Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de novembre de 2022
1 comentari

50 (i 55).

A mitja tarda d’avui, 30 de novembre -diada de sant Andreu, apòstol, de sant Troià, bisbe, dels sants Càstul i Constanci, màrtirs, i de les santes Justina i Maura, verges i màrtirs- es compliran cinquanta anys exactes que l’A. i jo ens vàrem casar a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat del barri del Guinardó. Era un dijous, per cert. I qui ens va casar no era un qualsevol, sinó un acreditat professional del gremi de la sotana, com podreu veure si entreu aquí.

I més o menys a la mateixa hora es compliran cinquanta-cinc anys del dia que vàrem començar a festejar (que és com es deia abans d’aquestes coses). Ep! Poca broma, família: parlo del 30 de novembre de 1967. I, curiosament, també era dijous.

Els lectors habituals d’aquestes Totxanes ja saben que cada any publico en aquesta data un apunt amb un parell de números al títol. El segon sempre l’escric entre parèntesis i amb un valor numèric superior en cinc unitats a l’anterior, que surt nuet, sense parèntesis que l’abriguin. Per exemple, el de 2020 es va titular ’48 (i 53)’ (vegeu-lo aquí), el de fa dotze mesos, ’49 (i 54)’ (vegeu-lo aquí), el que ara esteu llegint ’50 (i 55)’. I va bola (espero que per força temps)…

Potser us fa gràcia, ara que hi penso, saber també què explicava tal dia com avui de fa divuit anys, amb el Bloc estrenat pocs mesos abans: llegiu aquest ’32 (i 37)’ (vegeu-lo aquí) i ho sabreu.

Tampoc us hauríeu de perdre aquest altre apunt (vegeu-lo aquí) que es titula ‘Els catòlics del Guinardó’ i que no correspon a la data de l’aniversari -és de setembre de 2006- però que aporta uns quants detalls importants de com va anar el nostre casament i, sobretot, explica una història que no us hauríeu de perdre.

Precisament aquest apunt va obrir la porta a una de les històries més màgiques (però amb final trist, ja ho avanço) que m’han proporcionat aquestes Totxanes en els divuit anys que ja fa que les vaig escrivint: el retrobament amb una gran persona: Àngel Checa. Recordeu que en l’esmentat apunt en feia esment i que acabava amb una crida als lectors, talment el missatge d’un nàufrag en una illa deserta: “Sobre les participacions de casament recordo que varen ser un regal de l’Àngel Checa, un company del servei militar que, a més a més de tenir una impremta a Olesa de Montserrat, durant aquells anys era l’actor -molt notable, per cert- que feia de Jesucrist a les representacions de la Passió. Un gran personatge, l’Àngel, al qual, dissortadament, ja no he tornat a veure més… (Si algú sap res d’ell i li vol passar còpia d’aquest apunt li ho agrairé infinitament).”

Doncs bé, sis anys després l’ampolla amb el missatge va arribar a la platja desitjada (vegeu aquí) i la història va continuar aquí i també aquí, fins que va acabar de la manera més impensada aquí i també aquí.

——————————————————————-

Ja sé que a primer cop d’ull aquesta història no sembla gaire congruent amb la celebració d’unes noces d’or, que passen només un cop a la vida. Permeteu-me que, de moment, ho deixi aquí i que al llarg del dia vagi incorporant elements nous en aquest apunt. Qui sap? Potser al final de tot el cercle es tancarà com Déu mana…

(afegit a les 19:16): a punt de sortir per sopar -en el restaurant d’una bona amiga de casa- amb els nois, les joves, la neta i el net deixo constància que el dia ha començat amb dos regals. Un que fins al dissabte a la nit no puc desvelar. I un altre que fa força goig: una ruta literària de quatre dies per la ciutat de Florència que farem el mes d’abril vinent sota el guiatge del meu admirat professor Francesco Luti, un jove i savi florentí que està fent unes interessantíssimes classes sobre la ‘Commedia’ de Dante a les quals assisteixo amb gran goig.

  1. Cinquanta anys!!! Qui ho havia de dir quan ens van conèixer, oi?. Vosaltres sou una mica més joves que nos, però la MT i jo en portem 52 +4. Moltes felicitats parella. Us heu estimat i us heu fet estimar.
    Els apunts que cites estan plens de records per ambdós. Alegria i tristesa a la vegada. Alegria perquè vam gaudir molt. Tristesa perquè ja estem arribant al temps de descompte… malgrat que cada dia fa menys il·lusió de continuar vivint en una societat que sembla que hagi tornat a la de LOS SANTOS INOCENTES. Els que manen i els que obeeixen. Els molt rics i els molt pobres. Els ocupants i els ocupats. Els dictadors i els esclaus. A les caceres es continua decidint els assumptes claus d’això que en diuen estat. Només cal escoltar els àudios de Corinna i el rei.
    Quan a Mario Camus li van preguntar quan feia trenta anys de la pel·lícula sobre l’atemporalitat de la mateixa va dir: ” El señorito de hoy no está en el cortijo, sino en el banco. Esa misma subordinación, humillación sometimiento, los tenemos nosotros hoy, No hay gobierno sino una serie de corporaciones”
    Quin món tan diferent l’actual al que vam deixar enrere quan ens vam casar… però quin canvi tan brutal hem viscut en aquests anys. Som l’última generació que trobarem avis celebrant les noces d’or?
    Deixem a fills i nets un món molt diferent del que ens imaginàvem quan ens vam casar. Millor o pitjor? Nosaltres no hi serem per veure el final de la partida.
    Una gran abraçada a tots dos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!