#Jo votaré SÍ: Resistència pacífica.

 

 

Ja fa temps que ens ho pensàvem, ho comentàvem, en parlàvem  ……  hem d’estar preparats per acampar davant les nostres institucions o on calgui, per resistir, per omplir el carrer, per acompanyar a la gent detinguda per la guàrdia civil.  I perquè ? S’ha convocat el referèndum per el dia 1-O-17 i es va aprovar la Llei del Referèndum al nostre Parlament. Tot està a punt. Sí, sabíem que el govern del reino de españa actuaria, i jo no em creia que ho ferien tan aviat, a 11 díes del referèndum. I sí ho han fet.

Fotografia: Ahir migdia. Gran Via / Rambla Catalunya. RG.

Doncs, bé, acceptem l’embat i resistirem pacíficament fins el dia de la votació. I votarem. I guanyarà el SÍ.

Fotografia: Ahir migdia des d’un balcó proper. RG.

Ahir vaig ser a Rambla Catalunya / Passeig de Gràcia. Des de les 9 del matí fins a 2/4 de 8 del vespre. La meva edat no dona per a més. Ja hi ha moltíssima gent que resisteix millor que jo mateixa i estic contenta. En arribar a casa, peus a la palangana d’aigua fresca amb sal ( quin descans ! ), escoltant la ràdio i mirant la televisió. Resistència pacífica a diferents llocs del país i de la Ciutat. Molta gent, molta.

Al vespre a les deu al meu barri, el Farró/Sant Gervasi una  cassolada impressionant, com mai. Escolto com el públic del Liceu crida votarem i canta Els Segadors. I com la gent continúa a la Rambla Catalunya/Gran Via.

I avui al migdia al TSCJ. I els joves a les Universitats i de ben segur que també vindràn al Passeig de Lluís Companys. Hem de donar tot el nostre suport a les persones encara detingudes.

I una cita de Alfonso Daniel Rodriguez Castelao (1886 – 1950) :

El veritable heroisme està en transformar els desitjos en realitat i les idees en fets.

Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

Votem per ser lliures

 

 

Ens despertem cada dia amb notìcies de violacions i vulneracions dels nostres drets com a ciutadans. És magnífica la fotografia publicada ara mateix a Vila Web. Els guàrdies civils han entrat a la Conselleria d’Economia per cercar què ? I sembla que estan entrant a tot arreu. Un desplegament sense miraments entrant a les dependències del govern del meu país.

Frisso per veure que feran el dia 1-O-17 quan milers i milers de persones serem davant els col.legis electorals per deixar el nostre vot a les urnes.

Conjurem-nos i resistim. És el millor antídot. I continuem amb la nostra vida diària. I participem quan ens ho diguin, en un acte de campanya per el SÍ, o davant les dependències del govern, empreses, diaris.

Ens queden 11 díes.

Una cita: Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment.  Virginia Woolf.

 

 

1.O.17 – Jo votaré SÍ

Votarem i guanyarem. Aquest és el crit que hem de fer plegats. Deixem el ‘no tinc por’ perque no existeix, mai ha existit. I anem per feina. Conjurem-nos. Estiguem actius. Com sempre. Dia a dia.

Omnium Cultural ha publicat un video fantàstic i de ben segur tots nosaltres, els que volem viure en la República de Catalunya, hi som representats. Jo sóc voluntària.

 

Una cita de Manuel de Pedrolo : La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.

Dia 1r d’octubre 2017 : Votarem. Tots, els que volem bastir la República Catalana i guanyarem. Esperem instruccions i anem ben d’hora, ben d’hora. Empapelem els carrers tant com puguem. Anem a tots els actes de campanya que puguem. Estelades als balcons. Cartells de l’1-O17 també als balcons. Donem el nostre suport a les alcaldesses i alcaldes i representants polítics. No estan sols ni soles.

Queden 12 díes.

Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

Myanmar/Birmània: La realitat d’una situació política complexa – 2a part

 

Sóc pessimista, molt, del futur d’aquest país. La presió envers Daw Aung San Suu Kyi és cada vegada més gran i tothom l’assenyala com la única persona que pot parar aquesta violència, i evitar més morts i refugiats. Ningú parla de l’exèrcit, dels militars que dominen el país, que governen en paral.lel ni tampoc de l’ARSA l’exèrcit sorpresa per la salvació dels Rohingya i liderat, diguem-ho clar, per un jihadista. Tampoc ningú en parla dels interessos per part de països com l’Índia, la Xina i Tailàndia amb els recursos naturals del país, precisament en aquest Estat d’Arakan, gas natural i petroli. I tampoc ningú parla de la Comissió de Recomanacions per l’integració dels Rohingya i que han treballat més d’un any. Comissió dirigida per l’antic secretari general de les Nacions Unides, el senyor Kofi Annan. Aquest treball és un excel.lent punt de partida per acabar amb les injustícies envers els Rohingya. I si llegiu el meu apuntament de dilluns passat l’esclat del conflicte és ben clar que ha estat una estratègia ben estudiada.

Qui ho té més més fàcil, i qui pot acabar, raonar, perque els Rohingya puguin viure en pau on ells vulguin ? El General Min Aung Hlaing o Daw Aung San Suu Kyi ? La força i la solució militar, o la política i la solució civil ? I aquest exèrcit de salvació ? Els jihadistes ?

Existeix, i jo me la crec, la idea de la conspiració que els militars tornin al poder per ‘salvar’ la integritat del país, amb el vist-i-plau dels seus veïns i poder foragitar Daw Aung San Suu Kyi. Tornar al poder absolut. Però hi ha un problema. El 90% de la població de Birmània/Myanmar estima Daw Aung San Suu Kyi i la vol al capdavant del govern civil. I després del que està passant, encara en té més de suport del poble birmà. Penso en un altre perill, que els budistes extremistes, U Wirathu i els seus seguidors, poden tornar  a sortir al carrer i a manifestar-se en contra dels birmans  amb creences musulmanes i augmentar les divisions, i el racisme declarat.

Desitjo equivocar-me.

Dilarang, gerakan biarawan garis keras di Myanmar berganti nama

Em pregunto, l’exèrcit birmà necessita de Daw Aung San Suu Kyi ? No creuen en el diàleg, no volen perdre el poder, però a qui ténen per defensar les seves idees i de com resoldre el problema davant les Nacions Unides, davant el món ? Els hi va molt bé tenir-la en el Govern, però la tenen ben enmanillada. Els militars no ténen aliats enlloc del món, ella sí. Els militars sí volen expulsar els Rohingya de Myanmar/Birmània.

Perquè les Nacions Unides no propicíen el diàleg entre els militars i Daw Aung San Suu Kyi ? Perquè no fan força en aquest sentit ? Perquè les Nacions Unides no es pronuncíen en contra de l’ARSA ( Arakan Rohingya Salvation Army), i que utilitza la violència seguint l’ideari jihadista ?

Només desitjo que parin, aquest genocidi ? guerra civil encoberta ? interessos econòmics amagats ? poder militar ? El poble birmà ha patit més de 60 anys de dictadura militar. Moltes dècades, moltes i poden perdre aquesta llibertat i democràcia incipient i viure novament en la foscor. I com sempre la gent pobra, minoríes de creences musulmanes, budistes, cristianes, animistes, que viuen a Myanmar/Birmània, des del nord, fins al centre i arribant al sud, els que volen viure en pau amb la seves famílies, treballar, a casa seva, sigui a Birmània, a Bangla Desh o en qualsevol altre país proper. Ells i elles són els perdedors, i no és ni just ni humanitari.

Els dits creuats per una solució pacífica i que els pobles s’entenguin i que deixin de tirar el dard envers només a una persona. Quan als militars els hi ha interessat han encès la flama. Ja va passar l’any 2012. Les presions internacionals han d’evitar-ho.

 

Fotografies: RG.       Sittwe. Estat d’Arakan. Tardor de 2011.

Jove rohingya recollint el peix que ha quedat al moll.

Durant la meva estada de vuit díes. Rohingya, Bamar, Rakhine. Plegats vivint pacíficament. Amb recances, però, sota la dictadura del govern militar. Gent pobra. Molt pobra. Amb moltes mancances, moltes. Malaria. Poca aigua potable. Escolarització insuficient. Bengalís entrant i sortint per la frontera  El problema dels Rohingya ja hi era ben present. Cultures diferents. Llengua diferent. Convivència difícil. En les eleccions de l’any 2015 va guanyar el partit Arakan, de majoria de l’ètnia rakhine i de creences budistes. Volen ser un estat independent. La Universitat tancada. Durant la revolució del safrà l’any 2009 el moviment a Sittwe va ser molt important en contra del Govern Militar. La represió va ser brutal, no només per els rohingya, també per els rakhine. Una situació políticia i social complexa i difícil. 

Mesquita buida, nens jugant. Temple budista ple de gom a gom. 

 

Infants rakhine de camí a l’escola.

Infants rakhine i rohingya.

 

 

Myanmar / Birmània: La realitat d’una situació politica complexa

 

 

Fa uns quants anys que he publicat en aquest el meu bloc molts apuntaments relacionats amb la situació polìtica de Myanmar / Birmània i també dels Rohingya, intentant explicar la realitat de l’Estat de Rakhine. Un conflicte que vé de lluny. He fet tres estades en aquest país des de l’any 2009 fins l’any 2013. I vull expressar la meva opinió i informar de la situació polìtica d’aquest país que tant estimo. Aquest és el primer dels apuntaments.

El que puc dir, després de rebre informacions directes d’amics residents a Myanmar i d’altres als EE.UU. he pogut constatar la desinformació per part dels mitjans de la raó i el problema d’aquesta situació violenta, trista i execrable.

 

Qui són l’ARSA – Arakan Rohingya Salvation Army ? Perquè no existía anys enrera ?Perquè va atacar de manera simultània i sincronitzada 30 instal.lacions policials i militars del Govern de Myanmar ? Perque l’exèrcit de Myanmar ha fet una represió brutal envers la gent de creences musulmanes ? Perquè es presiona des d’Occident a Daw Aung San Suu Kyi perque denuncïi aquesta violència que ha causat centenars de morts i milers de refugiats ? Perquè no ho ha fet encara ? Perquè des de fa dècades els Rohingya han estat l’objectiu i el motiu dels militars per refermar-se en el poder o eliminar qualsevol revolució democràtica ? Perque el poble birmà, de majoria budista ( un 95% de la població ) no vol saber-ne res de qualsevol grup de religió musulmana es diguin Rohingya o bengalís arribats al país ? Són els Rohingya una ètnia ?

El líder de l’ARSA i responsable dels atacs del dia 25 d’agost a Maungdaw és Attaullah Abu Ammar Jununi, musulmà, nascut a Pakistan i criat a Arabia Saudita ( no és per tant ni birmà, ni d’ètnia rakhine, ni rohingya ). La violència va esclatar, immediatament, amb la resposta brutal de l’exèrcit birmà després de l’atac molt ben sincronitzat de les 30 instal.lacions policials birmanes amb el resultat de mínim 12 morts per part de l’ARSA.

Former U.N. chief Kofi Annan addresses an advisory commission in Sittwe, Myanmar, September 6, 2016. REUTERS/Wa Lone

El dia anterior, 24 d’agost, es va fer públic l’informe amb ressolucions i recomanacions de la Comissió encapçalada per l’anterior Secretari de les Nacions Unides, senyor Kofi Annan, després de mesos de treball a l’Estat de Rakhine i havent arribat a uns acords i recomanacions per acabar amb aquest conflicte i poder garantir la integració de la minoria de religió musulmana dins l’Estat de Rakhine amb tots els seus drets com a ciutadans. En aquestes reunions han assistit tant el Govern de Daw Aung San Suu Kyi com els caps militars i també representants dels rakhine i els rohingya. M’han enviat còpia d’aquest document molt ben treballat i amb les recomanacions molt viables per poder integrar els rohingya dins l’Estat de Rakhine.

Daw Aung San Su Kyi i el seu Govern van acordar de formar un Comité ministerial especial per poder implementar aquestes recomanacions i acords establertes en aquest informe i començar un full de ruta que estaria acabat en unes poques setmanes. No tothom va estar-hi d’acord i ben aviat arribaria la resposta.

Tot just un dia després, la guerrilla de l’ARSA va perpetrar l’atac i l’exèrcit birmà va començar una repressió violenta i fora de control. A partir d’aquest moment l’exèrcit birmà considera l’ARSA com un grup terrorista.

Fins ara, el Govern no ha pogut, malgrat els esforços de diàleg amb els militars i també amb l’ARSA, acabar amb aquests cruels atacs i la resposta dels militars. No ha pogut implementar les recomanacions de la Comissió, perque la seva tasca ha estat intentar controlar la situació des de baix, difícil, per els atacs de l’ARSA, rebelions de gent de l’ètnia Rakhine i la neteja que l’exèrcit, vol fer, i està fent, sota l’ordre del ministeri de Defensa i de l’Interior.  Tot això ha provocat la fugida massiva de milers de refugiats musulmans a la frontera amb Bangla Desh i de l’ètnia Rakhine a altres zones del país amb el resultat de centenars de morts. Els musulmans dits Rohingya no són ni apreciats ni benvinguts al país i sempre han patit de les injustícies envers ells i elles. Mai al llarg de la història els han reconegut com a ètnia. El país té una majoria del 95% de budistes i els musulmans tan sols entre l’1% i el 2%. Quan parles, converses, amb gent de qualsevol indret de Myanmar/Birmània, pobles petits, grans Ciutats, a les escoles, als coffee shops, a casa dels amics, tots rebutgen als musulmans. No m’he trobat encara a ningú que els defensi. I sempre acaben dient: No volem que el nostre país esdevingui musulmà com finalment ha passat a Malaysia o Indonèsia. Els rohingya són els pàries, són la gent, tots molt pobres, que paguen les conseqüències i  penso que és del tot injust i cruel aquest rebuig absolut que demostra la gent de Birmània/Myanmar i que no comparteixo,i malgrat van passant els anys, no s’apaivagat, i els militars només han d’encendre el foc.

Avui l’ARSA ha proclamat un alto al foc, vist la violència i la transgressió dels drets humans envers el poble Rohingya i com era d’esperar els militars no accepten parlar amb grups terroristes. I deixeu-me dir, opinar, que l’ARSA ha aconseguit el que volia. Primeres pàgines als mitjans, presió molt forta envers Daw Aung San Suu Kyi i al seu Govern. I els militars també. Afeblir el Govern civil de Myanmar/Birmània i recuperar la seva força, com sempre han fet al llarg de les últimes dècades que han estat al poder.

Sí, a Birmania/Myanmar existeixen dos governs paral.lels, i d’aquest fet mai s’informa en el mitjans. El Govern Civil és en mig d’un sandwich, així de clar. Per una banda els musulmans de l’ARSA i per l’altra els militars i el poble birmà envoltant aquest sandwich.

La constitució, del tot antidemocràtica, de Myanmar/Birmània aprovada a dit per aleshores govern militar, es reserva un 25% d’escons en el Parlament, per a ells, i també els Ministeris, tots importants, de Defensa, de Fronteres i de l’Interior. No se sap fins a quin punt el Govern civil té força per intervenir en les decisions dels tres Ministeris. Jo penso que cap. Els militars mai han paït la victòria de Daw Aung San Suu Kyi en les últimes eleccions, però ho van haver d’acceptar, però sabent el poder que encara els atorgava la constitució. I Suu Kyi va confiar en que podría dialogar amb els militars, potser va confiar-hi massa. No és gens fàcil, canviar la mentalitat d’un exèrcit que ha estat al poder al llarg de més de tres dècades.

En un proper apuntament continuaré explicant, tant bé com pugui, de tota l’activitat política dins el país, entre el Govern, els tres ministeris i el 25% d’escons del Parlament, dominats per els militars. I perquè la premsa internacional llença els dards envers Daw Aung San Suu Kyi, subratllant sempre el fet de ser Premi Nobel de la Pau, quan hi ha una complexitat política tan difícil dins el país.

 

 

 

 

 

 

 

Comencem …. un camí curt fins l’1 d’octubre 2017

 

Sí, comencem. Ja tenim les dues lleis necessàries per començar a fer l’últim tram del nostre camí. La desconnexió és un fet. I tots nosaltres ho aconseguirem, segur. Des del meu primer apunt un 14 de setembre de 2009 fins avui, en l’apartat Catalunya Independència, el camí ha estat llarg fins ahir.

I ara a moure’ns. A empènyer. Els nostres polítics han fet bé la feina. Tots junts.

De primer dilluns 11 de setembre al carrer. Serem molts, però molts.

A continuació, començar la campanya per el Referèndum i finalment després d’un dissabte dia 30 de setembre per descansar, gaudir de la vida, ballar, estar amb els amics i la família, respirar, a l’endemà 1 d’octubre tots a votar. I el dia 2 d’octubre serà un altre dia.

Un camí curt, molt curt. I com és habitual en els meus apuntaments :

Bròquil is OVER.  Ho aconseguirem, segur.

 

Videos: Avui Viêt Nam

 

 

Hi han molts videos publicats en xarxa de Viêt Nam. La gran majoria de viatgers que han volgut recordar les seves experiències. Molts no ténen gaire interès, d’altres estan prou bé i uns poquets són molt bons. Però jo he escollit aquest perque té una història.

Arnaud va nèixer a Franca, però el seu pare va fugir de Viêt Nam. Un refugiat. I aquest video és el que Arnaud va veure en el seu primer viatge a Viêt Nam, i com ell diu, una terra que també forma part d’ell.

Halong, Hanoi, Danang, Hoi An, Saigon, el Mekong, Phan Tiet, aquest va ser el seu itinerari. Va arribar un 24 de desembre, amb el seu pare, que va fugir del país amb només 18 anys. De petit sempre havia somiat en trepitjar terra vietnamita. I penso que la seva entrada per primera vegada al país va ser meravellosa. Es va trobar en un vaixell navegant per Ha Long, en mig de la boira, un paisatge misteriós, un dia de Nadal. Estranyes sensacions.

 

Va continuar el seu viatge per Hue, Danang, Hoi An. Es va sorprendre de com aquest poblet ha sapigut conservar el seu patrimoni. Navegar per el Delta del Mekong, i  Ho Chi Minh, l’antiga Saigon. En aquesta metròpoli va endinsar-se pels carrers estrets plens de vida del barri on va viure i crèixer el seu pare.

Arnaud ha posat un títol molt significatiu al seu video : This Land.

Fotografíes: RG.


<p><a href=”https://vimeo.com/86797045″>This Land (Vietnam)</a> from <a href=”https://vimeo.com/arnoly”>Arnaud Ly Van Manh</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

Avui: Dotze anys d’absència.

Sí, dotze anys ja d’absència. El rel.lotge del temps vola a velocitats insospitades. Enguany és el meu any del calendari vietnamita, el gall, i no podré viatjar a Ha Long. Ja saps, allà ens trobem tots els anys. Sí que ho puc fer mirant la mar i veure com un palaibot salpa del port de Barcelona, travessa la mar Mediterrània, el canal de Suez, el Mar Roig i enfila el rumb fins arribar a Ha Long.

 

El Nhan Tien m’espera, i també el Cécile. Els amics. I navegaré per Ha Long entre els centenars i centenars d’illots i no arribaré a Cat Ba. Massa gent. Prefereixo perdre’m en aquest laberint. Hem deixat anar l’àncora i en Han em convida a pescar. No hi hagut molta sort, però tenim prou peix per fer un dinar a bord.

Com tots els anys, el 19 d’agost, sempre sóc a Vinh Ha Long.

Barbàrie a La Rambla

 

 

No, no és casualitat que l’atac bàrbar, cruel, hagi estat a la meva Rambla. Per la seva força simbòlica, de postal, un lloc d’encontre de gent, avui de molts turistes, visitants, ha estat sempre un espai estimat i odiat a la vegada per a tots nosaltres. Aquests bàrbars ho saben. Cerquen portades, difusió mundial, fer saber que ells i elles hi són, i els agrada matar, ens avisen. I La Rambla és l’espai de convivència, i també de supervivència, on ens trobem gent d’arreu del món i parlem, i ens mirem, sota les ombres dels plataners o tot mirant el que podem comprar als kiosks, seure al Cafè de l’Òpera, entrar a la Virreina, o vigilar si vénen els de la Urbana per fer foragitar els manters. Aquests bàrbars malnascuts no em feran canviar els meus rituals, i continuaré baixant per La Rambla, que jo estimo, no odío, i m’agrada barrejar-me entre la gent. I tornaré una i una altra vegada.

No, tampoc és casualitat que aquesta barbàrie ens hagi caigut al damunt ara, aquests díes, en que tots nosaltres els barcelonins i els que no ho són estem discutint en debats d’alt voltatge sobre el tema del turisme, perdre els barris, desnonaments, pisos de narcos.

I som una ciutat com les altres del món, una ciutat molt coneguda i visitada, i tots ho sabíem, sí, que un dia o l’altre arribaria aquest atac bàrbar. Hi ha passat. Aquests malnascuts fan mal a gent innocent, no ho oblidem pas. No van directament als respon- sables d’aquesta violència, no, són covards i ataquen a la gent innocent que ahir tarda baixava Rambla avall, feliç, contenta, tranquil.la.

I veurem d’aci a poc, molt aviat, avui mateix, com aquest atac terrorista servirà per enlairar i excitar discursos unionistes, que ens diran la necessitat de continuar com fins ara, sense canvis, sense somnis sobiranistes,i que demonitzaran qualsevol tensió social i el nostre desig de ser poble, nació. És la pau del reialme, la pax romana ………… i no, cal acabar la feina i fer realitat el que vam començar. No hi ha marxa enrere.

Aquest atac no és una excepció. Ha passat i passarà. I voldria dir que els mossos d’esquadra han actuat brillantment, molt. Han fet, i seguiran fent, una molt bona feina per reduïr i fer fora aquests bàrbars que són a Barcelona, Ripoll, Osona, Cambrils, Alcanar i qui sap on més. Fer-los saber que aquí a Catalunya no els volem, que ho ténen difícil. Els mossos investiguen, ho saben i vigilen, encara que atacs com el d’ahir és quasi impossible de preveure.

Alcanar, Barcelona, Cambrils ….  fa fredar. Controls, reforçar l’actuació policial, no deixar que els bàrbars facin més mal. I no demonitzem a la bona gent que viuen amb nosaltres i res tenen a veure amb aquests bàrbars assassins.

Ahir tarda havia d’anar a la Filmoteca per veure Rio Grande de John Ford. Per mandra no hi vaig anar ….. santa mandra beneïda. Ferrocarril, Rambla avall, fins carrer Hospital o Sant Pau, 3/4 de 5 de la tarda. Casualment parlo amb gent, amics que també teníen previst anar-hi, i s’ho van repensar, per feina o senzillament per la calor, per mandra. M’han enviat e-mails, m’han trucat, familiars i amics d’arreu.   Estàs bé ? 

El meu condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat. Tretze persones. I els ferits el meu desig d’una ràpida recuperació.

Avui a les 12 del migdia seré a Plaça Catalunya i demà tornaré a baixar per La Rambla, com sempre.

Fotografíes: La meva Rambla. RG.