Aquesta setmana, a l’edat de cent un anys, ha mort Josep Lluís Bausset, el primer dels maulets, l’“home subterrani”, segons l’afortunada expressió del seu amic Joan Fuster, un dels valencians més íntegres i dignes del nostre complicat segle XX.
Bausset ha viscut un segle lluitant per la dignitat dels valencians, per la nació i la llengua, per la cultura i el progrés. No ha estat fàcil, vistos els anys en què li ha tocat viure, però val a dir que ell ho ha fet sempre des d’una envejable coherència i rigor personal, coherència que molta gent en aquest moment tan trist li reconeixem en retre-li el nostre homenatge darrer.
És cèlebre, així, la resposta que va etzibar a un guàrdia civil estranyat que ell parlara com els paletos, o siga, en valencià. El senyor Bausset, sense perdre la calma ni per un moment, es va limitar a preguntar-li al guàrdia civil d’on era, i, en saber el nom del seu poble, li va respondre que a ell també li semblava curiós que un guàrdia civil com ell parlés la llengua que parlen els paletos d’allà. Mai no es va deixar trepitjar i pel que es veu la seua família va aprendre bé la lliçó: ahir mateix va retornar, plena de dignitat, el telegrama de condol que els havia enviat el president de la Generalitat. Perquè estava escrit en castellà.
El senyor Bausset ha estat un home molt honorable, que ens ha ensenyat moltes coses. Sobretot a estimar la llengua i defensar-la. Però també ha estat una persona de permanents i pedagògics gestos xicotets, d’aquells que fan canviar un poble. A l’Alcúdia, per exemple, els actes sempre han començat puntuals perquè, des de fa anys, si l’acte tardava a arrencar cinc minuts el senyor Bausset simplement s’alçava i se n’anava.
El Nadal passat vaig rebre una targeta de felicitació seua on deia: “Sóc un home de principis i no deixaré d’estimar-me la llengua i el meu poble fins que Nostre Senyor em lleve l’alè.” Targeta que signava amb aquell comiat tan característic, que ens ha acompanyat durant tants i tants anys: “Seu i de la pàtria.”
Tot un manifest.
Bausset com el Cid
DE L’HORTA ESTANT
Com a part de la mística que van crear al voltant de la figura, als espanyols els agrada molt explicar que el senyor de la guerra Rodrigo Díaz de Vivar —conegut com el Cid— va guanyar una batalla després de mort. També el Molt Honorable homenot valencià, el senyor Josep-Lluís Bausset, recentment traspassat, ho ha fet. I ací s’acaben les coincidències.
El senyor Bausset —que ha exercit molt més de senyor de la pau que no de la guerra— ha guanyat una batalla pòstuma de dignitat; una més. Ho ha fet —en nom seu— la seua família, en retornar els infames telegrames del president Fabra i el conseller Castellano (m’estalviaré els títols tradicionalment atorgats a aquests càrrecs, per no provocar comprensibles riallades als lectors) de la Generalitat valenciana, redactats en un castellà perfectament monolingüe i perfectament monolític.
A ningú pot escapar la falta de respecte inherent a un gest com aquest. Ni davant la mort poden, aquests castellanistes radicals fins a l’extremisme, estalviar-se la burla cruel de l’idioma que haurien de defensar amb tots els recursos que tenen disponibles. Com que estic convençut que la legislació vigent —sempre respectuosa amb la llibertat d’expressió— considera delicte atribuir uns determinats qualificatius a segons quins dirigents polítics, no diré que aquests dos senyors són uns malparits sense ànima, ni decència, ni un mínim sentit del respecte.
Potser cadascun d’ells tenien motius diferents per a insultar així la memòria del venerable senyor Bausset. En el cas del vicepresident, potser volia —senzillament— honorar el seu cognom, i és per això que escrigué el condol en imperial castellano. El president, per la seua banda, potser volia honorar aquells que l’han posat en el càrrec. Cal que recordem que els valencians no hem votat el senyor Fabra. Són els castellans del carrer Gènova de Madrid, els qui l’han proclamat president, i potser és això el que ell agraeix de moltes maneres, incloent-hi usar la llengua dels seus amos per a fer escarni de la memòria d’un autèntic patriota valencià. Doctors té l’església, i raons tenen els vassalls per a millor demostrar la submissió als seus amos.
També pot ser —no se m’escapa— que simplement tots dos hagen cursat ordre d’enviar un telegrama de condol, sense parar esment al fet que hi ha dos idiomes oficials al territori que ells governen (és normal que no se’n recorden; n’hi ha un que no l’utilitzen mai). Així, no havent donat indicació en sentit contrari, els seus subordinats l’han redactat en la mateixa llengua en què fan tota la resta; òbviament, la dels castellans.
No estic segur de quin dels possibles motius em resulta més repulsiu, o més significatiu de l’autèntic respecte que mereix, per a aquests vassalls dels seus amos madrilenys, la llengua dels valencians. En qualsevol cas, crec que —amb aquest últim estirabot— hi ha motius de sobra per a demanar formalment que canvien el nom de la institució que governen, i li diguen —en perfecta coherència amb el seu ideari i les sues fidelitats— Generalitat Castellana. No trobeu que seria un nom molt més adequat mentre ens la governen uns paràsits casposos i panxacontents?