Els Papers de Santa Maria de Nassiu

L’origen d’aquest principi està en la cosmovisió creient i comunitària que ens presenta el llibre del Gènesi. Déu disposa la creació per tal que sustente tota la humanitat, sense excloure ni privilegiar a ningú, perquè ningú no pot viure sense béns materials per tal de satisfer les necessitats i condicions humanes de l’existència. Quan el Gènesi desvela la intenció de Déu, que atorga la terra a les persones perquè la dominen, no significa que hem d’abusar-ne, sinó que hem de conrear-la raonablement i cabalment per tal que l’ús dels seus fruits aconseguits mitjançant el treball ens servisca per a créixer i desenvolupar-nos com a persones. Així ho reconeix i afirma el concili Vaticà II en la seua Constitució Pastoral: “Déu ha destinat la terra i quant hi conté per a ús de totes les persones i pobles. En conseqüència,  els béns han de d’arribar a tots de forma equitativa, davall la guia de la justícia i en companyia de l’amor”.

Tots els altres drets individuals, inclòs el dret a la propietat privada, estan subordinats al principi del destí universal dels béns; és a dir, que aquells no han d’impedir-lo ni estorbar la seua realització d’aquest per a tots. Tota propietat privada té una funció comú i social, per això aquella no és un dret absolut ni intocable, sinó un instrument -legítim, sí, que cal garantir per a tots, però sols un mitjà- per a possibilitar l’accés a tots els béns necessaris. La propietat privada de tot tipus de béns cal usar-la per a satisfer les necessitats del bé de tots, a més del bé personal i familiar. D’ací deriva, en concret, el deure de no tenir possessions ni béns inoperants ni improductius, sinó de destinar-los a qui en té la necessitat i la capacitat de fer-los produir per a ús propi i de la resta. La DSE (Doctrina Social de l’Església) ens recorda que, a més de la forma legítima de propietat privada, existeix la forma de propietat comunitària, que és anterior i ha caigut en desús.