Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al número 49 de la revista Docència.

Anthony Klotz, professor de negocis de la Universitat de Texas, va predir pel maig de 2021, la sortida del món laboral de milions de treballadors als Estats Units. La va anomenar com The Great Resignation, I les dades li han donat la raó. Es tracta d’un problema global i que afecta a la majoria d’activitats professionals. Tanmateix, la Docència és una de les que està generant una situació més dramàtica, que posa en qüestió la viabilitat dels sistemes educatius, i per tant, tots aquells elements que serveixen de cohesió social a unes societats cada vegada més segregades i desiguals.  

Així, la National Education Assotiacion va publicar un informe el 31 de gener de 2022 “Stress and Burnout Pose Threat of Education Shortages”1 amb unes conclusions demolidores. Segons la recerca, i parlant exclusivament dels Estats Units, un 55% dels docents està disposat a abandonar la professió. Especialment durant la pandèmia, el 90% reconeixia se sentien cremats (síndrome burnout) i el 67%, molt cremats.  Els motius són diversos, tanmateix els que més queixes implicaven era l’increment i inutilitat de la burocràcia (80%), els baixos salaris (78%), el mal comportament dels estudiants (76%), la manca de respecte per part de les famílies (76%),  o la manca de temps per preparar correctament les classes (73%). Tot plegat, els docents nord-americans estan sotmesos a un estrès que empeny a cada vegada més a llençar la tovallola. En qualsevol cas, hi ha una sensació generalitzada que el sistema educatiu s’ha degradat acceleradament, especialment en els darrers anys. I el que sembla un problema professional o laboral, ha esdevingut un problema social i estructural.  Segons el portal Higher Ed-Jobs, les vacants de llocs de treball en aquest àmbit han crescut un 16,5%. I la cosa va creixent sense aturador. 

De fet, malgrat que ja existien símptomes de la situació, la pandèmia va acabar exercint de detonant d’un fenomen que ja es veia venir. El mateix sindicat USTEC va publicar un informe, presentat el juny de 2021, “Teletreball docent 2020: una mala experiència”2 on precisament es posava en evidència que el confinament havia empès a milers de docents del país a una autoexplotació laboral que va acabar tenint conseqüències a mig i llarg termini sobre la moral del professorat.  

Tornem a uns Estats Units que sempre marquen certes tendències en el món econòmic i professional. Altres estudis com el Gradient Learning de 2023 ens assenyalen factors preocupants, com ara que només el 27% es veu treballant a l’escola en 5 anys, només el 9% es troba actualment satisfet amb la seva feina o el 95% ha experimentat manques de respecte en algun moment de la seva trajectòria professional. En qualsevol cas, també hi ha qüestions que preocupen molt, com ara la creixent politització educativa i la idea que, actualment les escoles nord-americanes són l’escenari de guerres culturals  entre bàndols irreconciliables, entre “liberals” i conservadors, disputes pel currículum, tensions racials o derivades d’orientacions sexuals. Sovint els consells escolars de centre, que a diferència dels catalans, solen tenir un caràcter d’assemblees de família, impliquen discussions pujades de to sobre què incloure i excloure a les biblioteques escolars, o què ensenyar o què no ensenyar. De fet, sovint els docents es troben en una situació de foc creuat entre faccions que reprodueixen la profunda divisió política i cultural que experimenta actualment els Estats Units. 

I, certament, altres de les queixes reiterades dels mestres i professors nord-americans tenen a veure amb les demandes creixents de les direccions en un model de gestió empresarial i jeràrquic, també pressionats per una administració que acaba determinant què i com ensenyar. 

Més enllà de les xifres generals, quan acostem la lupa, un altre dels fenòmens específics d’aquesta gran renúncia és que no és homogènia ni a tot arreu igual. Entre els que marxen de la professió, hi ha una sobrerepresentació dels docents procedents de minories racials. A tall d’exemple, la ciutat de Filadèlfia (als Estats Units són els municipis els qui tenen la majoria de competències educatives, incloses les curriculars i la de contractació de professionals) els professors afroamericans han passat en 20 anys, d’un 33% a un 23%  (la població de color és majoritària a la ciutat, amb un 39,6%). I deserten més perquè normalment solen tenir els pitjors llocs de treball, les escoles més problemàtiques, i per tant, les que precisament necessitarien més recursos i major estabilitat. Precisament el fet que les escoles més complicades acabin tenint major rotació laboral té a veure amb la llei de l’època Bush No Child Left Behind segons la qual els centres amb pitjors resultats (cosa habitual entre les comunitats compostes per minories racials) va implicar una pressió insuportable per a mestres i professors, que no aguantaven la burocràcia, les amenaces de tancament o acomiadament. A més, la llei obligava a concentrar-se amb els alumnes amb més dificultats, cosa que equivalia a dedicar menys temps per als bons alumnes. Uns bons alumnes que acabaven marxant del sistema de les escoles públiques per escolaritzar-se a les Charter Schools (centres privats sostinguts amb fons públics) El resultat: les escoles amb més problemàtiques, multipliquen els seus problemes. Els resultats educatius avui són més desiguals en una societat més desigual.  

Perquè, efectivament, els problemes que avui es materialitzen en una gran renúncia, venien de molt abans. Ja el 2019, el portal de notícies Insider informava, d’acord amb un informe de la National Education Asotiation, que el 40% dels professors amb menys de 5 anys d’experiència abandonaven la professió, molt especialment als estats del sud i les zones més empobrides. Unes àrees que registraven una alta taxa de rotació professional, on sovint els docents es queixaven de reunions excessives, pressió a les proves d’avaluació o canvis curriculars.  

Ara bé, si hi ha una queixa constant que marca molt aquesta Gran Renúncia és la dels salaris baixos. Malgrat que cada autoritat local marca els seus convenis propis que poden variar molt, per a 2016, el salari mitjà d’un professor a Estats Units era de 59.660 $ anuals per al 2016. Baixa de 50.000 $ al Sud. És un salari baix per a una professió qualificada si tenim en compte que el salari mitjà al país, per a totes les professions era de 46.928 $. Tanmateix, tenint en compte que la majoria de professionals arrosseguen durant dècades préstecs universitaris que poden arribar a suposar entre 100.000 i 300.000 $ (i que poden emportar-se fàcilment un terç dels ingressos) i que a ciutats com Nova York o San Francisco, difícilment es pot trobar habitatge per menys de 3.000 $ mensuals, la cosa pot arribar a ser catastròfica. De fet, una de les constatacions és que hi ha un munt de professors que tenen una segona i tercera feina per arribar a finals de mes, amb l’impacte, pel que fa a la seva feina, que no resulta difícil d’imaginar, a banda de la gran frustració que suposa entre persones que van entrar en aquesta professió amb il·lusió i vocació. 

El resultat? Segons l’Economic Policy Institute, es calcula un dèficit de 200.000 docents per al 2025. De fet, es registra una marxa de 288.000 cada any, sobre un total de 3,6 milions de professionals. Quines conseqüències té això? El mateix institut reconeix que en els darrers anys s’ha incrementat el nombre de docents que no tenen la titulació necessària per exercir en centres públics (al voltant d’un 9%) o no tenen les competències requerides en la matèria que imparteixen (un 31%). L’escassedat de professors no afecta de manera equitativa, sinó que es concentra en entorns més desafavorits, allà on fan més falta, de manera que aquesta política de degradació de la professió docent acaba reforçant les desigualtats socials que van trinxant el país després de mig segle de polítiques neoliberals, i que ha anat creant un país profundament dividit. 

Podríem continuar. Segons el Doctor Richard Ingersoll, de la Pennsilvania University, la rotació docent és una de les altres conseqüències d’aquest sistema pervers. Molts professors canvien d’escola -amb les conseqüències d’inestabilitat que comporta per als equips docents- per motius que van més enllà d’unes retribucions minvants a causa de les polítiques de retallades pressupostàries públiques, conseqüència també de la rebaixa d’impostos de les grans fortunes i de la guerra de demòcrates i republicans contra la despesa social.  Les principals causes, i més en una professió de caràcter molt vocacional és la creixent manca de llibertat a la seva feina, amb un intervencionisme cada vegada més gran de direccions i administració; les exigències d’adaptació a cadascun dels seus alumnes (i aquí tindria molt de pes alguns elements d’escola inclusiva i de Disseny Universal d’Aprenentatge) i una absència de veu en les decisions importants de l’escola -i una completa irrellevància professional en els diversos canvis polítics i normatius-, i per contra, un control i fiscalització excessiva sobre la seva feina. Ingersol considera que a menor autonomia d’aula, més dimissions. 

Tot això passava als Estats Units, on, malgrat que en les darreres dècades les coses s’han posat cada vegada més difícils per a les classes mitjanes i treballadores, continua havent un important dinamisme laboral i resulta relativament fàcil canviar de feina –de fet, molts mestres acaben treballant en altres activitats, no necessàriament més ben pagades, encara que sí menys estressants-. A Europa, tot just comencem a percebre els efectes. 

La Gran Renúncia a Europa 

A França, ser mestre o professor d’institut, malgrat no estar massa ben pagat, havia estat considerada una professió de gran respectabilitat. L’educació pública francesa sempre havia estat considerada com a un dels pilars damunt dels quals reposava la República, i els docents, una mena de sacerdots laics encarregats de la formació de la ciutadania. Tanmateix, també quatre dècades de model neoliberal i una certa fallida social i política, marcada per les dificultats d’integració de segones i terceres generacions de segments importants d’immigració, l’abandonament financer dels serveis públics i una certa crisi moral republicana, han empès el sistema educatiu vers l’abisme. Com és constatable, escoles i instituts ja no funcionen com l’ascensor social que havia estat fins a la dècada de 1970-1980, la meritocràcia ha deixat de funcionar, i això ha acabat arrabassant bona part d’un sistema educatiu d’esperit molt jacobí i centralitzat, un punt d’inflexible, encara que força prestigiós durant bona part del segle XX. A tot això s’han de sumar polèmiques socials (com ara la prohibició del vel islàmic o altres símbols religiosos) i agressions creixents contra professors, com ara l’assassinat de Samuel Paty a mans de radicals islamistes per haver mostrat caricatures de Mahoma en una classe sobre llibertat d’expressió, entre certa indiferència política i una terrible sensació de solitud dels mestres francesos. És més, com denunciava l’escriptora i activista feminista Fadela Amara, determinats barris i guetos han escapat al control de la República, sovint controlats per grups islamistes o organitzacions de delinqüents, que precisament ataquen (i sovint destrueixen) edificis escolars precisament per la seva condició de símbols de presència de la República, en una societat cada vegada més dividida. 

De resultes d’això, la docència, en molts pocs anys, ha deixat de ser considerada com a una sortida professional prestigiosa. El curs 2022-2023, per primera vegada a la història, als concursos oposició per accedir al professorat, hi va haver més places que aspirants. El 63% dels centres denunciaven la manca de professorat i el no cobriment de substitucions (i això que a França només posen substitut per baixes superiors a un mes). Aquest problema ja fa anys que és endèmic, i això implica, o bé hores extres no necessàriament remunerades per als que queden, o bé -i això pot resultar xocant al nostre país- que durant les absències dels professors, pel que fa a les secundària, els estudiants vagin al pati o als espais comuns –no hi ha guàrdies-. En qualsevol cas, està clar que l’antigament prestigiosa École Nationale, emblema de la República, simbolitza el deteriorament de les institucions públiques a una França en una dinàmica de depressió col·lectiva. 

Un altre dels països afectats, ja fa temps, per una escassedat docent –i la fugida de professionals- és el Regne Unit, molt especialment Anglaterra i Gal·les. Ja veníem d’un sistema molt degradat on, en base a reformes educatives com la impulsada per Tony Blair a la dècada de 1990 (efectivament, molt pitjor que les mesures de Margaret Thatcher) va implicar la multiplicació d’exigències professionals, una pressió intensa damunt del professorat per la millora de resultats (amb certa generalització del frau en les proves d’avaluació) i una sortida creixent del sistema dels mestres i professors més experimentats i majors possibilitats de reconvertir-se en altres professions, i sobretot la fugida en massa dels més joves. Richard Hatcher, membre de la  National Union of Teachers i professor de la University of Central England – Birmingham ens explicava, en una conferència a Barcelona el 2017 convidat pel Seminari Ítaca, que l’esperança de vida professional d’un mestre jove no passava de cinc cursos. Simplement, la gent abandona la professió farta d’exigències irracionals, impotència i desgast emocional. Aquesta absència de professors era compensada per la contractació cada vegada més extensa d’estrangers, molt especialment dels països procedents de la Commenwealth, malgrat que això implicava també una gran rotació i una completa manca d’estabilitat en el claustre. La realitat, en tot cas, és que els que queden estan cada vegada més emprenyats. La primavera de 2023, es van produir desenes de dies de vaga. I no mancava raó. Entre el 2010 i 2023 els salaris reals dels docents a Anglaterra havien caigut un 23%. En qualsevol cas, 40.000 professors van plegar el 2022-2023 (un total del 9% de la plantilla). Això també comporta un envelliment (actualment, el 38% de la professió té més de 50 anys). I, a sobre, a l’inici del curs 2023-2024 150 escoles i instituts no van poder obrir a causa del perill d’esfondrament en un parc d’edificis escolars amb greus deficiències arquitectòniques i de manteniment. Envelliment de mestres i deteriorament d’edificis acaben esdevenint una al·legoria de la decadència del sistema educatiu al Regne Unit. 

Altres conflictes s’han registrat a diversos països, especialment a Europa Oriental. A Romania es va fer una vaga de setmanes. I no és d’estranyar. Els salaris dels docents romanesos tenen unes remuneracions d’entre 550-850 € al mes amb un nivell de preus no massa diferent al català. En el cas d’Hongria, amb un partit governant Fidesz, que respon a aquesta mena de combinació de populisme, ultradreta, conservadorisme moral i neoliberalisme despietat, va acabar aprovant durant 2023 una llei “La Llei de la Venjança” que implicava la supressió de la condició de funcionari per als docents, la gestió privada impulsada per direccions professionals, la mobilitat forçada i l’empitjorament de les condicions de jubilacions (igual que va passar amb la dictadura de Xile el 1973). Aquesta normativa impulsada unilateralment per aquest govern d’extrema dreta es considera una venjança pel xoc contra un professorat que majoritàriament es considera progressista i d’esquerres. És aviat per esbrinar què pot passar, encara que alguns analistes consideren que es pot produir una renúncia massiva de professionals. A Polònia, d’altra banda, es produeixen situacions similars, amb un xoc amb un govern extremista sobre qüestions delicades, especialment en un país catòlic i molt conservador, on es produeixen polèmiques al voltant de l’educació, la diversitat sexual, l’avortament o els nous models familiars. A Polònia, a més, amb salaris de 830 € bruts per a mestres que comencen –inferiors al salari mitjà del país-, són habituals que molts professionals tinguin una segona, i fins i tot una tercera feina per arribar a final de mes. 

Conclusions: una decadència anunciada. 

Qui això escriu constata que aquesta situació global és coneguda pels responsables educatius de Catalunya. La pròpia consellera, en una trobada formal amb el sindicat USTEC el juliol de 2023, va reconèixer que era una qüestió que li preocupava. De fet, els serveis administratius del Departament tenen cada vegada més dificultats per nomenar docents. I no es tracta tant dels professionals que, després de dècades, estan arribant a la fi de la seva carrera, sinó perquè és obvi que per a molts joves, l’educació ja no és una sortida professional prestigiosa, i per tant, especialment pel que fa al nivell de secundària, molts ja no es plantegen exercir com a docents. 

Evidentment, en aquesta situació, els mateixos que es lamenten en són clarament els responsables. Els mateixos factors que fan de la feina de mestre o professor una professió en decadència a nivell global, ja fa massa temps que ho fan aquí. Des de ja fa almenys dues dècades (i el Pacte Nacional d’Educació de 2006 va ser un tret de sortida de l’aplicació de mesures neoliberals al sistema), les estructures educatives s’han anat degradant acceleradament. D’una banda, la precarietat laboral, fonamentada en l’expansió de professorat interí i substitut (que es va disparar fins a més del 40% cap a 2021)  i ja veurem com acaba el procés d’estabilització. També podríem parlar d’unes brutals retallades de 2010-2012 que encara no s’han revertit completament, malgrat una dècada de creixement econòmic, la major part de les quals afecten els més joves. És obvi que la qüestió salarial també representa un greuge essencial, amb pèrdues de poder adquisitiu, des d’inicis de segle, que oscil·len entre el 15 i el 23% en funció de la situació personal. La cosa és greu, perquè en l’actual escalada de preus d’elements bàsics com és l’habitatge, mestres a temps complet que cobren poc més de 1.500 € són objectivament pobres a ciutats com Barcelona, on el lloguer mitjà ultrapassa els 1.000 €. I en poblacions amb pressió turística, com pot ser l’illa de Formentera, es planteja que els mestres dormin en albergs juvenils o càmpings.  

Tanmateix, si bé des del punt de vista material la docència és un mal negoci, el que probablement més influeix en la pèrdua d’atractiu de la professió són altres elements derivats de les transformacions educatives que tant s’han promogut des de la conselleria. La tria a dit del professorat ha implicat una llei del silenci dels docents, que implica una pèrdua total d’autonomia d’aula. Els docents ja no són els orgullosos professionals que aplicaven el seu sentit comú o les seves destreses a l’aula, sinó simples aplicadors d’instruccions de dalt, per absurdes que aquestes siguin. La caiguda dels nivells educatius tenen molt a veure amb algunes idees de bomber sorgides des de fundacions privades amb llargs tentacles a la conselleria, que són experimentades sense possibilitat de dissidència al claustre. I a tot això se suma una càrrega burocràtica absurda, la impossibilitat de poder posar en pràctica una educació inclusiva amb ràtios impossibles o demandes contradictòries, les continuades humiliacions per part de l’administració (amb iniciatives com ara l’expansió del calendari escolar, prèvia campanya de desprestigi contra els docents), la jornada partida, la concepció del temps educatiu com a sistema d’estabulació dels estudiants, l’obsolescència dels edificis escolars, la indefensió davant les agressions o el menyspreu al coneixement de què disposen. I això per no parlar de l’absència total dels docents en el disseny de normes i reformes educatives, fonamentat molt en el més absolut menyspreu per part de l’administració educativa, i més enllà, des de l’àmbit de la comunicació. 

La deserció de professionals de l’educació, cada vegada més destacable, és un efecte lògic de les polítiques educatives dels darrers vint anys. Només la correcció de rumb podria fer millorar la situació a llarg termini. Tanmateix, després de conèixer de primera mà la mena de polítiques aplicades tant a nivell local com global, si en el fons, aquest no és una altra cosa que un efecte buscat.  

A ningú no se li escapa que els sistemes educatius són dissenyats i gestionats d’acord amb l’adaptació del sistema social i econòmic. I, ara per ara, en plena quarta revolució industrial que pot acabar amb milions de llocs de treball de mitjana i mitjana-alta qualificació, com assenyalen Nico Hirtt3 i Klaus Schwab4,  pot resultar temptador substituir bons professionals per persones amb menors coneixements acadèmics que puguin permetre transmetre els principals elements científics i culturals que permeten generar una ciutadania políticament preparada, crítica i exigent. De fet, les darreres polítiques educatives impulsades per reformes dissenyades des d’organismes econòmics com l’OCDE (que molts qualifiquen com a “superministeri d’educació”), implica la substitució de coneixements per competències bàsiques; d’humanitats per tecnologia; d’alta cultura per ocupabilitat. De manera que tot plegat, podríem estar assistint a una mena de misèria educativa planificada. I això, en un moment en què les grans multinacionals tecnològiques han plantejat la substitució de l’escola convencional (i els mestres) per escoles digitals (i programes informàtics educatius), pot arribar a ser molt sospitós. En qualsevol cas, si estem assistint a una societat cada vegada més desigual i segregada, és normal que el sistema educatiu s’adapti a aquesta galdosa realitat.  

En qualsevol cas, un sistema educatiu que a la pràctica empeny bons professionals a fora, representa un suïcidi social, i encara més, una terrible amenaça a la democràcia. Al cap i a la fi, l’escola ha estat un invent contemporani que tenia com a una de les seves missions la creació d’una ciutadania lliure. Fer la vida impossible a aquells que haurien de facilitar-ho és un terrible error que ho pagarà la societat al complet. Fer del sistema educatiu un entorn on els professionals puguin sentir-se còmodes, satisfets i reconeguts és una obligació política i de moral col·lectiva. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!