Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Pels seus actes els coneixereu, recull l’evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, Mohammed VIè recorda a Ceocescu, un petit dèspota oriental que no suporta cap dissidència. Que camufla les seves decisions crematístiques en la pressumpta voluntat divina. Que actua amb supèrbia davant la comunitat internacional.
Quan fa pocs anys, un internauta va escriure allò de “Déu, pàtria i Barça”, fou condemnat implacablement d’una manera absurda i surrealista. Un esdeveniment així hagués estat l’enveja dels germans Marx, que ben segur, haguéssin triat Rabat com a un dels seus màxims escenaris.
L’apagada informativa sobre el Sàhara és la principal prova del genocidi que s’està produint i que intenten amagar rere una retòrica patriòtica. I com a principal element surrealista és la deïficació que caracteritza precisament els dèspotes orientals, que els confereix un estat pròxim a l’arbitrarietat divina, en nom de la qual gosen cometre els pitjors crims.
El rei del Marroc no és Déu. És un ric del cagar que pateix la malaltia
mental de creure’s més enllà del bé i del mal. Que es creu amb la
facultat d’infringir dolor impunement sobre persones més dignes que la
seva nissaga. Com diu La Varsoviana, l’únic sagrat és la llibertat. Com
diuen (i sovint obliden quan es tracta de musulmans) els anarquistes;
“Ni Déu ni mestre”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Xavier,
Com segueixo bastant habitualment el teu blog, tinc la oportunitat d’estar molt d’acord amb la majoria de reflexions que realitzes. Però hi ha un tema que sincerament no entenc. I que contrasta amb el que escrius sobre el Sahara. Es la teva reiterada crida a analitzar el conflcite de Palestina, segons tu fugint de “simplismes”. No se si amb això vols afegirte a aquells que diuen ser políticament incorrectes, quan veritablement el que son: es políticament massa correctes. per això estan a tots els mitjans de comunicació i a totes les associacions “culturals”. Per a mi no es cap simplisme, ni molt menys, el considerar que els palestins estan oprimits a tots els nivells per un estat que utilitza el terrorisme continuament i que condemna a la miseria i la falta de llibertats, no a un subjecte abstracte, sino a centenars de milers de persones. Sobretot els més febles, a mi em donen bastant igual les reduides elits polítiques palestines. Al igual que no m’agrada l’islamisme radical. Jo parlo de persones reals, condemnades a no poder gaudir d’una vida digna i assasinades sense contemplacions per un estat que no respecta ni tant sols les ja discutibles lleis internacionals. Efectivament tampoc ho fa el Marroc. Per tant qualsevol reclamació per als saharauis de gaudir de lliberat com a poble i de viure amb dignitat es absolutament necessaria. Però per que no en el cas de Palestina? No ho sé, potser soc massa simplista. Has parlat de genocidi al Sahara. Si ho haguessis fet sobre Palestina, potser algú en un blog t’haguès acusat de ser maniqueista, simplista i carn de canó d’una esquerra desfasada.
Salutacions