Cavallets de mar (article publicat en un llibre de Falla d’enguany a Gandia)

Cavallets de mar

El cavallet de mar és un dels animals més fantàstics que existeixen, dels quals sabem molt poc encara que tots tenim una imatge definida de la seua aparença. Però pocs aspectes dels seus comportaments són coneguts. Vaig a contar-te’n alguns que realment són fantàstics: El mascle dóna a llum les cries. La femella les diposita prèviament en una cavitat del mascle. Sols el 5% de les cries arriba a l’edat adulta. Què passa amb la resta? La resta passa a ser aliment de l’oceà. Agiten l’aleta dorsal 35 vegades per segon però són molt lents, solament avancen uns 35 cm per hora. Tenen petjades dactilars pròpies al cap, per què se’ls pot identificar a cada un, com als humans. Canvien el to i el color de la pell quan se senten amenaçats o en la fase de festeig.

La fantasia i la literatura recorren amb molta freqüència als animals marins com terrestres i inclús de l’atmosfera per a descriure pel.lícules terrorífiques: catxalots, taurons, àguiles, xacals, llops, llops marins, vespes assassines, formigues carnívores, ovelles zombis, calamarsos que arrosseguen l’home a la mort, goril·les que pugen als gratacels… animals reals o fantàstics. Tots els animals poden servir per a pel.lícules en què un d’aquests bitxos envaeix el món on qualsevol animals pot terroritzar la raça humana. Tots menys un: el cavallet de mar. Us imagineu un cavallet de mar assolant ciutats.

Quin soroll fa un cavallet de mar? Un cavall normal renilla. Per, un cavallet de mar? Amb aqueixa boca, com no faça bambolles de sabó… Aqueix animal està dissenyat amb moltes deficiències, segur que no el va dissenyar Déu, sense braços ni cames ni ales ni ungles. Si es vol gratar, com fer-ho? El veus nadant i sembla que va dient: mateu-me, per favor, mateu-me. L’espatlla em pica des del dia en què vaig nàixer i encara no he pogut gratar-me.

Si el cavallet va nadant i se li clava un tros de plàncton a l’ull, no se’l pot llevar! Així van els pobres amb aqueixos ulls, que sembla que estiguen fent la ruta del bacallà. Les mares dels cavallets, preocupades: fill, tu prens drogues, veritat? En lloc d’ulls de cavall sembla que tinga ulls de bou.

Ai, els ulls de bou… els dels vaixells! Si us pareu a pensar-ho, un vaixell ple d’ulls de bou pot ser una cosa molt bonica o molt fastigosa.

 

Una de les coses més decebedores dels cavallets de mar és que no s’assemblen a un cavall, ni troten, ni renillen, ni duen ferradures, ni tenen orelles llargues ni pèl. El mar ha fet coses que sí que s’assemblen a les coses: un peix martell, un peix serra… Tot el que siga fusteria el mar ho domina. Però el cavallet de mar, no. M’imagine els homes que el van veure per primera vegada: escolta, que acabe de descobrir un animal de quinze centímetres de llarg, closca ossificada, cap tubular mancat de dents i cap extremitat. Segur que no és un cavall? S’assembla a un saxòfon marí. Queda rar.

Sabeu que és el que més pena em fa dels cavallets de mar? Veure’ls. Naden fent un esforç sobrehumà per mantenir-se drets. Van com bicicletes. Deuen tindre els abdominals més durs que la tapa d’un clavegueram. Tenen cara d’anar dient: ja veuràs, pega, pega’m ací a l’estómac, que no em fa mal. I el cavallet: com? Si no tinc braços.

Les mosques gegants, els cangurs carnívors, les taràntules assassines… totes aqueixes feristeles ofensives podrien destruir la raça humana però no ho fan perquè són obra de Déu. Els cavallets der mar no ens han creat problemes però qui sap si un dia no es cansaran de ser pacífics i ens l’armaran.

 

Àngel Canet Català

Professor jubilat de l’IES Ausiàs March

Gandia

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *