Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ha arribat l’hora de reconèixer que el principal roblema d’Espanya no és Grècia, l’euro o la senyora Merkel, i admetre, per intentar corregir-ho, que ens hem convertit en un país mediocre. Cap país arriba a una tal condició de la nit al dia, o en tres o quatre anys, sinó que això és el resultat d’una cadena que comença a l’escola i acaba en la classe dirigent. 

Hem creat una cultura en què els mediocres són els alumnes més populars a l’escola, els primers a ser ascendits a l’oficina, els que més es fan escoltar en els mitjans de comunicació i els únics que vam votar en les eleccions, sense importar què facin, perquè són dels nostres. Estem tan acostumats a la nostra mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses. Les excepcions, gairebé sempre reduïdes a l’esport, ens serveixen per a negar l’evidència. 

Mediocre és un país on els seus habitants passen una mitjana de 134 minuts al dia davant d’un televisor que mostra principalment escombraria.

Mediocre és un país que en tota la democràcia no ha donat un president que parlés anglès o tingués uns mínims coneixements sobre política internacional. 

Mediocre és l’únic país del món que, en el seu sectarisme ranci, ha aconseguit dividir fins i tot les associacions de víctimes del terrorisme. 

Mediocre és un país que ha reformat el seu sistema educatiu 13 vegades en tres dècades fins a situar els seus estudiants a la cua del món desenvolupat. 

Mediocre és un país que no té una sola universitat entre les 150 millors del món i força els seus millors investigadors a exiliar-se per sobreviure. 

Mediocre és un país amb una quarta part de la seva població en atur que, així i tot, troba més motius per a indignar-se quan els guinyols d’un país veí fan broma sobre els seus esportistes. 

És mediocre un país on la brillantor de l’altre provoca recel, la creativitat és marginada –si no robada impunement– i la independència sancionada. Un país que ha fet de la mediocritat la gran aspiració nacional, perseguida sense complexos per aquests milers de joves que busquen ocupar la pròxima plaça en el concurs del Gran Hermano, per polítics que s’insulten sense aportar ni una idea, per caps que s’envolten de mediocres per dissimular la seva pròpia mediocritat i per estudiants que ridiculitzen el company que s’esforça. 

Mediocre és un país que ha permès, fomentat i celebrat el triomf dels mediocres, mentre que arracona l’excel·lència fins a deixar-li dues opcions: emigrar o deixar-se engolir per la imparable marea grisa de la mediocritat. 

AHÍ QUEDA ESO. 
i ací nosaltres.