Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de setembre de 2006
0 comentaris

“Els catòlics del Guinardó”.

Quan l’A. i jo ens vàrem casar -parlo de novembre de 1972 i ja avanço que va ser per l’església- sembla que vàrem cometre unes quantes irregularitats respecte els costums de l’època. Unes irregularitats que vistes ara poden considerar-se ingènues però que aleshores -si més no en els cercles familiars respectius- eren prou sorprenents, per no dir “trencadores”, tot i que m’apresso a aclarir que sé perfectament que no vàrem ser ni els més agosarats, ni els primers ni els únics a fer-les.

La primera vulneració de la norma va ser casar-nos un dijous feiner per la tarda per comptes d’un dissabte o un diumenge, que era l’habitual.

La segona, que no ens vàrem “disfressar” gaire de nuvis (jo anava amb un jaquetó marró i jersei blanc de coll alt i l’A. amb una túnica blanca de nena de Primera Comunió).

La tercera, que en les participacions del casament qui informava de la bona nova érem la meva futura muller i jo, sense cap referència als nostres progenitors.

La quarta i darrera vulneració va ser que la parròquia on es va fer la cerimònia -la de la Mare de Déu de Montserrat– no era ni la de la núvia (com era tradicional) ni la meva sinó la del barri on pertanyia aquell piset del carrer del Telègraf on l’A. i jo anàvem a viure: el Guinardó.

Sobre les participacions de casament recordo que varen ser un regal de l’Àngel Checa, un company del servei militar que, a més a més de tenir una impremta a Olesa de Montserrat, durant aquells anys era l’actor -molt notable, per cert- que feia de Jesucrist a les representacions de la Passió. Un gran personatge, l’Àngel, al qual, dissortadament, ja no he tornat a veure més… (Si algú sap res d’ell i li vol passar còpia d’aquest apunt li ho agrairé infinitament).

Pel que fa a la cerimònia val a dir que el capellà que ens va casar va ser en Lluís Martínez Sistach, membre de l’equip de sacerdots de la parròquia. Vist amb perspectiva podríem dir que aquell casori va ser una operació rendible per a ambdues parts: l’eficàcia de les benediccions d’en Lluís va fer que encara ara -34 anys després- l’A. i jo seguim junts i tan contents com el primer dia, i l’influx de la nostra bona fortuna ha fet que ell anés desenvolupant una profitosa carrera professional que l’ha portat a ser, de moment, bisbe de Barcelona.

Pocs mesos després d’instal·lar-nos al barri l’A. i jo vàrem començar a trobar-nos cada dues o tres setmanes amb un grup de cinc matrimonis una miiiiica més grans que nosaltres i que jo, per abreujar, vaig batejar com “els catòlics del Guinardó” ja que el pretext per a les nostres trobades era una cosa que es deia “catequesi d’adults” i que no sé si encara es fa. L’apel·latiu va tenir èxit i ens serveix encara d’identificatiu avui, quan les trajectòries respectives -tant pel que fa a les creences com a la residència- han evolucionat en sentits molt diferents.

“Els catòlics del Guinardó” -colla al voltant de la qual, posat a explicar-ho tot, hi havia un jove diaca amb qui ens enteníem d’allò més bé que es deia Carles Flavià– vàrem tenir molt aviat una primera baixa per la mort en accident d’un dels seus membres i l’allunyament de la seva vídua. Les quatre parelles que vàrem quedar -el Xavier i la Pilar, el Hans i la Maria Josep, el Salvador i la Marie-Thérese, l’Anna i jo- hem anat fent la nostra vida separats però no distanciats. Sabent-nos a prop i a total disposició els uns dels altres en cada moment.

Al llarg de tots aquests anys hem batejat junts els nostres plançons, hem fet sortides a la muntanya (a la platja no ha calgut; tots tenim dutxa a casa), hem canviat de barri i fins i tot alguns de ciutat. Junts vàrem plorar, ara ha fet tres anys, la mort d’en Hans. I tots plegats també, ara fa just un mes, en ple agost, em varen fer companyia quan va morir la meva mare.

Tot i que els fills ja fan les seves vides (alguns ja han fet avis als seus pares, quina enveja…) de tant en tant, “els catòlics del Guinardó” encara ens conjurem -ara ja per correu electrònic- quan cal animar a alguna noia en hores baixes a Estocolm. O com d’aquí a unes poques hores a l’església de Sant Pere de Viladecavalls on ens trobarem tots per assistir al casament de l’Anna, la filla del Xavier i la Pilar.

Com sempre farem broma, jo castigaré una mica al Salvador -que ha evolucionat de seguidor de l’Athletic de Bilbao a periquito militant, quines coses…-, ens explicarem les últimes xacres que hem patit i, sobretot, ens sentirem a gust d’estar junts, sense més escarafalls.

És, ho torno a dir, la certesa de saber-nos sempre a punt. Com els minyonets escoltes. O com aquell Dream Team del mestre Cruyff quan Bakero, des del centre del camp, enviava la pilota cap a l’extrem sense mirar perquè sabia perfectament que allí, esperant-la, hi havia el Goicoechea a punt per córrer la banda i centrar-la al cap de l’Stoichkov. (Dit això amb tots els respectes pel Salvador, és clar…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!