Espai de Dissidència

Quan ja es veu clar que la inconsistència de C’s sembla el preludi del seu esfondrament total, el PSOE sembla jugar a fer l’OPA hostil. Catalunya, sempre Catalunya, és un maldecap des de la perspectiva de la política espanyola, i això s’ha traduït en l’espectacular caiguda del qui va ser el partit més votat el 2017, amb 36 escons, que ha passat a 6. Per a l’audiència espanyola, poc previnguda davant d’uns mitjans, en termes generals poc plurals, podia “colar” això de fer de “partit liberal” i frontissa. Tanmateix, i només cal veure la circulació dels votants, eren simplement nacionalisme espanyol, com tots, de caràcter autoritari, ressentit, i massa coincident amb el relat falangista.

L’aposta de l’establishment sempre ha estat una coalició entre PSOE (que és el veritable partit del règim, el que, a partir dels fets, és el que més treballa per protegir l’statu quo) i un C’s que en realitat era l’aposta més despietadament neoliberal. El PP, un partit amb greus problemes de corrupció i xarxes clientelars envellides, podia representar un fre, perquè també és cert que hi ha molts conservadors poc amics de les polítiques desreguladores reaganianes i thatcheristes que va acabar imposant l’aznarisme. I Vox, efectivament, apareix com a l’escissió ultradretana de qui havia estat el propi PP.

L’establishment frisa per expulsar Podem del poder, i enviar una ordre d’allunyament dels partits “dits” nacionalistes, i que no són altra cosa que partits demòcrates aliens al tradicional autoritarisme il·liberal castellà. Sánchez, un home sense escrúpols, un oportunista professional, hagués buscat un pacte amb C’s. Tanmateix, amb personatges tan histèrics com Rivera o Arrimadas, que es creien les seves pròpies mentides, no semblava possible. Sánchez ara veu la seva oportunitat.

Si hi ha quelcom que caracteritza l’actual president del govern és la seva inconsistència i la seva inconsciència. La primera es veu clarament des del moment que cap principi vagament moral dirigeix el seu pensament i acció. El segon, és la seva addicció a jugar amb foc. Fins al moment, la fortuna l’ha ajudat. Com el jugador del casino que està en ratxa pot fer una mala aposta en què, no només pot perdre ell, sinó que pot fer volar pels aires el sistema que tant voldria protegir. Les seves maniobres per acostar un C’s desesperat, amb la intenció a curt termini d’afeblir els “trifachitos” autonòmics i municipals, el que pot és donar aire a Vox, la ultradreta, el principal perill del sistema que, com ja hem vist històricament, és el mal en majúscules.

L’arribada a Hitler del poder es va deure a múltiples circumstàncies. El nacionalisme imperial ferit, una crisi econòmica hiperinflacionària que va desmantellar unes ressentides classes mitjanes, certa fortuna i carisma personal d’un psicòpata que apareix en el moment oportú, encara que també, l’aprofitament de la ingenuïtat de la tradicional classe política alemanya, que van minimitzar els riscos que implicava fer-lo participar del govern.

El PSOE sembla, avui per avui, un partit estable (o que, almenys, sembla haver estabilitzat la seva caiguda). Tanmateix, és més fràgil del que els propis socialistes podrien admetre. No fer res per solucionar el tema català, i fer de tot per protegir la família reial, pot fer que acabi essent devorat pel sistema que tant frisa a protegir.

Ja va passar durant la segona República. Per semblar més d’ordre que ningú, va minimitzar els riscos del feixisme i va ser més dur amb l’esquerra. Els franquistes no li van agrair precisament tots els favor que, indirectament, els va fer, i bona part dels seus dirigents van acabar afusellats, a la presó o a l’exili. I ni tan sols Sánchez ha sabut recuperar la dignitat o protegir la seguretat dels seus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!