UN ARTICLE

Un cop acabada la campanya electoral i a pesar de la campana que algunes i alguns feren ahir, seguesc penjant-vos articles (d’interés)

DELINQÜÈNCIA I REFORMES PENALS

Educar abans que castigar

  1. • ¿A partir de quina edat se li pot exigir a un menor que sigui responsable dels seus actes?
ESTHER Giménez-Salinas / SILVIA Giménez-Salinas*

No es pot dubtar que som sincers quan ens horroritzem davant del
patiment d’un nen maltractat. Però tampoc que som incoherents quan per
a aquest mateix nen, al convertir-se poc temps després en un
preadolescent molest, oblidem la nostra generositat i exigim sancions més severes.
Sembla que ens costa comprendre –no volem pensar que ens hi neguem–
que la infància, l’adolescència i la joventut de qualsevol persona
formen un continu en el qual els patiments de cada etapa tenen una
forta repercussió en les etapes subsegüents.

CERTAMENT,és fàcil
exigir lleis que protegeixin els nens, ningú desaprofita l’ocasió de
fer-ho, però no ho és tant abordar el tema de la seva responsabilitat.
La veritat és que si la responsabilitat ja és un tema espinós en el
dret dels adults, com no ho havia de ser quan parlem dels joves. ¿A
partir de quina edat se li pot exigir a un menor que sigui responsable
dels seus actes?
Es tracta de preguntes molt greus que no haurien
de ser tractades amb lleugeresa sinó amb tota la prudència i el
respecte que es mereix un tema que confronta amb el mil.lenari debat
del lliure albir. Certament, si les ments més brillants de la història
del pensament no van aconseguir solucionar-ho, ¿no sembla massa
arriscat pensar que ara ho solucionarem nosaltres?
La gran majoria
dels especialistes en aquest tema coincideixen en el fet que és
impossible solucionar aquesta qüestió recorrent exclusivament a
criteris científics, per aquest motiu s’ha adoptat com a solució de
mínims l’establiment d’una edat biològica parcialment convencional, els
14 anys, per sota de la qual no se li apliquen al menor mesures penals
sinó tan sols educatives.
Aquesta cre- ença en una generositat i
efectivitat més àmplia dels mitjans educatius sobre els repressius diu
molt i bé sobre la nostra societat. Potser quan d’aquí a uns segles,
els historiadors recordaran l’Europa de començaments del segle XXI, una
de les poques coses que s’elogiaran de les nostres societats serà
aquest tipus d’esforços socials. I són molts els països que hi
segueixen creient. Així, a Espanya, Alemanya, Àustria o Itàlia, per
citar només uns quants exemples, l’edat mínima per sota de la qual no
se li poden aplicar mesures penals als menors és la de 14 anys, i a
Dinamarca, Noruega i Fin- làndia, els 15.
No obstant, un fort
corrent de populisme punitiu ha començat a envair els nostres països
amb la idea que amb més penes i més càstigs aconseguirem construir una
societat més segura. Com no podia ser d’una altra manera, aquest
corrent ha acabat encomanant també la voluntat educativa de la nostra
justícia juvenil. No és gens estrany, doncs, que a poques setmanes
d’unes eleccions generals sentim la proposta de baixar l’edat penal als
12 anys.

LA
VERITATés que la llei de responsabilitat penal
dels menors ha estat una bona llei. Una llei que si bé va arribar amb
molt de retard, va suposar un autèntic avanç en el camí d’una societat
més justa i benevolent. ¿No és trist que després d’haver estat dels
últims països a sumar-nos a aquesta generosa aposta ara vulguem ser els
primers d’abandonar-la?
Per una altra part, aquesta llei ha estat
modificada quatre vegades en sis anys sense que en tot aquest temps la
delinqüència juvenil hagi augmentat significativament. Més encara, els
estudis destaquen que les intervencions amb menors són més dures que
temps enrere.
Sembla una cosa absurda argumentar en el sentit que
els menors són conscients de “la maldat dels seus fets”. És clar que ho
són. Fins i tot el nen que al parc li agafa la pala a un altre (que
sempre li agrada més) sap que no està bé el que fa i, malgrat tot, això
no justifica que la seva acció hagi de ser tractada mitjançant
l’instrument penal.

SI
REALMENTel nostre objectiu és educar
en la responsabilitat, no hem de pensar que ho aconseguirem mitjançant
la justí- cia penal, ni tan sols en la seva modalitat juvenil. ¿De
quina manera aquest tipus de càstig pot generar sentiments d’empatia,
capacitat de donar raó de les pròpies actuacions o desig de no tornar a
cometre en el futur els mateixos errors?
Hem de demanar a les lleis
més efectivitat, no pas més popularitat. Hem d’intentar canviar les
coses que no funcionen, fent cas de les investigacions socials, no fer
canvis innecessaris amb l’objectiu de guanyar vots. En qualsevol cas,
davant del dubte, ¿no és la nostra obligació deixar d’infligir dolor,
sobretot si a sobre no estem segurs que sigui necessari?

*
Esther Giménez-Salinas és rectora de la Universitat Ramon Llull, i
Silvia Giménez-Salinas, degana del Col.legi d’Advocats de Barcelona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *