El mestre de Carrasqueda, de Miguel de Unamuno

Objecte de discussions i debats a tots els nivells ho constitueix la solitud i marginació que sofreixen els nostres pobles. També és un tema recurrent en les anàlisis de la nostra presència i pastoral rurals. Punt important la manca de professionals: sacerdots, mestres, sanitaris, serveis. No hi ha camp per tal de realitzar-se professionalmet, a penes queden persones, col.legis en ruïnes, manca de xiquets, vies de comunicació intransitables i no per aclaparament de càrrega. Aquesta situació m’ha recordat un conte de la ploma del gran D. Miguel de Unamuno que el transcric al lector:

S’anomena El maestro de Carrasqueda i el va escriure l’any 1903. El protagonitza D. Casiano, un mestre d’escola que, encara que capacitat per a fer grans coses en la gran ciutat, decideix tancar-se en xicotet poble, Carrasqueda de Abajo.

Durant tota la seua vida, donarà classe a xicotets grups d’alumnes a qui, imbuïts del caràcter rudimentari de la zona, sent que és “com si parlara a la paret”. A més ha d’aguantar la conya general dels pobletans (aquesixa riallada buida tan nostra), que li tiren a la cara expressions com “això no es pinta ací” o “senyor mestre, ensenye el catecisme als xiquets, i després, si hi ha temps, a llegir i escriure, i deixe’s d’andròmines”. Però no desisteix, doncs té una missió, que s’encarna en Ramonete, un xiquet “a qui li brollen les paraules del cor”. Amb ell sent que està davant d’algú sensible en qui pot calar la pluja fina, quan siga gran.

Passen els anys i Ramonete, gràcies al suport del seu mestre, estudia i fa carrersa en la política. S’estableix en la ciutat i passa a ser conegut com D. Ramón. En les seues visites al poble, quan es troba amb el seu mestre, li retreu el que, amb la seua vàlua, no haguera cercat ell mateix prosperar i isquera de la xicoteta aldea en busca de nom i glòria. Don Casiano, que sap que el seu deixeble encara no ha entés allò essencial de la seua missió, li respon: “La glòria és una usura. He vessat el meu esperit a Carrasqueda i açò val més que llaurar-se un nom d’or, d’elogis. Alça de nit la teua vista a les estrelles, Ramonete, així el segueix anomenant, recorda el que t’he ensenyat i et convenceràs. Què prefereixes, un nom que vaja en boca d’estranys o que la teua ànima es vesse en silenci entre els que pensen amb la llengua amb què t’expresses tu    “

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *