Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
3 d'octubre de 2011
0 comentaris
PICASSENT
Dedique aquest apunt a l’absent i amic Cristòfor Aguado i Medina (ACS), que fou director de l’IES Berenguer Dalmau, de Catarroja i havia nascut a Picassent. I al mateix temps recorde allò que em contà En Vicent Ribes i Palmero (ACS), sacerdot i un gran organista sobre la castellanització dels noms dels pobles valencians en l’època de la dictadura del general. Em contava Vicent que, en arribar a Picassent, van dubtar entre “PICACIEN” o “PICASENTO” i ho van deixar en Picas(s)ent. Una miqueta de sentit del ridícul sí tenien quan volien (em referesc a l’extrema dreta de l’època franquista). Avui ja el que no tenen és “vergonya”.
Municipi situat a l’extrem sud-oest de l’Horta de València. El relleu del terme està format per tres sectors diferents; el relleu est i sud coincideix amb els terrenys de l’horta; la part central el constitueixen una sèrie de suaus pujols, sobre els quals es troben els conreus de secà; i la tercera formació comprén els terrenys que formen una barrera natural entre aquest terme i els de Llombai i Montserrat, amb tot les seues altituds no superen els 250 metres. Una sèrie de barrancs configurats pels turons i pujols recullen les aigües de les pluges i les duen fins l’Albufera. La base econòmica de Picassent que era l’agricultura, ha vist en la darrera meitat del segle XX el desenvolupament d’una indústria que ha anat creixent acceleradament, que abraça els sectors de llums, tèxtil, gèneres de punt, fusta, material de construcció, etc. La població, que s’ha vist ampliada notablement per la forta immigració es troba situada en terreny pla, en el marge esquerre del barranc de Picassent. En el terme es troba el caseriu d’Espioca, que posseeix una torre d’origen musulmà. En els pujols pròxims al poble s’han construït en aquestes dècades últimes diversos complexos urbanístics: la Creueta, la Canyada del Ciscar, l’Alter, etc. Actualment té uns 18.000 habitants.
Hi ha vestigis que aquest terme estigué habitat en els temps de la Roma Imperial: restes d’alguna vil.la i d’un aqüeducte, i una mina de marbres alabastres, que s’explotava en aquella època. Era una alqueria musulmanma quan el rei Jaume I la va donar a Roderic Zapata, el 15 de gener de 1237. El 22 d’octubre de 1364 es donà la seua jurisdicció a Pere Boyl i el 2 de juny de 1433 a Galcerà Castellà. Finalment, la tingué Genar Rabassa de Perelló, marqués de Dosaigües, que cedí el 1858 els drets de la vila als veïns.
La parròquia de Sant Cristòfor (o Cristòfol) és molt antiga, n’era annex Alcàsser. L’església temple parroquial fou construïda el 1712, sobre el solar de l’anterior; el 1755 va ser ampliada, i se li afegí el cor i la capella de la Comunió, és de planta renaixentista, amb posteriors afegits barroc i xurrigueresc. El 4 de desembre de 1968 es va crear la parròquia de la Miraculosa en l’eixample de la població. Hi ha una ermita, construïda el 1738, on es venera la Mare de Déu de Vallivana, a qui se li professa gran devoció i en honor de la qual se celebren solemnes festes.
Comparteix això:
Relacionats
Després del viatge ve la calma
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!