Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Poesia: Avui David Figueres

Dilluns passat en David Figueres,  Els dies i les donesblocaire d’aquesta casa de veïns, va fer la presentació del seu llibre de recull de poemes, guardonat amb XVIII Premi de poesia Miquel Martí i Pol de 2013. Editat per el Servei de Publicacions de l’Universitat Autònoma de Barcelona, dins la Col.lecció Gabriel Ferrater (important per en David). Tot un goig ser-hi.

El títol del llibre d’aquest recull de poesíes, és bonic: Derelictes.
Nau abanadonada que sura a flor d’aigua. (TRAN- Transport)
Restes d’un vaixell naufragat o del que contenia. (HIH Història en general. HIA Arqueologia).

Derelictes és un llibre de poemes que pots trobar en una nau abandonada, al llarg dels anys i que els hem llegit en apunts de’n David i el seu bloc, i ara tenim el guster de poder-los llegir tots junts en una nau que sura en les nostres mans.

En David en sap molt de recitar poesia i acompanyat al sò dolç de la guitarra de Nadim Robert Majure, ens va anar recitant i explicant el perquè i com va escriure els seus poemes.
Com la nau que sura a flor d’aigua sempre té futur i va viatjant, us deixo escrit en aquest post l’última part del darrer poema del llibre; no pas l’últim, perque en David continúa omplint la nau abandonada de mots, i quan arriba a port els recollim i els llegim.

Comprometem-nos a no sucumbir
a la feblesa d’abandonar els somnis,
a plegar-nos davant la hipocresia.
Admetem sense limitacions prèvies
que som estranys l’un per l’altre, i així,
des d’aquesta estranyesa tan visible,
signem damunt aquests versos maldestres
un espai únic de llibertat plena,
on aprenent a mirar-nos als ulls,
reconeguem en mil d’altres esguards
l’amor que mou el món i que l’atura
i fem-ne una festa per sempre més.

Montsant – Ara escric això – pàgina 139 i 140.

Aquest poema el podeu llegir tot sencer en un dels seus apunts del seu bloc escrit per la seva fillola i neboda Montsant, i que va publicar el dia 8 de maig de 2009.

És el poema que clou el llibre.

Fotografia: La mar, la posta de sol, la nau que sura, no pas abandonada.
Badia de Vinh Ha Long. Octubre 2013. RG


 


  1. el temps, un instant que voldríem etern. Maragall ho referia a la contemplació de la naturalesa. David Figueres, al moment d’estimar. Realment és el sentiment que tenim quan ens veiem al cim de l’onada de la comunió amorosa.

Respon a Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.