Les meves fotografíes : Pont U Bein, Amarapura, Mandalay

 

Setembre 2009, 2011 i 2013, Mandalay, Birmània/Myanmar

Impossible viatjar per aquest país que estimo tant i no anar a partir de les 6 de la tarda al pont de teca d’Amarapura, U Bein,  que travessa el llac Taungthaman…..  I sempre he anat quan el llac és a vessar d’aigua,  després de les èpoques de pluges. No he estat en períodes de sequera quan el llac és buit.Té una llargada de 1.2 kms i és el més vell i llarg pont de fusta del món. Es va construïr l’any 1850.

La primera vegada, abans del migdia, moltíssima calor. Una impresió molt notable. I direu, perquè un pont, tant simple, senzill, de cap estructura arquitectònica especial m’impresiona? Té més de 150 anys i està construït únicament amb fusta de teca. És un enclau important per la mobilitat de la gent que no ha de creuar el llac amb barca i guanya temps. És un lloc d’encontre de la gent jove. És un lloc on al capvespre quan es pon el sol la gent hi va senzillament per meditar, per ser-hi, en silenci, caminant, només destorbats potser per els turistes, sobretot xinesos que són molt cridaners.

 

Les altres dues vegades ja vaig anar-hi al capvespre, abans de les 6 de la tarda a les postes de sol, i sí,és un lloc fascinant. I en tinc moltes de fotografíes. I l’arbre sec, sense fulles, sempre hi és. No ha canviat en tots aquests anys que he anat a Mandalay.

 

Les meves fotografíes: Oô – Alta Garona, Occitània

 

Si existeix un lloc on he viscut plenament la felicitat, aquest ha estat el poblet d’Oô. situat ben a prop de Banheres de Luishon, a la Vall de Larboust, i de camí al coth de Peirasorda. 88 habitants. Oô, el seu nom és una derivació de la paraula aragonesa ibon. ”ibons són chicotz lacos de montanya d’orichen glaciar que abundan en o Pirineu’. I a dues hores caminant des del poble arribes al llac d’Oô, una bellesa de llac que en totes les meves estades mai he deixat de fer l’excursió fins dalt i una vegada, encara més amunt fins al llac de’Espingo.

Uns amics ens van recomanar d’anar a les Termes de Banheres de Luishon. I no recordo exactament l’any, potser 1998, allà que vam anar. Havíes de cercar al·lotjament i vam descobrir Oô. Segurament ens va sorprendre el nom. Vam conèixer a la familia Cazeneuve. Els joves, en Jean-Bernard i la Florence ens van ensenyar les gîtes i vam signar el contracte per una estada de tres setmanes. I així un any i un altre fins 2009.

 

Primavera, tardor i estiu. No vaig anar-hi mai a l’hivern. I les primaveres al Pirineu sempre són de temps variable, arrauxat, imprevist.

Noms, llocs, racons, persones, que sempre m’apareixen en els records de felicitat d’aquells anys passats …..

Vall d’Astau, llac d’Oô, Mercat, garriguettes, vaporarium, thermes, étuves, Val de Lys, Superbagneres,  Peyresourde, La ferme d’Espiau, Hospice de France, Port de Venasque,

Marie,Hilaire,famílle Cazeneuve, la furgo del maitre fromagier, passejades, Cazeau de Larboust, Saint Aventin, Bourg- d’Oeil, Garin, Val de Loron, Loudenvielle, Génos, Mont, Poubeau, anar a buscar la llet, el formatge, boulangerie Rino,les tardes al Mailh d’Astau,

aprendre a fer comfitura de la ruibarbe, escoltar històries dels Pirineus, dels refugiats que fugien del feixisme, dels ramaders, dels hiverns on moltes vegades no podíen sortir del poble per la neu ……..  placidesa, enamorament, viure, respirar, compartir sopars, berenars, aperitius amb la bona gent dels Pirineus, escoltant la seva llengua oblidada, el gascó-occità.

 

 

Les meves fotografíes : Laos – Si Phan Don – Riu Mekong

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

 

Les meves fotografíes : Delta del Mekong, Song Cuu Long-Viêt Nam

 

 

Vièt Nam: Delta del Mekong – Song Cuu Long – setembre 2006.

El meu primer viatge a Viêt Nam. Quaranta díes viatjant de nord a sud. Va ser un descobriment i en tornar vaig canviar el nom del meu bloc ….  fins avui i per sempre. He tornat tres vegades més, estades llargues. D’aquest el meu primer viatge em va impactar, meravellar, fascinar  …  tot el que veia. Però potser un dels indrets del que més, va ser el mercat de l’engròs del Delta del Mekong. Els turistes viatgers feiem nosa. Des de les 5 del matí fins passades les 9 va ser un batibull frenètic de compres, vendes, riu amunt, avall, minoristes, majoristes. Un Mercat del Born fluvial. Difícil escollir unes fotografíes. Potser la que encapçala aquest apuntament. M’hi vaig estar força estona mirant, escoltant com es negociava la venda de productes per part dels agricultors i la discussió pel preu per part del majorista qui a la vegada tot just més avall feia la venda als minoristes.

 

També es poden veure agricultors que venen directament als minoristes. I com vaig descobrir en aquest viatge, els vietnamites ténen temps per a tot, fer la feina, negociar, esmorzar, somriure, fer la becaina, fer els comptes i tornar a casa amb la barca buida.

Les meves fotografíes: Xishuangbannà, Yunnan

 

He estat absent d’aquest bloc al llarg dels últims dos anys. I fa un munt d’anys que vaig començar a escriure, més de deu. Ara hi torno.

En el meu arxiu hi ha milers de fotografíes dels meus viatges, de moments especials, de passejades, de ferstivitats, de manifestacions reinvindicatives, de díes assenyalats, de poesia, de música, de teatre, cinema. Cadascuna d’elles té la seva història.

Començaré doncs un cicle anomenat ”Les meves fotografíes” i que em servirà a mí per fer-me un album de records dels últims anys, un recull en realitat,  dels moments, instants, que més recordo o que van ser importants.

Xishuangbannà – Yunnan, Xina – octubre 2013

 

Va ser un viatge arriscat. La primera vegada a Xina. Difícil, però fascinant. I el motiu va ser ben estrany, volia veure on creixen els arbusts de te pu erh. I ho vaig veure, i vaig fer unes caminades llargues i amb desnivells importants per boscos tropicals de la zona de Xishuangbannà. A cada racó mirava enlluernada els arbusts de te, la flor, el color de les fulles. Trobar-me en mig del bosc lluny de qualsevol poble on se’m va oferir prendre un te, al costat mateix de l’arbre de te pu erh més vell que es coneix; més de 400 anys.

I el meu guia-acompanyant i jo vam descansar en un racó on tenia davant meu una vista esplèndida. I és aquí, en aquest bosc, que vaig sentir-me lliure, feliç, en pau. I no és un lloc precisament meravellós, no, senzillament, el vaig escollir  per descansar, en aquell precís moment, i em va omplir el cos de pau i placidesa, i tan lluny de casa.

I aquesta és la fotografia.

 

Leonard Bernstein: Avui 100 anys del seu naixement.

 

 

#Bernsteinat100  @LennyBernstein

Hashtags des de fa setmanes. Si sou tuitaires entreu-hi i podreu veure un ventall amplíssim de tuits, videos, fotografíes, homenatges dedicats a aquest geni de la música. La vida de Leonard Bernstein va ser tota ella un cant de joia. La seva passió encomanadissa per la música em va enlluernar des del primer moment. Tota la música, des de la clàssica, passant per el jazz i els musicals, i fins i tot va defensar la música dels Beatles quan tothom hi renegava.

Va néixer un 25 d’agost de 1918 a Lawrence, Mass. Va morir el 14 d’octubre de 1990 a New York. Bernstein va ser un geni i va expressar-ho molt bé i en diferents facetes. Música per a musicals de Broadway i pel cinema. Simfoníes, música religiosa, psalms i missa. Va ser un excel·lent pianista i un grandíssim director d’orquestra. També un meravellós i valuós pedagog impartint classes musicals en el seu programa de televisió ‘Young People Concerts’. Es pot trobar un video on presenta un nou talent jove, Yo Yo Ma, de només 7 anys ….  avui un dels millors cellistes del món.

Tot ell era emoció. La seva òpera ? o musical ? WEST SIDE STORY  va significar un abans i un després a Broadway. Jo la vaig veure set vegades quan la van estrenar al Cinema Aribau. I no fa pas gaire vaig veure-la novament, a l’Auditori amb música en directe interpretada per la nostra Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Musicals, òperes, simfoníes, serenates, música religiosa, jazz …. podeu remenar i escollir.

I per cert  …….  No us perdeu el concert a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC els díes 26, 27 i 28 d’octubre.  LA MISSA DE BERNSTEIN. 

Fa dos anys, l’OBC va interpretar per primer cop aquesta monumental obra de. Jo hi era. I vaig quedar clavada a la butaca. L’èxit va ser indiscutible. Amb una orquestra amb més de 100 músics, inclosos instruments de rock, teclats, percussió, quatre cors i un solista.

I gràcies aquest Centenari he pogut descobrir una de les seves obres més emblemàtiques, els Chichester Psalms ……  i aquí en aquest bloc, m’omple d’orgull deixar-vos un video enregistrat a casa nostra. Mes de juny 2013. Cervera. Festival Sota l’Autovia A-2 ( sí sota l’autovia  … ). Coral Ginesta. Solista Lluis Travesset, aleshores encara escolanet de Montserrat. El millor solista que mai ha tingut l’Escolania.

I també us deixo aquest video de l’enregistrament de West Side Story, orquestra New York Philarmonic, dirigida per el mateix Bernstein, i els dos intèrprets principals, Josep Carreras, en el paper de Tony i Kiri Te Kanawa en el paper de Maria. És un disc que t’emociona molt. Especialment aquesta cançó. Un disc de culte.

I finalment un altre video irrepetible i incomparable. Bernstein dirigint la New York Philarmonic, pianista el jove canadenc Glenn Gould i la música de Bach, Concert no. 1 en D Minor. Una petita, gran diria jo, joia, i en Bernstein sempre de protagonista. L’actuació de Glenn Gould comença al minut 18:03.

En aquest programa de televisió podem veure el mestre Bernstein pedagog, donant oportunitats als joves talents i dirigint l’orquestra. Si us agrada Bach, aquest enregistrament és un gaudi.

 

Esperem que la nostra televisió pública ens honori amb el passi de documentals, concerts, per commemorar aquest #Bernsteinat100 . Si no és molt demanar ……

Estiu 2018 – Procés en vacances

 

 

Encara som a l’estiu. I veritablemen està essent un estiu recargolat, un xic difícil, emboirat, tempestuós i amb pluja, onada de calor, no gaire plàcid. També estic experimentant dies feliços, intensos, de pau, de silenci. Lluny d’aquells estius amb la família per passar tot el mes d’agost a la platja amb el cotxe carregat fins dalt de tot. Si mirem cap enrere no hi ha cap estiu igual, però sí tots amb un fet en comú, deixar-se anar, no tenir horaris, viure, canviar d’hàbits, gaudir, no fer res. A l’estiu tota cuca viu.

La situació política que vivim al nostre país influeix i molt. Des del primer d’octubre de l’any passat vivim fent equilibris, amb neguit. Ens manifestem un dia sí i un altre també, al carrer, a les places, davant de les presons, als ponts, a les carreteres, a les platges, a les xarxes. És un no parar. I és de justícia fer-ho. Sempre dempeus, sí, ni un pas enrere, volem la República ara. Vam guanyar, una, dues, tres vegades, en eleccions absolutament democràtiques. Resistir. Aguantar. Paciència. Fins quan ? Preses polítiques que no han fet res. Exiliats que no poden tornar. Encausats esperant judicis.

Només vull dir una cosa: Que hagués passat si el 30 de gener 2018 el President del Parlament hagués investit al MHP Carles Puigdemont com a President legítim de la Generalitat ? Sí, era el que havia de fer seguint el mandat del poble i no ho va fer. No va desobeïr. Doncs, estem esperant que el Parlament, la casa del poble, desobeeixi per començar a encetar el camí de la llibertat i fer realitat la República, proclamada el 27 d’octubre 2017. La majoria, sí la majoria, del poble no vol continuar vivint dins el reino de espaÑa. El Parlament, la casa del poble, ha d’obeïr el mandat del poble, el resultat de les eleccions. Els vots són sagrats. Vam decidir.

 

 

 

Estem de vacances, diferents, sí, no tothom cert, però sí. Una revolució pacífica, la dels somriures. I entre mig, sopars grocs, manifestacions davant les presons, els ajuntaments, places, carrers, el 17A, és un no parar. Oi que estem passant un estiu molt peculiar, gens normal ? I tenim per endavant l’11 de setembre i en començar la tardor el primer any del primer d’octubre.

He començat l’estiu de vacances a Cadaqués, participant en uns camins de l’exili a Argelers de la Marenda, Montseny, Festa Major de Sant Esteve de Palautordera, Gràcia, Torredembarra, Barcelona  ……….. i seguim esperant. El temps s’esgota.

 

 

Avui: 13 anys d’absència. Viatge a Vinh Ha Long

 

 

Com tots els anys, des del 19 d’agost de 2005, sempre sóc a Ha Long, Quang Ninh, Vièt Nam. Tretze anys ja d’absència. El rel·lotge del temps és implacable i no s’atura mai.

Ja estic viatjant a Ha Long. Allà ens trobem tots els anys. Com ara sóc tuitare, inexperta encara, he estat fent un tuit cada dia d’aquesta setmana. Fotografíes del meu arxiu dels meus viatges vers,  acompanyades amb poemes de les Tres veus lligades a Minase, un renga o poema encadenat de Sögi i els seus deixebles Shöhaku i Söchö de principi de l’any 1488. Cada una de les estrofes del renga són petites antologíes de primavera, tardor, amor, viatge, lamentacions, budisme ……

En somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long. Allà ens espera el Nhan Tien i també el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar.

Sopem a bord. En silenci. Mirant embadalits la posta de sol. És un moment màgic. Ha Long quasi sempre està emboirat i la llum del sol ens emporta a un món de bruixes, de déus, de mites, de felicitat.

I el poema d’aquest apuntament és una tanka de l’emperador retirat Go-Toba i que llegeixo en la última pàgina del llibre:

M’endinsaria

al cor ple de bardissa

de la muntanya

per proclamar que sempre,

per a tots, hi ha una via.

  • Emperador Retirat Go-Toba.

 

Avui 16 de juny: Bloomsday

 

 

Un altre any, un més, i avui milers de lectors de la novel·la Ulysses de James Joyce, celebren, de diferent maneres arreu del món, el dia de la passerjada de Leopold Bloom per Dublin on va conèixer la seva dona.

Cada any dic el mateix, m’agrada que es celebri aquest dia dedicat a una novel·la, a un escriptor, a un capítol en particular del llibre. S’organitzen passejades, lectures, tertúlies.

I cada any sempre penso el mateix, llegir el nom de la meva Ciutat o d’alguna altra del meu país, per compartir la passejada, les lectures, el capítol de la novel·la més significativa d’una autora catalana  …….. en un dia qualsevol del’any.

Però avui m’agradaria ser a Dublin i fer aquest itinerari i compaertir activitats:

Visita guiada per els llocs on va ser en Leopold Bloom.

Esmorzar.

Bloomsday 2016 – Photography by Ruth Medjber www.ruthlessimagery.com

El te de la tarda.

Tornar amb el Bloomsday Bus.

 

FInalment el whiskey de luxe de James Joyce.

I per acabar-ho de rematar us recomano de veure aquest video. No he trobat el video amb subtítols  ….. però està molt bé per practicar la llengua anglosaxon, a més, és molt didàctic.

Per què hem de llegir l’Ulysses de James Joyce ?

 

Xesca Ensenyat: 9 anys d’absència

 

Sí, estimada Xesca, ja han passat nou anys. I ara fa tot just un minut he aixecat la meva copa de cava, hora de l’Angelus, he fet el brindis i he pensat amb tú. He apagat el sò de la ràdio perque un discurs abominable i indecent d’una noia que diuen és política, m’estroncaria aquest moment. I penso  …….  que en diria na Xesca de tot el que està passant ? I que escriuria d’aquest discurs indecent ja generalitzat de moltíssimes persones que no ténen la decència de respectar els drets dels catalans ? Moltes coses, i de ben segur, els teus posts ja estarien prohibits, la guàrdia civil hagués trucat a la porta de casa teva a Can Pica, i fins i tot series a la presó.

Avui fa un dia esplèndid, cel blau, net, però noia, fa molt fred i no s’hi està a gust a la platja. No sé si haguéssis pogut fer una de les teves nedades. Sempre en direcció a l’horitzó, endavant, sense mirar enrere. I és el que estem fent al Principat, nedar endavant amb fermesa, sense mirar enrere, cercant el nou horitzó on es pot llegir República. Allà és on hem d’arribar i hi arribarem. Com diu el nostre amic Blesa, ho aconseguirem, segur.

Pels qui no et coneixen, sapigueu que et vas donar a conèixer l’any 1969 amb la publicació del teu llibre ‘Ciutat de l’horabaixa’, que vas aconseguir el Premi Ciutat de Palma amb la novel.la ”Villa Copola’, i el Premi Ramon Muntaner per ‘Quan venia l’Esquadra’. I vas entrar en aquest món d’internet l’any 2007 i et vas convertir en una blocaire imprescindible d’aquesta casa, Vila Web. El teu bloc, els teus apuntaments, encara els podeu llegir. Cerqueu i remeneu. Segur que trobareu veritables perles. El seu bloc de nom ‘L’Hidroavió Apagafocs’ encara hi és. Us el recomano. Un tastet del tercer apuntament que va escriure el 15 de setembre de 2007.

****************************

 

15 de setembre de 2007    General

Això és el blog de Xesca Ensenyat

Bé Tomeu: si tant t’agrada estar aquí amb jo, queda-t’hi. En qualitat de convidat. No vull que puguis dir que t’has hagut de falcar d’okupa, ni que m’hagis de posar l’excusa que l’enemic et va disparar aquí amb un arc, com si fossis una fletxa, contra la teva voluntat.

Hem de fer tot quant sabem per solventar el que no rutlla; però, si tanmateix no té remei ni adob ni compostura, posar-hi el coll i al mateix temps, ungüent de reblanir, perquè la convivència no sigui traumàtica i mirar de resoldre el conflicte mil·límetre a mil·límetre.

Au, Tomeu, benvingut a cateva, aquí amb jo. No sé si et podré mantenir perquè faig les llesques primes, però per berenar sempre hi haurà (o fins ara sempre hi ha hagut) una galleta d’Inca xapada p’enmig i untada amb un gruix de duro de sobrassada de porc negre i un tassonet de vi Ànima Negra (una botella de 0,75 l. ens ha de bastar a tots dos per passar la setmana). A Tomeulàndia no podem desnonar cap Tomeu, i jo no pens demanar-te qui has votat i no vull saber i tot si vares votar el PP, mentre et comportis com un bon company de casa. He posat el comptador a zero, així que no et retrauré res. A conversar com les persones i a compartir el que tenim: el millor de nosaltres, no em facis compartir segons què. Al lavabo, com faig jo,  t’hi has de tancar  amb clau. Jo et vull veure ben pentinat, amb la clenxa ben feta i la cara ben neta. En Joan Fuster va dir que la brutor de davall les ungles és molt mala de llevar. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però em sabria greure veure que dus dol a les ungles. Igualment, si hi ha alguna cosa meva que no t’agradi, m’ho dius.

Ah, un detall: a mi em molesta molt que la gent begui amb l’ampolla. Ja sé que tothom ho fa, però per aquí no hi pas. Pensa que cameva és una casa particular, i si els meus fills em veien beure amb l’ampolla a una festa pública on distribueixen aigua mineral o refrescos individuals i tothom toca la corneta amb l’ampolla, jo els trobaria bevent la llet a galet i quan els digués que no beguessin amb l’ampolla ells em dirien ‘tu també hi beus!’ o ‘en Tomeu també hi beu!’

Entesos?

La bona notícia del dia és que el nou director de política lingüística de Catalunya és en Bernat Joan. Això tranquil·litza. De fet, el que d’entrada tranquil·litza és que existeixin persones com en Bernat Joan.

Una altra bona notícia que hem de fer que qualli i que no es desdigui és que el Govern de les Illes assegura que de Son Espases no hi ha res tancat, i que miren de resoldre-ho de la millor manera per a tots plegats.

********************************

I si aquest és el tercer dels seus apuntaments, en aquest enllaç trobareu l’últim. La riquesa de la seva literatura és infinita. I no us perdeu els comentaris dels lectors.

Xesca, mentre bevia la copa de cava mirava al cel blau i no he vist l’hidroavió. Però, mentre siguis present en la meva memòria, tú sempre hi ets. No has marxat. Ara sí, allà en la llunyania veig un petit punt de color groc, el teu hidroavió.