En aquest sentit, el compromís d’Alapont amb la llengua i la cultura no sols esdevingué efectiu a l’Àfrica meridional, sinó també a ca nostra. Es crià a l’Alcúdia i fou deixeble de Josep Lluís Bausset. Treballà per l’ús del valencià en la litúrgia, un àmbit històricament –i encara hui– refractari a la llengua de sant Vicent Ferrer. I així, col·laborà en diverses publicacions i en la revisió dels textos litúrgics que ha preparat l’AVL –i que esperen ser considerats pels bisbes de les diòcesis valencianes!
Com a mostra de l’estima i fidelitat que l’unien als seus dos pobles, tant el d’origen com el d’adopció, en abril de 1979 publicà en la revista Saó una «crònica des de Zimbabwe» on recordava que eren moltes les vegades en què, en contemplar les danses africanes, s’enyorava de les manifestacions religioses i populars de l’Alcúdia: «El pensament se’n fuig […] i veig els joves del poble dansant el ‘ball dels bastons i dels escuts’, davant la Mare de Déu [de l’Oreto], el dia 8 de setembre. També em ve al pensament el ‘ball de la carxofa’ i les altres danses que es ballen durant la processó». «Crec que tots els pobles del món han volgut manifestar el seu goig col·lectiu davant del seu déu», i oferir-li «el millor de la seua personalitat».
Alapont oferí la vida i la intel·ligència al servei dels més pobres i marginats, com són els nàmbya. Per això demanà ser enterrat amb un grapat de terra procedent de Zimbabwe i un exemplar de la Bíblia en nàmbya, que ell va traduir. Una llengua que, gràcies al seu treball pacient i silenciós, adquirí el poder de la paraula escrita, aquell que permet als usuaris d’un idioma transcendir l’espai i el temps.