Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

14 de febrer de 2010
0 comentaris

Sergi Beser, professor (DEP)

No he tingut la sort de conéixer-lo. El nom em sona una miqueta. He cercat a google i m’ha aparegut alguna referència. Ha estat professor emèrit del departament de Filologia Espanyola de la UAB. Nascut a Morella (País Valencià). Si el duc al meu bloc ha estat perquè m’ha impactat l’article que li dedica Marta Pessarrodona a El Temps. Ací el teniu. I també podeu llegir ací l’article de J. Antonio Masoliver Ródenas, “Un sabio de Morella”.

Idees

La mort del professor

Segurament, hi ha una cosa més difícil que ser poeta: ser professor, ser mestre. Segurament, també, perquè un mestre definitiu, Jorge Luis Borges, que va ser professor ocasional, ja ens ho ha deixat dit: “Haber enseñado lo que no sé a quienes sabrán más que yo” (La Fama, 1981). Aquesta és la grandesa i la humilitat de la docència.

Impressionada encara per la funesta desaparició de Sergi Beser, professor, m’ha escomès el record d’aquest poema borgesià, perquè, deixant de banda la coqueteria poètica del mestre argentí (qui pot creure que ensenyés una cosa que no sabia?), no tinc cap dubte que Sergi Beser ha estat un mestre i que, potser, ara que la Desconeguda foixiana l’ha acaparat, per a molts sempre serà el seu professor, el seu mestre, en uns temps en què el magisteri passa hores tan baixes com la consideració de la poesia.

Dissortadament vaig tenir un escàs tracte directe amb Sergi Beser. Podria dir, com a disculpa, que els lectors, com és el meu cas, patim sempre una mena de miratge: ens pensem haver parlat amb una determinada persona molt més que no ho hem fet realment. Jo he dialogat amb paraules no sonores amb Sergi Beser aquí, bojament admirada davant Narcís Oller, i l’he recordat, encara que no li ho digués, no li ho expressés, a Oviedo quan, precisament acompanyant Doris Lessing, ens van regalar, a ella i a mi, una edició especial de La Regenta. També he tingut ganes més d’una vegada de comentar-li el desastre, segons creu el Molt Honorable (i força culte) Jordi Pujol i Soley, que a Catalunya no tinguem un Pérez Galdós i uns quaranta volums d’episodis nacionals i molt nostrats.

Continuant amb els miratges, hi ha els amics dels nostres amics estimats. Si escrivís la nòmina d’amics meus que adoraven Sergi Beser, em quedaria sense l’espai per a aquestes línies. De tota manera, quan Joaquim Marco, en la senzilla i molt emotiva cerimònia que el va acomiadar al Cor del Vallès (Occidental) –de camí cap a la seva terra ja per sempre, Morella–, es va culpar d’haver-lo decantat cap a les lletres, en comptes de deixar-lo ser un inspector de duanes, me’l vaig imaginar com aquell enginyer Juan Benet, que podia tancar-se a l’oficina amb un rètol dient que no hi era per poder llegir un autor determinat…

Andreu Beser Hurtado, el seu fill, durant el comiat vallesà, ens va recomanar que, com que l’espai no oferia possibilitats d’acompanyar els mots d’amics, col·legues i família amb notes musicals, n’hi poséssim de nostres. Jo ho vaig fer amb La mort i la primavera, de Schubert, per més que ens trobem en un hivern força obstinat, mentre demanava a Pere Quart que m’expliqués un matí en aquella mítica enciclopèdia Bompiani on ell, Joan Oliver, era un home madur i en Sergi un jove erudit que prometia i que no ha defraudat.



Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.