Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
Editorial d’Església Plural sobre “PEDERÀSTIA” (esglésiapulral.cat)
Una via d’aigua s’ha obert al model actual de l’església. L’aflorament de casos d’abusos a menors i l’actitud ocultadora de la institució està posant en qüestionament unes estructures caduques i clarament antiquades. Cal distingir que som davant de dos problemes diferenciats. En primer lloc està la pederàstia.
Al sí de l’església catòlica s’estan revelant uns casos, en una proporció semblant a la d’altres confessions religioses o estaments de la societat. Cal una actitud decidida de col·laboració amb la justícia, de protecció a les víctimes i de rehabilitació dels pederastes. S’ha de posar en coneixement immediatament tota la informació amb les autoritats competents. S’ha d’alertar a les famílies del que ha succeït o del risc que tenen les seves filles i fills. S’ha de protegir als infants i fer tot el possible per evitar situacions de risc.
L’església té una responsabilitat afegida, ja que la seva missió és encarnar i fer visible l’Amor de Déu i el compromís salvador de Jesús amb tota la humanitat i, molt especialment, amb els més petits. Delictes comesos a l’empara de la confiança i respecte derivats de l’evangeli, són doblament repulsius. I quan un dels seus membres ha delinquit, cal processos de rehabilitació personal que reconeguin el mal que ha fet però que possibilitin la reinserció i el control de les seves tendències. No ens podem acarnissar amb ells. És compatible el respecte suprem amb les víctimes amb les accions necessàries per reeducar comportament malsans.
Però el problema més greu és l’actitud ocultadora de la jerarquia davant aquests casos. El patró de conducta ha estat perseguir als denunciadors, utilitzar mecanismes de pressió per a desprestigiar les denúncies i ocultar els casos i als delinqüents. I la raó és perllongar la imatge de l’Església com societat perfecta, model que està clarament superat. Mentre els estaments civils es proveeixen de mecanismes d’autocontrol, la institució continua intentant rentar els draps bruts a casa, transmetent una imatge idíl·lica i distorsionada de la seva pròpia realitat. No és possible amagar que Joan Pau II va anomenar “exemple i mirall de la joventut” a Marcial Maciel, fundador dels Legionarios. La pròpia organització ha reconegut ara que està molt lluny de ser-ho. Hi ha sentències fermes que reconeixen la complicitat de cardenals i bisbes amb multitud de casos arreu del món. I hem de recordar que, fins ara, tan sols han hagut denúncies a països amb societats madures i estaments judicials independents. És fàcilment imaginable que a molts indrets d’Amèrica Central, Amèrica del Sud o Àfrica, quan es puguin donar els mateixos processos de transparència i confiança en les institucions, l’explosió de casos serà difícilment controlable.
És urgent una revisió profunda de les estructures jeràrquiques de l’Església. No podem allargar més la monarquia absoluta i absolutista. Més de mil cent milions de catòlics arreu del món, no poden dependre del grau de sensibilitat d’una sola persona respecte un problema. El Papa, com s’ha vist, també s’equivoca greument. Calen mecanismes de transparència i autocontrol. No es pot continuar amb l’endogàmia d’escollir als qui t’han d’escollir. No es pot continuar obrint els seminaris a persones psicològicament febles, amb una absurda cursa per a presumir de resultats quantitatius. S’ha de reflexionar sobre el paper i el perfil dels consagrats a les comunitats. És temps d’una reflexió profunda i valenta.
I una darrera consideració. A la societat civil, els precursors dels drets civils han pagat amb incomprensió la seva gosadia de denunciar situacions injustes. Amb el temps han esdevingut uns models i unes icones per a tota la societat. En canvi, a l’Església no passa. Els qui van tenir la valentia de denunciar els primers casos, han patit campanyes duríssimes de desprestigi i calúmnies. Qui es recorda ara d’ells? Quan es reconeixerà la contribució necessària d’aquestes persones per evitar la comissió de més delictes? Qui els rehabilitarà? Quan es convidarà a denunciar els desviaments pel bé de la pròpia institució?
S’ha obert una via d’aigua que no es pot taponar amb pedaços. Ni el corporativisme ni el victimisme són les estratègies que es necessiten per a dur la nostra església al nivell de respecte i confiança que ha de tenir. És evident que són una petita minoria els qui cometen aquests excessos, però hem de denunciar el model que permet amagar i ocultar les desviacions, contaminant un col·lectiu on predominen les actituds correctes. Som davant d’una situació històrica i irreversible. No es pot tornar a ocultar el mal sota les catifes ni girar-se d’esquenes davant les víctimes.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i tirin pel dret: si una organització està podrida i corrupta, el millor és no recolzar-la ni un dia més. Deixar-la, anar-se’n a treballar en solitari o en altres Esglésies que, encara que no tinguin tanta “història” i “cultura” [quina història i cultura?] i, sobre tot, tant de poder, ténen més substàntació bíblica i són, humildement, més “cristianes”.
Atentament