Badalona (55) – Un dia qualsevol

19 de Març 2017

Un dimarts de Novembre qualsevol, a prop de Pep Ventura.  Quarts de nou, fred al matí, buida la ment i encara en letargia, però amb el record recent dels somnis de la nit. És ja hora de nens cap a l’escola, de targeta de metro a punt d’esgotament i d’entrepà sota el braç que em mantindrà dempeus a l’oficina.

Així camino lentament amb ulls mig clucs i com autòmat, quan unes ombres bellugadisses vénen tremoloses cap a mi, i em captiva un contrallum inesperat enmig la tènue boira matinal.

S’ha produït de cop el petit miracle de la descoberta d’un nou dia, que tindrà segur alguns alts i baixos, com sovint passa, però que em farà avançar amb pas ferm i decidit, cap a l’escomesa del següent.

Publicat dins de Finestra oberta a Catalunya | Deixa un comentari

La mort és sempre injusta

5 de Març,  2017

La mort ens resulta absurda i sempre injusta.  Sobretot quan se’ns en van persones molt properes, com és el cas d’aquests primers dies d’un mes de Març que ha començat agitat, ventós i humit.

Fa pocs dies, un càncer fulminant s’enduia un company de feina, massa jove, de trenta i pocs i en plenitud de vida, tant en l’àmbit familiar com professional.  Un noi, en Xavi, estimat i apreciat per tothom.

I ahir mateix, la Teresa Català, aquesta dona tan sencera i valenta, que de fa molts anys lluitava contra la mateixa malaltia, ens va donar també el seu adéu per sempre.

La Teresa, líder indiscutible al grup d’esplai de la nostra joventud, era un referent en tots els àmbits.  Exemple d’ajut, de compromís social, d’esforç, d’estimació pels seus i amant de la natura.  Uns valors que ha excercit tota la vida, amb la senzilla naturalitat de les grans persones.

Mantindrem viu entre tots el seu record, i ens esforçarem, per ella, a estar a l’altura dels seus somnis.  A partir d’ara mateix, contemplarem les flors d’aquesta nova primavera amb mirada diferent, com si talment hagueren sorgit dels seus pinzells. Unes flors reflectides en cristall, que amb tanta traça i tant d’amor sabia imaginar.

Publicat dins de Retrats i autoretrats | 2 comentaris

Exposició “Arnús-Solei, o els capricis de la llum” (17) – INCIDÈNCIA –

21 de Febrer 2017

No és primavera encara, però el petit tast que ens suposen els dies suaus i temperats d’aquesta setmana de Febrer, ens conviden a intuir que la tindrem aviat entre nosaltres.

Imperarà aleshores a l’ambient, un altre cop com cada any, la agradable barreja d’escalfor i marinada.   I ens despertarem amb aquella lluminositat especial que incidirà de ple en la vegetació del nostre parc, fent ressaltar el vermell d’alguna flor, el verd intens d’aquelles fulles, o el torrat d’una branca …

Publicat dins de Exposició - Arnús-Solei, o els capricis de la llum - | Deixa un comentari

9-N: Jo també en sóc culpable!

6 de Febrer 2017

En recolçament als nostres dirigents que es pretén jutjar avui, senzillament manifestar una cosa:

“JO TAMBÉ EN SÓC CULPABLE!”

Publicat dins de Política ; petits apunts | Deixa un comentari

Otos, o el temps mig aturat.

14 de Gener 2017

IMG_20161224_105404-c

Apartats del ritme quotidià, de les obligacions laborals i del poc o molt estrès que això comporta, el petit poble d’Otos, a La Vall d’Albaida, que ens acull per un parell de dies, sembla no voler respectar la sensació de temps aturat que s’hi respira.

On sigui que dirigim la nostra mirada, hi trobem algun rellotge que sembla que pretengui recordar-nos que la nostra estada és limitada, que no restarem allí per sempre (com potser voldríem), que després de la trobada amb els amics blocaires, de les apassionants tertúlies i debats, de les converses dilatades, dels àpats en corrua i de la mica de turisme i descoberta que hem vingut a fer, tornarem un altre cop al nostre dia a dia.

Però alerta!. Resulta que no es tracta de rellotges qualsevol!.  Sinó que són petites obres d’art, creacions singulars en què es sublimen ciència i tècnica, i fins i tot retalls d’història.   Obres que, indefectiblemet, quan ens trobem al seu davant, no podem més que estar sorpresos i quedar-nos embaladits pel seu senzill però alhora enrevessat mecanisme.  I aleshores sí, el temps s’atura realment mentre escoltem les explicacions i teories de l’expert que ens fa de guia.

Són rellotges de sol que, estratègicament orientats i situats, anem descobrint a cada racó d’aquesta la vila, i que semblen observar-nos ells també a nosaltres, vigilants, però adormits a mitges per les nuvolades o la nit, esperant pacients a què el gran astre els acaroni, per mostrar-nos tot el seu saber i poder gaudir finalment del seu moment de glòria.

Publicat dins de Finestra oberta a la Catalunya Nord | 1 comentari

Artés – 100 anys de la Revolta dels Burots

2 de Gener 2017

IMG_20161002_141358-c_modifié-2

De fet, no van ser els burots qui es revoltaren, sinó la classe treballadora contra els burots precisament.

Els burots eren les persones designades per portar a terme el cobrament d’impostos abusius que pretenia imposar la família dominant d’Artés.  Aquella situació va ser el densencadenant, avui fa justament cent anys, d’uns avalots que van suposar la fi del caciquisme imperant al poble fins aleshores.

Per saber-ne més detalls:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Avalot_dels_Burots

 

Publicat dins de Finestra oberta a Catalunya | Deixa un comentari

El temps passa lentament, però alhora de pressa …

31 Desembre 2016

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Intentem trobar el millor paisatge de la ment,
creient tenir la ideal perspectiva de les coses,
però l’encert i l’error són sempre compartits
… I omnipresents.

El passat m’empeny, a base de records.
El futur m’estira, sabedor de nous projectes.
Les actituds evolucionen
i el present d’ara mateix modela el meu ànim.

La finestra del meu cor s’obre sovint,
però a intermitències,
i dibuixo gargots alegres als vidres entelats
… Mentre canvia el calendari.

El temps passa lentament, però alhora de pressa,
la creu del barri s’il·lumina i un nou any comença
jove, i delirós un altre cop
d’alimentar-nos amb la saviesa desitjada.

Publicat dins de Els protagonistes del Nadal | Deixa un comentari

Exposició “Arnús-Solei, o els capricis de la llum” (16) – BETÚLIA –

28 de Desembre 2016

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El final de la tardor i el començament de l’hivern sempre han propiciat estampes com aquesta.  L’olor de bosc i fullaraca després de la pluja és com un perfum hipnòtic que convida a la meditació i al silenci.

I aquest nostre parc badaloní conté i ofereix generosament aquesta essència.  Tan sols cal acostar-s’hi, observar, mirar, olorar …, i escoltar la remor tranquil·la d’èpoques passades.

Betúlia va ser el títol de la segona novel·la de la Maria Aurèlia Campmany.   En un joc de paraules descrivia el nom de la ciutat caòtica i grisa dels anys 40 i 50 on hi havia treballat de professora, intentant a la seva particular manera d’aclarir aquella grisor i escampar la fullaraca del règim, implacable amb qualsevol forma d’expressió identitària.

No sé ben bé perquè, aquesta escena de l’escala, de les fulles humides sobre el terra sorrenc de Ca l’Arnús, de l’inintel·ligible gravat a la barana de pedra en forma de capitell, i el petit toc de color verd de l’esquifida planta, em van suggerir el nom de Betúlia com a títol de la imatge.  Però aquí queda en testimoni i record d’aquella dama que va saber capgirar situacions i també algunes consciències.

Publicat dins de Exposició - Arnús-Solei, o els capricis de la llum - | Deixa un comentari

Volia escriure el poema de Nadal …,

25 Desembre, 2016

IMG_20161225_232859-r4

Volia escriure el poema de Nadal,
on hi hagués la Verge, el Nen, i en Josep, el pare,
però he escoltat la ràdio tot dient
que no hi havia treva encara.

Volia escriure un bell poema de Nadal,
on brillés intensament l’estrella,
però tot just sortir al carrer,
hi he vist gent que demanava i demanava sense espera.

Entossudit encara, he intentat rimar paraules
que expresessin l’alegria de les taules,
però les notícies de la tele deien, un i un altre cop,
que massa llars les passaven sempre magres.

Però si resulta que ara, estar ja contents tocava !
doncs a l’empresa gaudim de merescudes vacances.
I què passa amb els qui encara
de feina no n’han trobada?

Reivindico en aquest full,
que tot i que ens dolgui massa,
puguem celebrar Nadal
aplegats com sempre acaba,

però no deixem de pensar
en qui pateix guerra, fred, misèria o gana,
i en els qui fugen dels conflictes i no tenen
on poder refugiar-se.

Volia escriure algun poema de Nadal,
on els Reis d’Orient i els seus regals
tot ho arreglessin,
amb la joia de la pau, l’amor i la confiança,

però m`ha sortit aquest intent,
amb un polsim d’angoixa, enuig i de ràbia,
i no sé si potser també,
amb certa dosi d’esperança.

Publicat dins de Els protagonistes del Nadal | 4 comentaris

València, entre tren i tren

17 de Desembre 2016

IMG_20161209_141527-c1

El passat cap de setmana vaig tenir el plaer de poder participar en la trobada de blocaires de Vilaweb a la Vall d’Albaida.  Havia de viatjar en tren des de Barcelona fins a Xàtiva, però volia aprofitar l’ocasió per aturar-me a la capital i trepitjar, ni que fóra per un parell d’hores, el cap i casal, que em venia de passada.  Així doncs, vaig comprar un bitllet doble, el primer d’Euromed fins a València, i un segon de Talgo que completava el trajecte.

Arribava a l’Estació Joaquim Sorolla, d’estil nítidament funcional, cap a migdia.  Tenia per davant poc més de dues hores lliures entre tren i tren que miraria d’aprofitar el possible per visitar alguna cosa d’aquesta ciutat per a mi mig oblidada, i de la qual només en recordava petits flaixos de comptades i fugaces visites anteriors, (els ponts sobre el Túria, les Torres de Serrans, i poca cosa més).

I és clar, un espai de temps tan breu no dóna per a molt, t’orientes amb el Google, camines badant una estona, pares a dinar, i de cop i volta et trobes que ja és l’hora d’enfilar cap a l’altra estació, ara la del Nord, en aquest cas modernista i per descomptat molt més genuïna i atractiva.

No vaig poder veure doncs la Catedral ni el nucli antic, ni arribar-me fins al riu, ni revisitar les Torres, ni el Palau de la Generalitat, ni evidentment el port, ni la ciutat de les Arts, o menys encara l’Albufera … però si deambular una mica pels barris adjacents de La Roqueta i Arrancapins, on hi vaig notar aquell glamur de les petites grans ciutats amb cert ambient de poble, en un entramat de carrers perpendiculars a la manera de petit eixample.

Més tard ja a Xàtiva, a mitja tarda em recollien amablement dos companys blocaires, L’Enric de Tavernes, i la Roser, sempre hiperactiva, per cobrir en cotxe els 20 km finals fins al petit poble d’Otos, on uns amfitrions immillorables ens esperaven amb tot un seguit d’activitats organitzades per tal que gaudíssim d’una intensa però també distesa estada.

Així, vam combinar conferències i tertúlies sobre blocs i alta política amb àpats i concerts. Per arrodonir la trobada, i com a cirereta del pastís, una ruta cultural recorrent alguns carrers del condensat nucli urbà, atapeït de rellotges de sol ben particulars, cadascun d’ells una petita joia tècnica i artística. Ens guiava i instruïa en la qüestió el polifacètic Joan Olivares, mestre de cerimònies i artífex d’alguns dels ginys horaris.

Ens emportem cap a casa la vivència de dos agradables dies, per memòria del lloc i les persones, i podrem intercalar en el nostre dia a dia els records del bell jardí de l’Ajuntament, amb el rellotge de Basset, de l’hostal Les Senyoretes (un petit museu en sí mateix), de la vetllada musical amb Miquel Gil i en Botifarra, de L’Olleria i les campanes d’Ontinyent, i de l’ambient fred a l’altell de l’edifici durant la tertúlia del matí, mentre cadascú de nosaltres intentava desgranar les experiències i impressions que ens motiven a escriure, a mantenir i a divulgar el nostre bloc.

 

Publicat dins de Finestra ob. al País Valencià, General | 7 comentaris