Birmània : Vergonya, mort, hipocresia, coratge
En aquest raco del Pirineu on tot es pau i bellesa, escolto les noticies per Catalunya Radio i evidentment miro la televisio francesa. El meu neguit es constant. Ja sabem que els morts poden ser mes de cent mil, mes d’un mil.lio de persones sense sostre, aigua; menjar. Avui he escoltat que han atorgat el Premi Catalunya a Ang San Suu Kyi i a la doctora Maung: El propassat 24 d’abril quan va venir na Zoya Phan, ja ens van anunciar aquest premi. Dues dones valentes; amb coratge; com tambe na Zoya Phan. Contrastant amb les imatges que he vist a TF2; una àvia sota unes canyes de bambu; aixecant els dits de la mà i unes branques d’arbre entre els seus dits i coberta de mosques demanant ajut.
Una entrevista a la TF2; la Junta Militar esta disposada a sacrificar el seu poble per tal de preservar el poder. Centenars de cooperants i ajuts bloquejats a les fronteres: Segueixo veient la TF2; la televisio birmana de la Junta Militar encoratja al poble per anar a votar el referendum per una nova constitucio a la seva mida el proper diumenge. Els monjos sortint dels temples i juntament amb la societat civil cercant els morts, treient arbres caiguts, cercant aigua. La Junta, sense escrupols de cap mena, no dona cap visat a ningu. Avui he escoltat que Ang San Suu Kyi està be.
Pero aquesta Junta; no ho oblidem si us plau, te molts diners que els paisos occidentals han anat pagant al llarg dels 40 anys que governen; jade, maragdes, rubis; teca, oleuductes, gas, petroli, trafic de persones, autoritzacio de pas. Ara tots a cooperar, ajudar, pero han estat tots aquests paisos els que han engreixat aquest monstre.
Una turista belga manifesta que els soldats els van evacuar rapidament; i manifesta sense embuts:” nomes als turistes, a la gent dels pobles, no els feien ni cas”.
Irak, Iran, Palestina, Liban, i guerres; i mes guerres; els birmanesos volen la llibertat sense violència; ara nomes tenen forces per salvar les vides del desastre i continuar vivint, no tenen esma per res mes.
No entenc perque no s’utilitzen tots els mitjans per combatre, sense violències,, aquest règim i no permetre deixar morir a la gent.
Tanta força te aquest dictador o potser es volen amagar les vergonyes ??????
Una sacsada darrere l’altra, convulsions que descarreguen la seva irada munició amb una brutalitat mai vista, impotència de la gent corrent (què hi podríem fer?) aviat transformada en insensibilitat i ceguesa. També hipocresia, cinisme i, fins i tot, una conformació i un gaudi de tenir més sort que ells, que corrobora allò tan aparentment banal, dit de Miquel Bauçà: ‘la gent dolenta existeix’ (o una cosa així).
No és tan senzill com vol fer veure la simplificació maniquea ‘bons i dolents’. Ni una cosa ni l’altra, o bé totes dues coses: o es donen les condicions que potenciïn que es projecti un impuls de bondat, o et cagues amb les putes i amb tothom i et poses a llegir les narracions de Murakami que ha tret Tusquets (Andanzas, 2008) que t’ha passat una amiga que t’estima molt. És el que ara mateix estic fent jo.
Roseret, fas molta falta: als birmanesos i aquí. Això no és igual sense tu.
Està molt bé que els hagin atorgat el guardó: és la mena de coses que de vegades em fan experimentar la sensació de viure en un lloc civilitzat.
Un petó (dos: en Monty)
del s.XXI convulsiònen el món tan fortament i injustament com els estralls del vent i l’aigua. Les coses de Birmània se’m feren visibles a través dels teus ulls. M’arriba ara la teva tristor i la tragèdia actual d’aquest poble, una mà entre el bambú removent una branca. Aquí plou dolçament i continuadament com un plor persistent. Ho ha fet tota la nit. Rep una abraçada estreta i perllongada.