Vellesa – Una mirada

En els meus enllaços amb fotògrafs, sempre acabo admirant els vietnamites i les seves fotografíes. Aquesta és un exemple preciós. Nhien Hoang sap com fer que una fotografia ens parli. És una dona molt vella; potser ni ella mateixa sap quans anys té, però és evident que molts. Però la mirada, el saber estar, la seva dignitat, la seva expressió, em té fascinada. Penso que es pot entreveure el què pensa i ens deixa les seves portes obertes per entrar dins la seva ànima. No ha tingut mai riqueses, ni bons vestits, menjar el necessari, família, sempre ha viscut en un poblet anomenat Bao Lac, a 140 kms al nord de Ho Chi Minh City, en una zona muntanyosa, no gaire lluny de Da Lat.

Novament un lloc pendent de visitar. Da Lat significa ‘El riu de l’última tribu’. Va ser fundada com a Ciutat l’any 1912 per el Dr Alexandre Yersin, deixeble de Louis Pasteur i on podem veure tot el seu treball a Viêt Nam a la ciutat de Nha Trang. Els francesos colonitzadors fins i tot van anomenar Da Lat ‘ Le Petit Paris ‘. Està situada en una zona muntanyosa, bellíssima, plena de cascades, boscos i rius, a 1.475 m d’altitud.

Avui és un lloc ja bastant turístic i de fet és la ‘Mallorca’ dels vietnamites en els seus viatges de noces. La majoria dels seus habitants són els anomenats ‘Montagnards’ – tribus de la muntanya ( 33 ètnies diferents ). També és un lloc on hi ha una primavera permanent i les tempertures no són ni de bon tros tant caluroses ni humides com a la resta del país.

Durant la guerra, l’exèrcit del Vietcong va entrar a Da Lat sense haver-hi cap batalla. Per aquest motiu, caminar per les muntanyes és segur ja que no hi ha perill de mines encara no trobades.
Da Lat ha estat la primera ciutat del Viêt Nam en introduïr el sistema de purificar l’aigua de boca i es pot beure l’aigua de l’aixeta. Un 80% de l’inversió d’aquest projecte va ser pagat per el Govern de Dinamarca.
Les catarates de Dambri amb una caiguda de 90 metres, són prop de Bao Loc. Un bon lloc per prendre un te excel.lent. Caminar per els camins de les muntanyes i visitar poblets o dormir en alguna de les cases dels seus habitants i conviure amb ells uns díes, és un redol a cercar en aquestes valls i muntanyes, lluny de Da Lat on sovintegen els turistes.
Potser que tot aquest entorn, de tanta placidesa i haver estat una mica fora de totes les guerres, ha estat el secret de la longetivitat d’aquesta dona.La seva mirada, els seus ulls, les seves mans, ens enseyen a viure i nosaltres a respectar la vellesa que tanta saviesa porten dins seu.

Núvols al cel de Sa Pa

Els viatgers que arribem a Sa Pa tenim infinitat d’oportunitats per fer fotografíes. He vist exposicions de fotografíes en blanc i negre de Sa Pa i les muntanyes veritablement úniques, però sempre hi ha un punt en comú, els núvols.
No crec que sigui possible fer una fotografia d’aquestes muntanyes i paisatges sense núvols, però el més curiós i interessant és que apareixen de sobte, marxen, tornen i sempre en formes diferentes.
Els vietnamites són grans fotògrafs i la majoria utilitzen pel.lícula en blanc i negre.
Els turistes són els que anem amb la digital a la mà ……
M’expliquen a Sa Pa que el senyor Vô An Ninh va ser el primer que va copsar la bellesa dels núvols canviants. Les seves fotografíes es poden veure en postals, calendaris i penjades a les pareds de les habitacions dels hotels. Em van dir que el senyor Ninh buscava el lloc adient per poder copsar el millor moment per la fotografia i podia estar a la muntanya entre tres i quatre setmanes esperant l’instant precís.

També m’han explicat que cal venir a Sa Pa a l’hivern i a l’estiu o tardor per veure la diferència de colors i paisatges.

Ara a l’hivern fa fred. No és molt freqüent veure nevar.
El que sí no vaig poder admirar ni veure són les orquídies que hi han als jardins de les cases i pels camins i boscos pujant les muntanyes. Fins i tot es pot demanar autorització per admirar els jardins de famílies que estimen aquestes flors i les cuiden i les mimen.

Viatjar és enriquir-se un mateix, però cal tenir temps.
Quan vaig marxar de Sa Pa, vaig veure clar que tres díes són poquets, però millor que cap.

A tots els viatgers que ténen la paciència de llegir aquests blocs, si han de viatjar a Viêt Nam, no deixeu de visitar Sa Pa i el seu entorn. No és possible entendre aquest país sense conéixer els paisatges i les ètnies d’aquests poblets i muntanyes.

Prendre el tè a Ta Van

Encara hi han coses per explicar de la meva estada a les muntanyes. Vaig sortir de Sa Pa per una carretera petita i estreta i quan ja no es podia anar més lluny, vaig començar a caminar per anar a Ta Van un dels poblets al voltant de Sa Pa. La comunitat de Ta Van hi han 6 pobles, 400 cases i 3.000 habitants. Ètnies: Day, H’mong i Dao. On es veu una bandera del país, és la casa comunal o l’escola. Tots els nens i nenes estàn escolaritzats. Ténen una producció d’arròs molt important i les dones i les noietes fan uns brodats preciosos. També fan un perfum molt especial que el pots trobar al mercat de Sa Pa. Ofereixen al.lotjament en cases per compartir amb les famílies de la zona.
Per fer aquestes excursions recomano sabates lleugeres i obertes. Els seus habitants porten les sandàlies de l’oncle Ho. Ho Chi Minh va fer fabricar sandàlies de cautxú, ja que no volia que cap vietnamita anés descalç. ‘Si els colonitzadors francesos ens van introduïr el cautxú, és hora que nosaltres en treiem profit per a les nostres necessitats’.

El fang i l’aigua és per tot arreu. També val la pena ajudar-te amb un bastó de bambú per anar caminant per aquests meravellosos indrets. Dones i noietes de diferents cases vénen sempre a acompanyar-te i evidentment quan ja has de tornar a Sa Pa, aleshores vé el moment de comprar els seus productes, sobretot els brodats i cal fer-ho. És un ingrés extra i a més són molt bonics i originals.

Vaig entrar a casa d’una família de l’ètnia Day. L’avi al costat del foc fumant, els nens tornant de l’escola, l’àvia treballant al camp d’arròs, la mare dels nens fent el dinar i el pare cuidant del bestiar.

Ens van convidar a prendre el tè. Tè verd, sense fermentar, collit del costat mateix de casa seva.
No tenim cap coneixement de la cultura del tè a casa nostra. Cal escollir les millors fulles. Fer bullir l’aigua i fer la infusió precisa. La primera és per beure el primer tè molt lleuger, la segona ja una mica més fort i així succesivament. És un moment de reunió i de conéixer-nos i explicar-nos els nostres costums.
És de molt mala educació rebutjar el tè que t’han ofert.

Convidem a l’avi i al pare dels nois a uns purets que agraeixen moltíssim.

En aquest viatge he après a prendre el tè i a fer les infusions correctes i sobretot rebutjar immediatament els sobrets i bossetes.

Encara que els manquen moltes coses, els montagnards són autosuficients; ànecs, porcs, arròs, hortalisses, tè.
Són oberts i molt cordials i la seva hospitalitat envers els estrangers absolutament sincera.

Usos múltiples de la motocicleta

Anar a qualsevol mercat a qualsevol indret de Viêt Nam dóna moltes oportunitats de conéixer una mica més el país, i crec que els mercats de les diferents ètnies a les muntanyes són ben diferents.
A Cog Ly s’hi pot veure de tot; gent que ha matat el seu bestiar, un porc o dos, i que baixa a mercat per vendre la carn; dones que posen a la venda els espectaculars vestits; venedors que ténen parades on hi pots trobar de tot, desde un ganivet fins a un transistor passant per un mòbil, estris de cuina; una parada especialitzada en estris per treballar el camp; cuineres que fan el menjar i te’l serveixen en restaurants improvisats; búfals que es passegen esperant els seus amos.
El més curiós d’aquests mercats és que es munten en un lloc precís de la muntanya, amb espais , i sobretot en un lloc on hi un embarcament i accesible a les motocicletes.És molt difícil que els cotxes hi arribin, un jeep vell, atrotinat, de ben segur utilitzat durant les guerres, ens va dur a nosaltres al mercat. Hi ha qui són més agoserats i s’atreveixen a circular en un minibus.

Els desplaçaments a Viêt Nam no tots són fàcils, però cal anar-hi, i a les muntanyes cal caminar, anar en barca per el riu, en jeep, mullar-te, trepitjar fang, però el premi més gran es poder compartir petits moments amb els seus habitants, tots molt educats, polits, amables i oberts a qualsevol ‘tafaner’ que se’ls apropi.Poder compartir un menjar amb ells a casa seva, com unes senzilles crepes o prendre un tè verd, amb les fulles acabades de collir o fumar un puret.

En la foto d’aquest bloc podeu veure que per dormir no cal ni un llit ni un sofà ni un matalàs; la motocicleta serveix per això i per molt més …. i com podeu veure, els homes dormint …. les dones treballant a mercat !

Problema resolt

Vaig comptar erròniament, són sis cabres !

El problema del transport de bestiar està resolt i la moto és a punt de marxa. El camí és llarg, dolent, amb baixades i pujades i fang, molt de fang.

Els tafaners tornem a Lao Cai o Sa Pa navegant per el riu.

Aprofitem les barques que utilitzen la gent de riu avall i que vénen a Cog Ly per comprar carn, eines, roba, estris per la cuina i també per veure a familiars o amics, mentres mengen en els llocs improvisats on serveixen sopes o carn de porc i a beure puerh, el té de la zona.

Continuaré mostrant les fotografíes ‘robades’ i explicar alguna cosa més d’aquest mercat.

Viêt Nam-Transport de bestiar

Els mercats setmanals en les zones rurals de Viêt Nam, com a tot arreu, es pot vendre i comprar de tot. Però el que més impacta és l’intercanvi d’una infinitat de mercaderíes i la sociabilitat de les persones.
Per els habitants de les zones de muntanya de Viêt Nam, és la possibilitat de relacionar-se amb altra gent i sobretot poder vendre els seus productes i també comprar les eines o el bestiar que necessiten.
El moviment comercial és intens. Les zones de restauració són plenes de gom a gom. A les parades s’hi pot trobar de tot.
En un mercat una fotografia val més que totes les paraules. Cal anar en compte, doncs no tothom vol deixar-se retratar i amb raó.
Sempre s’ha de demanar educadament si es deixen fotografiar. En molts casos, no ha estat possible, perque si han negat. Però actualment amb les càmeres digitals sempre és fàcil ‘robar’ un instant precís.

En aquestas fotografia podem veure un home que ha comprat cinc cabres i està pensant com transportar-les en la seva motocicleta. Només li cal pensar una mica i segur que trobarà la solució i els cinc animals viatjaran amb el seu nou amo i la seva moto al seu nou destí.

Cog Ly – Anem a mercat

Per a qualsevol viatger entrar en un mercat és integrar-se en la vida del país on es troba. Hi ha molta mena de mercats; i avui i els propers díes escriuré sobre el que vaig veure a Cog Ly, un indret a les muntanyes, a dues hores de camí de Sa Pa, en cotxe, jeep i caminant . A Cog Ly hi ha mercat tots els dimarts. No és un poble. Hi han, crec una o dues cases, i uns camins amples en mig de la muntanya, on s’instal.len les parades. La gent de les muntanyes baixen a comprar, a vendre, a fer intercanvis, a menjar, a fer vida social. El moviment de gent és extraordinari i oblideu-vos si penseu que es tracta d’un mercat ‘per a turistes’; més aviat, fem nosa.
La majoria de gent pertanyen a les ètnies H’mong i Day. Parlen la seva pròpia llengua, i per els viêt, majoria del país, els és difícil fer-se entendre. Però el turisme fa miracles !! i desde fa uns 5 o 6 anys que es pot visitar aquests indrets, ja han après les paraules clau: ‘english? – Hello’ – one dollar’, però no són insistents i no els agrada pas massa discutir els preus.

Millor una imatge que mil paraules. És el carrer principal.

Recomano sabates velles per després llençar-les, ja que el fang ho invadeix tot, però us podeu creure que és un dels mercats més nets que he vist ? També en podeu comprar de sandàlies; no més de 2 Euros o menys i fan el seu servei durant l’estada a les muntanyes.

Vaig oblidar el rel.lotge a l’hotel i en vaig comprar un de nou; fet a la Xina o Korea, ‘swiss made’……., preu 150.000 Dongs = 7,50 Euros.

Seguirem parlant de Cog Ly en els propers díes.

SAPA – En mig dels núvols

Sapa és un llogaret situat a les muntanyes de Hoàng Liên Són, al nordest de Viêt Nam; una carena de 180 kms de llargada i 30 kms d’amplada i que separa la regió de Yunnan a Xina. Néixen dos rius importants, el riu Roig i el Dà. Rierols, salts d’aigua, immensos boscos i un clima humid i evidentment molt fresc. És una carena de muntanyes, jove, que va aparéixer durant el període triassic, ara fa uns 200 milions d’anys. És el sostre d’Indoxina i el pic més alt és el Fan Si Pan de 3.143 metres.
Sapa només té 104 anys d’existència. Abans de convertir-se en un lloc bonic, fins i tot d’estiueg, va ser el clàssic poble on les diferents ètnies es trobàvem per fer mercat.
Els francesos van convertir aquest lloc en el ‘seu’ poble d’estiueg de muntanya. Fugint de la calor del sud, veníen a Sapa a respirar, a caminar, a pujar muntanyes, en definitiva a creure que eren als Alps …. L’any 1900 es va inaugurar el ferrocarril que uneix Há Nôi amb Lao Cai i es va eixamplar el camí que puja fins a Sa Pa. Van instal.lar una estació militar.
A l’altra banda de les muntanyes i per una carretera digna d’una etapa del Tour de França, trobem Dien Bien Phu, un record molt amarg per els francesos. La seva desfeta com a potència mundial; la pèrdua de les colònies a Indoxina l’any 1954.

L’any 1917 s’hi va establir una agència de turisme i l’any 1918 es van començar a construir cases i petits hotels.

L’any 1924 fins a 900 europeus van anar a Sapa per una estada de més de tres setmanes per gaudir del clima, la bellesa dels seus boscos, les flors, els rius, la gent, la tranquil.litat. Ens trobem al centre de Sapa una esglèsia catòlica construída l’any 1935.

L’any 1940 els francesos no van poder tornar a Europa per la segona guerra mundial, així que van anar a Sapa. Van construïr més cases, una central elèctrica i tot el que podíen desitjar. Però la resistència vietnamita del Nord va començar la seva ofensiva anti-colonialista i amb l’ajut de les diferents ètnies van encerclar Sapa.

Desde Dien Bien Phu van enviar avions a bombardejar la ciutat i quasi tot el que van construïr, ho van destruïr !
És inimaginable com després de la destrucció , Sapa ha pogut tornar a ser una mica com era.

A Viêt Nam tot va poc a poc, sense presses. Tot té el seu moment. No cal precipitar-se, diuen.

Avui es pot viatjar a Sapa amb comoditat. Hi han molt bons hotels i es poden fer excursions meravelloses.Pujar al Fan Si Pan no és difícil. A més, es respira millor que al Sud; fa fresqueta i després de la calor de Há Nôi, doncs t’agrada poder utilitzar un anorak !

Camins: Les Montagnards

25 de setembre de 2006 – Comença el viatge fóra Ciutat.
Primera etapa : Há Nôi – Lao Cai – Sapa. 324 kms. Direcció nord a la frontera amb la Xina – Regió del Yunnan. Diferentes ètnies. La més important els H’mong. Les montagnards, com els francesos anomenàven als habitants de les muntanyes més altes de Viêt Nam. Carretera no. 2 fins l’encreuament per agafar la carretera no 70 que arriba fins a la frontera amb la Xina.
El viatge el fem en un petit microbús, amb un xofer molt experimentat i una guia acompanyant. Som 5 persones, un matrimoni de Madrid, un matrimoni del País Basc i jo mateixa. Sortim de Hà Nôi a 2/4 de 9 del matí. Cal tenir paciència i no mirar el rellotge. Tot amb molta calma. Sempre es veu gent i en aquesta època més encara perque l’arròs és a punt per la collita. Hi ha gent arreu. La cerretera és com un camí d’una gran Ciutat on hi ha un tràfic molt divers; búfals, carros, màquines molt velles on posen l’arròs, noies i nois amb bicicleta que surten de les escoles, camions que vénen de la Xina, algun cotxe, molts ciclomotors …. tenim temps de contemplar el paisatge, d’això no ho dubteu pas. Seguim el riu Sông Hông ( Riu Roig ) i la via del tren que també arriba fins a Kumming, capital de la regió del Yunnan a Xina.
Parem en un poble que es diu Yên Bai a dinar. Entrem en un establiment on serveixen b egudes i menjars. Sempre ténen les fotografíes dels familiars morts i que van obrir l’establiment, i davant de les fotografíes un petit altar.
Mengem el clàssic ‘picnic’ de viatge, però ens bebem unes bones cerveses i a més la propietària ens convida a beure una copeta per acabar de fer la digestió; ens porta una botella on veiem que dins hi ha serps i escorpins !
No podem rebutjar l’invitació; és de mala educació, així que decidim fer un brindis i ens bebem aquest ‘xupito’ que per cert no és tan dolent, una mica amargant, potser. Repetim, ja que ens desitgem tots un bon any.

Sempre veus gent i el paisatge és preciós. Voldríes parar a cada instant i contemplar la bellesa dels camps d’arròs i respirar i parlar amb la gent, els nens.

Arribem a Lao Cai, ja de nit. És una ciutat fronterera i amb molt de comerç. Comencem a pujar encara més i més amunt i ens trobem amb boira i ens plou. No es veu res. Només podem llegir altitud 1.680 metres. Arribem a Sapa.
Són 2/4 de 8 del vespre. Per fer 324 kms hem necessitat unes 11 hores i la carretera és més aviat un camí asfaltat i els sotracs et deixen una mica baldada, però val la pena.
Ha estat un viatge esplèndid i aquesta nit segur que descansarem molt i molt bé.

El xupito m’ha fet una neteja impresionant dins el meu cos i penso que ara sí que estic ja preparada per el que se’m presenti. Tenim tres díes per endavant.

Viêt Nam-54 ètnies

Visita al Museu Etnològic a Hâ Noi
Dissabte, 23 de setembre 2006.

Avui toca visitar museus i el primer de tots és el Museu Etnològic. Està lluny del centre, a l’est, a l’avinguda Nguyên Vàn Huyên. És un edifici modern que va ser finançat per l’Estat francès i al darrera hi ha una extensió de parc molt gran on es poden veure cases i edificis de les diferents ètnies que viuen a Viêt Nam. També es poden admirar ficus grans i superbs; bambú; plàtans; flors exhuberants. Vaig veure tres sessions de fotografies clàssiques dels nuvis després del seu casament. És el lloc preferit per els joves per fer-se les fotos oficials ….. La veritat és que és un goig passejar per aquest parc del Museu i entrar en les diferents cases comunals o familiars dels pobles del país.

Recomanaria als viatgers que no tinguin molts díes per perdre’s a Viêt Nam de visitar aquest museu, ja que podràn veure i conéixer els costums, la cultura, l’art i fins i tot el temps de l’hambruna després de les guerres que es pot copsar veient còpies fidedignes de les botigues on podíen anar a canviar els vals de racionament per menjar.

La fotografia de la casa que podeu veure correspon a la regió de Kun Tum, al centre de Viêt Nam i és la casa comunal d’un poble de l’ètnia Xo Dang. Avui en dia hi han 127.148 persones d’aquesta ètnia i parlen la llengua dita sedang, que té l’alfabet llatí.

Tal com he dit al principi el país té 54 ètnies. La més important, la dominant, és la viêt o kinh. Són 65.800.000 persones en tot el país.

Una altra ètnia és els Hmông. Són unes 800.000 persones i viuen a les muntanyes, al nord de Hâ Noi, a la frontera amb Xina, regió del Yunnan. Els viatgers que visitin Sapa, es trobaràn aquests grups de persones. Hi han hmông blancs, xinesos, vermells, negres, verds. Els seus vestits són brillants de molts colors i anar a veure’ls en un dia de mercat a les muntanyes és tota una experiència.

Els Thai també és una ètnia prou important amb més de 1.300.000 persones. Viuen majoritàriament al nordest a les províncies de Son La, Hoa Binh i la seva llengua és el thai. Ténen el seu sistema d’escriptura en sanscrit.

Pots passar-te tot un matí admirant les diferents cultures de tots aquests pobles, encara existents avui , amb la seva pròpia llengua i fets culturals tant i tant diferents.
Et trobes amb molts estudiants fent treballs. Vaig parlar amb una professora. És una assignatura molt important aprendre a conéixer el país, les seves ètnies i cultures i els tenen un respecte molt gran. Em recomana molt d’anar a visitar els pobles de les muntanyes del nord i del centre.
Fins is tot hi ha possibilitat de viure amb una família i conéixer la seva forma de viure. El museu està molt ben organitzat i crec sincerament que és una visita del tot obligada durant l’estada a Hâ Noi.

Faig un dinar ràpid al mateix carrer, novament al centre.
Un Pho Bo, sopa amb trocets de carn de bou i diferents verdures juntament amb la pasta d’arròs. Una bona cervesa Halida i aquests platanets petits tant bons.

Vaig a visitar el Museu de les Beaux Arts. Però això serà en un proper bloc. Mentrestant descanso una mica al costat del llac Hom Kien i llegeixo una mica més sobre Confuci.