(La sèrie comença aquí)
El dijous passat a mig matí vaig veure que en el meu compte a Twitter s’acabava d’incorporar un nou seguidor. En mirar qui era vaig trobar-me amb un nom i un cognom que no m’eren gens desconeguts: Àngel Checa. Vaig entrar en el seu perfil per confirmar el que sospitava, però va ser debades: ni fotografia ni cap frase que m’ajudés a identificar qui hi havia al darrere, zero piulades fins aquell moment, una vintena de gent a la qual seguia i cinc o sis seguidors. Res més.
Sense pensar-ho dues vegades vaig enviar un missatge privat al meu nou seguidor: “Coneixia un Àngel Checa, jo. Ets d’Olesa? I del ram de la impremta?”. La resposta no va tardar ni cinc minuts: “… i que va fer la mili amb tu! I que li agradaria molt retrobar-te!”. Primers dubtes, doncs, esvaïts: es tractava del meu “company d’armes”, com es deia abans.
Amb un altre missatge privat li vaig preguntar com era que m’havia trobat i la resposta em va deixar KO: “Navegant i descobrint “Els catòlics del Guinardó”. Em vaig emocionar”. En aquest punt, però, el sorprès i emocionat era jo. Vaig invocar sant Google amb els mots “catòlics, Guinardó i Totxanes” per trobar l’apunt que recordava haver escrit fa bastants anys i el vaig trobar aquí.
Com veureu, és un apunt de fa més de 6 anys en el qual, aprofitant que érem a punt d’anar al casament de la filla d’uns amics, explicava detalls sobre com va anar el nostre casament. Vull dir el de l’A. i jo. Potser ara no ve al cas, però si em demanessin que fes una antologia dels vuit o deu apunts que més m’estimo entre els 2.250 que porto ja escrits no tinc cap dubte que “Els catòlics del Guinardó” figuraria en aquesta tria.
Precisament en aquest apunt que tant va colpir el meu amic jo deia això:
“Sobre les participacions de casament recordo que varen ser un regal de l’Àngel Checa, un company del servei militar que, a més a més de tenir una impremta a Olesa de Montserrat, durant aquells anys era l’actor -molt notable, per cert- que feia de Jesucrist a les representacions de la Passió. Un gran personatge, l’Àngel, al qual, dissortadament, ja no he tornat a veure més… (Si algú sap res d’ell i li vol passar còpia d’aquest apunt li ho agrairé infinitament).”
Un cop refet de la sorpresa li vaig enviar un últim missatge privat per demanar-li un número de telèfon que ens permetés parlar ja en viu i en directe. Una estona després ho féiem i decidíem de buscar un dia per veure’ns amb calma i dinar plegats amb les respectives parentes. Serà ben aviat. (*)
Tenim moltes coses per explicar-nos, l’Àngel i jo, però ara que hi penso potser jo en tinc unes quantes menys que ell. “Com que ara tinc molt temps per mi vaig llegint els teus apunts endarrerits i per això sé moltes coses de la teva vida”, em va dir.
Va ser en sentir aquestes paraules quan em vaig adonar de la gran potència comunicativa que té una eina com el Bloc i de l’enorme privilegi que tinc de continuar abocant coses en aquestes Totxanes. Em sembla gairebé impossible, però l’última vegada que l’Àngel i jo ens vàrem veure va ser fa quaranta anys (gairebé dia per dia) quan l’A. i jo vàrem anar al seu taller d’impremta a Olesa de Montserrat per encarregar les participacions del nostre imminent casament i ara, gràcies a la xarxa aquell retrobament que semblava impossible serà realitat.
Aquesta i altres de similars que m’han passat són situacions que mai m’hauria arribat a imaginar que s’esdevindrien quan, aquell dia llunyà del mes de març de 2004, l’Assumpció Maresma em va trucar per preguntar-me si em faria gràcia estrenar una cosa molt nova que començaven a muntar ella i el Vicent i que tenien pensat de batejar-la amb el nom “els Blocs de MésVilaweb”…
——————————————————————————————-
(*) Pel que em va explicar, el procés a partir del qual l’Àngel decideix començar a seguir-me és digne d’una novel·la: home interessat per la literatura com és resulta que tenia el costum de llegir les meves crítiques literàries al suplement de l’Avui durant els vint anys que hi vaig col·laborar. Mai, però, se li va acudir identificar el company de la “mili” -que, per la seva professió d’aleshores era a més a més “cabo de Obras”– amb l’individu que escrivia al diari.
Fins que fa uns mesos va seguir la trobada que es va fer a Vilaweb amb Miquel Calçada (vegeu-la aquí). Una trobada a la qual varen tenir la gentilesa de convidar-me i en la que una de les primeres preguntes la vaig formular jo. En identificar-me amb nom i cognoms va ser quan l’Àngel va lligar caps i va veure que jo “era aquell”.
L’acte de Vilaweb es va fer el mes de febrer i des d’aquell dia l’Àngel s’ha dedicat a anar llegint els meus apunts sense donar senyals de vida fins que fa uns dies es va trobar amb l’esment que jo li feia en l’apunt sobre els nostres amics del Guinardó i va posar en marxa -via Twitter– el procediment d’aproximació.
No em digueu que no és meravellosa, la història…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!