ha eixit fantàstica. I el seu nóvio italià, que parla valencià, també! I els taulellets castellonencs que tenen a la cuina!

Els que segueixen: diversos capellans i una beata venedora d’una llibreria ‘que viu en una comunitat secular’ i que si parla espontàniament ho fa en valencià, si es posa seriosa, en castellà. Troben a faltar les falles i l’orxata. 

Una pija que es va casar amb un italià al Puig. Parla en castellà i diu Espanya tota l’estona. Un valencià que parla en castellà, pare de cinc fills, amb pinta opus o similar, que van a l’àngelus el diumenge. Una valenciana casada amb un italià que no sap ni una paraula de valencià. Una administrativa del consolat, castellanoparlant també. 

Tret de “l’ambaixadora castellonenca”, espere que no m’associen amb cap dels altres “representants valencians” que han triat…

I, a tot això, el programa l’he hagut de veure ple d’interferències. No sé si per culpa de la TDT d’ací o si és que s’ha vist així a tot arreu…

José Saramago dixit

“És curiós que les persones parlin tan lleugerament del futur, com si estigués a les seves mans, com si tinguessin el poder d’allunyar-lo o d’apropar-lo segons les conveniències i les necessitats de cada moment”.

José Saramago, Caín, Edicions 62, pàg. 138.

Farta de Telefónica

Vam donar d’alta telèfon i ADSL fa quatre mesos, en una promoció d’alta de línia gratis i 27,90 al mes (més la quota fixa, més l’IVA).

El primer mes ens van cobrar quasi 30 euros per l’alta que havia de ser gratis. Vaig reclamar. Ens ho van tornar.

Aquell primer mes vaig reclamar també perquè en lloc de 27,90 euros, ens havien cobrat 40,90. M’ho van tornar i van dir que no tornaria a passar.

Però ha tornat a passar. El segon mes. I el tercer. I el quart. Si els cride, m’enfuris-me i reclame, m’ho acaben tornant. Però al mes següent, torna a passar.

I ja no sé què fer. Ni si canviar-me a una altra companyia seria millor. Però no puc més. ‘Farta’ s’ha convertit en una paraula insuficient per descriure la impotència que em creen.

(He vist una bona oferta d’orange, però són de fiar o són cosins germans dels de tota la vida?).

Raves!

Vist l’interés que desperten els avenços del meu hortet, ací teniu una altra mostra: mini raves acabats de collir que aniran a l’amanida del sopar de hui.

Per alguna raó que desconec (el fred?), no creixen més. Però tot el que tenen de xicotets ho tenen de saborosos. I no us imagineu la il·lusió que fa menjar-se’ls.

Pensar que fa no res eren una llavoreta insignificant… i mireu-los!

Això de la natura és acollonant, escolta.

L’amor és pa amb formatge…

Cada volta que l’escolte m’agrada encara més aquesta cançó de Miquel Gil.
La lletra és un poema d’Enric Casassas.

Buscava posar-vos-la en vídeo però no n’he trobat amb bona qualitat.
Amb això d’ací baix, la podeu escoltar.




L’amor és Déu en barca

D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

Quantes veritats en tan poques paraules…
I que bé quadren amb totes les reflexions que tinc aquests dies rondant-me…

Primera collita al meu hort urbà!

Tot i que a un ritme més lent del que jo esperava (i del que diuen que toca els qui entenen), el meu mini hortet urbà va tirant.

Ja he tastat els enciams (a partir de planter comprat a la fira de la Puríssima) i els raves (que han tardat 60 dies en lloc dels 30 esperats, i són d’una mida ben xicoteta). El sabor, espectacular!!!

Ara ja estic sembrant planter per transplantar de cara a la primavera: tomaques xerri, cogombres, porros, més enciams i espinacs… I continuent creixent, a poc a poc, les carlotes, les safanòries, els naps, les cebes i els alls.

A veure com va!