Balcons
Sempre que camino pels carrers de qualsevol ciutat miro al cel i els balcons i els edificis. Descobreixes veritables meravelles, o disbarats. Na Marieta d’Itàlia ja ens va escriure un apunt dels balcons de la seva estimada ciutat de Castelló. Magnífic, com sempre. Jo feia temps que desitjava començar un recull de fotografíes de l’Eixample, i dels antics pobles de la plana.
Bé, ja he començat i ho he tingut fàcil perque aquestes dues fotografíes són de balcons del meu carrer.
És el començament i així aniré continuant al llarg de l’any. De tant en tant aniré penjant fotografíes.
Aquests dos edificis són un davant de l’altre. Els balcons d’un d’ells és ple a vessar de flors. Difícilment podem veure els balcons. En l’altre podem veure una façana exquisida i uns balcons magnífics.
En l’edifici dels balcons coberts de flors existeix una botiga, ara tancada, però al pati encara torren cafè i un o dos cops per setmana el carrer s’omple d’una flaire de cafè torrat i és aleshores quan baixo al carrer i passejo, recordant al meu pare.
És un petit redol on quasi tothom ens coneixem i només sortir de casa, ja trobes el somriure d’un veí o veïna i comencem les xerrades del dia.
En la ciutat també existeixen racons de barri on es viu, es somia i convius perfectament amb la societat d’avui.
m’hi fixo molt en les cases, els balcons, els esgrafiats… De tant en tant, faig el xafarder i miro si veig l’interior d’algún pis. Generalment veig la sala, les llums, els quadres penjats i el color de les parets… M’encanta!
Sembla el clímax d’un deliri noucentista.
Tot i que jo vaig amb los ianquis forever, i amb los ‘britons’ que no volen ser ‘slaves’ ni en volen tenir i deixaran que els escocesos lliurement escolleixin… (uf) i m’agraden més les arbredes i els jardins a l’anglesa, però sobretot les garrigues d’alzinar, estepa, garballó, càrritx i altres herbes del meu redol, que com tu saps no es reduïble a a termes raonables com no en sóc jo mateixa i l’agricultura no hi ha tingut mai res a pelar… Sent així, m’agraden els ullastres i l’arboç, la corritjola i la cugula (la cugula però és influïda per Miquel Bauçà) m’agraden els cards i l’herba de formatjar, m’agrada el fonoll i ahir en vaig posar fins i tot a la sopa, m’agrada l’olivarda, tan astringent com l’aloe i no tan llimicosa, i en conseqüència no m’agraden gens els parterres dels francesos -massa llepats- ni dels italians -també edulcorats en excés-. A desgrat de totes aquestes afinitats o fòbies meves, ja tan interioritzades, puc aplaudir una passió tan obsessiva i que produeix una fuga que és molt més que una evasiva i és molt més que un exili. Molt més bella que qualsevol altra escapatòria segur que n’és, la paranoia que ha inventat aquest jardí dalt d’un pis.
Vaig viure uns quants anys a l´Eixample on també hi treballava. Sempre amunt i avall, de bòlit. Però fins que no he marxat a viure lluny i hi retorno per passejar-m´hi no he començat a gaudir de façanes i balcons i valorar la seva preciositat. Quasi juraria que aquests balcons estan aprop del meu pis.
… per perllongar la casa i tenir un guaitar i un abocar-se a la rue i una cosa no treu l’altra, que la garriga és de tots i convé anar-hi i no oblidar-la, indòmita i humil, però els balcons, enginyosos, necessaris, bocins de verd per no oblidar la terra ( hi ha qui hi té arbres i tot ) i miradors per passar-hi hores per a molts, infants, malalts… sí, perllonguen la llar cap a fora, són una delícia, jo trobo, també, de bell mirar i bell estar-hi. Les cases sense balcons, són com caixes, funcionals, però els hi manca un no sé què… aquest guanyar-hi espai al buit, aquest poder sopar a la fresca i mirar enlaire i veure el bocí de cel entre les cases.
la “semiologia de l’urbà”: fixar-se en els edificis residencials, com s’apropien les persones dels espais, els signes humans en l’edificació, el trànsit fugisser de l’escena urbana, la poesia inesperada d’un passeig aleatori, les estructures socials del visible, l’humanisme d’un racó a la ciutat,
¿l’ús del verd com un emmascarament utòpic? ¿potenciar les plantes per a redimir la gelor hieràtica i inanimada de la construcció?
una foto interessant
un vell poema d’un vell poeta argentí (Piazzolla li va posar música, si trobe la cançó te l’enviaré) que es diu setenta balcones, i que parla de balcons tristíssims sense flors…
Un bes
Igualment a Mallorca, no n’hi ha de balcons tan exuberants com els que has penjat primer. Diuen que fa andalús posar ramellers a la balconada. A Mallorca posen els cossiols dins el corral, consideren que al balcó embruten, els cossiols. Tot són maneres.