LA VIA SÀNSCRITA

Tant al Mahabharata com al Ramayana – ambdós d’enlluernadora profunditat i vigència – els guerrers utilitzen les armes convencionals de l’època (maces, espases, sagetes…), amb la clara intenció de la mort dels seus enemics, sense ni tant sols considerar la possibilitat d’establir pactes o de fer presoners.

És amb aquest objectiu que, si sorgeixen dificultats o retards, els protagonistes apel·len a un arsenal d’un poder destructiu absolut. La majoria d’aquestes armes – descrites sovint com “astra” (projectil) – basa la seva infal·libilitat en revertir o incrementar fenòmens naturals (*).

Així, el Varunastra (Varuna és el déu de les aigües) provoca veritables diluvis, el Vayavastra causa anorreadors huracans (Varuna és la divinitat que controla els vents) i l’Agneyastra ocasiona incendis indeturables (agneya és un adjectiu que significa d’Agni, o “de foc”). Hi ha armes més poderoses encara, com el Brahmastra, donat als combatents pel propi Brahma, l’impuls creador de la tríada hindú, capaç d’arrasar la seva pròpia obra.

L’arsenal diví inclou molts més mitjans de destrucció – Vaishnavastra, Nagastra, Narayanastra… – però tots persegueixen una solució definitiva a les agressions: aturar-les de manera immediata i, sobretot, eliminar-les definitivament.

Com indica un dels versos del Rig Veda (RV 1.12.5), aquesta expeditiva però eficaç manera de fer front als atacs sorgeix a la cultura sànscrita des dels seus orígens vèdics. Potser aquesta és una de les causes de la seva pervivència:

Oh Agni llampegant,
sobre qui s’aboca l’oli sagrat,
redueix a cendra els nostres enemics,
que els dimonis protegeixen.

(*) El coneixement del seu ús és fruit de llargues devocions, és a dir d’un acostament intuïtiu al seu origen, a les seves causes, als processos que engeguen i als seus efectes.