Les meves fotografíes : Laos – Si Phan Don – Riu Mekong

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

 

Les meves fotografíes : Delta del Mekong, Song Cuu Long-Viêt Nam

 

 

Vièt Nam: Delta del Mekong – Song Cuu Long – setembre 2006.

El meu primer viatge a Viêt Nam. Quaranta díes viatjant de nord a sud. Va ser un descobriment i en tornar vaig canviar el nom del meu bloc ….  fins avui i per sempre. He tornat tres vegades més, estades llargues. D’aquest el meu primer viatge em va impactar, meravellar, fascinar  …  tot el que veia. Però potser un dels indrets del que més, va ser el mercat de l’engròs del Delta del Mekong. Els turistes viatgers feiem nosa. Des de les 5 del matí fins passades les 9 va ser un batibull frenètic de compres, vendes, riu amunt, avall, minoristes, majoristes. Un Mercat del Born fluvial. Difícil escollir unes fotografíes. Potser la que encapçala aquest apuntament. M’hi vaig estar força estona mirant, escoltant com es negociava la venda de productes per part dels agricultors i la discussió pel preu per part del majorista qui a la vegada tot just més avall feia la venda als minoristes.

 

També es poden veure agricultors que venen directament als minoristes. I com vaig descobrir en aquest viatge, els vietnamites ténen temps per a tot, fer la feina, negociar, esmorzar, somriure, fer la becaina, fer els comptes i tornar a casa amb la barca buida.

Les meves fotografíes: Xishuangbannà, Yunnan

 

He estat absent d’aquest bloc al llarg dels últims dos anys. I fa un munt d’anys que vaig començar a escriure, més de deu. Ara hi torno.

En el meu arxiu hi ha milers de fotografíes dels meus viatges, de moments especials, de passejades, de ferstivitats, de manifestacions reinvindicatives, de díes assenyalats, de poesia, de música, de teatre, cinema. Cadascuna d’elles té la seva història.

Començaré doncs un cicle anomenat ”Les meves fotografíes” i que em servirà a mí per fer-me un album de records dels últims anys, un recull en realitat,  dels moments, instants, que més recordo o que van ser importants.

Xishuangbannà – Yunnan, Xina – octubre 2013

 

Va ser un viatge arriscat. La primera vegada a Xina. Difícil, però fascinant. I el motiu va ser ben estrany, volia veure on creixen els arbusts de te pu erh. I ho vaig veure, i vaig fer unes caminades llargues i amb desnivells importants per boscos tropicals de la zona de Xishuangbannà. A cada racó mirava enlluernada els arbusts de te, la flor, el color de les fulles. Trobar-me en mig del bosc lluny de qualsevol poble on se’m va oferir prendre un te, al costat mateix de l’arbre de te pu erh més vell que es coneix; més de 400 anys.

I el meu guia-acompanyant i jo vam descansar en un racó on tenia davant meu una vista esplèndida. I és aquí, en aquest bosc, que vaig sentir-me lliure, feliç, en pau. I no és un lloc precisament meravellós, no, senzillament, el vaig escollir  per descansar, en aquell precís moment, i em va omplir el cos de pau i placidesa, i tan lluny de casa.

I aquesta és la fotografia.

 

Leonard Bernstein: Avui 100 anys del seu naixement.

 

 

#Bernsteinat100  @LennyBernstein

Hashtags des de fa setmanes. Si sou tuitaires entreu-hi i podreu veure un ventall amplíssim de tuits, videos, fotografíes, homenatges dedicats a aquest geni de la música. La vida de Leonard Bernstein va ser tota ella un cant de joia. La seva passió encomanadissa per la música em va enlluernar des del primer moment. Tota la música, des de la clàssica, passant per el jazz i els musicals, i fins i tot va defensar la música dels Beatles quan tothom hi renegava.

Va néixer un 25 d’agost de 1918 a Lawrence, Mass. Va morir el 14 d’octubre de 1990 a New York. Bernstein va ser un geni i va expressar-ho molt bé i en diferents facetes. Música per a musicals de Broadway i pel cinema. Simfoníes, música religiosa, psalms i missa. Va ser un excel·lent pianista i un grandíssim director d’orquestra. També un meravellós i valuós pedagog impartint classes musicals en el seu programa de televisió ‘Young People Concerts’. Es pot trobar un video on presenta un nou talent jove, Yo Yo Ma, de només 7 anys ….  avui un dels millors cellistes del món.

Tot ell era emoció. La seva òpera ? o musical ? WEST SIDE STORY  va significar un abans i un després a Broadway. Jo la vaig veure set vegades quan la van estrenar al Cinema Aribau. I no fa pas gaire vaig veure-la novament, a l’Auditori amb música en directe interpretada per la nostra Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Musicals, òperes, simfoníes, serenates, música religiosa, jazz …. podeu remenar i escollir.

I per cert  …….  No us perdeu el concert a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC els díes 26, 27 i 28 d’octubre.  LA MISSA DE BERNSTEIN. 

Fa dos anys, l’OBC va interpretar per primer cop aquesta monumental obra de. Jo hi era. I vaig quedar clavada a la butaca. L’èxit va ser indiscutible. Amb una orquestra amb més de 100 músics, inclosos instruments de rock, teclats, percussió, quatre cors i un solista.

I gràcies aquest Centenari he pogut descobrir una de les seves obres més emblemàtiques, els Chichester Psalms ……  i aquí en aquest bloc, m’omple d’orgull deixar-vos un video enregistrat a casa nostra. Mes de juny 2013. Cervera. Festival Sota l’Autovia A-2 ( sí sota l’autovia  … ). Coral Ginesta. Solista Lluis Travesset, aleshores encara escolanet de Montserrat. El millor solista que mai ha tingut l’Escolania.

I també us deixo aquest video de l’enregistrament de West Side Story, orquestra New York Philarmonic, dirigida per el mateix Bernstein, i els dos intèrprets principals, Josep Carreras, en el paper de Tony i Kiri Te Kanawa en el paper de Maria. És un disc que t’emociona molt. Especialment aquesta cançó. Un disc de culte.

I finalment un altre video irrepetible i incomparable. Bernstein dirigint la New York Philarmonic, pianista el jove canadenc Glenn Gould i la música de Bach, Concert no. 1 en D Minor. Una petita, gran diria jo, joia, i en Bernstein sempre de protagonista. L’actuació de Glenn Gould comença al minut 18:03.

En aquest programa de televisió podem veure el mestre Bernstein pedagog, donant oportunitats als joves talents i dirigint l’orquestra. Si us agrada Bach, aquest enregistrament és un gaudi.

 

Esperem que la nostra televisió pública ens honori amb el passi de documentals, concerts, per commemorar aquest #Bernsteinat100 . Si no és molt demanar ……

Estiu 2018 – Procés en vacances

 

 

Encara som a l’estiu. I veritablemen està essent un estiu recargolat, un xic difícil, emboirat, tempestuós i amb pluja, onada de calor, no gaire plàcid. També estic experimentant dies feliços, intensos, de pau, de silenci. Lluny d’aquells estius amb la família per passar tot el mes d’agost a la platja amb el cotxe carregat fins dalt de tot. Si mirem cap enrere no hi ha cap estiu igual, però sí tots amb un fet en comú, deixar-se anar, no tenir horaris, viure, canviar d’hàbits, gaudir, no fer res. A l’estiu tota cuca viu.

La situació política que vivim al nostre país influeix i molt. Des del primer d’octubre de l’any passat vivim fent equilibris, amb neguit. Ens manifestem un dia sí i un altre també, al carrer, a les places, davant de les presons, als ponts, a les carreteres, a les platges, a les xarxes. És un no parar. I és de justícia fer-ho. Sempre dempeus, sí, ni un pas enrere, volem la República ara. Vam guanyar, una, dues, tres vegades, en eleccions absolutament democràtiques. Resistir. Aguantar. Paciència. Fins quan ? Preses polítiques que no han fet res. Exiliats que no poden tornar. Encausats esperant judicis.

Només vull dir una cosa: Que hagués passat si el 30 de gener 2018 el President del Parlament hagués investit al MHP Carles Puigdemont com a President legítim de la Generalitat ? Sí, era el que havia de fer seguint el mandat del poble i no ho va fer. No va desobeïr. Doncs, estem esperant que el Parlament, la casa del poble, desobeeixi per començar a encetar el camí de la llibertat i fer realitat la República, proclamada el 27 d’octubre 2017. La majoria, sí la majoria, del poble no vol continuar vivint dins el reino de espaÑa. El Parlament, la casa del poble, ha d’obeïr el mandat del poble, el resultat de les eleccions. Els vots són sagrats. Vam decidir.

 

 

 

Estem de vacances, diferents, sí, no tothom cert, però sí. Una revolució pacífica, la dels somriures. I entre mig, sopars grocs, manifestacions davant les presons, els ajuntaments, places, carrers, el 17A, és un no parar. Oi que estem passant un estiu molt peculiar, gens normal ? I tenim per endavant l’11 de setembre i en començar la tardor el primer any del primer d’octubre.

He començat l’estiu de vacances a Cadaqués, participant en uns camins de l’exili a Argelers de la Marenda, Montseny, Festa Major de Sant Esteve de Palautordera, Gràcia, Torredembarra, Barcelona  ……….. i seguim esperant. El temps s’esgota.

 

 

Avui: 13 anys d’absència. Viatge a Vinh Ha Long

 

 

Com tots els anys, des del 19 d’agost de 2005, sempre sóc a Ha Long, Quang Ninh, Vièt Nam. Tretze anys ja d’absència. El rel·lotge del temps és implacable i no s’atura mai.

Ja estic viatjant a Ha Long. Allà ens trobem tots els anys. Com ara sóc tuitare, inexperta encara, he estat fent un tuit cada dia d’aquesta setmana. Fotografíes del meu arxiu dels meus viatges vers,  acompanyades amb poemes de les Tres veus lligades a Minase, un renga o poema encadenat de Sögi i els seus deixebles Shöhaku i Söchö de principi de l’any 1488. Cada una de les estrofes del renga són petites antologíes de primavera, tardor, amor, viatge, lamentacions, budisme ……

En somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long. Allà ens espera el Nhan Tien i també el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar.

Sopem a bord. En silenci. Mirant embadalits la posta de sol. És un moment màgic. Ha Long quasi sempre està emboirat i la llum del sol ens emporta a un món de bruixes, de déus, de mites, de felicitat.

I el poema d’aquest apuntament és una tanka de l’emperador retirat Go-Toba i que llegeixo en la última pàgina del llibre:

M’endinsaria

al cor ple de bardissa

de la muntanya

per proclamar que sempre,

per a tots, hi ha una via.

  • Emperador Retirat Go-Toba.

 

Avui 16 de juny: Bloomsday

 

 

Un altre any, un més, i avui milers de lectors de la novel·la Ulysses de James Joyce, celebren, de diferent maneres arreu del món, el dia de la passerjada de Leopold Bloom per Dublin on va conèixer la seva dona.

Cada any dic el mateix, m’agrada que es celebri aquest dia dedicat a una novel·la, a un escriptor, a un capítol en particular del llibre. S’organitzen passejades, lectures, tertúlies.

I cada any sempre penso el mateix, llegir el nom de la meva Ciutat o d’alguna altra del meu país, per compartir la passejada, les lectures, el capítol de la novel·la més significativa d’una autora catalana  …….. en un dia qualsevol del’any.

Però avui m’agradaria ser a Dublin i fer aquest itinerari i compaertir activitats:

Visita guiada per els llocs on va ser en Leopold Bloom.

Esmorzar.

Bloomsday 2016 – Photography by Ruth Medjber www.ruthlessimagery.com

El te de la tarda.

Tornar amb el Bloomsday Bus.

 

FInalment el whiskey de luxe de James Joyce.

I per acabar-ho de rematar us recomano de veure aquest video. No he trobat el video amb subtítols  ….. però està molt bé per practicar la llengua anglosaxon, a més, és molt didàctic.

Per què hem de llegir l’Ulysses de James Joyce ?

 

Xesca Ensenyat: 9 anys d’absència

 

Sí, estimada Xesca, ja han passat nou anys. I ara fa tot just un minut he aixecat la meva copa de cava, hora de l’Angelus, he fet el brindis i he pensat amb tú. He apagat el sò de la ràdio perque un discurs abominable i indecent d’una noia que diuen és política, m’estroncaria aquest moment. I penso  …….  que en diria na Xesca de tot el que està passant ? I que escriuria d’aquest discurs indecent ja generalitzat de moltíssimes persones que no ténen la decència de respectar els drets dels catalans ? Moltes coses, i de ben segur, els teus posts ja estarien prohibits, la guàrdia civil hagués trucat a la porta de casa teva a Can Pica, i fins i tot series a la presó.

Avui fa un dia esplèndid, cel blau, net, però noia, fa molt fred i no s’hi està a gust a la platja. No sé si haguéssis pogut fer una de les teves nedades. Sempre en direcció a l’horitzó, endavant, sense mirar enrere. I és el que estem fent al Principat, nedar endavant amb fermesa, sense mirar enrere, cercant el nou horitzó on es pot llegir República. Allà és on hem d’arribar i hi arribarem. Com diu el nostre amic Blesa, ho aconseguirem, segur.

Pels qui no et coneixen, sapigueu que et vas donar a conèixer l’any 1969 amb la publicació del teu llibre ‘Ciutat de l’horabaixa’, que vas aconseguir el Premi Ciutat de Palma amb la novel.la ”Villa Copola’, i el Premi Ramon Muntaner per ‘Quan venia l’Esquadra’. I vas entrar en aquest món d’internet l’any 2007 i et vas convertir en una blocaire imprescindible d’aquesta casa, Vila Web. El teu bloc, els teus apuntaments, encara els podeu llegir. Cerqueu i remeneu. Segur que trobareu veritables perles. El seu bloc de nom ‘L’Hidroavió Apagafocs’ encara hi és. Us el recomano. Un tastet del tercer apuntament que va escriure el 15 de setembre de 2007.

****************************

 

15 de setembre de 2007    General

Això és el blog de Xesca Ensenyat

Bé Tomeu: si tant t’agrada estar aquí amb jo, queda-t’hi. En qualitat de convidat. No vull que puguis dir que t’has hagut de falcar d’okupa, ni que m’hagis de posar l’excusa que l’enemic et va disparar aquí amb un arc, com si fossis una fletxa, contra la teva voluntat.

Hem de fer tot quant sabem per solventar el que no rutlla; però, si tanmateix no té remei ni adob ni compostura, posar-hi el coll i al mateix temps, ungüent de reblanir, perquè la convivència no sigui traumàtica i mirar de resoldre el conflicte mil·límetre a mil·límetre.

Au, Tomeu, benvingut a cateva, aquí amb jo. No sé si et podré mantenir perquè faig les llesques primes, però per berenar sempre hi haurà (o fins ara sempre hi ha hagut) una galleta d’Inca xapada p’enmig i untada amb un gruix de duro de sobrassada de porc negre i un tassonet de vi Ànima Negra (una botella de 0,75 l. ens ha de bastar a tots dos per passar la setmana). A Tomeulàndia no podem desnonar cap Tomeu, i jo no pens demanar-te qui has votat i no vull saber i tot si vares votar el PP, mentre et comportis com un bon company de casa. He posat el comptador a zero, així que no et retrauré res. A conversar com les persones i a compartir el que tenim: el millor de nosaltres, no em facis compartir segons què. Al lavabo, com faig jo,  t’hi has de tancar  amb clau. Jo et vull veure ben pentinat, amb la clenxa ben feta i la cara ben neta. En Joan Fuster va dir que la brutor de davall les ungles és molt mala de llevar. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però em sabria greure veure que dus dol a les ungles. Igualment, si hi ha alguna cosa meva que no t’agradi, m’ho dius.

Ah, un detall: a mi em molesta molt que la gent begui amb l’ampolla. Ja sé que tothom ho fa, però per aquí no hi pas. Pensa que cameva és una casa particular, i si els meus fills em veien beure amb l’ampolla a una festa pública on distribueixen aigua mineral o refrescos individuals i tothom toca la corneta amb l’ampolla, jo els trobaria bevent la llet a galet i quan els digués que no beguessin amb l’ampolla ells em dirien ‘tu també hi beus!’ o ‘en Tomeu també hi beu!’

Entesos?

La bona notícia del dia és que el nou director de política lingüística de Catalunya és en Bernat Joan. Això tranquil·litza. De fet, el que d’entrada tranquil·litza és que existeixin persones com en Bernat Joan.

Una altra bona notícia que hem de fer que qualli i que no es desdigui és que el Govern de les Illes assegura que de Son Espases no hi ha res tancat, i que miren de resoldre-ho de la millor manera per a tots plegats.

********************************

I si aquest és el tercer dels seus apuntaments, en aquest enllaç trobareu l’últim. La riquesa de la seva literatura és infinita. I no us perdeu els comentaris dels lectors.

Xesca, mentre bevia la copa de cava mirava al cel blau i no he vist l’hidroavió. Però, mentre siguis present en la meva memòria, tú sempre hi ets. No has marxat. Ara sí, allà en la llunyania veig un petit punt de color groc, el teu hidroavió.

 

 

Per molts anys Sant Jordi

 

Un dilluns, 23 d’abril 2018, esplendid. I segueixo en Jordi Badia per reinvindicar el per molts anys i deixar de banda felicitats  ……..

 

 

 

El dia va començar ben d’hora. A 2/4 de 9 ja era al carrer. I com sempre, anar a la Plaça Sant Joaquim del meu barri, Flor de Vent. Fa goig. I compro unes roses grogues petites per plantar a casa. M’agrada passejar aviat pel matí per Sant Jordi i veure com es preparen les parades. Algunes molt més matineres ja quasi són a punt, d’altres encara no han arribat, i la majoria treballant freneticament per deixar-ho tot enllestit. Aprofito per demanar el llibre que tenia previst comprar i m’informen que només en ténen un a la llibreria, a Laie, del carrer Pau Claris. Com estic quasi segura que ningú el demanarà, hi aniré més tard. Em trobo a l’àvia Remei i parlem una estona. El seu llibre de receptes de postres el venen a un preu rebaixat. M’erxplica que els han fotut fora de TV3 per culpa de les retallades i que no hi ha diners.  Dins el Palau Robert, els de RAC1 tenen un  munt de gent escoltant el programa. Baixo a la Rambla. Metro fins a Liceu. Quina bellesa ! Els plataners estan preciosos i ja hi ha un munt de gent, molta. Comprant roses. Avui és la Rambla de les Flors. Coincideix amb la sortida dels escriptors de l’esmorzar al Palau de la Virreina. Molt d’ambient. Et sents envoltada de lletres, poemes, novel.les, dibuixos, somriures, roses.

 

A Plaça Catalunya Òmnium ha instal.lat uns murs que s’omplen de roses grogues i ajudes a la caixa solidària perque els nostres presos polìtics tornin a casa i els exiliats puguin tenir ben coberta la seva defensa. Per Passeig de Gràcia em trobo amb un grupet de noiets amb una estelada. En diríen infants abduïts per els adults ? Entro a Laie i sí el meu llibre encara hi és i el compro:  TRES VEUS LLIGADES A MINASE Sôgi, Shôhaku, Sôchô, Traducció JORDI MAS LOPEZ, XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. Editorial Jardins de Samarcanda #86, Eumo.

Rambla de Catalunya està a vessar. Plena com un ou. Les parades de llibres amb molta gent i comprant. M’aturo a la parada de El Temps. Compro l’últim volum de l’Obra Completa de’n Vicent Andrés Estellés.

 

A dalt de tot sempre em quedo embadalida de la parada de flors, de les roses d’una botiga amb un nom que mai recordo, però sé on és, al costat mateix de l’edifici de la Diputació.

Giro a l’esquerra i pel carrer del Rosselló vaig al restaurant a dinar. HI ha cua per entrar. Encara no han obert. Sí, que millor que dinar al Semproniana un dia com avui. L’Ada Parellada ens obre les portes d’aquest racó gastronòmic ple de llibertat, de cultura, de bon menjar.

I torno a Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia i sí, em retrobo amb l’àvia Remei i compro el seu llibre de receptes de postres i una mica més avall aquesta gent de tabàrnia, i m’agafa vomitera i penso amb la gent que ha deixat les roses grogues al Pati dels Tarongers i com tots ens conjurem per ajudar, per resistir, per lluitar, per finalment guanyar.

Torno a casa i en arribar el meu fill em porta la rosa que ha comprat a Girona amb un llaç groc i jo li regalo al meu nét en Valentí, el llibre del Paf, el Drac Màgic i a l’Alba el llibre de l’àvia Remei, que ella sí que en sap molt de cuinar postres. Veig amb alegria com en Valentí que només té  11mesos es mira el llibre molt, però molt, interessat, encuriosit i vol obrir-lo i fer una ullada a les pàgines. Serà un bon lector de llibres ?

 

 

14 – 15 d’abril: República. Llibertat. Lluita. Acció directa.

 

Imatge destacada : Amb el permís de’n Jordi Calvís.

 

La meva entrada diu moltes coses. Actualment i donada la circumstància de com estem després de l’1 d’octubre 2017, no hi ha dia que no tinguem el neguit i la convicció d’actuar per defensar la República proclamada el dia 27 d’octubre 2017 per el Parlament de Catalunya. La gent, el poble, va votar l’1 d’octubre i novament el 21 de desembre 2017. I vam guanyar. No vulguin canviar el resultat amb mentides i falsejant la realitat.

Sóc partidària de l’acció directa, ara. No hi ha volta de full, 155 o independència/República. Que és millor la negociació, el diàleg ? Evidentment que sí. Però jo crec que és això el que demana l’acció directa no-violenta, pacífica, per crear una crisi i forçar a l’altra part a seure, a posar solucions damunt la taula. No ho han fet mai, mai. En aquesta reflexió segueixo fil parranda la carta que va escriure Martin Luther King des de la presó de Birmingham.

Foto de la reunió del Govern. Autor: Rubén Moreno

Aquest últim cap de setmana va ser intens, de viure i respirar República. De fet tota la setmana passada. A nivell personal, recordar a Guillem Agulló, manifestar-me al carrer davant l’Auditori i Plaça Sant Jaume per la Tamara Carrasco de Viladecans i protestar per la presència del rei de espaÑa i els jutges, conferència a la Sala Cotxera del Palau Robert, conflictes de països i pobles oblidats, els Rohingya a Myanmar/Birmània i Bangla Desh, feines domèstiques, el Barça, escriure apuntaments, escriure cartes a Carme Forcadell i Raül Romeva, i preparar la Taula de Lletres del CDR Farró, en la que jo vaig ser moderadora. Finalment tornar al carrer diumenge en una gran manifestació al Paral.lel.

 

Dissabte 14 d’abril, dia de la República de’n Macià, vam organitzar al Teatre La Gleva del meu barri una Taula de Lletres amb la presència de’n Jordi Borràs i el boss de Vila Web, Vicent Partal. L’aforament de 90 persones es va omplir. I va ser un èxit. Els assistents en van gaudir, i molt. Van conèixer de primera mà les reflexions, els criteris, les seves experiències, el seu olfacte, dels dos conferenciants, que en saben molt. Es va parlar de tot una mica amb molts d’aclariments i informacions. Van signar llibres i vam prendre un vermut plegats. Gràcies Jordi Borràs. Gràcies Vicent Partal.

Un grupet del CDR vam anar a dinar a un restaurant del barri, Bodega Pàdua, i ens hi vam estar fins després de les 7 de la tarda. M’agraden aquestes sobretaules llargues on no es para de conversar. El tema principal, la República, la situació actual, diferents opinions, però unitat d’acció.

Diumenge dia 15 d’abril el lloc de trobada era Plaça Molina. Ens vam aplegar quasi 70 persones. I vam enfilar Via Augusta, carrer Calvet fins Plaça Francesc Macià. Avgda. Josep Tarradellas. Plaça de Sants. Moltíssima gent fins el 2n lloc de trobada, Llançà / Diputació. I vinga, novament al carrer. Tot el grup, molt ‘violent’, amb ganes de gresca. Activisme ressolutiu. Fins a les 2 del migdia no vam entrar al Paral.lel i després de les 3 de la tarda agafem el metro Línea 3 de tornada a casa. Des del Poble Sec fins a Lesseps, dins el metro tot van ser càntics i proclames, sense parar. Llibertat presos polítics. Volem la independència, volem Països Catalans. Fora les forces d’ocupació.

Llegeixo que erem 350.000 persones. Les mateixes de quan el Piromusical de la Mercè …..  Després de participar en tantes manifestacions arribes a tenir ja una idea de la gent que hi ha, i crec que erem unes 500.000 persones. Dona igual. Erem molta gent ‘normal’, idees diferents, que volen la independència, i d’altres no, però sí que units per denunciar la situació dels presos i els exiliats, per defensar l’escola catalana, llibertat d’expressió, els nostres drets, la democràcia, per defensar el nostre país, però, hem de ser sincers, la gran majoria, reclamava la independència, la República, la tornada i la investidura del President Puigdemont, marxar del reino de espaÑa. No vaig escoltar cap proclama per tornar a un govern autonòmic, continuar dins el reino de espaÑa. Reclamar diàleg, sí, però si una de les parts no s’hi vol seure a la taula de negociacions, alguna cosa hem de fer. Suposo que al ser a la cua de la manifestació i no davant, rera els politics i els sindicats, etc. no vaig escoltar ni cançons ni proclames en aquest sentit.

Nosaltres, la gent del carrer, més de dos milions, ho tenim clar. Vam votar, vam guanyar i volem la implementació de la República proclamada el 27 d’octubre 2017. Govern ara, no pas autonomista, republicà. Per això insistim en l’acció directa no-violenta, ocupant espais públics, per denunciar un fet i pressionar i donar suport cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord, més ben dit, el jutge Llarena el gran prevaricador, es fa el sord. No ens equivoquem, desobeïr es dur un acte públic, sí il.legal, noviolent, molt conscient, amb el propòsit de canviar una llei o defensar la democràcia i el resultat de les eleccions i les lleis aprovades en el nostre Parlament. Torno a llegir la carta de Martin Luther King des de la presó de BIrmingham. —–  Perquè acció directa ? Perquè sentades, concentracions i d’altres ? No és millor negociar, dialogar ? Sí, teniu raó. De fet, aquest és l’objectiu de les accions directes. L’acció directa no violenta intenta, i es proposa, crear una crisi, i originar una tensió davant una comunitat que s’ha negat sistemàticament a seure a la taula a dialogar, es vegi obligada a fer-ho davant el problema real que té una comunitat molt nombrosa  a qui no s’escolta   ———–

 ———–      Gràcies Jordi Calvís. Amb el teu permís. ————– Aquesta vinyeta és preciosa. 

I torno a insistir, no hi ha cap altra opció:

155 o República.  Llum als ulls. Força al braç.

No callarem. Persistirem. Resistirem. Guanyarem.