Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Idees

La mort del professor

Segurament, hi ha una cosa més difícil que ser poeta: ser professor, ser mestre. Segurament, també, perquè un mestre definitiu, Jorge Luis Borges, que va ser professor ocasional, ja ens ho ha deixat dit: “Haber enseñado lo que no sé a quienes sabrán más que yo” (La Fama, 1981). Aquesta és la grandesa i la humilitat de la docència.

Impressionada encara per la funesta desaparició de Sergi Beser, professor, m’ha escomès el record d’aquest poema borgesià, perquè, deixant de banda la coqueteria poètica del mestre argentí (qui pot creure que ensenyés una cosa que no sabia?), no tinc cap dubte que Sergi Beser ha estat un mestre i que, potser, ara que la Desconeguda foixiana l’ha acaparat, per a molts sempre serà el seu professor, el seu mestre, en uns temps en què el magisteri passa hores tan baixes com la consideració de la poesia.

Dissortadament vaig tenir un escàs tracte directe amb Sergi Beser. Podria dir, com a disculpa, que els lectors, com és el meu cas, patim sempre una mena de miratge: ens pensem haver parlat amb una determinada persona molt més que no ho hem fet realment. Jo he dialogat amb paraules no sonores amb Sergi Beser aquí, bojament admirada davant Narcís Oller, i l’he recordat, encara que no li ho digués, no li ho expressés, a Oviedo quan, precisament acompanyant Doris Lessing, ens van regalar, a ella i a mi, una edició especial de La Regenta. També he tingut ganes més d’una vegada de comentar-li el desastre, segons creu el Molt Honorable (i força culte) Jordi Pujol i Soley, que a Catalunya no tinguem un Pérez Galdós i uns quaranta volums d’episodis nacionals i molt nostrats.

Continuant amb els miratges, hi ha els amics dels nostres amics estimats. Si escrivís la nòmina d’amics meus que adoraven Sergi Beser, em quedaria sense l’espai per a aquestes línies. De tota manera, quan Joaquim Marco, en la senzilla i molt emotiva cerimònia que el va acomiadar al Cor del Vallès (Occidental) –de camí cap a la seva terra ja per sempre, Morella–, es va culpar d’haver-lo decantat cap a les lletres, en comptes de deixar-lo ser un inspector de duanes, me’l vaig imaginar com aquell enginyer Juan Benet, que podia tancar-se a l’oficina amb un rètol dient que no hi era per poder llegir un autor determinat…